Les primeres botigues de lliure comerç a Rubí, mitjans del segle XIX

A principis del segle XIX i fins a l'arribada al poder de la reina Isabel II era l'Ajuntament de Rubí qui atorgaba llicències o arrendaments dels diversos establiments del terme, com l'hostal, el forn... La constitució de 1845, dins del contexte de canvi de l'antiga economia del règim absolutista a les noves tendències del liberalisme burgès, va establir la primera reforma tributària de l'estat i permetrà l'aparició de botigues i comerços privats, però amb la condició que stisfessin els nous impostos tant directes com indirectes. Aquest canvi implicaria la desaparició dels antics establiments municipals. No obstant, el 1847 el govern espanyol, per Reial Ordre, va limitar a poblacions de menys de 2.000 habitants, el dret de prerrogativa comercial dels ajuntaments, cosa que no afectava Rubí, que per poc superava aquesta quantitat.

No obstant, com apunta Pere Bel, ja a principis del Vuit-cents la prerrogativa de l'Ajuntament, situat per cert on ara es troba la sabateria Bendranas, havia esdevingut un tant laxa pel que fa a les transaccions comercials i moltes persones venien productes del camp al portal de les seves cases, és a dir, es podria dir que diverses botigues ja existien d'abans de manera un tant "ilegal".

El 1846 es va establir la primera matriculació municipal dels establiments a Rubí per tal de recaptar els nous impostos, que aportaren un bona quantitat a les arques públiques. Si seguim a l'historiador Lluís García, hi apareixen 3 cafeteries, les quals eren els establiments que aportaven més diners, i que eren la de cal Boniquet, la de Salvador González i la de Francesc Pi de la Serra; 2 tendes de roba; 5 forners; 2 carnissers (més tard en serien 5); 9 botiques de queviures (Jaume Llonch, Llogari Martínez, Pau Llugany, Francesc Roca, Pau Puig, Jaume Batet, Francesc Ramoneda, Salvador Ferran i Josep Coret); un bacallaner (Alemany); un confiter (Josep Rovira, avi, per cert, del combatent Pep Rovira); un revenedor de llavors (Miquel Ramoneda), i un corredor de fruita, que era Francesc Puig. A part, estaven els oficis professionals, que també foren liberalitzats i pagaven les seves taxes, però en aquesta entrada només ens fixarem en les botigues actives a mitjans del segle XIX a Rubí, esmentant només les més significatives.

A part també hem de dir, que a molts portals se seguien venen productes de l'hort o el corral per part de les dones de la casa, i que al mercat municipal, situat a l'anomenada plaça Major (davant l'església de Sant Pere), molts establiments tenien la seva parada. Si eren paixaters o cansaladers, les parades s'ubicaven al redòs de la fonda de cal Sabateret, una mena de "centre comercial" de l'època on també hi havia cotxeres que funcionava com a hostal públic des del 1582, i que en aquell temps era regentat per Francesc Roca.

 

Il·lustració de Pere Bel que mostra l'antic mercat de Rubí abans del segle XX

 

Els primers carrers comercials de Rubí foren el de Xercavins i el de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés). En aquella època encara no s'havia eixamplat el "carrer Fondo", és a dir l'artèria que avui en dia formen l'avinguda de Barcelona i el passeig de Francesc Macià. El que sí s'eixamplaria el 1879 és el de Sant Bonaventura, que esdevindria la via més comercial de Rubí fins a principis del segle XX. També hem de tenir en compte que l'actual carrer de Sant Cugat era la línia divisória entre els termes de Rubí i el de Sant Cugat del Vallès fins que en compliment d'una Reial Ordre de 1855, que no va ser efectiva fins l'any següent, la part sud del carrer, igual que un extens territori que des de segles havia pertangut al municipi veí, passà al nostre terme. I en aquest carrer també s'instal·laren botigues i establiment, com és el cas de la carnisseria de Joasep Masana o el magatzem de gra i de queviures de Josep Aliart, instal·lada el 1844 i que no seria rubinenca fins a aquell any 1855. En aquest any es va remodelar el negoci i s'hi instal·lar un obrador on s'elaboraven embotits, cansalada, pasta de sopa i conserves. Amb el anys esdevindria un important fàbrica de pasta.

