La festa de Sant Antoni Abat, apunts d'història

Avui es celebra la Festa de Sant Antoni Abat a Rubí, encara que el dia consagrat a aquest sant és el 17 de gener.  Els actes estan organitzats per la Societat de Carreters i Traginers de Sant Antoni Abat, que és el padró de les persones pertanyents a aquest antic ofici, tan lligat al nostre passat pagès.

Imatge de Sant Antoni, gener de 2016. Foto J. Vilalta

I és que els carreters eren una peça important en l'entramat de la societat de l'època en què va nèixer aquesta entitat (parlem del segle XIX). Remenaven i transportaven troncs tallats al bosc; carregaven i descarregacen bótes de vi, etc. A més, moltes cases de Rubí tenien carro i animals per a les feines del camp.

Així doncs, com hem dit, és el 17 de gener la festa dedicada a Sant Antoni Abat, i és en aquest dia quan els carreters i els traginers d'ofici no treballaven per res del món.

El 6 de febrer de 1859, a la rectoria de Sant Pere de Rubí, es va redactar un reglament que tenia per objecte detallar la celebració d'aquesta diada. Es regulaven temes com els abanderats, els administradors, etc. També es va elaborar la primera bandera de la Societat, que ara es conserva al Museu de Rubí.

Bandera de la Societat de Sant Antoni Abat, de 1859.

El 1887 es va produir una escisió entre "la colla vella", d'ideal conservador, i "la colla nova", més progresista. Però el 1901 Mn. Luís Xiró les va reunificar i es va establir un nou reglament, el de 1902, que és el que bàsicament s'ha seguit fins els nostres dies amb poques variacions. El nom que va adquirir en aquells anys era la de "Sociedad de Cocheros y Carreteros".

Celebració dels Tres Tombs el 1910, davant de l'església

Amb el reglament de 1902 es van establir els trets principals de la festa: l'assemblea de socis de l'1 de gener de cada any, on es prepara el sorteig del banderer o abanderat, que tria dos "cordonistes", i el concurs de carrosses, entre altres temes; el 16 de gener, la celebració de l'Eucaristia i a la nit d'aquell dia, el ball de societat i la proclamació de la pubilla (un any es feia al local del Centre Democràtic i l'altre, al de la "Cambra", actual Casino Espanyol), i el 17 de gener l'esmorzar que tradicionalment sempre s'ha fet a les Caves Arís Casanovas, per continuar amb una cercavila de bandes que es dirigeix a l'Ajuntament i al domicili del president de la Societat, abans tot aixó de la benedicció dels animals i els Tres Tombs, que culmina amb l'espectacular rua.

Carro a la festa de Sant Antoni. Foto Marroyo.

Cal dir que durant la guerra civil, tots els objectes de la Societat foren guardats a una casa particular, i que el 1940, acabada la contesa, es tornar a celebrar la festa.

El 1960, coincidint amb el centernari de la Societat, es va elaborar una nova bandera. La festa d'aquell any fou espectacular.

L'abanderat, el "Manel dels Carros", amb els seus cordonistes. Anys 50

La festa de Sant Antoni Abat, actualment, és la més popular de Rubí en segon lloc després de la de l'arribada dels Reis d'Orient, i es manté amb poques variacions respecte de l'establerta al reglament de 1902. Un d'aquests canvis és que en comptes del 17 de gener, es celebra sempre l'últim cap de setmana de gener.

Abanderat i cordonistes l'any 2016.

Actualment, la Societat de Sant Antoni Abat compta amb uns 450 socis. El seu president és Manel Bamala, després del traspàs, el passat estiu de Miquel Vivancos.

Programa de festes de 2017, dedicat a Miquel Vivancos.

Podeu llegir amb més detall la història de la Festa al Butlletí núm. 15 del GCMR, de desembre de 1984, en un extens article redactat per Jordi Vilalta.

Rubí en època de l'imperi romà (segles I i II)

En època de l'alt imperi romà, és a dir, als segles I i II de la nostra era, el poblament (a l'actual Rubí) es trobava bàsicament a can Fatjó, amb una cronologia que arriba fins al segle III. A la zona del Parc Ibèric han aparegut restes d'una muralla i de dues torres, de difícil interpretació. També s'hi havia excavat en diverses campanyes un "camp de dolia", és a dir, una zona on es guardava vi o altres aliments en gran gerres. Al tall de la via dels ferrocarrils i a la zona ara ocupada pels pisos Huarte han aparegut també moltes restes arqueològiques, entre elles un curiós aspirall romà.

