La indústria rubinenca als anys 50

Rubì és una població en què ja des de la primera meitat del segle XIX la implantació de diverses indústries, especialment dedicades al tèxtil, va constituir un important fenòmen que marcaria l'evolució social i econòmica del seu esdevenir. No obstant, la guerra civil i la conseqüent postguerra van ser un traumàtic sotrac en aquest procés. El fet és que, com informa l'historiador E. Puigventós, a la vila durant els anys 40 no es va inaugurar cap nova indústria. Així mateix, la situació social era quasi la mateixa que al segle anterior, amb matissos: el gruix de la mà d'obra era femení, mentre que els homes seguien treballant el camp.

Interior de la fàbrica Relampago Zipp, anys 50. Es pot veure la
gran quantitat de mà d'obra femenina. Foto Brangulí/Arxiu 
Nacional de Catalunya

La década dels 50, objecte d'aquesta entrada, va ser la de la gran represa industrial a Rubí. Com apunta R. Batalla (2015), les relacions de l'Espanya franquista amb el món exterior es van anar normalitzant i fins i tot es van rebre crèdits procedents dels Estats Units. També es va produir un abandonament del sistema autàrquic predominant als anys 40 i es va liberalitzar la producció i el comerç. A aixó cal afegir que a finals de la dècada, el 1958, els Plans d'Estabilització Econòmica del règim van fer que l'expansió econòmica experimentés un nou impuls (Parras, 2012).

Quant a condicions de treball, hem de dir que, seguint les directrius del règim, tot el personal laboral i tècnic, així com els empresaris, estaven obligats a afiiar-se, des de 1942, a l'Organización Sindical Española (OSE). No cal dir que el dret a la vaga i a la manifestació estaven totalment prohibides. 

No obstant, alguns empresaris, com Pich Aguilera i Bertrand, col·laborarien en activitats culturals de la vila. No oblidem que era l'època de l'alcalde Fortino, que les impulsaria notablement.

El sector tèxtil continuava sent el predominant, però a finals dels 50 ja va començar a perdre cert pes davant la cada vegada més important indústria metalúrgica, química i tèxtil (Puigventós, 2017). És el cas de Tymesa, Material Clínic, AEG, la Josa, Viloca i Batlle... El 1951 el 52,50 % de les empreses rubinenques pertanyien al tèxtil, mentre que les del ram del metall eren el 20%. De 26 indústries tèxtils que hi havia instal·lades a Rubí el 1951, es passà el 1959 a 50, quasi el doble (eren aquest any el 56,18% de les fàbriques de la vila). el sector tèxtil pujà al 56,18 % de les empreses de Rubí i la branca del metall al 21,35 %, però baixà el sector de la construcció. El 1957 quasi la meitat dels obrers i obreres de la vila (1.300 de 2.700 persones) treballaven al sector tèxtil, mentre que el 37 % ho feia al sector de la metal·lúrgia, i la resta a atres branques. No obstant, el ram metal·lúrgic aniria augmentant al llarg de la dècada i, malgrat que no hi havia tantes empreses com al tèxtil, hi havia més personal laboral per fàbrica que a les tradicionals naus dedicades als teixits.

Manyans als tallers Pons, anys 50. Font: Joan Calaf

En suma, el creixement del nombre d'indústries fou notable. Com ens fa notar R. Batalla (2015), si el 1951 hi havia a Rubí 59 empreses, el 1959 la vila comptava amb 89, és a dir, l'augment d'establiments industrials experimentat als 50 fou més que notable. A això cal sumar el fet que algunes empreses amb seu social a Barcelona varen traslladar la seva seu a la nostra vila.

No és aliè a aquesta evolució el fenomen de l'aparició d'innovacions tècniques amb una nova maquinària que procedia sobre tot de la República Federal Alemanya i que acabaria definitivament amb l'era del vapor com a font d'energia fabril.

També hem de fer notar que durant els 50 la població de Rubí va crèixer notablement. Dels 6.953 habitants del 1950 es va passar als 9.907 el 1960, cosa que comportà una gran oferta de mà d'obra. El fet és que el 1959 un 31,64 % de la població activa de la vila treballava a la indústria. 

Cal dir que, paral·lelament a aquesta evolució, tant industrial com demogràfica, va augmentar molt el volum del trànsit vinculat als establiments fabrils: els camions abundaven més que els turismes particulars en aquells anys, que eren només a l'abast de la poca població benestant de Rubí (Batalla, 2015).

Un altre fenómen d'aquests anys és el sorgiment de petits tallers tèxtils familiars, que augmentaren en nombre sobre tot a finals de la d'ecada, compostos de molt pocs treballadors/es, entre els quals també hi havia el propietari de l'establiment la major part dels casos. Parlem de les fabriquetes d'Agustí Montasell, Josep Viladiu, Pere Comellas, Ramon Vilaró i tantes d'altres. Pel que fa a la producció no tèxtil també hem de fer esment de tallers com la ferreria d'en Solsona, el de cal Ferrer de Tall (eines metàl·liques) i el de cal Gerrer, dedicat a elaborar atuells i peces ceràmiques, que ja existien amb anterioritat als anys 50.

