dijous, 28 de desembre de 2017

Les fàbriques del Rubí de fa cent anys

En aquesta entrada presentarem una visió general del que va ser la indústria a Rubí al primer terç del segle XX. En aquella època cal dir que la majoria de les persones encara es dedicaven al sector agrícola i no seria fins els mitjans del segle passat quan l'activitat fabril va sobrepassar a la pagesia.

El sector de la població més involucrat en les indústries de l'època era el femení i l'infantil. D'aquesta manera col·laboraven en les economies familiars aportant uns ingressos, mentre els homes treballaven al camp. Tot i així, com és lògic, també hi havia persona masculí a les fàbriques, que generalment ostentaven càrrecs de comandament o més tècnics (contramestres, encarregats...) i que generalment es formaven a l'Escola Industrial de Terrassa.

Treballadores de "cal Mosques". El personal femení era majoritari.

La major part de les instal·lacions fabrils eren del sector tèctil, encara que també n'hi havien pertanyents a altres branques. Generalment, era la seda, el cotó i la llana les matèries primeres que es treballaven.

En esclatar la I Guerra Mundial, i en ser l'estat espanyol un país neutral, les fàbriques catalanes varen obtenir grans beneficis en exportar productes manufacturats i també necessaris per als exèrcits combatents a les nacions en conflicte. I aixó també passava a Rubí, on des de 1916 ja funcionava una sucursal bancària, que després seria "la Caixa"  A més, a la nostra vila, la vinguda del tren el 1918 va fer que les nostres indústries experimentessin un gran creixement, fins que el 1930 ja es comptaven al municipi unes 45 fàbriques.

Repassem de manera somera les principals indústries que aparegueren a Rubí en aquells temps, esmentant també les que ja exisitien des del segle XIX. Pel que fa a aquestes, repassem nomes les més importants: en primer lloc, Hijos de Pedro Ribas des de 1888 (dedicada al rentat de llana), que després, a partir de 1918, seria Rubí Industrial, SA (propietat dels germans Arch), que treballava els tints i acabats. Al segon quart del segle passat es convertí en la principal fàbrica de la vila (era anomenada popularment "la Pelleria").

Les naus de la Pelleria als anys 30

El Vapor Nou, des de 1879, havia estat l'empresa dels germans Ribas (Hilados de Confianza de Luis Ribas), per passar a partir de 1914 a pertányer a Joan i a Josep Bertrand, que tenien la fàbrica del Vapor Vell a ca n'Alzamora i que la deixà el 1929 per dedicar-se exclusivament al nou complex del costat de la riera.

El Vapor Nou a principis del segle passat

Cal Muntades o Hijos de Francisco Serrat havia començat la seva activitat el 1891 i estava situada a Can Rosés, al costat de l'actual McDonald's. Fabricà elements tèxtils destinats als combatents de la I Guerra Mundial.

Cal Muntades o Serrat. Postal de Salvador Casanovas

La Pich Aguilera o "la Seda" ja existia també a la banda dreta de la riera des de 1892 i es dedicava, com el seu nom popular ens indica, als teixits de seda.

Pich Aguilera o "la Seda". Al fons, el castell de Rubí.

Per altra banda, al segle XX començaren a aparéixer noves indústries, entre les que destaquem, Cal Pere de la Fàbrica, primer a l'actual carrer de Quevedo, dedicada als folres, i "les Vetes" (de Ramon Prat), a la Plana de Can Bertran, que produïa les "Cintas Rubí". Aquestes dues fàbriques sorgiren el 1915.

El 1921 es va inaugurar la indústria tèxtil de Miquel Villà, a la banda esquerra de la riera, anomenada popularment "cal Mosques", i que es dedicava a fabricar principalment matalassos. Fou arrassada per la rierada el 1962.

Cal Mosques a principis del segle XX.

El 1922 aparegué cal Jorba, primer al carrer actual de Maximí Fornés, i després al del Doctor Gimbernat, també tèxtil. El 1928 es va obrir la fàbrica de Can Sedó i el 1931, també a la zona de ca n'Alzamora, cal Gaspà (actual edifici Espona), on es fabricaven peces diverses d'indumentària.

També hem de ressenyar petits tallers tèxtils escampats per tot Rubí, com el de Joan Debant, "els Cavallitus", etc., que donaven feina a pocs obrers, però que testimonien l'activitat d'una classe mitjana de petits empresaris.

I no tot era indústria tèxtil. També a Rubí hi havia tallers de ceràmica, com els dels germans Puig; els "Timbres", des de 1932, que fabricava elements elèctrics; la fàbrica de bales del Molí dels Bessons, que després es traslladaria al centre de la població; la cartronera de la Llana; les "Gomes" (articles de goma); la de cal Fideuer; cal Ferrer de Tall (eines), etc, etc.

