75 anys de l'Associació d'Escacs Rubinenca

El 9 de gener de 1949 naixia de manera oficial el que ara és l'Associació d'Escacs Rubinenca, com a Secció de la Cooperativa "La Rubinense", el mateix any en què, també com a secció d'aquesta important institució rubinenca del segle XX, va aparéixer el nostre Centre Excursionista. Són dos exemples del petit període d'esplendor de l'associacionisme cultural i esportiu de la població dels anys 50, sota la legislatura de Josep Fortino.

Aquell dia d'hivern, encara en plena postguerra, unes 20 persones amants d'aquest esport van reunir-se en assemblea general per acordar constituir-se en Secció d'Escacs i establiren una quota, que ara semblaria irrisòria, de 2 pessetes mensuals (un cèntim d'euro aproximadament). El primer president de l'entitat va ser Joan Boladeras i el primer secretari, Rafael Calvo.

Per entrar a la Junta Directiva de la nova associació s'havia de pertànyer a la Junta Rectora de la Cooperativa, però si hom es volia fer simplement soci no calia.

El mateix any 1949 van ingressar a la Federació Catalana d'Escacs i ja van organitzar un Primer Campionat Social.

El seu primer local va ser el cafè de la Cooperativa, situat a la plaça del Dr. Pearson (popularment anomenada "plaça del Domènech"), però al llarg de tota la seva història han anat ocupant diverses llocs com a seu. Després del cafè esmentat, un local a la Pista de la Cooperativa (al carrer de Sant Sebastià); el pis superior de l'actual edifici dels Jutjats (que també pertanyia, fins a 1969, com molts sabreu, a la Rubinense), la torre Bassas (propietat de l'Ajuntament), el Centre Cívic de Ca n'Oriol i el pis superior de l'edifici del Casino Espanyol, fins que va ser tancat a causa de la seva degradació. El 2021, després d'uns anys sense seu fixa, l'Ajuntament els cedí un local a l'Escola d'Adults. Actualment el local de l'associació es troba al carrer de Víctor Balaguer.

Partides simultànies al café de la Cooperativa La Rubinense.
Anys 50. Font: llibre "L'Abans".

Tornant als anys 50, direm que el curs 1956-1957 van ascendir a segona categoria catalana. Per Festa Major, a més, organitzaven partides amistoses al carrer. Va ser una època d'auge de l'entitat, igual que moltes altres associacions culturals de l'època a Rubí.

Partida al local de la Cooperativa als anys 50.
Font: Web del'Associació d'Escacs Rubienca

Més endavant, el 1965, van arribar a ser campions del grup A de la segona categoria i també campions provincials. També foren subcampions de la 1a Copa Catalana Trofeu Agustí Pujol.

Ja fent un salt en el temps i situant-nos ja al segle XXI, direm que el curs 2003-2004 van ascendir a Primera Divisió Catalana. En aquests anys tingueren com a jugador destacat una gran figura: el  d'origen romanès Mircea-Emilian Parligras, que fou campió de Romania el 2001 i Gran Mestre el 2002.

Mircea-Emilian Parligras. Font: web de l'AER

Durant tota la seva trajectória, l'associació ha participat sempre al campionat de Catalunya per equips. 

Aquest any 2024, en ocasió del seu 75è aniversari, l'entitat ha organitzat diversos actes com el X Open Internacional Ciutat de Rubí el passat mes de maig, així com un conjunt de minicircuits infantils.

Actualment, l'Associació d'Escacs, presidida per Pedro Alarcón, té com a objectiu fonamental promoure i fomentar els escacs a Rubí en el pla educatiu, social i esportiu.

Imparteixen classes d'escacs als centres escolars i organitzen i participen en els tornejos socials a més de competir, com sempre han fet, en els campionats oficials.

La seva escola d'escacs és una peça fonamental. Situada a la mateixa seu de l'associació, al carrer de Victor Balaguer,16, actualment compta amb uns 40 alumnes, entre infants i adults.

Nen en una partida d'escacs organitzada per l'AER.
Font: web de l'entitat.

L'Associació d'Escacs Rubinenca també col·labora amb altres entitats com ara associacions de veïns, el Casal de la Gent Gran, Rubí Comerç o l'Ajuntament de Rubí

Per acabar direm que, amb tot aquest dinamisme i activitats, creiem que el futur dels escacs a la nostra ciutat està ben assegurat.

Logo actual de l'AER

Bibliografia

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull Gràfic 1872-1965, Molins de Rei.

Webgrafia

Associació d'Escacs Rubinenca

L'Associació d'Escacs Rubinenca: un club bolcat en l'ensenyament (totrubi.cat)

L'Associació d'Escacs Rubinenca organitza el X Open Internacional Ciutat de Rubí (totrubi.cat)

Rubí acull la Copa Catalana d'Escacs, coincidint amb el 75è aniversari de La Rubinenca (diariderubi.com)

Mircea Pârligras - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Els problemes d'abastiment d'aigua a Rubí durant el període franquista

Durant el període del franquisme l'abastiment d'aigua corrent a Rubí va ser a càrrec de l'empresa que dirigia la família Margenat, de can Corbera, tal i com venia fent des del segle XIX. El gran creixement demogràfic i urbanístic del Rubí de la segona meitat del Nou-cents, no obstant, plantejà un conjunt de problemes que intentarem exposar breument en aquesta entrada i que acabaren amb la municipalització del servei per part de l'Ajuntament encapçalat per Manuel Murillo.

A la postguerra, concretament el 1949 l'empresa dirigida pels Margenat havia aconseguit instal·lar una xarxa d'abastiment d'aigua de 15 km, i l'any següent, segons el Sindicat Vertical d'Aigua, Gas i Electricitat, aquesta constava d'una xarxa principal de 1.500 m, una secundària de 13.740 m i un dipòsit clarificador de 23 m3.

El 1953 tingué lloc el projecte de reestructuració de la xarxa principal i s'allargà 2.175 m més. També es col·locà un aparell esterilitzador automàtic de clor al dipòsit esmentat.

Dos anys més tard es va acordar un conveni entre els propietaris de la incipient urbanització de Can Fatjó i Josep Margenat, per tal d'instal·lar una canonada de conducció als horts. El mateix any també es varen realitzar esborranys del projecte d'un nou dipòsit. Hem de tenir en compte l'alçada dels diversos barris que naixerien en aquells anys, que necessitaven aquestes estructures per fer elevar el líquid element i així poder proveir-les. 