 

Obrador de Josep Aliart a principis del segle XX.

 

 

Seguim amb altres establiments del Rubí de mitjans segle XIX.

Marià Lleonart, que era de Vacarisses, va establir el 1820 un forn a la plaça de la Marquesa (part oest de l'actual plaça de Catalunya) on només coïa el pa que la gent li portava, encara que la fleca municipal no va deixar d'existir fins el 1847. Lleonart va traslladar al carrer de Sant Josep on va obrir el seu propi forn. Anys després, el 1871, el seu fill Julià va establir la botiga al carrer de la Creu, 11, al costat del lloc on fins fa uns anys s'ubicava el forn Aribau. Un altre forner era Medir Torras, al carrer del Roser (ara de Sant Ignasi), des de 1837.

La farmàcia del carrer de Xercavins, actualment tancada, va ser fundada el 1827 com a "botica pública" per Agustí Pannon, un jove de 26 anys natural de Palafrugell, el qual, el 1860, quan ja feia anys que era vigent el lliure comerç, acabaria comprant tot l'edifici on era situada amb els diners resultat de l'èxit de l'establiment.

 

Títol de farmacèutic d'Agustí Pannon, 1826. Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

 

Cal Boniquet, fundat el 1840 per Marc Sèrvole, es trobava al carrer de Sant Joan, cantonada amb el de Sant Sebastià. A més de forn de pa, als baixos s'allotjava una taverna. S'hi venia una mica de tot i fins i tot el primer pis es va adequar com a sala de ball, mentre que la segona planta hi havia l'habitatge i una habtació de lloguer. El 1860 les seves dependències foren testimoni de la creació de l'agrupació coral "El Laurel Florido". La casa va ser enderrocada a finals del segle passat després d'haver estat força temps caserna de la Guàrdia Civil.

La pastisseria Llonch, de Jaume Llonch, des de 1846, era situada al carrer de Sant Joan fins que el 1879 es traslladà al carrer de Terrassa, i ja el 1899 el trobem a l'actual plaça de Catalunya, desaparegut el 1985. Una altra confiteria era la d'Agustí Castellví, de 1858. 

Del mateix any 1846 és la botiga de roba d'Antoni Capmany, al carrer de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés), que també comptava amb parada de vendre teles al mercat. Un altre establiment de venda tèxtil creat el 1846 era la botiga de Joan Morros, de roba de cotó i cintes, situada al carrer de Sant Antoni (és a dir al popularment anomenat "carrer Fondo"), precisament on ara es troba l'edifci de Finques Vallhonrat. Pere Bel ens explica que aquell any hi havia a Rubí un sastre anomenat Jaume Coret que no tenia botiga, però que es va instal·lar en una parada del mercat. També es té constància d'una altra botiga tèxtil regentada per Jaume Turu.

Pau Rusiñol venia teles i merceria en un gran edifici situat al carrer de Sant Bonaventura prop de la cantonada amb el de Sant Joan, anomenat popularment "cal Botifarrer". La feina la continuaria el seu fill Josep, el qual va convertir l'establiment en un lloc on es podia comprar qualsevol cosa (queviure, material de construcció, vaixelles...). 

 

L'establiment de "cal Botifarrer" a principis del segle passat. Arxiu GCMR

 

També aquell any, segons Pere Bel, Josep Coret, potser parent de l'esmentat Jaume Coret (germà?) tenia una adrogueria al carrer de Sant Jaume. En canvi, Lluís Garcia el qualifica com a propietari d'una botiga de queviures (com hem vist a la llista de la matriculació de 1846). Seria una botiga de tipus mixt?

Pel que fa a carnisseries, segons Lluís Garcia, n'hi havia en aquell temps cinc: les de Josep Aguilera, continuada pel seu fill Baldomer, i les de Francesc Alsina, Josep Costa, Joan Llunell i Camil Fillol. Per altra banda, després de 1855, Rubí comptaria amb la ja esmentada de Josep Massana, que estava al petit barri de la part sud del carrer de Sant Cugat que passaria a formar part del nostre municipi, com hem apuntat anteriorment.

Aquestes són les botigues de les quals tenim més coneixement. Al llarg de la segona meitat del segle XIX anirien apareixent molt més establiments (botigues, cafès, tavernes...), especialment al carrer de Sant Bonaventura, però també  a altres llocs del centre del poble, que anirien satisfent les necessitats de les persones que habitaven el Rubí d'aquells temps. 