Entrada a la cartronera de la Llana



diumenge, 24 de desembre de 2017

El Nadal del Rubí d'abans

El proper dia 29 de desembre esteu tots i totes convidats a la tertúlia de patrimoni, a l'Ateneu Municipal de Rubí, on descriurem alguns detalls de com els rubinencs i rubinenques celebraven les festes de Nadal a mitjan segle passat.

En aquesta entrada us farem un avanç. El cicle començava la nit abans del dia 25 de desembre, quan es feia cagar el tió a les cases, amb regals per als infants. Posteriorment es sopava i s'anava a l'església de Sant Pere a escoltar la Missa del Gall. Cal dir que, durant un temps, amb la col·laboració de l'Ajuntament, es va instal·lar un tió a la parròquia perquè el fessin cagar els nens i nenes pobres; els regals normalment ere mitjons i caramels.

El dia de Nadal es feia un abundant àpat, que consistia en un primer plat de sopa de galets i un segon de gall ("Ara ve Nadal; matarem el gall i la tia Pepa li donarem un tall" deia una cançó popular). A la tarda hi havia l'opció d'anar a veure els pessebres al Casal Popular o a la sala d'exposicions de Cal Sabateret, o bé assistir a una representació dels "Pastorets" (també al Casal Popular, el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any o Reis).

Representació dels "Pastorets" el 1958. Font: "L'Abans".

A les façanes d'algunes botigues de Rubí es penjaven motius nadalencs; algunes rifaven paneres... però a cada llar no podia mancar el pessebre familiar.

Els pessebres tenen una tradició a la nostra ciutat que arrenca des de 1917, quan Mossèn Guardiet va impulsar un costum que fins aleshores era només merament domèstic. Ell va iniciar els concursos de naixements, que foren revitalitzats a partir de 1951 (i després d'un període marcat per la guerra i els anys difícils de la postguerra) per la nova Associació de Pessebristes, que ha anat mantenint aquest art fins els nostres dies.

"Taller de Natzaret", pessebre dels anys 60. Foto APR

En una entrada posterior parlarem dels Reis d'Orient i dels regals que oferien als nostres nens i nenes.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Com afectà la rierada la indústria de Rubí

Tots sabem que la rierada de Rubí va comportar una gran pèrdua de vides humanes i molts danys a la població. En aquesta entrada ens fixarem una mica com va afectar a la naixent indústria rubinenca, que des dels anys 50 començava la seva expansió.

El 1962 existien a la vila 95 empreses, de les quals 56 (la majoria) pertanyien al sector tèxtil, seguides del metal·lúrigic amb 20 fàbriques.

Com és obvi, les indústries que estaven situades a tocar de la riera van desaparéixer o varen sofrir importants danys. Varen ser completament arrassades "Hijos de Juan Arch" i la de Miquel Villà ("cal Mosques"), que eren a l'Escardívol. En aquesta zona les naus Pich Aguilera (la vella "Pelleria") varen resisitir no obstant l'embat de les aigües. També al costat de la riera va desaparéixer una fàbrica en construcció a la zona de Can Serra i l'empresa de Juan García Jiménez.

Hijos de Juan Arch, destruïda per la rierada. Foto Pérez de Rozas (AFB)

Altres instal·lacions properes a la riera van patir inundacions i altres danys importants: la cartronera de Rubí; les petites fàbriques tèxtils de Francesc Comellas, de Jaume Janer i de Marcel·lí Carrera, i indústries tant importants com la ja esmentada de Pich Aguilera, Tymesa, Bertrand CA (el Vapor Nou), la Josa o les manufactures Sedó (aquestes dues últimes, al costat del torrent de l'Alba). En total, 30 empreses de Rubí sofriren greus desperfectes.

La fàbrica de "Cal Mosques" destrossada. Foto B. Cucurull (AMRU)

En total, els danys econòmics a les fàbriques de Rubí varen ser uns 134 milions i mig de pessetes de l'època, i per habitant, 13.578. I ja que estem parlant de xifres, direm que 1.167 obrers i obreres també quedaren afectats laboralment, ja que o bé restaren sense feina o bé hagueren de treballar de valent durant setmanes per netejar les instal·lacions de les indústries danyades.

Efectes de la rierada a la zona industrial de l'Escardívol. Foto B. Cucurull

Rubí fou una de les poblacions del Vallès més afectades per la rierada, en quart lloc després e Sabadell, Terrassa i Castellar, quant a danys econòmics. Les pérdues més grans les sofriren Hijos de Juan Arch i l'empresa de Juan García Jiménez, que, com hem dit, varen desaparéixer totalment.