Josep Margenat moriria el 1958 i els seus fills Pere, Jaume i Montserrat varen heredar la concessió del servei d'abastiment, de tal manera que a partir d'aleshores començaren nous projectes, que el 1962 serien ralentitzats per la catàstrofe de la rierada, la qual va fer que l'empresa es dediquès en aquells moments a reconstruir les instal·lacions afectades per l'aiguat. El mateix 1962 es construiria el dipòsit elevador de la Serreta.

Construcció del dipòsit distribuidor situat a
la Serreta. Foto: Bartomeu Cucurull

El 16 de juliol de 1963 l'empresa familiar es va convertir en SAP (Suministro de Aguas Potables) i es van reprendre actuacions a fi d'abastir d'aigua els blocs del 25 de Setembre que s'estaven edificant aquell any. L'any següent Pere Margenat quedaria com a propietari únic de SAP.

Pere Margenat i la seva muller el 1976.
Arxiu Família Margenat

El 1965 es van descobrir noves deus d'aigua prop dels antics pous de can Corbera que afavoririen la portada de més aigua a un Rubí que estava començant a crèixer de manera desmesurada. El 1966 la xarxa de distribució comptava amb una longitud de 42.953 m, és a dir, el doble de la que tenia 15 anys abans. Nous barris com els ja esmentats de Can Fatjó i el Grup 25 de Setembre, als quals caldria afegir el de la Serreta, foren abastits pel SAP i el 1967 es va començar amb el subministrament del naixent nucli del Pinar, on els primers habitants havien d'extreure l'aigua d'un pou propi o bé anaven a buscar-la a altres llocs on hi havia fonts. La portada d'aigua a aquest barri no es faria oficial fins el 15 de gener de 1969. 

Barriada del Pinar, on el 1967 va començar a abastor-se 
d'aigua mercès a l'empresa SAP. Foto: Jordi Vilalta

Existia un dipòsit regulador al carrer de Sant Muç, on també s'ubicaven les oficines de l'empresa, i un altre elevat a la Serreta. Així mateix els barris de Can Fatjó (on també hi havia un altre dipòsit regulador), del 25 de Setembre i el del Pinar comptaven amb grups de pressió. 

Però el nombre de canonades de distribució era cada vegada més insuficient. El fet és que, com indica l'historiador J. Parras (2016), una xarxa d'aigua potable pensada per a 10.000 habitants el 1960 va haver d'abastir-ne 20.000 el 1968.

Se sap, segons el treball de Margenat publicat al Butlletí del GCMR núm. 41 (1997), que el 1969 l'aigua s'extreia d'un pou situat prop de la masia de can Corbera, d'una galeria anomenada Mina Pedro, construïda el 1967, i altres 10 pous més, situats a can Serra, can Cabanyes i altres llocs del terme. 

Segons indica F. Margenat al seu article, SAP mai no va rebre cap subvenció per part de les administracions públiques, com en canvi sí succeí en altres municipis i ja des de mitjans dels anys 60 l'ajuntament de Manuel Murillo recelava fortament de l'empresa.

Rubí no només creixia en població i en noves urbanitzacions en alçada, sinó també en naixents zones industrials. Varen aparèixer a partir de finals dels 60 els nous polígons fabrils a la perifèria, amb una importantíssima demanda d'aigua que calia atendre. Per altra banda, els nous barris, con Can Vallhonrat, disposaven encara de pous insalubres i tampoc tenien aigua potable altres nuclis com Ca n'Oriol o Can Fatjó. A més, el barri del Pinar començaria el 1971 a tenir poblemes a causa de les filtracions a les canonades d'abastiment. Per tant, entre els anys 60 i 70 es varen necessitar més estructures, especialment electrobombes, per elevar l'aigua i més recursos per reparacions. Feia falta, doncs, més inversions i més diners. 

Xarxa de distribució d'aigua potable a Rubí. Memorandum del SAP,1968. Arxiu familia Margenat

El 1970 l'empresa SAP va renovar el personal enginyer i Jaume Nonell deixà pas a Lluís Ibáñez. També es ve demanar la realització d'un pou per extreure aigua del Llobregat i és que, com hem dit, Rubí cada vegada en necessitava més. D'aquesta manera el 26 de febrer de 1970 l'empresa "Aguas de Castellbisbal, SA" va fer un acord amb SAP pel qual aquèlla li vendria 1.000 m3 cada dia. Es van realitzar al terme de Castellbisbal dos pous, concretament, al costat de l'antic Pont del Diable, per satisfer les creixents necessitats d'aigua del nou Rubí, la qual seria distribuïda a la part occidental del nostre terme, on ja havien crescut alguns polígons industrials. Encara que les pluges de 1971 causaren desperfectes a les instal·lacions, el projecte seguia en marxa per tal de realitzar un abastiment des de Castellbisbal i des del Papiol, on el 1973 es feren gestions per comprar terrenys i excavar més pous.

Malgrat els esforços de SAP per millorar l'abastiment d'aigua des de can Corbera, Castellbisbal i el Papiol, a partir de la segona meitat dels anys 60 veiem aparèixer una guerra freda entre aquesta empresa i l'Ajuntament. Segons ens explica Francesc Margenat en el seu treball la casa gran tenia la intenció de municipalitzar la portada d'aigües tot i posant impediments a les gestions de SAP. A més, aquesta empresa no va poder fer les reformes necessàries a causa de la manca de capital, ja que no rebia cap mena de subvenció, al contrari del que succeïa en altres poblacions. Fins i tot l'enginyer Nonell ja havia aconsellat als Margenat, abans que aquell deixés l'empresa el 1970, que venguessin la concessió de les aigües.

Per altra banda, continuaven apareixent problemes en la distribució del líquid element: així, el 1972 la urbanització de Castellnou i el barri de Les Torres no disposaven encara de la cloració de l'aigua de les aixetes.

Aprofitant aquestes dificultats de l'empresa dels Margenat, l'Ajuntament de Rubí encetaria una campanya de desprestigi contra SAP i fins i tot  el 1972 va intentar crear una nova societat paral·lela que portaria aigua del Papiol a Rubí anomenada "Distribuidora de Servicios, SA", però no va reeixir. En el seu llibre de memóries (p. 41), Murillo, per justificar la municipalització de l'abstiment, diu que no hi havia cap mena de control sanitari per part de SAP i que sus conducciones, construídas a principios de siglo, estaban carcomidas por el óxido; esto daba lugar a continuas fugas, que dejaban a barrios enteros, durante muchos días, sin el preciado elemento. A més, afegia que l'empresa era recolzada i protegida per autoridades foráneas superiores, de les quals no hem trobat cap esment en el treball de F. Margenat.

