Monedes romanes de Rubí

En aquesta entrada farem esment de les troballes de monedes d'època romana que s'han efectuat a Rubí, moltes de les quals (gairebé totes llevat de dos exemplars) reposen al magatzem del Museu de Rubí. Han estat estudiades per Jordi Font i estan publicades a diversos números del Butlletí del GCMR-CER.

Revers d'un denari republicà trobat a Ca n'Oriol.

A la guerra civil, a causa d'un robatori fet per la soldadesca, varen desaparèixer bastants peces. Ara, al Museu resten les que es van salvar més algunes trobades amb posterioritat. L'historiador Josep Serra havia fet una llista de totes les monedes del Museu; actualment, els estudis de Jordi Font han aconseguit identificar, de les que resten al magatzem, moltes de les que figuraven a la llista de Serra (un historiador terrassenc, Salvador Cardús, els anys 60 també havia fet una llista amb monedes, algunes de les quals no estan al Museu). No se sap la procedència de moltes d'aquestes peces, però és molt probable que hagin aparegut al jaciment de Can Fatjó.

Moneda de bornze de Calígula.

Època romana republicana

D'aquesta època (s. II - I aC) a la llista de Serra constaven tres monedes de la família Atília (hi havia en aquells temps magistrats monetals, que s'encarregaven de l'encunyació, els quals tenien dret a inscriure la família o gens a la qual pertanyien a les monedes), de les quals conservem un denari (encunyació de plata) datat al 148 aC. Tenim al Museu altres denaris d'aquesta època: un data del 158-157 aC, i també es va perdre un de la família Opímia, del 131 aC (trobat a Can Fatjó). Serra també esmenta una moneda de la gens Emília i una altra de l'Antònia.

Moneda de plata de la gens Atília

Del jaciment de Ca n'Oriol procedeixen dos denari serrati d'època romana republicana: un de la gens Mària, del 81 aC (col·lecció particular) i un altre de Q. Antoni Balb (83-82 aC).

Denari trobat a Ca n'Oriol, de la gens Mària

 Època de l'alt imperi (segles I i II dC) 

A la col·lecció del Museu comptem amb monedes d'August, Agripa,Tiberi, Claudi (les que més abunden), Calígula, Neró, Vespasià, Domicià, Nerva, Trajà, Antoní Pius i Faustina (muller d'Antoní). Totes són de bronze, llevat d'un denari de Domicià.

Moneda de bronze de l'emperador Claudi

Josep Serra també esmentava, dins la col·lecció antiga, unes peces de Claudi Neró (el pare de Tiberi) i de Germànic (germà de Claudi i pare de Calígula), que ara no consten físicament al fons del Museu, igual que una altra de Drus (un altre membre de la família imperial dels juli-claudis) que esmenta Cardús. Possiblement formaven part de les perdudes durant la guerra.

De Ca n'Oriol també tenim a Rubí un denari de l'emperador Tiberi, en una col·lecció particular.

Denari de Tiberi trobat a Ca n'Oriol. Col·lecció particular

A la zona de Can Ramoneda, en un camp molt proper a la masia, es van trobar monedes de bronze de Claudi i de Trajà.

Sexterci de Trajà trobat a Can Ramoneda.

Monedes romanes del segle III 

A l'antiga col·lecció del Museu Serra ens esmenta peces de Macrí, Maximí el Traci, Gordià II, Valerià, Macrià, Claudi II i Car.

Antoninià de Gal·liè de la col·lecció del Museu.

Actualment s'han pogut identificar les de Gordià II, de Gal·liè, Victorí i Car, mercés als estudis de Jordi Font publicats als butlletins del GCMR-CER. Al camp esmentat de Can Ramoneda figura un denari d'Alexandre Sever, un antoninià de Gal·liè i un altre de Claudi II.

Moneda de l'emperador Car, de la col·lecció del Museu

Monedes del baix imperi (s. IV i V)

Segons Serra i Cardús, a la col·lecció del Museu constaven diverses monedes d'aquests segles: de Dioclecià, del govern conjunt de Dioclecià i Maximià, de Maximià, de Galeri i Sever, de Constantí el Gran, de Constantí II, de Santa Elena (mare de Constantí el Gran), de Magnenci, de Majenci, de Decenci, de Constanci (no esmenta si és el primer o el segon), Constant, Gracià, Teodosi, Màxim I, Arcadi, Valentinià III, Àvit, Majorià i Antemi.