Després de la rierada Rubí va tenir una gran injecció de diners de part del govern central que provocà que renasqués una altra vegada la seva indústria, cada vegada més diversificada i implantada per tot arreu. Poc després es formarien els polígons industrials.

dijous, 14 de desembre de 2017

La fassina de cal Corrons

Molts de vosaltres haureu vist el vell casalot que es troba entre el carrer de Terrassa i l'Escardívol i que va ser afectat pel POUM. Es tracta de l'antiga fassina de cal Corrons, que produïa aiguardent que al segle XIX s'exportava a diversos indrets de l'estat espanyol.

Cal Corrons el 2009. Foto J. Vilalta

Tot va començar quan Esteve Corrons, que era de Sant Celoni, el 1850 va obrir a Rubí una taverna al carrer Fondo que també funcionava com a jostal, barberia i celler. Deu anys després la va cedir a Josep Pujol i va invertir els seus diners en adquirir, conuntament amb Josep Grau, unes terres propietat de la marquesa de Moià (que també posseïa el castell i els horts de l'Escardívol) on va construir la fassina.

Esteve Corrons i la seva dona. Arxiu P. Bel

La maquinària i els alambins d'aquesta fassina eren alimentades per una canal d'aigua que venia de la zona del Bullidor. No obstant, sabem que hi hagueren alguns problemes d'embussament.

L'aiguardent que s'hi produïa venia de la brisa, que és tot allò que resta després de la premsada del raïm. Aquestes restes o rapa es conduïa des de les premses distribuïdes pels diferents barris de la població cap a cal Corrons o a la fassina del castell. La brisa es feia bullir en grans olles o alambins i d'ella s'extreia el preuat aiguardent.

Banda nord de la fassina el novembre de 2016. Foto J. Vilalta

El fill de l'Esteve Corrons, Francesc, continuà la tasca del seu pare i es té constància que durant la segona meitat del segle XIX s'exportava l'aiguardent a ciutats com Tarragona, Reus o Madrid, entre altres.

Placa de la fassina quan era de Francesc Corrons

A principis del segle passat, Mercè Corrons, filla de Francesc, es va carar amb un mestre d'obres, Enric Soulié, que es guanyava bé la vida, i va decidir no viure més de la fassina.

Els anys 40 foren el de la defunció definitiva de la fassina, que feia temps que ja no produïa aiguardent. L'Enric i la Mercè van optar per treure tota la maquinària vella i habilitar dependències per allotjar immigrants.

Portalada d'entrada a la fassina. Foto J. Vilalta

Finalment, el 1962, a causa dels estralls de la rierada, la vella fassina també va deixar de ser un conjunt d'habitatges.

Avui en dia és incert el futur del vell casalot. Per altra banda, es conserven elements interessants com la portalada o la xemeneia, així com els plàtans, però... es conservaran?

Per a més informació, consulteu l'article de l'amic Pere Bel publicat al Butlletí núm. 56 del GCMR-CER, juny de 2011, del qual s'ha extret la informació d'aquesta entrada.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Farmàcies del Rubí d'abans

A la primera meitat del segle passat hi havia a la vila de Rubí tres farmàcies actives: la Feixas (actual Parrilla), cal Morros i la d'en Vilarrubias. D'aquestes tres la Morros va desaparéixer el 1935; la Feixas encara continua i la Vilarrubias és ara la farmàcia Batallé.

Farmàcia Parrilla (abans Feixas)

La primera que es va obrir a la nostra població fou l'actual farmàcia Parrilla, al carrer de Xercavins, un dels més antics de Rubí. Fou el 1827 quan el francès Agustí Pannon va decidir inaugurar un establiment farmacèutic a la nostra població. Les coses li anaren bé i el 1860 va comprar l'edifici. El 1882 va passar al seu gendre Gabriel Gener, i el fill d'en Gabriel, Serafí va col·locar un adjunt, ja que sempre estava ocupat en altres afers que li impedien regentar la farmàcia. Aquest fou en Miquel Feixas, que va venir d'Olot i va començar a treballar-hi el 1918. Feixas va adquirir el 1920 l'establiment i la casa i va prendre com a muller Montserrat Muxí (del carrer de Santa Maria). La parella va renovar l'edifici i la farmàcia amb elements de caire modernista (les columnetes de marbre de la façana, la reixa de ferro forjat, el cartell de picadís que es pot veure des de la plaça del Dr. Guardiet...).