Mentre tant, la companyia Aigües de Barcelona (actual AGBAR) tenia la intenció d'absorbir altres empreses per tal de constituir un monopoli, tot i amb la connivència de l'Ajuntament franquista de Rubí.

El fet és que el 1974 aparegué a Rubí una nova empresa que gaudia del beneplàcit del consistori de Manuel Murillo. Era la SAUR, una filial d'Aigües de Barcelona i l'alcalde rubinenc va fer tot el possible perquè aquesta adquirís tota la part de Pere Margenat. Finalment, com deia Murillo después de ocho años de lucha sorda y cotidiana con la Empresa de la familia Margenat, SAUR va comunicar a l'alcalde rubinenc que estava en condicions d'assumir el subministrament d'aigua, procedent del riu Ter, a Rubí. A més, el governador civil Tomás Pelayo, que era també Jefe Provisional del Movimiento, recolzaria les intencions de l'alcalde rubinenc, no obstant la petita oposició interna de dos regidors municipals. Així doncs, encara que un plet guanyat per Pere Margenat el mateix any 1974 donés la raó a SAP, com diu el seu fill Francesc Margenat, les circumstàncies, malgrat tot, l'obligaren a cedir. Difícil era oposar-se a les estructures del franquisme. 

Manuel Murillo, alcalde de Rubí entre 1962 i 1977.
Foto: autoria desconeguda. Fons Marroyo

Els problemes d'abastiment seguien afectant els nous barris, especialment entre 1974 i 1975 Can Serrafossà i Ca n'Oriol, on els veïns que encara no disposaven d'aigua corrent es proveïen mercés a pous particulars o buscant-la a les fonts properes i fins i tot al dipòsit de la Serreta, d'on l'extreien amb galledes. A Can Vallhonrat, per altra banda, els habitants del barri van haver de pagar-se un dipòsit subministrador. Tot això facilitava les intencions de l'Ajuntament de desprestigiar SAP i donar pas a la nova empresa.

Finalment, el 1976 es va arribar a un acord entre SAP i el govern de Murillo pel qual es van vendre totes les instal·lacions de l'empresa dels Margenat a SAUR excepte la del barri del Pinar i un petit sector de la carretera de Terrassa i la Bastida, que serien abastides per SAP fins el 1994. 

Les noves conduccions de SAUR procedien de Sant Cugat del Vallès i en un primer lloc proveïrien d'aigua el barri del 25 de Setembre i empreses properes, per després apoderar-se del subministrament a tota la població.

Actualment és Aigües de Barcelona (AGBAR), per tant, qui té el monopoli de la distribució d'aigua a la nostra ciutat, amb la seva oficina al carrer de Sant Muç, el mateix lloc on hi havia la seu de SAP.

Bibliografia

- Aguilar, R.; Monfort, A., i Ysàs, P., 2014-2015: Rubí. De la dictadura a la democràcia, Ajuntament de Rubí i Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (Universitat Autònoma de Barcelona).

- Cañizar, B., 2016: El barri de Ca n'Oriol. Una història oral, Ajuntament de Rubí.

- Margenat, F., 1997: "De la prehistòria a SAUR. L'arribada de l'aigua corrent a Rubí i els seus antecedents històrics", Butlletí, 41, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1997, p. 2-38.

- Murillo, M., 1995: 40 años de Rubí, Impremta Torrella, Rubí.

- Parras, J., 2016: "Temps de canvis. Els darrers alcaldes del franquisme a Rubí: Manuel Murillo i Pere Comellas", Butlletí, 66, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, juny de 2016, p. 20-42.

- Pérez, M., 2006: El Pinar: història i vida, Ajuntament de Rubí.

- Prat, J., 2000: "1962-1979: de la rierada a la democràcia", Butlletí, 44, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2000, p. 74-84.

75 anys de l'Associació Coral Unió Rubinenca

Aquest any 2024 celebrem diversos aniversaris pel que fa a entitats i institucions de Rubí. Entre ells destaquem en aquesta entrada els 75 anys de la Coral Unió Rubinenca, creada el 1949.

La Unió Rubinenca el 2016, davant l'Ajuntament. Foto: Víctor Puig

En aquell any, antics integrants d'altres associacion corals, "Obreros Rubinenses" (aquesta extingida el 1939), "La Lira Rubinense", "El Parnaso Rubinense" i la Colla de la Punxa, es van unir per tal de formar una altra entitat que quedaria oficialment constituïda el 7 d'abril de 1949 amb el nom de "Sociedad Coral Unión Rubinense". El primer president en va ser Josep Aguilera Serra, qui comptà amb el mestratge de Miquel Casas Bell com a primer director i la col·laboració de 45 cantaires. La presentació havia tingut lloc al Teatre-Cinema Domènech el 3 d'abril, uns 4 dies abans de la constitució oficial, juntament amb la "Sección Escénica" de la Cooperativa de Consum "La Rubinense". El 6 de novembre d'aquell any es va celebrar la benedicció del primer estendard de la coral amb l'assistència de 67 estendards més d'altres entitats claverianes del país.

L'estendard de la coral. Fons Marroyo

El 1950 va entrar a formar part com a membre de ple dret de la Federació de Cors de Clavé i l'any següent s'integraria dins la comissió que organitzava l'erecció d'un monument a Anselm Clavé que és el que podem veure actualment a la plaça dedicada a aquest prohom català i que seria inaugurat el 7 d'octubre de 1951.

El 26 de maig de 1974 la Unió Rubinenca va celebrar les seves noces d'argent davant el monument amb la participació de 24 agrupacions corals amb els seus respectius estendards. Es va efectuar una cercavila fins a la Casa de la Vila i la coral va cantar l'Himne a Rubí i diverses peces claverianes.

Un moment de la inauguració del monument
a Anselm Clavé. Fons Marroyo

El 1999 es va commemorar el 50è aniversari amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Rubí, la Federació de Cors de Clavé, "la Caixa" i també el dels socis protectors i d'altres persones i corals. Entre els actes es va celebrar una missa, una concentració d'entitats corals i un concert al Teatre Municipal la Sala on van actuar juntament amb altres entitats cantaires de Rubí. Finalitzà la celebració amb un concert de la Banda Simfònica de Martorell acompanyat amb les veus dels cantaires de la Coral Unió Rubinenca.

