Rubí al segle XVI

Rubí, al llunyà segle XVI, era només un petit conjunt de cases al costat de l'església parroquial de Sant Pere, que conservava encara la seva estructura medieval, però amb la innovació d'un campanar de torre adosat a la façana romànica.

Hi havia molt poca gent, i a més la població va crèixer poquíssim al llarg del 500. Si el 1515, Rubí compatava només amb uns 150 habitants, el 1553 es calcula en unes 153 ànimes les que vivien al nostre terme; cap als anys 60 i 70 d'aquest segle es produí una immigració d'occitans (de l'actual sud de França) que va fer que el nombre de persones s'incrementés.

El govern municipal, sorgit de la desfeta del poder feudal uns 100 anys abans, es composava d'un batlle, dos jurats i un consell general de prohoms o caps de les famílies principals que triava el batlle mateix. Aquest, però, s'escollia cada tres anys en un principi, mitjançant el sistema de la insaculació, és a dir, a sorts. S'encarregava bàsicament de qüestions administratives, de fer l'enterrament dels difunts, de convocar el consell...

Depenents d'aquest govern municipal i situats físicament al voltant de la plaça de l'església, que es creà el 22 de juny de 1516, hi havia els diferents serveis: el ferrer, la carnisseria (arrendada pel consell i amb una sèrie d'obligacions) i la botiga del blat (un dipòsit de gra). Més tard, a finals del segle, aparegueren la taverna, l'hostal i la fleca, tots també arrendats pel consell, així com l'establiment de la fira, dues vegades a l'any.

Reproducció de la plaça de l'església als segles XVI-XVII. Museu de Rubí

El 1582 es va crear la figura del mostassaf, que inspeccionava els pesos i mesures i tenia cura de vetllar per la qualitat dels productes; era, com el batlle, triat per insaculació.

Als camps dels voltants d'aquest petit nucli de Rubí s'ubicaven les diferents masies, que s'havien engrandit després de la desaparició del règim feudal, i es situaven en mig de clarianes envoltades de bosc on es cultivaven sobre tot cereals; a part hi havia horts, arbres fuiters i molins fariners al costat de la riera.

Masia de can Ramoneda. Font: Rubi Identitat

Quant a festivitats, totes vinculades al món religiós, podem esmentar les ballades de sardanes a la plaça de l'església i als diversos aplecs com el de Sant Genís, el del Roser o el de Sant Muç (la referència documental mé antiga d'una sardana a Rubí és de 1587); el romiatge a Montserrat i les diferents celebracions de Sant Isidre (patró dels pagesos), Sant Roc i, com no, Sant Pere (patró de Rubí).

Ballada de sardanes a la plaça de l'església, segle XVIII. Dibuix de Pere Bel

Pel que fa a l'aspecte religiós, el més destacat seria l'establiment de la Confraria del Roser el 1571 (any de la batalla de Lepant contra els turcs), que va fer edificar una capella a l'església de Sant Pere, iniciada el 1577 i amb un retaule datat el 1585. Al Museu de Rubí es conserva la butlla papal que autoritza la creació d'aquesta associació religiosa.

Butlla de la Confraria del Roser, Museu de Rubí.

El castell, l'altre gran edifici de Rubí en aquella època, estava en mans de la família Oms, que el van anar transformant en una masia (vegeu l'entrada dedicada a aquest tema en aquest mateix blog).

El castell a principis del segle XX.

Finalment, per acabar aquesta molt resumida visió del nostre poble al segle XVI, direm que les principals vies de comunicació eren el camí Ral, de Terrassa a Martorell, i altres camins d'origen medieval i fins i tot romà que enllaçaven Rubí amb Barcelona i amb Montserrat.

La casa i la font dels Moritz a Rubí

Aquest cap de setmana es celebra la Fira de la Cervesa artesana i el Formatge a la rambla del ferrocarril de la nostra ciutat.  Per altra banda, la font de Can Moritz, descoberta fa uns dos anys, rebrà una forta empemta de l'administració local i del projecte europeu BlueHealth per tal de poder recuperar-la.

Aquests dos fets ens fan recordar que l'alsacià Louis Moritz, afincat a Barcelona des del 1851 i mort el 1920, va crear una fàbrica de cervesa a la ciutat comtal, la Moritz, que va tenir al seu dia un notable èxit. Els hereus del senyor Moritz crearen l'empresa Fábrica de Cervezas Moritz, SA, que es mantingué força activa fins que els anys 60 es va fundar Cervezas Barcelona, SA, que plegà el 1978. El 2004, els descendents d'en Moritz, van rellançar la casa i resorgí un altre cop aquesta cervesa de casa nostra.

La casa des del carrer de les Piscines, a Castellnou. Foto J. Vilalta

Louis Moritz va comprar als afores de Rubí la finca on s'ubicava la desapareguda masia de Can Matarí, amb la intenció de fer-hi una casa d'estiueig. Però varen ser els seus hereus  qui finalment, el 1920 (el mateix any de la mort de Louis) feren edificar aquesta bonica residència modernista, de la qual no se sap l'arquitecte. Els anys 50 la família Moritz van vendre la finca a Construcciones Junyent, que varen reparcel·lar els terrenys i, d'aquesta manera va néixer la urbanització de Castellnou.