Porta de la farmàcia Parrilla. Foto J. Vilalta
 
Ara la farmàcia, que s'anomena Parrilla pel cognom de la farmacèutica titulada que hi treballa, és propietat de Salvador Soler, nét de Miquel Feixas. Es tracta d'una joia de caràcter modernista que cal preservar.

Farmàcia Morros 

Aquest establiment fou fundat el 1882 per Pau Morros, al carrer de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés), que era la principal via comercial de l'època, i que a partir del 1914 seria el carrer de Pi i Margall. Era situada on ara es troba l'entrada del carrer de Montserrat, a la part est del carrer. La farmàcia va plegar el 1935, quan la col·lectiva de paletes va enderrocar l'edifici on era, per obrir l'esmentat carrer de Montserrat.

Anunci de la farmàcia Morros. Arxiu Pere Bel.

La família Morros també tenia, des de principis del segle XIX, una botiga dedicada a la venda de roba, i que deprés seria un cusidor, al passeig d'Alfonso Sala (ara de Francesc Macià), on ara es troben les Finques Vallhonrat.

Farmàcia Vilarrubias

Des dels anys 20 del segle passat i fins el 1962, on ara s'ubica la farmàcia Batallé, existia la farmàcia Vilarrubias. Als anys 50 i 60 Salvador Vilarrubias era el farmacèutic municipal de Rubí i era d'ideologia conservadora, però l'encarregat que regentava l'establiment, en Manel López, era d'idees més "progres" (tal i com ens explica Vicenç Rizo) i sempre s'organitzaven animades tertúlies a la porta de l'establiment on es parlava de poesia, política, de la teoria de l'evolució... De fet hi acudien personalitats de Rubí com en Ferrer Domingo o en Francesc Alujas, entre d'altres.

Façana de la farmàcia Vilarrubias. Font: todocoleccion.net

Fa pocs anys, en Vicenç Rizo va donar al Museu de Rubí diversos utensilis i material d'aquella farmàcia, així com documentació (com sobres de cartes, entre altres).

divendres, 8 de desembre de 2017

Personatges romans de Ca n'Oriol

En aquesta entrada parlarem dels personatges d'època romana que estan testimoniats a l'àrea de la vil·la romana de Ca n'Oriol. Posseïm dues làpides i una ara amb inscripcions que ens mostren que en aquest lloc hi hagueren individus pertanyents a diverses classes socials: ciutadans nascuts lliures, lliberts (esclaus alliberats que esdevingueren ciutadans) i esclaus. Tots, suposadament, vinculats a l'existència de la finca.

La propietària de la vil·la?

En primer lloc parlarem de la família de Pòrcia Serana, una ciutadana romana de ple dret. Apareix a una làpida (conservada al Museu d'Arqueologia de Catalunya) que ella va dedicar al seu fill Luci Porci Nepot, mort a l'edat de 27 anys. La inscripció diu:

L(ucius) PORCIVS NE
POS H(ic) S(itus) E(st) AN(norum)
XXVII P(orcia) L(ucii) F(ilia) SE
RANA MATER

Vol dir el següent:

"Luci Porci Nepot jau aquí a l'edat de 27 anys. Pòrcia Serana, filla de Luci, la seva mare."

Làpida on surt Pòrcia Serana (reproducció al Museu de Rubí)

El cognomen Serana (els ciutadans romans tenien praenomen, nomen i cognomen) sembla d'arrel indígena i es troba en molts llocs de la península ibèrica, així com en altres llocs de l'imperi. El nomen Porcius ve molt probablement d'algun antic client del cònsol M. Porci Cató, que el 195 aC va engegar una gran campanya militar per sofocar una important rebel·lió ibèrica. És de suposar que el noi al qual se li dedicà la làpida va ser fill d'un noble terratinent de la família Pòrcia i d'una dama d'extracció ibèrica o celta. A més, curiosament porta el nomen de la mare, cosa que fa pensar que va néixer després de la mort del pare. Pòrcia Serana potser va ser en aquesta època (mitjans segle I dC) la propietària de la vil·la romana de Ca n'Oriol? Cal dir que els Porcis tenien moltes possessions, dedicades moltes al cultiu del cep.

Lacus o cup de vi de Ca n'Oriol. Foto Jordi Vilalta

 Els lliberts 

Una altra làpida apareguda a terrenys propers a la masia i que ara es troba al Museu Episcopal de Vic porta la següent inscripció, datada de la segona meitat del segle II dC:

D(is) M(anibus)
CLODIO VRSO
LIBERTO BENEMERENTI
M(arcus) CLODIVS HYGINVS
ET CLODIA GRATILLA
ET SIBI ET SVIS FE(cerunt)

Vol dir: "Als Déus Manes [déus dels morts]. A Clodi Urs, el seu llibert, que bé s'ho mereixia. Marc Clodi Higí i Clòdia Gratil·la i per a ells mateixos i per als seus varen fer (aquest monument)."