Interior de la serralleria Solsona. Foto: RubiGuiem

Hem de ressenyar així mateix l'aparició d'una mena de "teletreball" de l'època: una part de la producció tèxtil es feia a domicili, bàsicament allò que es referia a la confecció i repàs de teles, atès que era molt mès econòmic per a la classe empresarial tèxtil local (Puigventós, 2017).

També hem de dir que a partir de 1957 es varen instal·lar noves indústries a la carretera de Terrassa, però encara no s'havien implantat els anomenats polígons industrials, un fenomen que apareixeria ja a la dècada dels anys 60 i tindria el seu màxim apogeu als 70 i 80.

Veiem tot seguit les principals indústries assentades al terme municipal de Rubí en aquells temps, fent diferenciació entre les que ja eren de feia molt temps (algunes ampliaren les instal·lacions i es modernitzaren) i les noves que s'implantaren.

Fàbriques preexistents actives als anys 50

La Cartronera (o "La Llana")

Creada el 1824, es tracta de la fàbrica més antiga de Rubí. En un principi dedicada a la producció de teixits de llana, els anys 50 pertanyia a la família Úrsul i fabricava cartró; d'aquí el nom popular de "la Cartronera", que substituir al de "la Llana". Actualment es troba desapareguda.

SA Rubí Industrial

Una altra de les instal·lacions fabrils més antigues de Rubí (1834), després de passar per diverses companyies i propietaris, els anys 50 era el complex del Rubí Industrial. Fou adquirida el 1957 per Pich Aguilera i d'aquí la denominació de "naus Pich Aguilera", ara "naus de l'Escardívol". Actualment, després de la seva adquisició per l'Ajuntament els anys 80, és un complex cultural.

Nau nord de l'Escardívol. Foto: Jordi Vilalta

El Vapor Nou (Bertrand y Bertrand, Cia)

El complex, situat a l'altra banda de la riera, ja existia des de 1879, quan era propietat dels germans Ribas. A l'època que tractem, era l'empresa de la família Bertrand, que amplià i modernitzà les instal·lacions i es dedicava a la producció tèxtil, igual que els seus predecessors.

Pich Aguilera, SA ("La Seda")

Aquesta fàbrica existia des de 1892 i es dedicada a la producció de teixits de seda. Durant els anys 50 va experimentar una gran reforma i el 1957 va inaugurar les noves naus, que són les que ara veiem tot just passat el pont del carrer de Cadmo, i també va adquirir les pertanyents a Rubí Industrial, com hem vist més amunt. Esdevindria, doncs un dels complexos més grans de la vila en aquells temps juntament amb el Vapor Nou i fins a l'aparició de la Josa.

Vista aèria de "la Seda" el 1957. Al fons a l'esquerra
es veuren les naus de l'Escardívol. Foto Arxiu Nacional
de Catalunya

Cal Muntadas

Molt prop de la masia de can Rosés, ja existia des de finals del segle XIX una indústria tèxtil que es deia "Hijos de Francisco Serrat y Pou", la qual, durant la primera meitat del segle passat va ser de diverses companyies fins que als anys 50 una de les naus era ocupada per l'empresa "Auxiliar Cosedora de Agujas, Lavado y Clasificación de Lanas" (ara desapareguda).

Cintes Rubí ("Les Vetes")

Fabricava des de 1915 cintes de roba i era propietat de la família Prat. Es situava a l'actual carrer de la Plana de Can Bertran i actualment està desapareguda. En aquesta dècada dels anys 50, quan tenia una cinqüentena de persones en plantilla, es va disparar la demanda de la seva producció.

Fàbrica de Miquel Villà ("Cal Mosques")

Apareguda el 1921, després de la guerra va tornar a la producció tèxtil fins que la rierada arrassà les seves instal·lacions.

La fàbrica de "cal Mosques". Font: Salvador Casanovas

Manufactures Sedó, SA ("Can Sedó")

La fàbrica va nèixer als anys 20 del segle passat i va desaparèixer el 1979. Es tractava d'una petita colònia industrial que als anys 50 va fer edificar unes 7 casetes per allotjar les famílies dels seus treballadors/es. S'hi realitzava tot el procès de fabricació tèxtil, des del tractament del cotó fins a arribar al producte final. Actualment el complex ja no existeix.

Can Sedó el 1957, amb les casetes al fons. Foto Arxiu
Nacional de Catalunya

Azamon, SA ("Les Cremalleres")

Era situada des de 1925 a la zona de ca n'Alzamora, peró des de 1956 es va instal·lar a l'actual ubicació (carrer Tres d'Abril) en un terreny envoltat de vinyes pertanyent a ca n'Oriol que havia adquirit uns 10 anys abans. Tenia una producció de dos milions de cremalleres anuals en aquells anys.