La coral el 1999, davant l'església de Sant Pere. Fons Marroyo

També hem de dir que, per suposat, el seu àmbit d'actuació no s'ha limitat a Rubí, sinó que també han participat en actes festius i culturals en altres poblacions com Martorell o Sant Cugat del Vallès.

Per acabar aquestes línies hem de felicitar aquest any 2024 els membres d'aquesta associació pels seus anys de dedicació al cant coral, especialment en festes cíviques com la Diada Nacional i en altres de llarga tradició cultural com les caramelles de pasqua, on mai no han faltat. 

La Coral Unió Rubinenca a l'actualitat, davant l'Ajuntament de Rubí
amb les autoritats municipals. Foto extreta del Facebook de l'entitat

Bibliografia

- Sutrias, J., 2010: "Coral Unió Rubinenca (des de 1949)", Butlletí, 54, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, maig de 2010, p. 40-41.

La guerra civil vista amb ulls de nena: "El Petit Noticiari" de les Escoles Ribas

Estem en plena guerra i no tenim il·lusions per a res (Francesca Roura, 30 de juny de 1938).

En un article aparegut al número 32 del Butlletí del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (editat el 1988 en ocasió del 50è aniversari de la fi del conflicte) Antonio Moro i Anna Rialp exposaven el contingut d'una publicació feta per les nenes mateixes de les Escoles Ribas que tingué una vida compresa entre el 1934 i les acaballes de la guerra civil. Era "El Petit Noticiari", al qual els autors esmentats van poder accedir gràcies a la gentilesa de les Escoles (concretament es van consultar els números corresponents al curs 1934-1935 i 1938-1939).

Portada del Petit Noticiari del curs
1936-1937

Les alumnes pertanyien al grau superior de l'escola i tenien una edat compresa entre els 12 i els 13 anys, i en aquest Noticiari transcrivien cada dia  a partir del curs 1934-1935 (abans les col·laboracions havien estat setmanals), les seves impressions de l'actualitat del país, marcada per la preguerra i la guerra. En aquells temps el director del centre era Martí Tauler, però va ser la mestra Teresa Altet qui impulsà la redacció d'aquelles impressions infantils que a hores d'ara són encara un valuós testimoni del conflicte.

Teresa Altet als anys 40. Detall d'una
fotografia cedida per Joan Mumany a
l'arxiu del CER-GCMR

Les Escoles Ribas foren l'ùnic centre escolar que no tancà les seves portes durant la guerra, llevat de l'estiu del 1936. El curs següent va començar el primer d'octubre de 1936, però fins a l'últim dia del conflicte, el 25 de gener de 1939 s'hi va anar a classe cada dia, de dilluns a dissabte de 9 a 12 del matí i no es va fer mai vacances. De fet, el diari escolar que comentem en aquesta entrada finalitzà el 16 de gener de 1939, molt pocs dies abans que les tropes franquistes entressin victorioses a la vila.

Aquestes anotacions infantils són una important font per conèixer la nostra història local, especialment per copsar les impressions que es tenien a la reraguarda i com ho sentien, en aquest cas, les nenes d'una escola.

Un grup d'alumnes del curs 1936-1937. Foto cedida per Maria 
Rusiñol a l'Arxiu del CER-GCMR

Les primeres línies del noticiari són referents a la vaga general de 1934. La nena M. Torné ens diu: Jo he tingut molta por. A veure quan acabarà la vaga (escrit el 6 d'octubre d'aquell any). Potser hi havia la sensació general que una guerra no trigaria molt en venir? Si no, per què aquesta por?

Les eleccions de 1936 també hi són presents. M. Gaju ens comenta el 16 de febrer: De retorn, vaig assabentar-me que aquí a Rubí les esquerres havien sortit vencedores per 615 vots més que els altres.

Un cop esclatada la guerra, es fa esment de les marxes dels milicians cap al front. M. Assumpció Poch ens explica el 9 d'octubre de 1936: A la vila s'estan preparant per a marxar demà, al front de Madrid, un grup de milicians rubinencs. Més endavant, el 20 d'abril del 1938 Montserrat Pernas, sobre el drama familiar que suposa la marxa d'un noi al camp de batalla, escriu: Quan la maleïda guerra se li endú un fill, ella (la mare) amb el cor destroçat pensa, en veure'l partir, que potser ja no el veurà més.

Dibuix de Josefina Arís. Publicat al Butlletí 32 del
GCMR

Precisament l'ajuda als milicians tingué un pes important en les activitats escolars de les alumnes, impulsada per la mestra Teresa Altet. Van destinar l'hora de labor a confeccionar jerseis per als soldats i recollir diners per comprar-na la llana. I cal destacar també el recolzament als milicians que es trobaven de permís a la vila. A tall d'exemple, els cinemes de Rubí, el Domènech i el del Centre Democràtic Republicà, projectaven pel·lícules bèl·liques, i també alguna que altra d'entreteniment (comèdies), així com peces de teatre. Montserrat Simó, el 31 de gener de 1937, apunta al noticiari: Al Centre Democràtic Republicà han estat representades unes obres... Comèdia de Comèdies, per un grup de milicians que actualment gaudeixen de permís.

Un altre aspecte recurrent durant el temps de guerra és l'ajuda als refugiats, tant soldats com civils, procedents de Madrid, de Barcelona o altres llocs. La confecció de roba a l'assignatura de labor no era només per abastir als milicians, sinó també per ajudar a aquestes persones que fugien de l'horror de la guerra. A tal efecte, la nena Magdalena Aris escriu el 6 de gener de 1939, dies abans que acabi el conflicte: Avui han arribat molts soldats procedents dels darrers poblats de Catalunya que han caigut en poder dels feixistes.

Confeccionant roba per als milicians. Foto cedida per
Montserrat Escayol i Carme Carrera. Arxiu CER-GCMR

No podia mancar tampoc el tema relatiu a la fabricació de material militar a les fàbriques incautades de la població. Enriqueta Martínez, el 24 d'abril de 1938, ens diu: Moltes fàbriques d'ací treballen de nit i també els diumenges (per tal de fer armes).

