Com el castell de Rubí es va transformar en una masia

El castell de Rubí, l'edifici que havia estat residència senyorial dels senyors de Torrelles al segle XV,  fou adquirit cap als voltants del 1500 pels Sentmenat i posteriorment passà als Oms, per casament d'Anna de Sentmenat amb Berenguer d'Oms, baró de Santa Pau.

El castell als anys 60, vist des del sud.

I és a partir del segle XVI quan el castell es va anar transformant paulatinament en una casa de pagès, el centre administratiu de les terres del senyor, que abraçaven encara una gran part de l'actual terme de Rubí. Aquí, a càrrec d'un masover (el 1611 tenim constància d'un tal T. Llupià) que s'encarregava del manteniment de l'edifici, es recollien els censos en espècie i s'emmagatzemaven els productes que s'obtenien de les seves extenses propietats.

Cal dir que tant els Sentmenat com els Oms posseïen moltes terres, però no vivien al castell i tenien escassa relació amb Rubí. Arrendaven les propietats a pagesos de Rubí benestants i així ens consta com a principis del segle XVII Miquel Oriol era un d'aquests beneficiaris.

Foto Cuyàs.

En aquesta època (segles XVI i XVII) la planta noble del cos est, on podem veure encara els bonics finestrals gòtics, va ser dividida en una sèrie d'habitacions separades per envans de maó. No sabem ben bé perquè les feren servir: si per emmagatzemar el productes agrícoles, o bé com a allotjament del masover i la seva família, o bé de treballadors temporers. També es van enguixar les parets d'aquest cos i es van deteriorar força les pintures que ornaven la paret occidental interna del cos (que representaven vaixells). Com a casa de pagès tampoc podien mancar elements com premses d'oli o cups per vi (aquests una mica més endavant, com veurem).

Part interior d'un finestral del cos est els anys 70

El 1693 el castell es va vendre a una institució eclesiàstica: la causa pia de Miquel Pasqual, un blanquer de Barcelona. Repoblaren de vinya les terres (començava l'auge de la viticultura a Catalunya i a Rubí), reconstruiren l'edifici i efectuaren altres obres, la més important de les quals va ser instal·lar una teulada d'un sol vessant dalt del cos est, després de desmuntar el terrat i tapiar els merlets de la part oest. També realitzaren uns contraforts a la part sud del complex medieval.

Els merlets, tapiats, tal com es poden veure actualment.

Amb la desamortització de Mendizábal, el 1835, el castell sortí de mans de l'Església i fou adquirit per la família nobiliària dels Moja, i, una mica més tard, a mitjan segle XIX, fou heretat pel marquès de Santa Maria de Barberà, que eren parents dels Moja. Eren, encara que absentistes, els terratinents més importants de Rubí i posseïen grans extensions de terres, sobre tot a la part nord de l'actual casc urbà. Quant a obres al castell, el segle XIX es va refer les cantonades, que havien patit uns ensorraments. I al segle XX els Barberà s'encarregaren d'enderrocar els envans que abans hem comentat que estaven al cos est, que fou destinat a allotjar gàbies per a animals, entre ells, cucs de seda. També organitzaren un nou espai adossat al cos central, que s'igualà en alçada amb el cos est mitjançant l'afegitó d'un pis més, on s'instal·là un cup de vi. Així mateix, una gran xemeneia expulsava els fums de la llar que escalfava el lloc destinat als masovers, al cos central, al costat del lloc on era el cup de vi.

El balcó ara desaparegut del pati als anys 70. Foto F. Margenat

El 1960 el castell va ser adquirit per Josep Almirall, un industrial de Terrassa (el propietari de la bòbila Almirall), fins que el 1983 l'Ajuntament de Rubí va decidir comprar-lo. El 1987 es va aprovar un projece de rehabilitació per a usos culturals, però els masovers seguiren tenint cura del manteniment, com havien fet sempre des del segle XVI, fins que començaren les obres, no exemptes de polèmica.

Les obres de 1987 eliminaren el balcó del pati. Foto J. Vilalta