Industrias Gaspà, SA ("Cal Gaspà")

Existent des de 1931 i ubicada a la zona de ca n'Alzamora, va ser una de les empreses que modernitzà i amplià les seves estructures: el 1955 va fer construir una nova nau a l'actual passeig de les Torres, i també una església, una casa i una piscina. Produïa filatura i teixits.

Treballadores de cal Gaspà els anys 50. Arxiu Municipal
de Rubí.

Bòbila Saltó

Des de 1938 fabricava maons. Tindria un notable èxit als anys del boom immobiliari, juntament amb la bòbila Tejala, però el 1995 tancaria les seves portes. 

Tymesa ("Timbres y Material Eléctrico, SA")

Creada els anys 40 per Ramon Farran i Joan Gaju, s'ubicà primer al carrer de Sant Joan i el 1948 es va inaugurar una nova fàbrica al carrer del 18 de Julio (actualment del Sr. Gimbernat). La seva principal producció eren els timbres, però a partir de 1952 també es van dedicar a elaborar ventiladors, estufes i extractors. L'any 1964 es traslladaren a l'actual carrer de Sant Jordi, on avui en dia es troba la fàbrica IPAGSA.

Supersond

Instal·lada davant del castell de Rubí, als anys 40 elaborava màquines de cinema, ràdios, tocadiscos... i als anys 50 passà a la fabricació de televisors en blanc i negre, fins que els anys 70 va haver de tancar les seves portes.

Fàbrica Supersond. Foto: Mariona López/Diari de Rubí

Viloca i Batlle

Situada a Ca n'Azamora, es dedicava a l'elaboració d'aprestos i acabats tèxtils. El 1958 es va produir l'explosió a la seva caldera, cosa que provocà diversos morts i ferits, a més del trasllat de la fàbrica a un nou edifici situat a la carretera de Sant Cugat.

"Els Timbres" (AEG)

Es trobava a l'altra banda de la riera, a l'actual plaça del Marquès de Barberà. Produïa material elèctric i el 1973 va desaparèixer a causa d'un incendi.

Noves empreses creades als anys 50

Moltes d'elles ja no pertanyeren al sector tèxtil sinó a altres branques de la producció, tal i com hem explicat anteriorment. Ressenyem tot seguit les més importants.

Germans Boada

Va néixer el 1952 i es va dedicar des del principi a fabricar eines per tallar materials petris de la construcció, especialment rajoles i mosaics. Van començar per un taller al carrer de Sant Magí, per passar al passeig de Pau Claris (abans del General Mola) per ubicar-se ja posteriorment al polígon de Can Rosés, on es troba actualment.

El germans Boada. Font: Joan Calaf

Josa, SA

Des de 1952, era un taller situat al galliner de la finca que Bonaventura Josa posseïa a Rubí, dirigit pels seus fills, i fabricava cargols en un principi, per passar després, el 1956, a la producció de material elèctric com interruptors i timbres, després d'ampliar les seves instal·lacions. L'any següent introduirien nova maquinària i el 1958 demanaren autorització per edificar nous locals.

Material Clínico, SA ("les Tripes")

Des de 1955, situada a can Rosés, fabricava productes mèdics i quirúrgics. Actualment és la BBraun, una de les empreses més grans de Rubí.

Bòbila Tejala

Des de 1958, estava situada a la part sud del terme municipal de Rubí, als peus del turó de can Calopa i elaborava material ceràmic de construcció. Tindria, ja als anys 60 i 70 un gran paper en l'expansió urbanística de la vila, ja que era la principal empresa, juntament amb la bòbila Saltó, que aportava maons i altres elements.

Així doncs, veiem com la indústria del Rubí dels anys 50 es va revitalitzar després d'un període difícil de postguerra i autarquia econòmica, i  continuà amb força la producció tèxtil, si bé començaren a aparèixer noves fàbriques dedicades a nous sectors, especialment el metalúrgic, elèctric o de la construcció. A poc a poc l'entramat fabril de la vila aniria diversificant-se.

Bibliografia

- AAVV, 1993: Rubí a l'abast. 1. Ciències Socials, Ajuntament de Rubí.

- Batalla, R., 2015: "Rubí: creixement i transformació de la ciutat industrial durant el franquisme", Butlletí, 64, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2015, p. 2-38.

- Escofet, E., 2020: Rubí desaparegut, Efadós i Ajuntament de Rubí.

- Parras, J., 2000: "La llarga postguerra franquista (1939-1962)", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, desembre de 2000, p. 53-73

- Parras, J., 2012: "El 'desarrollisme' rubinenc: uns anys hipotecats", Butlletí, 58, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, setembre de 2012, p. 5-19.

- Pereira, C., 1998: Xemeneies de Rubí. Modificacions urbanes i socials produïdes per la industrialització, Beques per a la Recerca, El Castell. Ecomuseu urbà, Rubí.

- Puigventós, E., 2017: Rubinenques a la indústria tèxtil: una introducció històrica, Ajuntament de Rubí (sense publicar).

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, Efadós.