Les campanes de Sant Pere

Durant la Diada de Sant Jordi varen tenir un enorme èxit les visites que el Museu Municipal va organitzar al campanar de l'església de Sant Pere, on el rellotger Ramon Serra n'explicava el funcionament.

Fotograma de la filmació del MMUC, 2017, publicada a Facebook

En aquesta entrada farem una petita síntesi de la història de les campanes de Sant Pere. El campanar de la nostra església parroquial data de finals del segle XV i durant el XVI va ser objecte de diverses intervencions. Tot i així, el primer document és del 1562. Sabem també que al segle XIX es va adequar un terrat al cim del campanar, que podem veure en diverses fotografies antigues. El campanar de merlets data del 1939, quan l'església fou restaurada i oberta al culte després de la guerra. Finalment, una rehabilitació i neteja va tenir lloc el 2013, en la qual van aparéixer alguns interessants elements reaprofitats en la construcció del cloquer, com ara un bell capitell medieval ara custodiat al Museu de Rubí.

Foto de Joan Morales, durant la rehabilitació de 2013

El campanar no només era el lloc on s'ubicaven les campanes, sinó que també feia les funcions de torre de defensa i, a partir del segle XX, també acollí un rellotge.

Hi havia un llenguatge de les campanes. Per la manera de tocar, se sabia si hi havia un enterrament, un casament o un bateig. També era (i és) especial el repicar de l'Àngelus, o, ja fa bastant temps d'això, el crit a somatent. A la rierada, les campanes anunciaren la catàstrofe en mig de la nit. Sempre han estat protagonistes, en cert sentit, de les vicissituds dels habitants de Rubí.

Campanes el 1917. Foto Arnau Izard. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Se sap que hi ha campanes al menys des de 1628, com ens ho explicava Miquel Rufé a la seva Nadala de 1986 sobre el campanar i les campanes de Sant Pere, de la qual hem extret molta informació per escriure aquestes línies. El 1737 es va fondre la campana "Antònia", i és que com veurem totes tenien el seu nom i uns padrins (en general, amos de masies i persones vinculades a la parròquia). Aquestes primeres campanes eren fetes a la desapareguda masia de Can Bertran (prop d'on ara hi ha l'Ateneu). El 1761 es beneïren dues campanes: una gran que es va dir "Bárbara" i una més petita, "Maria". Més tard, després d'una reparació, la gran va canviar el seu nom pel d'"Antònia".

Campana al cim del campanar el 1917. Foto Arnau Izard (AFCEC)

Ja al segle XIX, Rufé ens explica que el 1844 es va beneir la campana major amb els noms de "Maria de la Concepció, Bárbara i Filomena", i el mateix any, una altra per tocar els albats (enterraments de nens o nenes) i una altra per tocar les hores del rellotge (encara no hi havia el d'esfera). La dels albats va rebre els noms de "Maria, Rosa i Eulàlia", mentre que la segona es va dir "Antònia, Maria i Josepa". El 1846 s'adquiriren tres campanes més.

El 1903 es va beneir una altra campana amb els noms de "Pere i Maria". Aquesta i les altres tres que ja existien foren arrencades l'estiu del 1936 per portar-les a fondre i fer material de guerra. Presentem aquí la curiosa foto de Santiago Grau (Arxiu Roset) on es capta l'instant en què cau una d'elles.

Cal dir que a la República hi hagué una forta tensió entre l'Ajuntament i la parròquia de Sant Pere. En prohibir-se l'ús del toc de campanes en un cert moment, s'utlitzaren llums de colors per indicar les diverses circumstàncies o activitats com casaments, batejos, enterraments...

Després de la guerra, el temple es va tornar a obrir al culte (havia estat utilitzat com a magatzem) i el bisbe de Barcelona,  Gregorio Modrego, va beneir tres campanes: "Maria", de 560 kg; "Carme", de 250 kg, i "Maria Àngels", de 160.

Benedicció de les tres campanes de 1943.

Cal dir que des de 1993 les campanes repiquen soles, ja que estan accionades des de la sagristia. també aquest any es van instal·lar dues de noves.

A partir de 1911 les campanes van tenir un nou company: el rellotge d'esfera que es va fabricar a la localitat francesa de Morez per l'empresa Terraillon et Petitjean, que avui en dia, mercés al zel de la rellotgeria La Puntual (en Ramon Serra especialment), que se n'encarrega del manteniment des de 1980, segueix encara funcionant.

El rellotge actual. Foto Joan Morales