Moneda encunyada per Decenci.

De totes aquestes, avui en dia, hem pogut identificar, mercés al treball de Jordi Font, peces de Dioclecià, de Constantí el Gran, de Constantí II i de Decenci. A Can Ramoneda també han sorgit diverses peces d'aquesta època, totes de bronze, dues de Constantí el Gran i dues de Constanci II.

Peça encunyada per Constantí el Gran

Com podeu veure és abundós el material numismàtic d'època romana trobat a Rubí i ens dibuixa una trajectòria cronològica, quasi sense interrupció, des dels primers moments de la presència dels romans fins a la caiguda de l'imperi d'occident.

Les fotos que acompnayen aquesta entrada són totes de Jordi Vilalta.

Com eren les cases de Rubí fa cent anys

Quan passegem per Rubí ja ens hem habituat a la visió d'enormes edificis d'apartaments que al llarg de la segona meitat del segle passat varen anar creixent com a bolets per tal d'allotjar el gran allau d'immigrants que venien a cercar un futur a Rubí.

No obstant, si ens remuntem cent anys abans, al període comprés entre els inicis del segle XX i l'arribada del tren, els rubinencs i rubinenques vivien en habitatges que, en certa manera, eren com masets autosuficients i que seguien un patró. Els mobles i estris passaven de generació en generació; no existia la societat de consum. La majoria dels habitants de Rubí eren pagesos i els que treballaven a la "fràbica", com deien, també tenien els seus horts o eren parcers de vinyes. De fet, aquestes fàbriques tenien una mà d'obra majoritàriament femenina.

No parlarem aquí de les cases de les persones més adinerades, que normalment eren d'estil modernista i, rodejades de jardins, ocupaven major extensió. Ens cenyim, doncs, a descriure somerament els habitatges de les classes populars.

Cal Pelcaues, al carrer de Terrassa, cantonada amb Vapor.

Cal dir que la gent feia molta vida al carrer, que no era estorbat pels moderns automòbils, i les portes de les cases moltes vegades es deixaven obertes.

Casetes de Can Fatjó. Foto J. Vilalta

Com era la casa típica d'aquells rubinencs? Tenia una alçada lleugerament major que la d'èpoques anteriors, ja que constava de planta baixa, pis i golfes, encara que moltes vegades des del carrer l'aparença era que només tenien dues plantes, ja que les golfes eren sota teulada i no destacaven des de l'exterior. La superfície dels habitatges era aproximadament d'uns 5 x 20 m (és a dir, uns 100 metres quadrats). Les finestres eren estretes però altes, i tenien un balco amb barana. Si aneu pels carrers del Rubí més antic, en veureu moltes d'aquestes cases (carrers de Floridablanca, de Colom, de Sant Pre, de Sant Isidre, de Pau Claris...). Les parets eren de pedres de graves amb morter de calç i maons estrets. Els quadrats de les bigues, així com els marcs i porticons de finestres i portes, eren de fusta de pi.

Carrer de Floridablanca, amb cases tradicionals. Foto Viquipèdia

 Planta baixa

Comencem per la planta baixa. En moltes ocasions la porta era ampla, per deixar passar el carro. Al cosat hi havia la finestra de la cuina, amb una artística reixa de ferro forjat. A l'entrada, un mateix espai feia les funcions de rebedor, cuina, llar de foc (importantíssima!) i menjador. Al voltant d'aquesta llar de fonc, des de temps ancestrals, es feien moltes feines lligades al món agrari, i a la nit , els vells contaven rondalles als més menuts. I a dormir d'hora.

Llar de foc de Can Corbera, molt similar a la que tenien les cases de Rubí

A l'espai de l'entrada de la casa, a més d'aquest espai que avui diríem "polivalent", on darrera i a sota l'escala que pujava al primer pis, estava el rebost, també hi havia el cup de trepitjar el raïm. Seguint amb la planta baixa, després del rebost estava el celler, on només hi podia entrar el cap de família. Era un lloc fosc i ple de teranyines amb les seves botes de vi i, moltes vegades, una premsa (n'hi havia una cinquantena a Rubí, abans que construïssin el celler cooperatiu). També al celler es conservaven veure gerres d'oli, es guardaven les eines...