Can Mortitz en una foto de mitjan segle passat. Foto Marroyo/ANC

La casa consta de planta baixa i dos pisos amb una torre mirador, a la qual hom pot accedir-hi per una escala de cargol. Té una estructura de murs de càrrega i presenta voltes de maó i cel ras. La coberta és a quatre aigües, amb bigues de fusta que sostenen un entramat de teules àrabs. Hi podem observar també un carener de peces vidrades. L’acabat dels exteriors és arrebossat i pintat de motius vegetals de color verd. Les finestres són de fusteria de taller. A l’interior, les parets estan enguixades i tenen pintures de caire modernista. A l’entrada de la casa hi ha una marquesina. L’edifici també posseeix un celler: no podia mancar-hi en un habitatge d’un fabricant de cerveses!

Detall de la casa. Foto Rubí d'Arrel

El 2015, uns veïns de la urbanització avisaren a l'entitat Rubí d'Arrel del descobriment de la bonica font modernista, construïda el 1922, que, després de ser netejada per efectius d'aquesta entitat i de Caçadors de Trastets, sembla ser que tornarà a revifar un cop arribin les ajudes promeses per l'Ajuntament de Rubí i el projecte BlueHealth. Segons llegim a la publicació L'Esquitx, editada per Rubí d'Arrel, la font va quedar fora de la parcel·la on s'ubicava la casa, que va ser venuda a una família d'industrials de Sabadell. Per tant, casa i font, des dels anys 60, varen seguir destins completament diferents. 

Neteja de la font de Can Moritz. Foto Rubí d'Arrel

Lluites veïnals a rubí

 Aquesta tarda a la plaça de la Nova Estació s'inaugura la mostra "Lluites veïnals a Rubí", organitzada per Òmnium Cultural de Rubí. Dins del projecte global "Lluites compartides", que reflecteix distints episodis de com les persones, organitzades i amb objectius clars, poden millorar el seu entorn i la seva qualitat de vida en front als poders públics al llarg de la Història, els companys i companyes rubinencs d'Òmnium volen reflectir les lluites de les associacions veïnals de dos barris de la nostra població: la Plana del Castell i Ca n'Oriol durant els últims temps del franquisme i la Transició.

Els carrers de Ca n'Oriol el 1976. Arxiu El Bullidor

Durant els anys 70 varen néixer a Rubí les associacions de veïns dels diversos barris que van nèixer producte de la massiva immigració dels anys 60 i de la dècada posterior. Eren les prostrimeries del franquisme i a la nostra (aleshores) vila governava l'alcalde Manuel Murillo. Rubí havia crescut de manera desorbitada. Si el 1975 comptava amb 35.915 habitants, el 1979 ja eren 41.538 persones les que vivien a la població. El 1976 era la localitat de Catalunya amb un percentatge més alt d'immigrants (procedents la majoria del terç meridional de la península): un 85% de la població!

El 25 de Setembre i can Cabanyes a principis dels 70. Foto Marroyo/ANC

Nombrosos barris, sense cap mena de planificació, varen formar-se en terres que havien pertangut a masies, abans cultivades per vinyes. Estem parlant de Les Torres, Rubí 2000, la Zona Sud, la Plana de Can Bertran, El Pinar, Ca n'Oriol, La Serreta, la Zona Nord...  La urbanització era caòtica; faltava l'enllumenat públic; no hi havia escoles ni transport públic que arribés a aquests barris; la majoria (per no dir quasi tots) els carrers estaven sense pavimentar; els torrents, plens de rates, corrien entre els habitatges; el servei de recollida d'escombraries era inexistent... La xarxa de clavegueram (les aigües residuals no estaven canalitzades amb els conseqüents problemes d'higiene) i el subministrament d'aigua potable era un dels principals problemes: n'hi hagueren el 1971 al Pinar, i el 1972 a Castellnou i a Les Torres; poc després patiren aquestes deficiències altres barris com els de la Font del Ferro, Ca n'Oriol i Els Avets.

Construcció de Les Torres, 1969. Foto Diego Contreras

Un altre aspecte, que ja hem apuntat breument abans, era la manca de centres escolars per atendre la nombrosa població infantil dels nous barris. A Rubí, al curs escolar 1974-1975 només hi havia (a part dels col·legis religiosos o privats com els Maristes, les Ribas o el Regina Carmeli) tres escoles públiques: "25 Años de Paz" (l'actual CEIP Pau Casals), el 25 de Setembre (al barri del mateix nom, creat a mitjan dels 60) i el Joan Maragall.

Protesta per deficiències a les escoles. Arxiu El Bullidor.

