divendres, 23 de juny de 2017

Com era Rubí fa 100 anys?

Rubí fa ara 100 anys, el 1917, era una població tranquil·la, d'uns 5.000 habitants, dedicada bàsicament a l'agricultura, encara que ja hi havia algunes fàbriques instal·lades des del segle anterior.

Rubí ara fa 100 anys, amb el castell en primer pla.

Pel que fa al sector primari, el 75 % de les terres estaven cobertes per ceps i quasi no hi havia boscos, a diferència d'ara. El fet és que ja s'havia "solucionat" el greu problema de la fil·loxera amb la implantació del cep americà, però continuava havent-hi una gran diferenciació social entre grans propietaris absentistes (que vivien a ciutats com Barcelona) i una gran massa de pagesos que en la seva majoria eren parcers i, concretament, rabassaires. Tot i així, les peces de terra eren d'extensió mitjana o petita (potser també com a conseqüència del terreny, tallat continuament per torrents). Un gran propietari a destacar, no obstant, era el marquès de Barberà, que posseïa el castell i moltes terres a la part nord del municipi.

Can Balasch, una masia senyorial de Rubí

Quant a la indústria, dedicada especialment al tèxtil, recalquem la presència de la fàbrica de velluts de Joan Bertrand, que l'havia adquirit el 1914 als fills de Lluís Ribas, i que era coneguda popularment com el Vapor Nou (el Vapor Vell era a Ca n'Alzamora); la fàbrica anomenada "la Seda", o "cal Pich", dels germans Pich Aguilera, que es dedicava a fer teixits de seda, i que estava comunicada amb el poble pel pont que actualment és el del carrer de Cadmo ("pont del matadero"), i "la Pelleria", de Pere Ribas, que rentava llana i adobava pells, i d'aquí el nom popular. Al seu costat estaven les basses de la seda. No tan importants eren la casa Serrat, de teixits de cotó; can Rosés, on s'hi teixien blondes i tuls, i el Vapor Vell, que encara funcionava.  Les fàbriques locals donaven feina a unes 1.200 persones, entre elles moltes dones.

Fàbrica Pich Aguilera, amb les basses de la Seda en primer terme.

Hem de dir que durant la I Guerra Mundial el nostre país es mantingué neutral i això propicià un gran creixement de les indústries, que abastien als exèrcits de les nacions bel·ligerants. Per exemple, pel que fa a oficines bancàries, hem de dir que a la Caixa Rural de Rubí, que s'havia fundat el 1913, s'hi afegí el 1914 l'oficina local de la Caixa de Terrassa, i el 1916, la de la Caixa de Pensions, fent cantonada entre la plaça Nova (actual de Catalunya) i el passeig de Rafael de Casanovas (després d'Alfonso Sala i actualment de Francesc Macià).

Sucursal dela Caixa de Pensions a Rubí

A la part nord i al costat de la riera s'ubicava des del 1910 la font del Bullidor, un idílic lloc on passar una bona estona gaudint de les seves saludables aigües. Precisament el 1917 és l'any en què Ramon Ratés va instal·lar-hi una caseta i una barra per servir menjars i begudes. Esparses per tot el territori rural hi havia diferents fonts on molta gent: excursionistes, caçadors...) s'hi reunia per fer petar la xerrada; cal destacar la de Sant Muç, per exemple, o la font del Felip.

Bar de la font del Bullidor

La riera creuava el casc urbà de Rubí sense cap mena de dic o mesura de protecció contra possibles riades. Cal destacar el pintoresc pont penjant que unia el Vapor Nou amb el centre del poble. L'Escardívol era ocupat per horts i encara no s'hi havia començat a construir cases.

Pont Penjant del Vapor Nou

L'Ajuntament no estava encara al seu lloc actual, que era la casa de la família Rufé, sinó on ara es troba la sabateria Bendranas. Una milícia de voluntaris, el sometent, era qui vigilava l'ordre públic i evitava els robatoris.