A la part posterior de la planta baixa tenien el pati, amb el safareig, la comuna, i un lloc on es guardava la llenya per consumir a l'hivern. A més, moltes cases hi disposaven d'una cort (per als porcs) i un corral. No hi podia faltar el femer, on es llençava la matèria orgànica que nutriria les terres dels horts.

Carrer de Sant Isidre, amb cases tradicionals modificades.

Primera planta

Hi havia a la primera planta les habitacions (dues o tres), amb els seus mobles, llits i calaixeres, la caixa de núvia on es guardava la roba, i els armaris. Per a la higiene personal es feien servir gibrelles i palanganes.

Cases d'estil tradicional al carrer del Dr. Robert

  
Golfes

I a dalt de tot de l'escala, les golfes. Aquí s'hi guardaven aliments com patates, alls, tomàquets, gra... Algun arc comunicava aquest espai amb el carrer (per facilitar l'entrada de llum). La majoria de vegades, una corriola a l'exterior servia per pujar els sacs a les golfes.

En realitat, com ja hem apuntat, encara es poden veure al Rubí antic moltes cases amb aquesta estructura, però habilitades amb les comoditats modernes. Constitueix un patrimoni cultural interessant que ens fa recordar com els nostres ancestres concebien la casa com un lloc autosufient, com una mena de masia urbana.

Cases del passeig de Pau Claris. Viquipèdia

L'estela ibèrica de Rubí i els seus misteris

Una de les peces arqueològiques més importants trobades a Rubí no es troba a la nostra ciutat, sinó al Museu Arqueològic de Catalunya i precisament a l'exposició permanent sobre el món ibèric. Es tracta de l'anomenada "estela ibèrica de Can Fatjó". Fou trobada el 1968 per Francesc Margenat a l'actual avinguda de les Flors, al costat de la urbanització de "Las Lomas", i al Museu Municipal en tenen una reproducció en guix que es va fer poc després del seu descobriment.

Estela ibèrica, al Museu d'Arqueologia de Catalunya

La peça, de pedra sorrenca, mesura prop d'un metre i mig d'alçada i presenta incisos 18 signes en forma de llança, distribuïts en tres sèries horitzontals: 7 llances a la superior, i 4 a la central i a la inferior. 

Lloc on es va trobar l'estela, a Can Fatjó.

Al Baix Aragó, en una àrea situada entre les províncies de Saragossa i Terol, s'han trobat al llarg dels anys unes 30 esteles amb decoracions incises o en relleu, i algunes d'elles són precisament llances. Es troben datades als segles II i I aC, quan la zona ja estava dominada pels romans. A Catalunya també s'han trobat esteles amb representacions de llances (com la de Can Fatjó), però en menor nombre que a l'Aragó.

Estela aragonesa amb llances, semblant a la de Rubí

Hi ha moltes interpretacions sobre aquest monument trobat a Rubí. No sabem si va ser una indicació d'un sepulcre d'un personatge important de l'assentament que es trobava a la zona de Can Fatjó, o bé, d'un cabdill mercenari iber que procederia d'aquella àrea aragonesa que hem esmentat, on es troben tante esteles amb llances: és la tesi de Roger Riera. Aquest personatge militar, amb els seus homes, acudiria a l'actual zona catalana per combatre al costat dels romans contra unes tribus germàniques que des de les Gàl·lies horigaven la zona nord d'Hispània. Això passaria a finals del segle II aC.

Guerrer ibèric de l'aristocràcia amb el seu cavall.

A Rubí Francesc Margenat ha defensat una tesi totalment diferent, però que també mostra un desplaçament de tropes iberes. Ell pensa que el moviment fou de nord-est a sud-oest, és a dir, des de l'àrea ausetana (Catalunya central) i laietana (Vallès, Maresme i Barcelonès) cap al Baix Aragó. Allà, en un moment posterior l'art d'elaborar esteles amb llances es refinaria i d'aquí la major qualitat dels monuments aragonesos. A més, aquella àrea estava ocupada per un poble que es deia "osità", però qua alguns autors clàssics anomenen com "ausetans de l'Ebre", cosa que indicaria la eva procedència catalana.

Situació dels ausetans, els laietans i dels "ausetants de l'Ebre".