Làpida d'Higí, Clòdia Gratil·la i Urs

M. Clodi Higí i Clòdia Gratil·la podien haver estat lliberts i dedicaren la làpida a un altre llibert (Urs). Higí seria el primer esclau que fou alliberat per part d'un cert Clodi (els lliberts, quan eren manumitits asoptaven el nom del seu amo més el qua ja tenien, que normalment era grec). La muller (en el cas que ho fos, que no és segur) d'Higí també havia estat esclava d'aquest Clodi i d'aquí el seu nomen. És a dir, els dos serien colliberts i haurien tingut a la vegada un esclau anomenat Urs que també van alliberar i per tant adoptà el nom de Clodi Urs. Una altra tesi (i penso que aquesta és més poblable, ja que Gratilla no sembla un cognomen grec de lliberta) és que Clòdia hagués estat ciutadana romana nascuda lliure (ingenua) i que hagués estat la propietària d'Higí i d'Urs, als quals hauria manumitit. Aquests Clodis, segons els estudiosos que han estudiat les làpides de Rubí, podrien haver estat els uilici (una mena de masovers de l'època) de la vil·la romana de Ca n'Oriol. O potser Clòdia Gratil·la en fou la propietària, en el cas de ser ciutadana romana nascuda lliure (recordem que al segle anterior en podria haver estat Pòrcia Serana, una altra dona).

Esclaus

A una ara opistògrafa (és a dir, amb inscripcions a dues cares oposades) que també va sorgir a terres de Ca n'Oriol, apareixen els esclaus Chares i Irineu. Està datada entA l'altra cara trobem la inscripció d'un tal Iulius, que tant podria haver estat llibert com ingenu.

La inscripció resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)
[M(erito)]
[C]HARES E[T]
[I]RIN(A)EVS

La traducció és: "Al déu B(...) han complert el seu vot de bon grat i justament Chares i Irineu."

Altar de Chares i Irineu dedicat al déu B(...). Foto FMBR

Aquests dos esclaus (si bé Isabel Rodà ha argumentat que també podria ser una sola persona que es digués Chares Irineu) dedicaren aquest altar a un déu, que podria haver estat Bel i que sembla d'arrel celta.

Aquests, doncs, serien les persones "amb nom i cognoms", com diríem ara, que sabem que visqueren a la vil·la de Ca n'Oriol de Rubí i que mostra com la nostra zona estava plenament integrada dins el món romà.


dimecres, 6 de desembre de 2017

La població de Rubí al segle XIX

Durant el segle XIX la població de Rubí va créixer de manera espectacular. En aquells cent anys la població es va multiplicar per 10. I és que només a la segona meitat del segle passat aquesta velocitat demogràfica fou superada.

A finals del segle XVIII Rubí tenia uns 350 habitants. De fet, el cens de Floridablanca, primer ministre del rei Carles IV, elaborat el 1787, donà per a la població un nombre de 345 persones.

A partir de 1830 la població de Rubí va créixer molt.

Al 1808, als inicis de la Guerra del Francès vivien a Rubí uns 400 homes i dones. Com és obvi, aquell conflicte va causar una petita davallada demogràfica, però a partir de 1813, quan acabaren les lluites, s'inicià una lenta recuperació.

I així, durant els decennis centrals del vuit-cents, començaria el gran creixement. Els factors que l'impulsaren estan lligats a la bonança econòmica que representava la gran expansió de la vinya a Rubí i la instal·lació de les primeres indústries al costat de la riera.  D'aquesta manera el 1840 Rubí ja comptava amb 1.900 habitants.

El Vapor Vell, instal·lat a Rubí a la primera meitat del segle XIX.

Aquestes bones condicions econòmiques de mitjan segle XIX propiciaren l'arribada d'un bon nombre d'immigrants a treballar les vinyes com a jornalers o a entrar com a obreres a les primeres fàbriques. Venien bàsicament  de la mateixa comarca al principi i també de la resta de Catalunya a finals del segle, i feren que la població es veiés notablement incrementada. Se sap que Rubí és el poble de la comarca que més va creíxer a la primera meitat del segle XIX, molt més que Terrassa o Sabadell. Aquest fet també es repetiria a la segona meitat del segle passat curiosament.

