dimecres, 11 de desembre del 2019

Una deessa ibèrica a Rubí: el "cremador de perfums" de Can Fatjó.

Ja abans de les excavacions que es van fer a la zona de Can Fatjó el 1918, en Joan Roura va localitzar en un tossal situat entre l'actual camí de Ximelis i el de Can Xercavins una figura de terracota d'uns 16 cm d'alçada que representava un cap femení coronat amb una mena de kálathos o recipient i una corona de fruits i espigues amb dues aus o cignes enfrontades entre les quals hi ha tres objectes esfèrics. El cap presenta també unes arracades. No s’ha conservat originalment la part inferior de la figura, però molt probablement hi hauria el tancament amb fermall circular de l’himation (paraula grega que designa una mena de mantell) tal com apareix a les altres terracotes del mateix estil que s'han trobat per tota l'àrea ibera.


Ara la figureta es troba al Museu d'Arqueologia
de Catalunya. A Rubí en tenim una rèplica.

És molt probable que aquesta terracota estigui datada en el segle III aC. 

A la zona ibèrica, entre Ensérune (Llenguadoc) i Cadis, també han aparegut aquesta mena de figures, amb una concentració major al sud-est peninsular i a la costa catalana. Fora d'aquesta àrea trobem abundosos "pebeters" o "cremadors de perfums", com els solen anomenar els arqueòlegs, a Cartago, Sardenya, Eivissa i Sicília, llocs on moltes vegades els arqueòlegs han col·locat el seu origen i que acolliren centres productors d'aquestes terracotes.

Actualment la tesi més acceptada és que seria a Eivissa, una ciutat d'origen fenici, on moltes de les terracotes com les que es va trobar a Rubí serien fabricades i després distribuïdes per la nostra costa, de la mateixa manera que altres produccions procedents d'aquella illa. També, dins del mateix món ibèric, hi hagueren centres que en fabricarien.

Quina funció tindrien? Tant podien ser estatuetes de culte domèstic dels pares de família (situades en algun lloc semblant a una capella), com ofrenes funeràries per a sepulcres de determinades persones o bé terracotes votives que es dipositarien a santuaris. 


Vista frontal i lateral del "cremador de perfums". Dibuix de Pere Bel.

Molts d'aquests "pebeters" tenen forats a la part superior on es col·locarien espigues, les ofrenes de les primícies de les collites de cereals, però el trobat a Rubí no els presenta. Possiblement en el nostre cas simplement aquestes primícies serien cremades a la part superior del cap de la figura.


Pel que fa a l’assimilació de la divinitat representada al "pebeter", hi ha diversitat d’opinions, però tots coincideixen en què podria haver estat una deessa mare de tipus agrícola i vinculat a la mort i a la resurrecció, una assimilació indígena de la deessa fenopúnica Tanit o la grega Demèter. Desconeixem, com tantes altres coses del món iber, el nom d'aquesta divinitat femenina a la qual rendien culte els nostres avantpassats. Podria ser que els ibers creguessin en la resurrecció després de la mort, simbolitzada per la successió de cada any dels cicles agrícoles, especialment els relacionats amb el cultiu dels cereals, que eren oferts com a primícia a aquesta deessa? Per altra banda, hem dit que a la part superior del cap hi ha representats uns coloms, unes aus amb un fort simbolisme al món antic. De fet, el colom és una metàfora de l’ànima que s’allibera de la seva embolcalla carnal pel foc purificador i s’eleva a l’aire igual que aquesta au.


Com assenyala Joaquín Ruiz de Arbulo (1994), podríem dir que la deessa representada era “una divinidad ctonia, protectora de las cosechas y de la fecundidad, señora de la muerte y de la resurrección a la que podemos llamar por igual Deméter, Core, Cibeles, Tanit, Isis o un nombre ibérico todavía por determinar”. 

I és que, com hem dit, els ibers assimilaren divinitats estrangeres que donarien veu als sentiments religiosos indígenes més ancestrals. 


2 comentaris:

  1. Hola Jordi, Sóc aficionat a la geometría sagrada a l'escriptura iberíca i altres énigmes.Com bé dius els Íbers rendien culte a la deessa mare al igual que tots els altres pobles mediterranis a l'edat del bronze a més de cultes de divinitats solars que marcaven els solsticis i lunars.Veuras en ceramiques iberes l'esvastica era un símbol solar del culte Iber posiblement portat pels Indoeuropeus.El Moltó ,el cavall formaven part també de deus hi havia el domador de cavalls que també está en el món Grec. Aquet Pebeter pot estar vinculat amb qualsevol de les deesses que nomena el sr.de Arbulo.

    ResponElimina
  2. Interessants apreciacions. En un llibre que abans de morir penso publicar exposo el següent:

    "Sabem molt poc de la religió ibèrica, especialment a la seva zona septentrional, en la qual no abunden ni testimonis plàstics ni literaris sobre les creences d’aquest poble. És lògic suposar que la religió ibèrica va rebre les influències tant grega com fenícia, les qual produïren una peculiar síntesi amb el vell fons indígena (Santos, 1988: 99).

    Sembla ser que, almenys en les nostres contrades, els ibers rendien culte a forces sobrenaturals que es podrien identificar com daimones, és a dir, ens abstractes, númens o “genis” no identificats i sense forma humana, lligats probablement a la natura de llocs determinats (Blázquez, 2001; 74; Sanmartí i Santacana, 2005: 161).

    Molts altres autors parlen de divinitats de caire femení relacionades amb la fecunditat. Recentment, s’ha establert la creença dels pobles ibers en una divinitat o divinitats femenines relacionades amb la fecunditat (Rueda, 2015: 45-46) i protectores de la vida i del Més Enllà (Niveau de Villedary i Martelo, 2014: 168). Segons Blázquez (2001: 89) a tot el món ibèric es venerava una divinitat femenina que era la gran deessa de la vida i senyora dels morts. Seria una mena de “Magna Mater” que en molts casos era adorada en coves o cavitats naturals (Coll, Cazorla i Bayés, 1994: 64). A més, personificava l’eternitat dels cicles agraris i per això, com explicarem més avall, en parlar del pebeter trobat a Can Fatjó, és molt possible que fos una deessa de la mort i de la resurrecció (Ruiz de Arbulo, 1994:168). Aquesta “deessa mare” era típica de moltes poblacions mediterrànies i s’assimilava al món fenici i púnic a Tanit, i al proper Orient a Ishtar, Astarté o Isis (Blázquez, 2001: 89). Posteriorment perduraria en els panteons hel·lènic i romà. Els grecs foceus l’anomenaren Artemisa Efèsia i van propagar el seu culte entre els ibers. Al món romà es coneixeria amb els noms de Demèter (“deessa mare”), Cíbele (per cert una divinitat d’origen oriental, concretament anatòlic) i Venus, que, si bé eren divinitats diferents, podien procedir en última instància de la creença ancestral en aquest principi femení.

    De fet no hi hem trobat imatges de déus o deesses pròpiament indígenes. L’únic nom de deessa ibera que tenim documentat és Betatun, al jaciment de Las Atalayuelas (Fuerte del Rey, Jaén), ja en un context romà del s. I aC (Corzo et altri, 2007; Rueda, 2015:46). Les que tenim es corresponen amb divinitats vingudes de l’exterior que es poden assimilar a les autòctones, com les terracotes en forma de cap femení assimilable a Deméter o Tanit.

    Cal dir també que els rituals per comunicar-se amb el món sobrenatural eren l’oració i l’invocació (Sanmartí i Santacana, 2005: 164).

    ResponElimina