L'important patrimoni modernista de Rubí

Rubí, com tantíssimes altres poblacions de Catalunya en menor o major grau, disposa d'un patrimoni arquitectònic vinculat al modernisme i als seus corrents relacionats, que cal protegir i del qual ens sentim orgullosos.

La nostra ciutat, a principis del segle passat, era un dels llocs d'estiueig de les classes benestants de Barcelona (com altres localitats actualment incloses a l'àrea metropolitana de la ciutat comtal), cosa que explica la profussió en aquestes poblacions de l'entorn barceloní, de cases i mansions que seguien les innovacions arquitectòniques de l'època. També cal ressaltar el paper dels emigrants que marxaren a les Amèriques a fer fortuna i que tornaren exitosos a la localitat d'origen.

Torre Riba, després Ezpeleta, actual Ateneu Municipal.
 Foto Jordi Vilalta

A Rubí tenim testimonis de les dues classes de comitents quant a la construcció de residències d'estil modernista. Per una banda, la torre Riba (després Ezpeleta i ara Ateneu Municipal, a l'igual que la casa anomenada "ca la Rosa", al mateix carrer de Xile, foren edificades el 1912 per manament de Climent Riba, un pagès de Rubí que havia marxat al país que ha donat nom al carrer i havia fet fortuna amb el comerç de guano. Molt a prop, a la mateixa via pública s'alça la torre Gaju, que també pren el nom d'un altre propietari de vinyes arruinat per la fil·loxera i que provà fortuna (amb èxit, com vegeu) més enllà de l'oceà Atlàntic. Al costat de la plaça del Domènech es troben les "cases d'en Rigol", del 1918, fetes construir per Pau Rigol, que havia viatjat a Argentina per fer de "paleta" i havia tornat enriquit.

Torre Gaju. Foto Jordi Vilalta

Per altra banda, està el cas de persones que no marxaren al continent americà, sinó que eren burgesos procedents, especialment, de Barcelona, com és el cas de Can Matarí o la casa Moritz (1920), en mig dels camps de l'entorn de Rubí (urbanització de Castellnou), que va pertànyer al conegut  cerveser d'origen alemany, o la torre Texidó (1923), a la plaça de Figueres, prop de la torre Riba i la torre Texidó, que era propietat de Vicenç Pérez, un baster barceloní que havia fet fortuna aprofitant la conjuntura de la I Guerra Mundial venent arnesos de cavall als combatents. I com oblidar-nos de la casa Ymbert (1918), prop de l'antiga estació i al costat de la plaça del Domènech, feta construir per Enric Ymbert, de Barcelona, un comerciant de fustes; o de les torres d'en Massana (1920), al passeig de les Torres, propietat dels Massana, uns empresaris de la construcció, o de la torre Bassas, a la Serreta, que era d'un tal Llopis i la seva muller, actors del Teatre Romea de Barcelona, que havien fet fortuna amb les seves actuacions...

Torre Bassas. Foto Jordi Vilalta

I així moltes altres  particulars amb detalls modernistes que podem trobar a qualsevol carrer de la ciutat que no estigui molt allunyat del centre, testimoni de certa classe mitjana a la primera meitat del segle passat.

Casa Ymbert. Foto Jordi Vilalta

Però l'edifici estrella del modernisme a Rubí són les Escoles Ribas, que foren bastides entre 1912 i 1916 gràcies al mecenatge dels germans Ribas, del Vapor Nou. És un testimoni de l'acció filantròpica de certs industrials envers els obrers de la seva fàbrica, ja que en un principi l'escola acolliria els fills i filles d'aquests. L'edifici és un enorme palau de l'educació i la cultura que encara està en ús com a centre educatiu i conform un dels principals actius que té la nostra ciutat com a patrimoni cultural, Precisament l'any proper es compleixen 100 anys de l'inici de les classes a les seves espaioses i innovadores aules.

Vista parcial de les Escoles Ribas. Foto de Josep Maria Pérez.

Ens podríem allargar molt en aquesta entrada descrivint tots els elements arquitectònics de Rubí pertanyents o influenciats pel modernisme. No obstant, no volem acabar sense dir que cal preservar totes aquestes joies que tenim a la nostra població, que tenim repartides en molts espais, i completament visibles per al gaudi dels vianants. No volem que acabin com la casa Llonch, al carrer de Terrassa, a prop de la runa total, i que també havia estat un exemple de residència modernista, o algunes de les torres d'en Massana, completament degradades.

Casa Llonch, el 2009. Vegeu el seu aspecte ruïnós.
Foto Jordi Vilalta