Com a data curiosa hem de dir que hi havia un lleuger percentatge major de població masculina que femenina, i un equilibri entre les taxes de natalitat i de mortalitat. El fet del major índex de masculinitat que quasi sempre ha tingut Rubí és provocat per ser tradicionalment una ciutat receptora d'immigrants que moltes vegades eren homes.

El 1857 Rubí ja té censats 2.955 homes i dones. A la segona meitat del segle XIX la població continuà creixent. El fet és que s'implanten noves indústries i la vinya segueix amb el seu auge. Es fan plans urbanístics per donar resposta a aquest fenomen demogràfic i s'eixampla l'església de Sant Pere per poder donar cabuda a nous feligresos.

Plànol de l'eixample de l'església de Sant Pere

No obstant, als últims decennis del segle XIX la població es va estancar. Fins i tot es va produir una emigració des de Rubí cap a Barcelona i les seves immediacions, per no parlar d'aquells que anaren a Amèrica a provar fortuna. La gran causa fou el començar del decliu de l'agricultura per l'impacte de la fil·loxera, que afectà especialment a les classes baixes i mitjanes.

Fil·loxera. Font: Viquipèdia

Finalment, hem de dir que el 1900 la vila de Rubí comptava amb 4.400 habitants.


dijous, 30 de novembre de 2017

Com era el primer "ajuntament" de Rubí?

En aquesta entrada parlarem una mica del primer govern municipal que va tenir Rubí. Hem de tenir en compte, abans de tot, que la paraula "ajuntament" és d'origen castellà i fou imposada a Catalunya quan el decret de Nova Planta. Abans, hauríem de parlar més aviat d'universitat, que rebia noms diferents depenent de cada comunitat: a Rubí era el consell general (cal recordar que a la República i la guerra civil es tornà a utilitzar el nom de consell municipal).

El 1383 foren abolits al terme del castell de Rubí els "mals usos" feudals i els pagesos alliberats compraren la jurisdicció al senyor Ramon de Torrelles per lliurar-la al rei Joan I. Aquest, necessitat de diners, la va vendre a Joan de Togores el 1394. Els rubinencs no estigueren conformes en què passés a aquest noble i acordaren retornar-li els diners que havien pagat per la jurisdicció del senyor de Rubí, amb la condició que retornés al patrimoni reial. D'aquesta manera, el rei Joan va donar als nostres convilatans un seguit de privilegis, que van quedar recollits en un document del 27 de març de 1395. El més important era el d'escollir batlle, el primer dels quals fou en Pere de Xercavins, el 1396. També tenien el privilegi de poder gestionar els propis impostos o contribucions sota tutela reial.

L'església de Sant Pere cap al 1400. Al seu costat es reunia el consell.

El govern municipal o universitat estava format per una assemblea de prohoms (caps de casa de les masies) que s'anomenava consell general. El batlle s'escollia entre aquestes persones cada tres anys per Carnestoltes i els dos jurats cada any per Sant Esteve. Més tard, a finals del segle XV, es va crear la figura del sotsbatlle. El sistema electiu era la insaculació: es proposaven tres candidats per cada càrrec i es feia un sorteig entre els membres de la terna. Finalment, els càrrecs eren ratificats pel rei.

El consell es reunia al costat de l'església de Sant Pere o a l'interior en cas de mal temps, i es convocava per crida o tocs de campana.

A més de dicidir sobre aspectes importants de la comunitat, també tenia el consell facultats judicials (cal tenir en compte que a l'antic règim no havia separació de poders) i fins i tot havia una presó a l'actual carrer de Terrassa que va estar en funcionament fins al segle XIX.

La Sagrera de Rubí als segles XVI-XVII

Els impostos es cobraven en un cup prefixat d'acord amb les possessions de cada família, de manera que qui més tenia, més contribuïa al bé comú. A part, també estaven els ingressos procedents dels serveis arrendats a la sagrera (carnisseria, forn, etc.).

Amb el Decret de Nova Planta i la implantació dels ajuntaments, tot aquest sistema va canviar.


diumenge, 26 de novembre de 2017

Monuments commemoratius del Rubí del segle XXI

Pel casc urbà de la nostra ciutat podem contemplar, en algunes places especialment, monuments i estàtues dedicades tant a personalitats com a esdeveniments o altres temàtiques que poden tenir relació directa amb Rubí o bé fan referència a situacions o persones que de manera tangencial són expressió d'alguna característica de la població.

Aquesta vegada farem referència a les escultures i monuments commemoratius que es van realitzar al llarg del segle XXI, i deixarem de banda (potser per a alguna entrada futura del blog) elements com la popular estàtua de la plaça del Clavé, o la desapareguda font de la plaça de Catalunya (amb el nen i l'oca), o altres com la famosa i polèmica "Inèrcia", de les acaballes del segle passat. De fet, segons el catàleg de Monuments Commemoratius de Catalunya, elaborat per l'Institut d'Estudis Catalans, a Rubí en tenim 14.