Altres temes presents al noticiari són l'escassetat del pa, l'enterrament de Buenaventura Durruti, els bonbardejos a les poblacions veïnes (per sort Rubí es va escapar d'aquestes accions contra la població civil)...

Si voleu aprofondir més en aquest tema i llegir moltes més anotacions de les nenes de les Escoles Ribas durant el conflicte civil, no dubteu en consultar l'article d'A. Moro i A. Rialp del qual hem extret aquest resum. Mai no s'havia reflectit en una publicació sobre la guerra del 36 a casa nostra aquesta classe de documents que ens mostren les impressions d'unes nenes de 12 o 13 anys sobre el conflicte que assolà les nostres terres aquells fatídics tres anys. 

Bibliografia

- Moro, A., i Rialp, A., 1989: "Impressions infantils de reraguarda. Les Escoles Ribas de Rubí, 1936-1939", Butlletí, 32, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, març de 1989, p. 49-60.

- Vilalta, J., 2016: "Les escoles Ribas: 100 anys educant (1916-2016", Butlletí, 67, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2016 (número monogràfic).

Abans que vingués el tren a Rubí: els projectes fracasats

Moltes persones de Rubí saben que no fou fins el 1918 que el tren arribava a la població, i que abans calia agafar un carro o tartrana fins al Papiol per enllaçar amb el ferrocarril que, inaugurat el 1859, menava a la ciutat comtal. Però allò que potser molta gent no sap és que a la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX ja es projectaren algunes línies, tant de ferrocarrils com de tramvies, que passarien pel Vallès, i entre elles algunes varen incloure Rubí, en aquell temps una població relativament aïllada respecte a poblacions veïnes. En aquesta entrada farem referència només als projectes on apareixerà la nostra població.

Els llibres d'història ens diuen que la primera via de tren a l'estat espanyol va ser la de Barcelona a Mataró el 1848 i que poc després es faria el primer túnel ferroviari al país, el de Montgat. Començava, doncs, a poc a poc, l'era del ferrocarril, que revolucionaria els transports, tant de persones com de mercaderies. 

Però a Rubí l'assignatura d'establir bones i àgils comunicacions amb la resta de nuclis propers va restar pendent durant un grapat d'anys. Sabem que havia sorgit un projecte de carretera de Sarrià a Rubí en aquell temps de mitjan segle XIX, però la societat que l'havia impulsat va fer fallida.

L'any 1855 es va establir la línia entre Barcelona i Saragossa, que a la nostra comarca transcorria per Montcada i Sabadell, sense passar per Rubí. De fet, les grans companyies existents a Catalunya, la "Norte" i la MZA obviaren el seu pas per la nostra localitat, la qual hauria de beneficiar-se de projectes més localitzats que enllacessin la ciutat comtal amb les ciutats del Vallès, projectes que, com veurem, no van ser mai assolits fins el 1918.

Principals línies ferroviàries a la Catalunya de finals del segle XIX. Les dues
companyies principals eren la MZA i la "Norte" (Compañía de los Caminos de Hierro
del Norte de España). Cap de les dues passava per Rubí, encara que la "Norte"
enllaçava Barcelona amb Terrassa i Sabadell fen una corba per salvar Collserola

A aquest respecte hem d'esmentar l'emprenedor Narcís Menard, qui havia promogut al Rubí dels anys 30 del segle XIX la instal·lació de diverses indústries. Als anys 50 va tenir la idea de fer un ramal de via de tren entre el Papiol i el poble de Rubí a fi de poder transportar de manera àgil i ràpida el carbó des de l'estació d'aquella població a peu de les fàbriques gestionades per la seva societat, pero aquesta iniciativa, que en un principi, com hem vist només contemplava no persones sinó matèries primeres per a la indústria, no va reeixir.

El mateix Menard també havia proposat una línia transversal de tren de cavalleries (no de vapor encara, sinó tirat per cavalls o mules) que discorriria entre Rubí i Cerdanyola passant per Sant Cugat del Vallès. Aquesta idea és la que va recollir el 23 de juliol de 1859 la comissió que s'havia creat al nostre poble  per a la gestió dels camins veïnals i les vies de comunicació al voltant del poble. Es tractava de fer la instal·lació d'una línia fèrria "con fuerza de caballerías que partiendo de Rubí y pasando por Sant Cugat empalmase con el ferrocarril de Barcelona a Zaragoza en la estación de Cerdañola", tal i com es pot veure en un document de l'Arxiu Municipal de Rubí que Carme Bencomo esmenta en un article seu de 1998 publicat al Butlletí núm. 42 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. 

Hem de dir que aquest projecte no es va arribar a materialitzar mai, ja que es va optar per un altre projecte paral·lel relatiu a la construcció d'una carretera que enllacés la nostra població amb Molins de Rei i el de la via de tren a Cerdanyola quedaria ajornat, però més tard es tornaria a revifar.

Efectvament, l'historiador Josep Serra esmenta altres estudis realitzats als anys 60 del segle XIX que tenien el mateix objectiu d'unir mitjançant línia fèrria aquella població vallesana amb Rubí. Trobem a l'Almanaque del Diario de Barcelona que el 2 d'octubre de 1860 es va iniciar un projecte per fer realitat aquest "ferrocarril de sangre" des de Cerdanyola a Rubí, que tampoc es va poder portar a terme.

Passaren uns vint anys més i el 1881 els emprenedors Planas i Comermas van idear una nova línia fèrria per unir el Papiol amb Terrassa passant per Rubí, que no es va arribar a materialitzar mai. Del mateix any és una nota (conservada a l'Arciu Municipal de Rubí) procedent de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat i que responia una proposta que havia fet l'alcalde de la nostra població sobre la construcció d'una via de tren que partiria des de la Garriga (o bé Granollers), passaria per Sabadell i Rubí, i empalmaria amb Sant Boi amb la que anava a Vilanova i Valls. És a dir, creuaria transversalment el Vallès, una assignatura pendent encara a l'actualitat. 

El 1888, concretament el 4 de maig, aparegué una Reial Ordre que atorgava una concessió a Emili Batlle per tal de crear una línia de ferrocarril econòmic entre Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona) a Sant Cugat i a Rubí.

Hem de dir que fins 1892 tots els projectes de línies eren promogudes per companyies privades, reflex del liberalisme econòmic del moment. Però, com diu Font (1990), "totes les ampliacions posteriors a 1892 foren financades directament per l'Estat, ja que tots els concursos quedaren deserts".