Bibliografia

- Bel, P., 2001: "Dossier de botigues centenàries de Rubí", Rubricata (monogràfic), 2.308, maig 2001, Rubí.

- Bel, P., 2007: "Comerços que han fet història", Butlletí, 51, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 10-44.

- Garcia, L., 2012: El pa, de l'era a la pastera, Ajuntament de Rubí.

- Garcia, L., 2013: El bestiar, de la quadra al taulell, Ajuntament de Rubí.

- Garcia, L., 2014: El comerç, del taulell al cistell, Ajuntament de Rubí. 

 

El forn iberoromà de la plaça de la Font de la Via

Si us passeu per la plaça de la Font de la Via, a l'altra banda de la riera, veureu una bonica plaça amb frondosos arbres en la qual es situa una caseta d'obra. Aquesta allotja les restes del que va ser el forn iberoromà de la nostra ciutat. Es troba situat als peus, doncs, del turonet de Can Fatjó, on s'ubicava gran part de l'assentament ibèric de Rubí. Malauradament el trobem avui en dia en molt mal estat de conservació, però quan es va descobrir, el 1925, conservava molts dels seus elements originals, especialment la graella.

Caseta on es troba el forn iberoromà. Foto: Jordi Vilalta

Fou l'arqueòleg aficionat local Joan Roura qui el va trobar i el mateix any seria excavat per Josep Colominas, de l'Institut d'Estudis Catalans. 

El forn és de planta quadrangular i té una cambra de cocció d'1,7 m d'alçada sobre la qual hi havia una graella quadrada amb 42 forats, recolzada sobre un pilar central. Romanien poques restes de la cambra superior, on es posava la terrissa que calia coure. El fum resultat de l'activitat de la cocció s'evacuaria per una obertura situada en una volta que tancava l'estructura per la part superior i de la qual no s'ha trobat cap resta. 

 

Graella del forn un cop excavada (Colominas, 1931)

 

 

 

El 1951 una esllavissada procedent del turó va provocar una caiguda de terra que va malmetre el forn i el va soterrar. El 1984 un equip dirigit per M. Àngels Jorba, en el qual van participar membres del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, va exhumar allò que encara quedava de l'antiga estructura.

Les restes aparegudes el 1984. Arxiu GCMR-CER

 

Per què servien aquests forns? Bàsicament per coure vaixella de ceràmica, maons, teules i, en ocasions també àmfores iberes. El de Rubí, on possiblement es coïen teules, es trobava molt prop del curs de la riera de Rubí, per la qual cosa era molt fàcil proveir-se d'aigua. També aprofitava les argiles quaternàries molt presents a la zona i la fusta dels matolls i arbrets dels entorns. Per tant, aigua, llenya i argila, essencials per al funcionament dels forns, eren abundants en les immediacions. Les vies de comunicació terrestres i fluvials, a més, no estaven gens lluny: l'antiga via Heraclea, que unia Roma amb Cadis i passava per les nostres terres, era molt propera, així com les aigües de la riera, que també eren un camí cap al Llobregat i d'aquí al mar, el qual en aquells temps era el principal mitjà de transport de mercaderies entre zones llunyanes.

El forn poc després de ser excavat. Arxiu GCMR-CER

 

El trobat a Rubí és el del tipus 3A de la classificació de Fletcher (1965) i al 7A de la de Coll (2008) i presenta força paral·lelismes amb els apareguts a Tona (Osona), al Clos de Sant Miquel (Sant Miquel de Fluvià, l'Alt Empordà), el barranc de la Premsa Cremada (el Botarell, el Baix Camp), Sant Adjutori (Sant Cugat del Vallès), Can Pericàs (Cànoves i Samalús, el Vallès Oriental), diversos trobats a Empúries (L'Escala, l'Alt Empordà) i el de Pinós (el Solsonès). Segons els estudis que s'hi han realitzat, tots, de planta quadrangular, es troben datats entre els segles II i I abans de la nostra era, època anomenada romana republicana o iberoromana.