Aspirall romà de Can Fatjó. Foto FMBR

Qui sap si en aquesta zona de Rubí, situada a l'altra banda de la riera, s'hi ubicava l'antiga "polis" esmentada per Ptolomeu al segle II i anomenada "Rubricata". Mentre no trobem una prova concluent, ens mourem sempre en el territori de les elucubracions.

El turó de Can Fatjó amb els pisos Huarte al damunt.  Foto J. Vilalta

No obstant, també han aparegut restes en diverses parts del casc urbà de la ciutat. És molt probable que una gran vil·la o assentament rural s'estengués entre on ara s'aixeca l'església de Sant Pere i el col·legi Regina Carmeli. Nombroses intervencions arqueològiques efectuades a la zona així semblen testimoniar-ho.

Intervenció de 2016 al carrer de Santa Llúcia.

I si ens anem a l'entorn rural, constatem com el Rubí romà estava rodejat de nombrosos assentaments, ara ocupats per masies. Eren les vil·les (uillae), que, situades al costat de torrents i de camins, cultivaven els camps, especialment ocupats per vinyes en aquella època. Vil·les importants devien ser la de Ca n'Oriol i la de Can Sant Joan, o fins i tot, atesa la proximitat entre elles, podria ser que fossin una sola. I cal dir que prop de Can Feliu, va aparéixer un bell rellotge de sol.

Rellotge de sol de Can  Feliu

Altres llocs del camp rubinenc que han ofert vestigis són Can Bosch, Can Ramoneda, Can Pòlit, Can Santpere, Can Xercavins...

Roda de molí romana apareguda a Can Xercavins. Foto J. Vilalta

Per Rubí passava amb tota probabilitat el ramal interior de la via Augusta. Altres vies secundàries connectaven aquesta amb les ciutats d'Egara (Terrassa) o amb el pont del Diable, que creuava el Llobregat.

Mapa de les vies romanes de l'entorn de Rubí segons F. Margenat

Set inscripcions sobre pedra, un segell sobre un dolium i un grafit sobre ceràmica fina ens han fet conéixer diverses persones que vivien a Rubí en aquells segles. Hi havia diverses categories: els ingenus o nascuts lliures (ciutadans romans de naixement), com Domici Macrí o Luci Furi (que sembla que va pagar un banc dels de seure); els lliberts o esclaus alliberats que esdevingueren ciutadans, com Urs o Epafrodit, i els esclaus, representats per Chares i Irineu.

Banc de seure romà amb el nom de Furius,

Pel que fa a la religió, hem trobat diverses ares votives (4 a Can Fatjó i 2 a Ca n'Oriol) i representacions de divinitats com el capet de Bacus de Can Bosch i el tors pertanyent al mateix déu que va sorgir a una sitja de Ca n'Oriol.

Tors del déu Dionís, trobat a Ca n'Oriol. Foto J. Vilalta

Respecte a altres obres artístiques, esmentem els tres fragments de cornisa romana de marbre de Carrara, trobats en diversos punts de Rubí i que probablement pertanyien a un edifici públic, o la font romana que va aparéixer a la plaça del Dr. Guardiet, o el capet de marbre del déu Bacus de Can Bosch, esmentat anteriorment. Altres elements són diverses plaques de revestiment ornamental, també de marbre.

Capet de Bacus, trobat a Can Bosch. Foto MMUC

Rubí, en època de l'alt imperi romà, estava inclós dins les grans rutes comercials. Estava ubicat a la Laietània, una regió productora de vi a gran escala. Aquest, al segle I, s'exportava, principalment, a les Gàl·lies a canvi de vaixella fina de taula: l'anomenada terra sigillata. Més endavant, al segle II, el vi ja no s'exportava, però ens vénien productes del nord d'Àfrica: oli, ceràmica...

Lacus o cup de vi romà de Ca n'Oriol. Foto J. Vilalta.

Cap al segle III aquest món a poc a poc va anar entrant en crisi. Ja en parlarem en alguna altra ocasió. Serveixi, de moment aquesta entrada per descobrir als lectors la importància que va tenir el nostre Rubí als segles de màxim apogeu de l'imperi romài com aixó es reflecteix en la gran riquesa arqeueològica de la ciutat pel que fa a aquesta època.

La mort de l'agricultura a Rubí

Rubí, al llarg de tota la seva història, sempre ha estat una població dedicada sobre tot a l'agricultura. No obstant, al llarg de la segona meitat del segle passat, i especialment a partir dels anys 60, va tenir lloc un procès pel qual aquesta activitat va anar morint a poc a poc, fins el punt que avui en dia els pagesos de la ciutat són una minoria que es podria comptar amb els dits possiblement d'una sola mà!

Un dels últims tractors de Rubí. Foto Francesc Bancells.