D'aquest mateix any hem d'esmentar la concessió a la Compañía de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes del tren de cremallera del Tibidabo a Sant Gervasi de Cassoles, i que va voler ser aprofitada, mentre es construïa el funicular, per allargar la línia amb un nou tram que anés de Barcelona a Terrassa passant per Rubí.

El 1900 aparegué un projecte de via que des de la ciutat comtal aniria a Rubí i d'aquí a Terrassa i a Sabadell.

Model de locomotora d'un tren del 1900. Extret de la revista 
"El mundo científico". Publicat a Gallardo i Prieto, 2001.

L'any 1904 es va presentar una proposta d'instal·lació d'un tramvia elèctric que des de la Creu Alta (Sabadell) es dirigiria a Barcelona passant per Rubí, Sant Cugat del Vallès i Horta, tot i travessant la serra de Collserola. Només trigaria una mitja hora en arribar a la ciutat comtal (més ràpid que en l'actualitat!)

El 1905 el Foment Mercantil i Industrial de Rubí va promoure la idea de la línia ferroviària de Terrassa-Rubí-el Papiol, projecte en que va intervenir el diputat monàrquic Alfons Sala, comte d'Egara.

L'any següent va aparèixer un nou projecte de tramvia elèctric des del Tibidabo a Sant Cugat i Terrassa promogut per l'empresari barceloní Josep Sabadell, qui arribaria a un acord amb Santiago Gresa i Aquilí Ricart per transfrir al seu favor la concessió. Aquesta línia passaria per la carretera de Gràcia a Manresa (que discorre paral·lela a la riera a la zona del nostre terme) i per tant travessaria Rubí.

Dos anys més tard, el 1908, es va presentar un projecte de ferrocarril elèctric a Terrassa i Manresa, també de Josep Sabadell. Des de la capital catalana arribaria a Rubí i d'aquí sortirien dos ramals, un cap a Terrassa i un altre a Sabadell (és a dir, com en l'actualitat succeeix a Sant Cugat). A Rubí aquesta via passaria per l'actual plaça del Dr. Pearson (en aquella època, la plana de can Cabanyes) i es farien obres a la riera. També es preveia que la nostra població tindria una estació de "primera classe" segons la terminologia del projecte de Sabadell, i no un simple baixador. Aquest seria, doncs, el precedent més semblant a la línia de ferrocarril que el 1918 arribaria a Rubí i el 1919 a Terrassa.

I l'últim de tants projectes no materialitzats seria el de 1909. Es tracta d'una Reial Ordre del 2 d'abril d'aquell any que atorgava una concessió a la Societat Anònima El Tibidabo per tal d'estblir una línia ferroviària elèctrica des del Tibidabo a Terrassa, perforant Collserola i, posteriorment salvant la riera de Rubí mitjançant un pont.

No seria fins el 1918 que finalment el tren arribaria a Rubí, després de tants projectes que tenien com a objectiu essencial comunicar Barcelona amb els nuclis industrials del Vallès i que mai no arribaren a posar-se en pràctica.

Agraïm l'amic Ramon Lascorz, expert en història del ferrocarril a casa nostra, la documentació que ens ha deixat per poder redactar aquesta entrada.

Bibliografia

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, 42, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Font, J., 1990: "El procés d'implantació territorial del ferrocarril a Catalunya. La formació de les xarxes de les companyies del 'Norte' i M.Z.A", Treballs de la Societat Catalana de Geografia, vol. 24, p. 49-63.

- Gallardo, J.M., i Prieto, L., 2001: Cent anys del tramvia blau: funiculars, tramvies i ferrocarrils a la muntanya del Tibidabo. Les comunicacions entre Barcelona i el Vallès per la serra de Collserola, Monografies del Ferrocarril, 14, ed. Lluís Prieto Tur, Barcelona.

- Garcia, L., 2018: "Els precedents de l'arribada del tren a Rubí", Butlletí, 70, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, p. 2-7.

La plaça del Clavé: un espai emblemàtic de Rubí

La plaça d'Anselm Clavé, o "plaça del Clavé", destacada pel seu monument al cèlebre compositor i escriptor català del qual rep el nom, té una història molt interessant al seu darrera. Es troba al casc antic de Rubí, encara que una mica apartada del centre neuràlgic, limitada a la part sud pel local de la CGT; a est per diversos restaurants però on havia estat "cal Manel dels Carros", i al nord, entre altres cases, per la bonica casa Xirinacs (o Vilaró, com es diu en alguns llocs).

La plaça d'Anselm Clavé l'agost de 2010. Foto: Jordi Vilalta

Encara que el seu nom és el d'Anselm Clavé, ja des d'èpoques reculades rebia el nom de "plaça de l'Aurora", que també compta amb l'Espai Sòcio-Cultural L'Aurora, vinculat a la CGT. Una mica més avall expliquem el per què.

La part meridional del casc urbà de Rubí, a partir del carrer de Sant Cugat i de Torrijos, pertanyia des de feia molt de temps al municipi de Sant Cugat del Vallès i va passar a pertànyer al nostre terme a ran de la Reial Ordre de 24 d'octubre de 1855, que reolvia un litigi territorial entre Rubí i Sant Cugat a favor del primer.

En aquest any encara no existia la plaça, però sí que apareix en el planell del projecte de reforma urbanística de 1875 fet per Jaume Sagalés anomenat "Proyecto de Reforma, Mejora y Ensanche del Pueblo de Rubí" com a "plaça de l'Aurora", cosa que evidencia que fou el primer nom que va tenir, però no sabem si de manera oficial (de fet  és el nom que figura al mapa) i que després, potser a partir de principis del segle XX, estaria dedicada a Josep Anselm Clavé, ja que en un planell de 1918 ja figura amb aquest nom.

Detall del planell del projecte urbanístic de 1875 on es pot veure,
encerclada, la plaça de l'Aurora. Arxiu Municipal de Rubí

Per què era anomenada "plaça de l'Aurora"? Sembla ser que el lloc era un terreny propietat de la masia de can Fatjó que va ser donat al municipi per una tal senyora Aurora, que era la mestressa de la casa pairal, pertanyent en aquell temps a la família Brugarol, a ran dels plans de reforma.

A la segona meitat del segle XIX la població comptava quatre places: la Major (al costat del temple parroquial de Sant Pere), la de la Marquesa, la Nova (aquestes dues actualment formen la plaça de Catalunya) i la de l'Aurora, la més gran, amb una extensió de 980,88 m2. A principis del segle XX en sorgiran algunes més.