El forn mentre era excavtat el 1925 (Colominas, 1931)

 

Els forns de planta quadrangular apareixen, efectivament, al segle II abans de Crist a la nostra zona, per influència dels models romans, ja que abans eren de planta més o menys rodona. Per tant, és en aquesta forquilla cronològica dels dos primers segles abans de la nostra era en què situem el forn iberoromà de la plaça de la Font de la Via, el qual, és molt possible que continués funcionant durant els primers temps de l'etapa imperial romana.

Les restes actuals dins la caseta. Foto: Jordi Vilalta

 

És un element patrimonial immoble del Rubí de l'antiguitat, juntament amb els lacus de Ca n'Oriol, les restes aparegudes al Casino Espanyol o la torre de les Martines, que encara seguix en peu i que, per tant, mereix tota la seva atenció quant a preservació i divulgació entre la gent de la nostra ciutat.

Bibliografia 

-  Anònim, 1925: "Un forn de terrissa ibèrica a Rubí", Endavant, 125, Rubí, 8 de març de 1925.

-  Coll, J., 2008: "Hornos romanos en España. Aspectos de morfología y tecnología", a Bernal, D., i Ribera, A. (coordinadors): Cerámicas hispanorromanas: un estado de la cuestión, Universitat de Cadis, p. 113-126.

-  Colominas, J., 1925a: "Un nou forn de ceràmica ibèrica de Rubí", Butlletí de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria, vol. III, Barcelona, p. 114.

-  Colominas, J., 1925b: "Un forn de ceràmica ibèrica a Rubí", Gaseta de les Arts, vol. III, 29, Barcelona, 15 de juliol de 1925, p. 7. 

-  Colominas, J., 1931: "Un forn de ceràmica ibèrica a Rubí", Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, 1921-1926, vol. VII, p. 65-67.

- Fletcher, D., 1965: "Tipología de hornos cerámicos romanos de España", Archivo Español de Arqueología, 38, Madrid, p. 170-174. 

- Serra, J., 1925: "Excavacions i troballes", Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, Terrassa, març-abril de 1925, p. 129. 

-  Vilalta, J., 2021: "El forn iberoromà de Can Fatjó", Butlletí, 82, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, juny de 2021, p. 8-14.

 

Les pedres i el guix de can Calopa, material de construcció del Rubí d'abans

Existeixen dins del terme municipal de Rubí racons que tenen un valor patrimonial d'interès, però que pràcticament són quasi totalment desconeguts pel gran públic. Potser per la seva llunyania del centre, però també potser per la poca divulgació que se n'ha fet. 

Un d'aquests racons es troba a la part nord de la masia de can Calopa: són els antics forns de guix. Però també hem d'esmentar un altre producte, si se'm permet l'expressió típic d'aquest punt del sud del terme tubinenc: la seva pedra. Tant el guix com la pedra s'utilitzaren abastament en la construcció tant de destacats elements patrimonials de Rubí com d'habitatges urbans.

La pedra de can Calopa

D'aquesta zona, des de temps remots, se n'havia extret tant agiles vermelloses (segons alguna interpretació aquest fet originaria el topònim de "l'Infern") com bona pedra calcària, ideal per a la construcció. De fet s'ha constatat que va ser utilitzada des del segle II aC en edificis i cases del poblat iberoromà situat a Can Fatjó. Precisament al tall de la via del tren al seu pas pels pisos Huarte (plaça de Sant Roc) es va identificar un mur quasi perpendicular al desmunt fet amb carreus d'aquest material. També els podem veure a la façana romànica (segle XI) de l'església de Sant Pere i al campanar, que és bastant més posterior (de l'entorn de 1.500), i van aparèixer a les excavacions del cementiri medieval que es troba al costat del temple.

No només és fecunda aquesta zona en pedra calcària, sinó que, si fem cas a Pere Bel, hi ha aparegut bones mostres de goethita, limonita i lignit, però un altre mineral molt important és el guix, que es troba en forma de macles cristalitzades a les argiles vermelles ubicades prop de la masia i del qual parlarem tot seguit.