Abans de la guerra civil un 81 % del territori del terme municipal de Rubí era dedicat a l'agricultura, especialment a la vinya. També sabem que les persones que es dedicaven al camp eren 678 el 1951 i només 140 el 1975. El 1976, són només un 28,1 %  de les terres les que es destinen als conreus, que havien canviat els ceps pels cereals (ocupaven aquest any el 71,6 % de l'extensió cultivada). El fet és que moltes vinyes es van anar arrencant a partir, sobre tot de la fi de la guerra, ja que, entre altres raons, es necessitaven més cereals per fer pa i poder alimentar la població a la postguerra, una època de fam, com tots sabem.  A més, el cultiu cerealístic requereix menys atenció que els ceps i s'adiu més amb la mecanització del camp, que començà als anys 50, tot i que a Rubí no hi hagueren molts tractors perquè molts pagesos encara feien servir els carros arrossegats per mules i cavalls per anar al tros.

Cavall i carro, 1969. Arxiu Lluís Garcia.

També cal destacar com a factor principal que explica la disminució de l'activitat agrària la competència laboral que va significar la gran expansió de la indústria i la construcció que va veure Rubí a partir dels 50. Els joves pagesos, i encara més els que no eren propietaris de les terres que treballaven, preferiren una ocupació més segura a les diverses fàbriques i tallers que anaven escampant-se per la vila o bé a la construcció de nous habitatges, que experimentà un boom a partir de finals dels 60.

Pel que fa al cultiu dels horts i arbres fruiters, la rierada també contribuí a la mort gradual i inexorable de l'agricultura, que ja venia gestant-se des dels 50. I és que la tromba d'aigua va arrasar o malmetre totes les hectàrees d'horts (86 en total) que s'ubicaven al costat de la riera.

La rierada va malmetre molts horts. Foto Arxiu Nacional de Catalunya

Quant a institucions vinculades al món agrari, a Rubí existien el Sindicat Agrícola i el Celler Cooperatiu, que, com és obvi, amb la disminució de l'activitat agrícola, deixaren de funcionar després d'anys de decadència. Els anys 90 les cambres agrícoles locals desaparegueren i entre elles la de Rubí. Per altra banda, a partir de la rierada, i també per la gradual substitució dels cultius de ceps pels de cereals, els nombre de socis del Celler Cooperatiu varen anar cada vegada a menys. Si el 1960 eren 406, el 1984 ja només eren 84. Fins el punt que el 1988 la darrera junta del celler va optar per dissoldre's i vendre l'edifici a l'Ajuntament.

Sala de les tines, al Celler Cooperatiu

Ara, com hem dit a l'inici, hi ha poquíssimes persones que es dediquin a Rubí a l'activitat agrària, que consisteix bàsicament en el cultiu de cereal i farratge. La Unió de Pagesos, a nivell de Catalunya, és el sindicat que defensa els seus interessos. Cal destacar el rubinenc Francesc Bancells, un dels pocs pagesos de la ciutat i precisament soci del Grup de Col·laboradors, en els òrgans dirigents de la Unió de Pagesos.

Aquesta entrada ha tingut com a principals fonts d'informació l'article de Lluís Garcia titulat "L'agricultura rubinenca després de la rierada", publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58 (setembre de 2012) i el de Ramon Batalla "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme",  al Butlletí del GCMR-CER núm. 64 (juny de 2015). Els podeu consultar, si voleu conéixer més del tema que avui hem tractat, al nostre local de la Biblioteca Mestre Martí Tauler, de dilluns a divendres de 6 a 9 de la tarda.

Els Sunifred, senyors feudals de Rubí

Els primers senyors feudals a Rubí dels quals coneixem la seva existència van ser els components de la família Sunifred.

El feudalisme és el sistema pel qual uns senyors s'apropien de les terres dels petits propietaris rurals mitjançant la força i l'extorsió. Aquest procès es desenvolupà a casa nostra al segle XI. Els pagesos es convertiran molts en serfs de la gleba, adscrits a la terra sense poder vendre-la ni abandonar-la mai. Rebran, aixó si, la protecció dels senyors a canvi de la donació de part de les collites i d'una sèrie de serveis. Les servituds feudals eren anomenades "mals usos".

Reproducció del primitiu castell de Rubí, segons Pere Bel.

Sunifred, el 995, era veguer del comte de Barcelona, i sabem que es va casar amb Engilrada, amb la qual va tenir tres fills: Ramon, Guifred (que va ser clergue) i Amat, i una noia, Nèvia. Sembla que va morir una mica abans del 1021, si fem cas de la documentació que ens ha arribat. Com a veguers, eren garants de l'ordre públic i  feudataris o vassalls del casal de Barcelona, al qual havien jurat fidelitat. En aquella època el comte era Berenguer Ramon, però cap a mitjan segle XI els Sunifred passaran a deprendre de la nissaga dels Claramunt.