Era, doncs, un lloc important. Això va fer, per exemple, que en aquest espai el 1894 Martí Solsona, procedent de Maldà (l'Urgell), instal·lés la seva serralleria, després s'haver estat un any al carrer de Sant Josep de la nostra localitat, i que el 1918 hi tingués lloc, amb motiu de l'arribada del tren, un concert de la "Banda Andresense".

La plaça de l'Aurora a principis del segle passat. Foto: autoria
desconeguda. Arxiu Foto Roset

Una mica més tard, entre 1923 i 1924, es va edificar a la cantonada entre el carrer de Llobateras, que creua la plaça per la part sud, i l'actual de Ramon Turró (abans de Pestalozzi), la bella casa modernista que va pertànyer com a residència estival a la família Xirinacs, a càrrec de l'arquitecte Josep Maria Pujol.

Casa Xirinacs, juliol de 2019. Foto: Jordi Vilalta

Per aquella època i també durant els anys 30 l'encarregat del manteniment de la plaça era Miquel Martínez (de cal Ros), que treballava com a jardiner municipal de Rubí; hem de dir que els seus descendents són el qui regenten la coneguda Floristería Martínez.

El 1932 la CNT (el sindicat anarcosindicalista) va comprar el vell casalot que es situava a la part meridional de la plaça del Clavé per tal d'allotjar-hi el Grup Pro-Escola Racionalista i del Sindicat Únic. Després de la guerra civil fou incautat per les noves autoritats i passà a ser seu de l'Auxilio Social de Falange, per arribar a ser, ja als anys 50, Escola Municipal de Belles Arts, fins que el 1978 els descendents de l'antiga CNT (actualment, CGT), ocuparen les dependències, però no fou fins el 2011 en què s'instal·là l'Associació Espai Sòcio-Cultural L'Aurora, vinculada a aquest sindicat.

Tornem a recular una mica en el temps i situem-nos en el 1939, quan el nou ajuntament franquista va impulsar un projecte a fi d'ubicar a la plaça, molt a la vora, per cert de l'Auxilio Social, una casa-quarter de la Guàrdia Civil, que no va arribar a materialitzar-se. 

Hauriém de ressenyar que, abans que fins el 1951, existia al centre de la plaça (com es pot veure a fotografies antigues i en un quadre de Salvador Arís) una font sobre la qual s'alçava un gran fanal.

Pintura de Salvador Arís, on es pot veure la plaça abans de 1951,
amb la font i el fanal

La gran reforma va esdevenir aquell any 1951, amb la instal·lació  i inauguració, el dia 7 d'octubre, del monument a Josep Anselm Clave, obra de l'escultor Miquel Gomita, amb un nou ajardinament d'aquest espai públic. En aquella ocasió hi va tenir lloc una gran concentració de corals claverianes (unes 46 en total, de tota Catalunya i alguna fins i tot de la província de Castelló).

La plaça, poc després de la inauguració del monument a Clavé,
l'octubre de 1951. Al fons, es pot veure l'Escola Municipal de BellesArts.
Foto: autoria desconeguda. Arxiu Fons Marroyo

A partir d'aquella data la plaça no ha sofert molts canvis, només alguns quant a disseny de la jardineria i altres elements. Recalquem que el 2010, amb motiu del 150è aniversari del naixement de la primera coral claveriana a Rubí, l'alcaldessa Carme García va descobrir una placa commemorativa referent a aquesta efemèride, encastada a l'estàtua d'en Clavé.

I és que cada plaça, cada carrer, cada racó de l'espai urbà de Rubí té la seva pròpia història...

Bibliografia

-Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Cornadó, P., 1988: "Història de l'agrupació coral "La Lira Rubinense", Butlletí, 31, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 1988, p. 8-21.

- Parras, J., 2023: "Jaume Sagalés, el mestre d'obres santcugatenc que va projectar el Rubí dels segles XIX i XX", L'esquitx, 5, tardor de 2023, p. 40-44.

- Sutrias, J., 2010: "Apèndix especial: La inauguració del monument al mestre Clavé (1951)", Butlletí, Centre d'Estudis Rubinencs i Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, maig de 2010, p. 50-53.

- Torné, M., 2002: L'Abans. Rubí. Recull gràfic 1872-1965, ed. Efadós, el Papiol.

- Vilalta, J., 2009: "La plaça Clavé", Rubí Notícies, 30 de gener de 2009.

- Vilalta, J., 2010: ”La plaça d’Anselm Clavé”, Butlletí, 55, Grup de  Col·laboradors del Museu de Rubí, desembre de 2010 (contraportada interior).

 Vilalta, J., 2020: “La plaça de l’Aurora, al llarg del temps”, Diari de Rubí, 27 de novembre de 2020, p. 11.

- Vilalta, J., 2023: "El monument a Anselm Clavé", Butlletí Associació de la Gent Gran de Rubí, època II, 14, juny de 2023, p., 10.

Els orígens del Museu de Rubí

Aquest any 2024 celebrem el centenari d'aquesta institució rubinenca, una de tantes creades pel Dr. Josep Guardiet en aquells anys 20 del segle passat on tantes entitats veierem la llum de la mà de l'actiu sacerdot. No obstant, des de fa més de quaranta anys el públic no pot gaudir de la visita del que havia estat un dels primers museus locals del país. 

Sala del primer Museu de Rubí. Foto de Francesc Blasi, 1926.
Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionistade Catalunya (AFCEC).
Acolorida per Josep Cornella

Però en aquesta entrada, que amplia la publicada en aquest blog el 4 d'agost de 2016, ens centrarem en els orígens del Museu. L'any 1923 l'aleshores vicari de la parròquia de Sant Pere, mossèn Antoni Malats, va publicar al setmanari Endavant un article titolat "El futur Museu de Rubí" on anunciava la decisió del rector Guardiet d'arranjar una de les sales del Casal Popular a fi d'instal·lar-hi un museu de caire local. Com molts sabreu el Casal era un centre vinculat a la parròquia de Sant Pere i des del 1922 estava allotjat a l'edifici de l'actual Escola Mare de Déu de Montserrat. Josep Guardiet seria l'ànima de la creació del primer Museu de Rubí i de seguida va començar-ne els preparatius. La idea era fer-hi quatre seccions: artística, etnogràfica-folclòrica, d'història natual i d'història de la indústria.