La producció de guix de can Calopa 

Al nord de la deteriorada masia de can Calopa es poden veure encara avui en dia unes esructures que conformaven el que havia estat una àrea de producció de guix per a la construcció. Lligades amb morter, delimiten 2 espais interiors construïts amb maons que formen un cos vertical de parets d'uns 2,5 m d'alçada, amb obertura al sostre i una porteta d'entrada amb arc de mig punt, que ha estat molt temps utilitzat com a un cobert per a les ovelles. Al seu costat, a la part més alta, hi ha uns pilars quadrangulars d'obra que sustentaven alguna mena de cobert fet amb materials peribles o potser alguna altra estructura.

Estructures relacionades amb els forns de guix. Font: Viquipèdia

Aquestes construccions daten molt possiblement de finals del segle XVIII, encara que no s'ha trobat documentació al respecte, i estan relacionades amb dos forns d'elaboració de guix per a la construcció, que encara es conserven.

En primer lloc el guix que s'extreia del sòl argilós era rentat en un dipòsit d'aigua vinculat a les estructures abans descrites per posteriorment ser triturat amb rodes de pedra (no conservades al lloc). La pols que se n'extreia passava als forns, alimentats amb foc de llenya. El guix resultant era emmagatzemat al mateix edifici. Es feia servir sobre tot per enlluir les parets interiors de les cases del poble.

Els forns de guix l'octubre de 2011. Foto: Jordi Vilalta

En conclusió, aquesta zona de can Calopa era un indret important quant a l'extracció de material relacionat amb la construcció, Ja en època dels ibers fins a l'edat mitjana, per extreure carreus, i des del segle XVIII per obrenir guir per a l'enlluït de les cases de Rubí.

No només de monuments significatius està format el nostre patrimoni, sinó també de llocs com aquest, importants si volem conèixer una mica de la petita indústria de temps llunyans.

 Bibliografia

- BEL, P., 2013: "Minerals, cristalls i pedreres. Investigant els fonaments de Rubí", Butlletí, 61, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-15, desembre de 2013.

- MARGENAT, F., 2006: "Vies romanes de l'entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals", Butlletí, 50, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-52.

-  MORO, A., 1990: Catàleg de restes arqueològiques i zones d'interès geològic del terme municipal de Rubí, Rubí, document mecanografiat, Centre d'Estudis Rubinencs - Ajuntament de Rubí.

Webgrafia

https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-can-calopa

 

Quan a Rubí es va començar a fer vi... fa més de 2.000 anys.

És sabut que la nostra terra rubinenca i vallesana en general ha estat pròdiga durant segles en la producció del vi, un dels aliments primordials a la nostra dieta mediterrània.

Però quan es va començar a elaborar aquest preuat líquid? Ja almenys des de l'època dels antics grecs o potser abans, arribava a les nostres costes per ser consumit per la classe dirigent. Però va ser quan la terra que actualment coneixem com a Catalunya va caure dins l'òrbita romana, a partir especialment del segle II aC, que el consum de vi entre els habitants de la zona va augmentar, procedent de les vinyes italianes i transportat a terres iberes en vaixells carregats d'àmfores.

Però aviat la Laietània, la regió que en època ibera i romana abraçava les comarques dels dos vallesos, el Baix Llobregat, el Maresme i el Barcelonès, es va espavilar i va començar a elaborar el seu propi vi a la primera meitat del segle I aC no només per consumir-lo a casa nostra sinó també per destinar-lo a l'exportació. 

Els terrissaires laietans fabricaven àmfores a imitació de les italianes, de la forma anomenada Dressel 1 (pel cognom de l'arqueòleg que va estudiar al segle XIX les àmfores romanes i les va classificar), però ja a mitjans segle I aC elaboraren recipients amb formes pròpies: la Tarraconense 1 o Laietana 1. Ja als anys 40 del segle I aC aparegueren a casa nostra les anomenades Pascual 1 (del cognom de l'estudiós català que les va identificar per primera vegada), que exportaven el nostre vi al sud de les Gàl·lies i a les Balears. 

Àmfores fabricades a l'actual Cabrera de Mar, on hi havia una ciutat iberoromana. 

A can Fatjó, l'hàbitat que molts autors identifiquen com a l'antiga Rubricata esmentada pel geògraf Claudi Ptolemeu al segle II dC, ha aparegut algun fragment d'àmfora romana autòctona.

L'àrea situada al barri de la Plana del Castell (naus de la Supersond, i també el centre de la ciutat, concretament a la plaça del Dr. Guardiet, on s'han efectuat diverses campanyes arqueológiques fa pocs decennis, també han ofert vestigis d'aquests recipients contenidors de vi fets a la nostra terra.