Malgrat que eren fidels servidors del comte de Barcelona, tenien el ple domini de terres (alous) a Valldoreix, Rubí (per tot el terme), Sarrià, Olesa, Gramenet, Solsona, el Maresme... I no eren només camps amb els seus masos, sinó també esglésies i altres castells, a més del de Rubí, situat al costat de Sant Genís. Així, Ramon Sunifred tenia el domini de l'església de Santa Agnès de Malagnanico (Santa Agnès de Malanyanes, a la Roca del Vallès) i també el castell d'Arraona, a Sabadell.

Turó on es trobava el castell d'Arraona, a Sabadell, possessió dels Sunifred

Cal destacar que no tenien molt bones relacions amb el monestir de Sant Cugat, amb el qual sempre mantenien plets pel domini de terres.

La major part de les terres eren destinats a la vinya, però també trobem cultius de cereals (que alimentaven els molins fariners del costat de la riera) i horts d'arbres fruiters. De fet el control dels molins era molt important per als senyors feudals i els Sunifred posseïen molins al nostre terme.

Quant a principals testimonis de la senyoria dels Sunifred a Rubí, comptem amb les restes del castell o Castro Rivo Rubeo, així com un important document que es conserva a l'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona i que ha estat estudiat per Juanjo Cortés, datat del 1043, en el qual Guillem Ermemir i la seva esposa Ricarda venen a Engilrada i al seu fill Ramon Sunifred terres i béns situats al terme de Sant Pere de Rubí. A part, els Sunifred es troben moltes vegades en la documentació dels segles XI i XII de casa nostra.

El document de 1043.

Francesc Alujas, una vida dedicada a les lletres i a la cultura

El dia 26 de desembre deixava aquest món una de les figures més importants de la intel·lectualitat rubinenca de la segona meitat del segle passat i principis del present: Francesc Alujas Oliana.

Va néixer a la vila de Rubí el 1922 i va seguir estudis de comerç i comptabilitat, però en realitat la seva passió foren les lletres: es va destacar en tres vessants: poesia, assaig i teatre.

Alujas rebent el guardó atorgat pel GCMR-CER el 2014

Pel que fa al assaig, cal ressenyar un llibre publicat el 1967 titulat El blanc i el negre (un estudi sobre el problema racial americà), en català en aquella època. De fet Alujas sempre ha estat un fervent catalanista i defensor de la nostra llengua.

Quant a la poesia, ha participat en totes les edicions de la Festa de la Poesia de Rubí, així com en publicacions locals, i ha obitngut diversos premis en concursos poètics. Cal destacar el seu llibre de poemes La lluna s'ha vestit de dol, de 2006.

Respecte a obres de teatre, destaquem Vida, obra i entrega del Doctor Guardiet (1989).

Va col·laborar amb la Rubricata i altres publicacions de la ciutat amb els seus escrits. També va ser corresponsal literari de La Vanguardia.

F. Alujas amb Joan Tardà i diversos militants d'ERC. Foto twitter de J. Tardà

Però la seva tasca mès important a Rubí, a part de la creació literària, fou la de l'ensenyament de llengües estrangeres, abans de l'eclosió de les modernes acadèmies i centres d'idiomes. Molts rubinencs i rubinenques aprengueren anglès, francès, alemany... de la mà del senyor Alujas!

Com és lògic ha rebut diversos reconeixements. Així, el 2006 fou homenatjat per un grup de ciutadans i exalumnes de Rubí en un acte presidit per Ernest Benach, president aleshorers del Parlament de Catalunya, i amb l'assistència de l'alcaldessa Carme Garcia, per la seva labor de potenciament de la cultura catalana i de divulgació de les llengües estrangeres.

Alujas amb C. Garcia i E. Benach. www.parlament.cat

La diada de Sant Jordi de 2014 la nostra entitat, el GCMR-CER, en un acte públic a l'Ateneu, li va atorgar un guardó en forma de placa per la seva gran tasca de tota una vida al servei de la cultura de Rubí.

Alujas amb el guardó atorgat pel GCMR-CER el 2014

També hem de destacar que el 2013 fou un dels protagonistes de la sèrie d'entrevistes Rubí, una vida d'història, de Rubí TV i Rubí Identitat.

Alujas, entrevistat el 2013. Font: RubiTV

Descanseu en pau, amic Francesc Alujas!