El Casal Popular als anys 20, on ara es troba l'Escola
Mare de Déu de Montserrat, i que allotjava el primer 
Museu de Rubí. Foto: arxiu CER-GCMR

El material que es disposava consistia en:

- Peces arqueológiques procedents de les excavacions realitzades a partir de 1918 al turó de can Fatjó, recollides per l'aficionat rubinenc Joan Roura, el qual posseïa també una col·lecció de material arqueològic, de la qual moltes peces en desconeixem la procedència, atès que havia co·laborat a moltes excavacions de l'Insitut d'Estudis Catalans arreu del país. També cal dir que algunes peces eren falses i altres venien d'indrets de fora de Catalunya.

- Objectes vells de les golfes de la rectoria, propietat de la parròquia i que en aquel moment es trobaven retirats del culte: retaules, imatges, quadres, creus, butlles, material pertanyent a antigues confraries i algunes bacines de coure.

- D'acord amb les crides de la parròquia a través del setmanari Endavant, durant el 1924 van sovintejar les aportacions populars consistents bàsicament en ceràmica i vidre catalans, mobiliari (llits, caixes de núvia) i material religiós procedent de l'àmbit privat.

Sala de l'antic Museu on es por veure material religiós i arqueològic.
Postal de l'Arxiu Francesc Casañas

Durant el juny de 1924 varen restar ultimats els preparatius del local destinat a Museu. La inauguració va ser el 29 d'aquell mes, dia de la Festa Major de Sant Pere.

Es va constituir un primer patronat format per mossèn Antoni Malats, Joan Roura, Josep Vilanova (mestre de les Escoles Ribas i dibuixant) i el pare Basili de Rubí.

Ja en aquell temps tenia, com disposen molts museus actualment, d'una sala per fer exposicions temporals, que sovint eren inaugurades a la Festa Major i per Sant Roc i versaven sobre art local. Precisament el primer acte com a museu va ser la inauguració d'una exposició artística a cura de Caterina Narváez complementada amb una altra d'objectes de ferro de un cert Torra.

Exposició temporal de llibres a una de les dues sales del Museu,1926.
Foto: Francesc Casañas. Arxiu Històric de Sabadell

Els primers elements exposats a la sala que podriem dir "permanent", a part de les obres d'art religioses apartades del culte, eren unes rajoles i diferents peces arqueològiques que en Joan Roura, una de les ànimes del primer museu com hem dit, havia obtingut a la zona de can Fatjó, a més de la seva col·lecció particular, de la qual ja hem parlat abans.

L'agost de 1924 va ser nomenat conservador del museu Josep Serra i Roselló, qui estava assessorat per un grup de col·laboradors: els ja esmentats Josep Vilanova i Joan Roura, als quals s'hi afegí Joan Baptista Baró, advocat i jutge de pau. També es va disposar de l'assessorament científic de l'arqueòleg Josep Colominas, de l'Institut d'Estudis Catalans, qui havia portat a terme les primeres excavacions a la zona de can Fatjó.

Hi sovintejaren aquests primers anys les visites de personalitats i també les donacions d'objectes artístics i elements curiosos de fora de Rubí.

El fet és que a finals de 1925 es troben ja ben ordenades les seccions de Numismàtica, Ceràmica i Escultura. Un article d'Endavant (núm. 117, de l'11 de gener de 1925) ens diu al respecte:

"La finalitat d'aquest Museu, essent com és de Rubí, el portarà a admetre en les seves diverses col·leccions objectes que, si no tenen tota la valor artística o arqueològica que fóra de desitjar, tindran una ben estimable valor local. Peró malgrat que a molts objectes aquesta sola valor local els doni dret suficient a formar part del Museu, per a fer més raonable la llur admissió, es farà necessari crear les secions Etnogràfica i Folklòrica que's destriin dintre la germanor que amb ella deuen conservar, de la secció Arqueològica pròpiament dita."

Un altre aspecte del primer Museu de Rubí, 1926.
Foto: Francesc Blasi. AFCEC

Per tant es configurà un dels primers museus locals del país amb seccions fixes: Numismàtica, Escultura, Ceràmica, Etnografia, Folklore, i també es tenia pensat crear una secció dedicada a la indústria, com diu el mateix article més avall.

El Museu de Rubí és una entitat totalment vinculada a la parròquia de Sant Pere. En un altre article aparegut a Endavant (núm. 141, de 28 de juny de 1925), mossèn Guardiet justificava aquest fet envers certes veus que consideraven millor una gestió pública, afirmant que la idea de crear el museu sempre havia procedit de personalitats vinculades a la parròquia i que les altres institucions no eren segures.

Mentrestant les donacions anaven incrementant-se, de tal manera que en aquell mateix número d'Endavant es comentava que era difícil d'encabir tants elements aportats per la població i que, per tant, hi havia la idea d'adequar la sala de la biblioteca del Casal Popular per a la secció etnogràfica.

Un altre aspecte que la publicació ressenyava és que el Museu havia de tenir la iniciativa de la política local d'excavacions arqueològiques.

El Dr. Guardiet (amb sotana al mig) acompanayat d'altres 
personalitats sense identificar a una de les sales del Museu, 
1928. Arxiu Francesc Casañas. 

El 1930 es varen produir dos esdeveniments importants: es va traslladar part del Museu a un local del carrer de Coello, ja que les sales del Casal s'havien quedat petites (ja hem comentat l'augment de les donacions), i es va fundar, concretament el 22 de novembre un patronat de manera oficial com a òrgan rector de la institució, el principal objectiu del qual seria perpetuar la institució del museu i "recollir, guardar i exposar coses així com objectes notables per la seva antiguitat, qualitat artística, científica o històrica, i contribuir a l'enaltiment de les lletres, de les arts i de la cultura, en l'àmbit local i comarcal en benefici dels rubinencs i de tothom en general." En aquest patronat s'aplegaven les personalitats més importants vinculades al Museu i els primers col·laboradors, a part del conservador Josep Serra. El president era el rector de la parròquia de Sant Pere i els membres havien de tenir-ne la seva confiança. 

Aquests són, doncs, els orígens del Museu de Rubí, una institució sempre vinculada a la parròquia, i que en els temps actuals caldria potser reformar per tal de poder col·laborar amb l'administració pública i portar a terme l'ansiada reobertura, deixant de banda desconfiances i recels.