D'àmfores itàliques de la forma Dressel 1 hem trobat restes a llocs de la Plana del Castell com el carrer de Pau Casals (aquí s'ha pogut reconstruir una sencera que podeu veure a una de les fotos que acompanya aquesta entrada) o cal Coll (al passeig de la Riera, 105), i al centre de Rubí (carrer de la Unió, carrer de Santa Llúcia, passatge de Sant Francesc), concretament d'una variant una mica més antiga anomenada "grecoitàlica", de la que també s'han trobat testimonis a una sitja de Can Fatjó.

Àmfora italiana trobada al carrer de Pau Casals. 

Pel que fa a l'entorn rural, s'han trobat restes d'àmfores romanes d'aquell temps (segles II - I aC) a can Xifre (prop de l'IES J. V. Foix), can Ramoneda, can Xercavins, entre can Pi de la Serra i can Serrafossà i al Dipòsit General d'Aigües de can Rosés (fragments molt petits). En molts casos es fa difícil, a manca d'estudis més exhastius, dilucidar quines eren d'importació i quines fabricades al país. Pel que fa a estructures relacionades amb la producció de vi, els cups trobats als jaciments arqueológics rubinencs romans són més aviat de datació imperial romana, quan el procés de l'elaboració del vi i la seva exportació van augmentar de manera considerable.

En una altra entrada parlarem de la gran producció de vi laietà i rubinenc en època de l'imperi roma.

Bibliografia 

- Arqueociència, 1996: Memòria de l'excavació arqueològica a la plaça Dr. Guardiet. Rubí, Vallès occidental, Servei d’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya, Barcelona (memòria inèdita)

 - Arqueociència, 2003: Memòria del seguiment arqueològic realitzat al carrer Xercavins núm. 8. Rubí, Vallès Occidental. 02 al 10 de desembre de 2002, Servei d’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya, Barcelona (memòria inèdita).

- ARRAGO, SL, 2004: Arqueologia i Patrimoni: Informe per a la destruccció i/o eliminació de les estructures arqueològiques excavades al  C/ Unió, 13-17 de Rubí (Vallès Occidental). Maig-Juliol 2004, Sabadell, juliol de 2004.

- Comas,  M., 1985: Baetulo, les àmfores, Monografies Badalonines, 8, Museu de Badalona.

- Comas et alii, 1987: Comas, M; Martín, A; Matamoros, D., i Miró, J.: “Un tipus d’àmfora Dressel 1 de producció laietana”, Jornades Internacionals d’Arqueologia romana. De les estructures indígenes a l’organització provincial romana de la Hispània citerior, Museu de Granollers, 1987, p. 372-378.

- Enrich, R., 1992: “Memòria del seguiment arqueològic de la rasa de Telefònica. Rubí, 1987-1988”, Butlletí, 35, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1992, p. 161-184.

- Molina, D., i Roig, J., 2007: Memòria de la intervenció arqueològica al c/Unió, 13-17 de Rubí (Vallès Occ.). Maig-Juliol 2004, Arrago, S.L., Sabadell (memòria inèdita).

- Nolla, J. M., 1985: “Una nova àmfora catalana: la Tarraconense 1”, El vi a l’antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Actes I Col·loqui d’Arqueologia Romana, Museu de Badalona, p. 217-223.

- Oller, J., 2016: El territorio y poblamiento de la Layetania interior en época antigua (ss. IV aC – I dC), Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

- Oller, J., 2019: “Hàbitat rural i producció vitivinícola al Vallès en època antiga (segles I aC-I dC)”, a Carreras, C.; Folch, J., i Guitart, J. (a cura de): Laietània interior: marques i terrisseries d'àmfores al Vallès Occidental i Oriental, Institut Català d'Arqueologia Clàssica, Tarragona, p. 11-30.

- Vilalta, J., 2008: “La Plana del Castell a l’antiguitat ibèrica i romana: una aproximació”, Butlletí, 52, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 16-23.

 - Vilalta, J., 2010: “La colonització del camp en època romana republicana al territori de Rubí (s. II-I aC)”, Butlletí, 55, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 11-23.