Comencem pel simple monòlit de pedra que es va aixecar el 2001 a la plaça de l'11 de Setembre, amb uns versos del poeta Miquel Martí i Pol, als peus del qual es dipositaven les ofrenes florals de la Diada Nacional. Aquest monument fou substituït el 2010 per l'escultura Dempeus, de la rubinenca Pepa de Haro, amb els quatre tubs d'acer que es cargolen a la part superios i els mateixos versos de Martí al costat.

Dempeus, de Pepa de Haro. Font: Tot Rubí

El 2002, en un barri de recent creació situat al nord del casc urbà de Rubí, es va instal·lar el monument dedicat al nacionalista andalús Blas Infante, concretament a la plaça d'Andalusia. És obra de Xavier Cuenca i fou patrocinat pels supermercats Intermarché. Fa referència a la gran quantitat de persones, ara rubinenques, d'origen meridional que vingueren a la nostra vila als anys 60 i 70 del passat segle.

Monument a Blas Infante. Foto MMUC

El monument a Montserrat Roig, escriptora catalana feminista i esquerrana, es troba situat a la plaça dedicada a aquesta personalitat i té com a títol El mirall. L'hora violeta. Es tracta d'un llibre amb un fragment del llibre L'hora violeta, de l'autora a la qual es dedica l'escultura. Fou elaborada pel rubinenc Joan Calaf, sota el  disseny de Kiku Mistu.

El mirall. L'hora violeta. Foto Jordi Vilalta

El 2003 es va inaugurar Dansaire, amb motiu del Dia Internacional de la Dansa. Abans es situava davant de l'estació antiga i posteriorment es va traslladar a la seva ubicació actual, a la rambla del Ferrocarril. Feta de ferro, l'autora és Carmen Castillo, amb l'assessorament i el seguiment de Joan Calaf, i evoca la gran tradició que té la nostra ciutat respecte a la dansa tradicional catalana, el màxim exponent de la qual és el nostre Esbart Dansaire.

Dansaire. Foto MMUC

Del mateix anys és el monument dedicat a Rafael Alberti (el poeta andalús), a la plaça del mateix nom, obra dell tallers de l'escola EDRA amb la coordinació del nostre escultor Pep Borràs, de formigó i trencadís de ceràmica.

Monument a Rafael Alberti. Foto MMUC

En resum, diada de l'11 de Setembre, andalusisme, literatura feminista i d'esquerres i gust per la dansa són els valors que durant aquest segle XXI s'han vist reflectits en aquests monuments que podeu veure pels carrers i places de Rubí.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Els minerals de Rubí i la pedrera Berta

Rubí, com en moltes altres coses, també és ric en minerals, especialment cristalls. En tenim una bona mostra al Museu, la major part d'ells recollits per Pere Bel.

Alguns d'ells es troben escampats per tot el terme; altres formen part de graves i sorres, i altres es poden recollir a can Calopa i a la zona de l'"Infern", és a dir, a la part sud del nostre terme. Per altra banda, hem de dir que, molt a prop de Rubí, al Papiol, tenim un jaciment mineralògic de primer ordre que és la pedrera Berta.

Pedrera Berta. Foto Jordi Vilalta

Escampats per tot el nostre territori podem trobar basanita, calcedònia, calcita, pirita, sílex (treballat pels nostres ancestres del Paleolític), argiles (de totes les classes) i quarsita. Formant part de graves i sorres podem identificar el feldespat i la mica.

Sílex trobat a Rubí. Foto J. A. Capell

Per altra banda, a la zona de l'Infern i Can Calopa, molt properes entre elles, apareixen la bauxita (que també sorgeix a Can Pi de Vilaroch i de la qual s'extreu l'alumini), el ferro (per tot el sud del terme municipal), el guix (per produir el ciment i del qual tenim uns antics forns prop de la masia de Can Calopa), la goethita, el lignit i la limonita (entre Can Calopa i Can Pi de Vilaroch).

Fragments de guix trobats a can Calopa. Foto J. A. Capell

A la part nord de Rubí, no tant rica en patrimoni mineralògic, es pot trobar calç.

I, ja fora del nostre terme municipal, no podem deixar d'esmentar, com hem dit al principi, la pedrera Berta, que ofereix un ampli ventall de cristalls i minerals diversos: antimoni, argent, blenda, florita, granit (aquests dos tambe al proper Ca n'Ubach), galena (d'aquest mineral es fabricaven aparells de ràdio al segle passat), atzurita (sulfat de coure, tant necessari en la viticultura), baritina, cerussita,
diorita (de gran duresa) i malaquita.