I què significaven les llances? Segons alguns investigadors que han indagat en les fonts escrites, podrien indicar el nombre de victòries o bé els enemics importants morts en combats singulars per un aristòcrata iber. És el que deia Aristòtil al segle IV aC, en una època anterior al de l'elaboració de les esteles catalanoaragoneses. Cal tenir en compte que al món antic les llances tenien un significat simbòlic molt destacat, i això també es pot copsar en la mitologia romana.

Punta de llança ibera trobada prop de Banyoles.

Ja hem dit abans que l'estela podria ser un monument funerari, però també s'ha apuntat la idea que podria constituir un element de culte als avantpassats d'un capitost o membre de l'elit. També hi ha la possibilitat que hagués estat una fita o una estructura de delimitació de territoris. Recordem que per Can Fatjó molt probablment passava la via Heràclea (el corredor mediterrani de l'època) i, reprenent l tesi funerària, també podria haver estat una sepultura d'un personatge important que es situaria al costat de la via.

En fi, encara hi ha molt per investigar, i cada estudiós ens aporta la seva teoria. Tot està obert encara a les interpretacions.

Joguines i botigues de joguines al Rubí d'abans

Al Diari de Rubí d'aquesta setmana ha aparegut un excel·lent treball de Cristina Carrasco on es descriu la història de la cavalcada de Reis, la qual compta aquest any amb cent anys d'edat. Passarem, doncs, a detallar en aquesta entrada el tema de les joguines, el principal i més esperat dels regals per als infants i els establiments on es podien comprar al segle passat.

El fet és que les joguines només es regalaven per a Reis, i no pels aniversaris o sants dels nens i nenes. I aquelles no tenien ni molt menys la complexitat de les actuals, com podeu imaginar. Abans de l'aparició dels establiments de joguines, els mateixos nens es fabricaven les seves pròpies, amb draps, fustes, llaunes, etc.

El nen Pere Escayol amb un cotxe fet de llaunes d'olives

Pel que fa als nens, s'entretenien amb les bales (el Molí dels Bessons en fabricava i era una de les principals fàbriques de l'estat; després es va traslladar al carrer de Santa Llúcia), baldufes, els jocs de pilota, a fer córrer el cèrcol...

Bales de pedra fabricades al molí dels Bessons. Foto J. A. Capell

Les nenes es dedicaven a saltar a la corda, a jugar a "firetes", al pica paret, les nines... Cal resaltar, com ens indica el llibre "L'Abans", del qual hem tret gran part de la informació d'aquesta entrada, que eren molt famoses les "pepes", que a més eren genuïnament catalanes.

I de vegades nens i nenes jugaven junts a jocs com estirar la corda, la xarranca...

Nens i nenes de les Escoles Ribas jugant

On es compraven aquestes joguines? Ja hem dit que al principi eren fabricades pels maeixos nens o per parents majors d'edat, però a poc a poc anaren apareguent a Rubi, al llarg del segle XX, botigues on es podien adquirir aquests objectes lúdics: El Siglo (Cal Victu), cal Cucurull (que anirà evolucionant fins a Dau Joguines), o cal Botifarrer (a partir de la postguerra). Es tractava de cavallets de cartró, nines, pilores, baldufes, etc., si bé els més afortunats (com podeu veure a la foto) podien gaudir de cotxes que semblaven de veritat!
 

El nen Salvador Soler amb un cotxe de joguina. Finals dels 60.

Cal Botifarrer, situat a l'actual carrer de Maximí Fornés, era un establiment que ja existia des de començament del segle XIX i que sempre s'havia dedicat als embotits i altres queviures. No obstant, als anys 40 del segle passat, Joan Carrera, l'amo, va tornar a obrir la botiga (que havia tancat a la guerra) i va tornar a despatzar cansalada, oli... però hi va afegir les joguines, que van ser les primeres de plàstic que es van vendre a Rubí.

Cal Botifarrer als anys 40, amb un etiqueta publicitant les joguines.

El 1964, a cal Vilalta (carrer de Sant Antoni, ara Rafael de Casanovas) també es va poder comprar joguines. I durant els anys 80 i 90, Dau i Vilalta eren els principals establiments on es venien, fins que l'aparició de les grans superfícies especialitzades en joguines van anar acaparant el mercat. Fins i tot avui en dia ha aparegut la compra per Internet.

La botiga de cal Vilalta als anys 60.

No obstant, els nostre infants, com cada any, esperen amb delit el dia de Reis per poder disfrutar de les seves joguines, sigui on sigui hagin estat comprades.