Tot i aixó, l'Ajuntament de l'època, com hem dit, es va dedicar a engegar una política de construcció de més i més habitatges per donar cabuda a aquest allau de persones, sense preocupar-se de realitzar equipaments bàsics. Es van construir habitatges socials amb crèdits extraordinaris procedents del govern central, però aquest procès es va paralitzar el 1974 per la manca d'infraestructures.

Tots aquests factors que hem explicat de manera somera van provocar, evidentment, un malestar social entre els habitants d'aquesta perifèria. Començaren a organitzar-se en associacions de veïns que a poc a poc anirien constituïnt-se de manera formal. La primera que es va formar a Rubí va ser la del Pinar, el 1973; el mateix any va néixer l'Associació de Propietaris de Can Vallhonrat (que va patir molts problemes relacionats amb el subministrament d'aigua); i el 1977 ja tenim organitzades les de Les Torres (que en un principi es reunia a l'església de Santa Maria) i la de Ca n'Oriol. 

Aspecte actual del barri del Pinar, des de la carretera de Sabadell. Foto J. Vilalta

Aquestes associacions lluitaren per poder millorar les condicions de vida dels habitants dels barris on varen formar-se. I la mostra "Lluites Veïnals a Rubí" ens mostra dos exemples, un a la Plana del Castell on aconseguiren l'enderrocament d'una fàbrica amb activitat perillosa al costat de la via del tren, i la lluita dels habitants de Ca n'Oriol per arranjar el torrent del carrer de Mallorca. Però n'hi hagueren moltes més a Rubí...

El Museu de Rubí durant el franquisme i la transició

En diverses entrades del blog hem anat explicant aspectes de l'evolució del Museu de Rubí. Parlarem aquesta vegada de l'etapa que va des del final de la guerra civil fins al seu tancament als anys 80.

Durant el conflicte els fons museístics foren traslladats a la masia de Ca n'Oriol i al castell de Rubí i moltes peces es varen perdre (diverses monedes o un ullal de mamut). També es van cremar molts documents del seu arxiu.

El 1939, algunes dels elements museístics foren reubicats als vells locals de les Escoles Montserrat, on abans tenia la seu el Museu, i en seguí sent conservador Josep Serra. A més de la pèrdua d'interessants elements del seu fons, el Museu de Rubí portava una vida apagada, en consonància amb l'ambient que es respirava al Rubí de la postguerra.

El 1955 l'Ajuntament va aprovar la rehabilitació del vell edifici de la fonda de Cal Sabateret per tal d'instal·lar diverses institucions: la biblioteca municipal, una sala d'exposicions a la planta baixa i  l'Escola Hogar de la Secció Femenina al primer pis. S'aprofitaren les excel·lents relacions de l'alcalde Josep Fortino amb el patronat de la Fundació Museu-Bilbioteca de Rubi perquè es pugués ubicar el Museu de Rubí a la planta superior. Conscient d'aixó, el conservador Josep Serra va fer una crida per tal d'animar als rubinencs a donar peces.

Edifici on s'ubicava el Museu i la biblioteca. Foto C. Embuena

El nou Museu seria inaugurat a la Festa Major de 1956. Constava d'un vestíbul on es podia admirar una rèplica de l'estela ibèrica de Rubí, el rellotge de sol romà trobat al carrer de la Verge de Montserrat (entre can Feliu i can Bosch) i una pintura de Salvador Arís que representa la masia de Can Ramoneda.

Inauguració del Museu de Rubí el 1956, amb l'alcalde Josep Fortino

Cinc sales composaven els espais museístics:

La sala I corresponia ala prehistòria i arqueologia de Rubí, amb molts materials de Can Fatjó i del territori rural (vil·les romanes), així com una col·lecció d'eines prehistòriques, moltes trobades per Francesc Margenat.

La sala II contenia elements referents al folklore local.

La sala III estava dedicada a l'art religiós.

La sala IV oferia als visitants vistes fotogràfiques del Rubí d'abans i el cadastre del segle XIX, que ara es troba al despatx parroquial.

La sala V tractava de la indústria local, però també s'hi podia veure un bell armari de notari del segle XVIII (actualment a l'Auditori Vallhonrat).

Programa de Festa Major de 1956 amb l'explicació de les sales del Museu

Els integrants del patronat de la Fundació atenien els visitants diumenges pel matí i dissabtes a la tarda. Cap als anys 70 i 80 era Francesc Margenat, vocal del patronat de la Fundació, qui feia de "cicerone" els matins dels diumenges i tots els dies de la Festa Major. Ja en aquella època, concretament el 1980, un grup de persones de Rubí i dels voltants va formar una entitat, el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, que vetllaria per donar a conèixer el patrimoni del Museu. El president en seria Francesc Margenat.

Una imatge del Grup de Col·laboradors el 1980

A principis dels anys 80, el Museu es va quedar petit i van sorgir noves concepcions museològiques i mueogràfiques que el feien obsolet. A més, el 1982 van aparèixer unes fatídiques goteres que van fer que l'Ajuntament decidís tancar-ne les portes i començar a fer-hi unes reparacions. Mai més va tornar a ser obert al públic.