El sometent de Rubí el 1912, a la plaça Nova (actual de Catalunya)

Quant a l'aspecte religiós, el Dr. Josep Guardiet acabava de venir a la vila a exercir de rector de Sant Pere i ja aquest mateix any de 1917 instituí la tradició de fer pessebres a Rubí. Molts rubinencs seguien amb el tradicional costum d'anar a l'ermita de Sant Muç, cosa que també feien les colles de xatos que venien de Barcelona per la pasqua granada. Tot i així també hi havia un bon grup de republicans i àcrates que no veien amb bons ulls el poder de l'església, però mai no hi hagueren problemes de convivència greus: tot es reduïa a càlides discussions de taverna.

L'ermita de Sant Muç

Hi havia dues grans associacions de caire polític i recreatiu a la vegada: el Centre Democràtic Republicà, de caire progresista i esquerrà (ubicat on ara hi ha el solar d'Esquerra Republicana), i la Cambra Agrícola , que aglutinava els sectors conservadors, especialment els propietaris de vinyes (els que no eren de fora, ja que com hem dit abans molts d'aquests terratinents eren de poblacions com Barcelona, Terrassa, Sabadell...). Altres associacions eren les agrupacions corals de tint claverià, com "El Parnaso Rubinense" i "Los Obreros Rubinenses". També hem de de recalcar la Societat de Carreters i Traginers de Sant Antoni Abat, que celebrava la lluïda festa dels Tres Tombs cada gener. I, per suposat, no hem d'oblidar les tradicionals celebracions de Festa Major per Sant Pere, que començaven amb l'ofici religiós i continuaven amb ballades de sardanes i molts altres esdevenimens organitzats pel Centre Democràtic o la Cambra.

Coral "Los Obreros Rubinenses"

Pel que fa al tema escolar, feia molt poc que s'havien inaugurat les majestuoses Escoles Ribas, d'estil modernista, mercès al llegat dels germans del mateix nom. Hi havia altres centres educatius, com el Comú o escola pública, en què els nens tenien el local al carrer de Llobateras i les nenes al de Sant Cugat; els germans Maristes, que regentaven el col·legi parroquial de Sant Pere (on ara està l'Escola Montserrat); l'escola de les mares Teresianes (per a nenes), i l'Evangèlica, al carrer de Virgili, que era mixta, encara que amb aules separades per nens i nenes, com també succeïa a les Ribas.

Les Escoles Ribas. Pintura d'Antoni Marsal.

Ja que hem parlat  de modernisme, hem de ressenyar que feia poc que s'havien edificat les boniques mansions d'aquest estil a la zona de la Plana de Can Bertran, que es convertí en el sector residencial de la vila: la torre Riba (actual Ateneu) i la torre Gaju o Marbà (al seu davant), que s'havia acabat de fer, eren les més destacades. Una mica més amunt del carrer hi havia la casa on va viure la cantant Mercè Plantada (actuals escoles Balmes), però encara no s'havia construït la imponent torre Texidor.

La torre Riba, poc després de ser construïda

La plaça del Domènech, nom popular de la plaça "del Progreso", amb el teatre que va fer construir el propietari de la masia de can Domènech, era un dels llocs preferits de la gent de Rubí per passar l'estona. Al costat del teatre, el 1914, Enric Ymbert va fer aixecar la magnífica casa d'estil neogòtic que avui en dia encara podem contemplar. Altres places eren la de l'Aurora (ara d'Anselm Clavé), la de l'església o la plaça Nova (actual de Catalunya).

Teatre Domènech, a la plaça "del Progreso".

Aquest era, a grans trets, el Rubí d'ara fa exactament 100 anys. El 1918, amb l'arribada del tren elèctric, començaria una nova etapa de prosperitat.

En posteriors entrades, aprofundirem en aspectes puntuals dins del quadre general que avui hem presentat.


Cap comentari:

Publica un comentari