Una deessa ibèrica a Rubí: el "cremador de perfums" de Can Fatjó.

Ja abans de les excavacions que es van fer a la zona de Can Fatjó el 1918, en Joan Roura va localitzar en un tossal situat entre l'actual camí de Ximelis i el de Can Xercavins una figura de terracota d'uns 16 cm d'alçada que representava un cap femení coronat amb una mena de kálathos o recipient i una corona de fruits i espigues amb dues aus o cignes enfrontades entre les quals hi ha tres objectes esfèrics. El cap presenta també unes arracades. No s’ha conservat originalment la part inferior de la figura, però molt probablement hi hauria el tancament amb fermall circular de l’himation (paraula grega que designa una mena de mantell) tal com apareix a les altres terracotes del mateix estil que s'han trobat per tota l'àrea ibera.

Ara la figureta es troba al Museu d'Arqueologia
de Catalunya. A Rubí en tenim una rèplica.

És molt probable que aquesta terracota estigui datada en el segle III aC. 

A la zona ibèrica, entre Ensérune (Llenguadoc) i Cadis, també han aparegut aquesta mena de figures, amb una concentració major al sud-est peninsular i a la costa catalana. Fora d'aquesta àrea trobem abundosos "pebeters" o "cremadors de perfums", com els solen anomenar els arqueòlegs, a Cartago, Sardenya, Eivissa i Sicília, llocs on moltes vegades els arqueòlegs han col·locat el seu origen i que acolliren centres productors d'aquestes terracotes.

Actualment la tesi més acceptada és que seria a Eivissa, una ciutat d'origen fenici, on moltes de les terracotes com les que es va trobar a Rubí serien fabricades i després distribuïdes per la nostra costa, de la mateixa manera que altres produccions procedents d'aquella illa. També, dins del mateix món ibèric, hi hagueren centres que en fabricarien.

Quina funció tindrien? Tant podien ser estatuetes de culte domèstic dels pares de família (situades en algun lloc semblant a una capella), com ofrenes funeràries per a sepulcres de determinades persones o bé terracotes votives que es dipositarien a santuaris. 

Vista frontal i lateral del "cremador de perfums". Dibuix de Pere Bel.

Molts d'aquests "pebeters" tenen forats a la part superior on es col·locarien espigues, les ofrenes de les primícies de les collites de cereals, però el trobat a Rubí no els presenta. Possiblement en el nostre cas simplement aquestes primícies serien cremades a la part superior del cap de la figura.

Pel que fa a l’assimilació de la divinitat representada al "pebeter", hi ha diversitat d’opinions, però tots coincideixen en què podria haver estat una deessa mare de tipus agrícola i vinculat a la mort i a la resurrecció, una assimilació indígena de la deessa fenopúnica Tanit o la grega Demèter. Desconeixem, com tantes altres coses del món iber, el nom d'aquesta divinitat femenina a la qual rendien culte els nostres avantpassats. Podria ser que els ibers creguessin en la resurrecció després de la mort, simbolitzada per la successió de cada any dels cicles agrícoles, especialment els relacionats amb el cultiu dels cereals, que eren oferts com a primícia a aquesta deessa? Per altra banda, hem dit que a la part superior del cap hi ha representats uns coloms, unes aus amb un fort simbolisme al món antic. De fet, el colom és una metàfora de l’ànima que s’allibera de la seva embolcalla carnal pel foc purificador i s’eleva a l’aire igual que aquesta au.

Com assenyala Joaquín Ruiz de Arbulo (1994), podríem dir que la deessa representada era “una divinidad ctonia, protectora de las cosechas y de la fecundidad, señora de la muerte y de la resurrección a la que podemos llamar por igual Deméter, Core, Cibeles, Tanit, Isis o un nombre ibérico todavía por determinar”. 

I és que, com hem dit, els ibers assimilaren divinitats estrangeres que donarien veu als sentiments religiosos indígenes més ancestrals.