Fragment de cerussita de la pedrera Berta. Foto Pere Bel

Així doncs, podem comptar, entre el nostre terme, especialment a la part sud, i la propera pedrera Berta, al Papiol, amb un gran patrimoni mineralògic digne d'estudi.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Els primers maristes a Rubí

El proper dilluns el Museu Etnogràfic Vallhonrat acullirà l'exposició dedicada als 200 anys dels Maristes. A Rubí, tal com llegim al llibre d'Eduard Puigventós Els Germans Maristes a Rubí, editat en ocasió dels 50 anys dels moderns col·legis d'aquesta congregació, la presència marista es remunta al 1889.

Parlarem, doncs en aquesta entrada, basant-nos en l'estudi d'en Puigventós, de la primera etapa marista a Rubí, que abraça el període comprès entre el 1889 i el 1916. En aquells temps a la nostra població, a més de les escoles nacionals, només estaven les protestants i la recentment creada de la parròquia. Eren anys de creixement urbà i feiem falta més infrastructures educatives.

Per altra banda, a França, amb les lleis de secularització del segle XIX, moltes ordes catòliques dedicades a l'ensenyament havien estat expulsades; alguns dels seus membres trobaren refugi al nostre país.

El mossèn de la parròquia de Sant Pere de Rubí, Josep Baltà, tenia la intenció de revitalitzar l'escola parroquial i d'aquesta manera va oferir la seva gestió als germans Maristes, a través del bisbat. Atesa la manca de recursos econòmics de la parròquia, es pensa que va rebre una donació, que, segons algunes fonts, procedia de la senyora Dorotea de Chopitea, dona adinerada que va finançar moltes obres i centres catòlics arreu de Catalunya. Una altra tesi diu que podria ser un llegat d'un rubinenc que havia fet fortuna a Amèrica, i que incloïa també el local on s'instal·larien les escoles (actualment ocupat per l'Escola Montserrat), construït entre 1875 i 1885.

L'edifici dels germans Maristes a principis del segle XX

En tot cas mossèn Baltà va establir un conveni amb el superior general dels Maristes amb tota una sèrie de clàusules, com, per exemple, que el mobiliari i l'allotjament dels germans anirien a càrrec de la parròquia de Sant Pere. El 1889, doncs, arribaren els primers maristes, dos francesos (el germà Basilisse i el germà Joevin) i un català (el germà Timoteu); el primer de setembre d'aquell any es varen inaugurar les instal·lacions que estarien destinades a l'ensenyament només per a nens (com fins fa pocs anys sempre han practicat els maristes a Rubí). També cal dir que els germans maristes duien una curiosa indumentària que causava estranyesa a la població local: sotana amb cordó de borles a la francesa, un pitet blanc...

Alumnes dels Maristes de Rubí el 1897 amb el director del col·legi. 

El primer director del centre va ser el germà Basilisse, al qual succeí el germà Joevin i el germà Roman; amb el director Pedro de l'Èglise es va ampliar el col·legi i va augmentar també l'afluència d'alumnat. L'últim director va ser-ne Eloi Tremoleda.

Una sèrie de dificultats econòmiques van fer que el 1916 els germans maristes deixessin Rubí. Precisament aquell any va veure néixer les escoles Ribas, amb les quals, per la seva qualitat educativa i instal·lacions, no varen poder competir.

Mossèn Guardiet, arribat a Rubí aquell mateix any, inauguraria al mateix edifici que havien ocupat els maristes, uns anys més tard, al 1919, l'Escola Montserrat, encara activa als nostres dies. Fins i tot va oferir als germans que l'havien regentat entre 1889 i 1916 que hi tornessin, cosa que van rebutjar.

Els maristes tornarien a fer presència a Rubí el 1967, cinquanta anys més tard...

Recomanem la lectura del llibre Els Germans Maristes a Rubí, de l'Eduard Puigventós, per saber-ne més detalls.

dilluns, 6 de novembre de 2017

L'edat del bronze a Rubí

Entre el 1800 i el 600 aC, aproximadament, es va desenvolupar l'edat del bronze al nostre país, de la qual tenim poques restes al terme de Rubí. El bronze és un aliatge de coure i estany, que s'elaborava en forns.

Hem de destacar a la nostra població la troballa d'uns ossos humans al carrer de Sabadell, datats entre el 1500 i el 1000 aC, acompanyats de restes d'ovella i de cabra, així com de petits rosegadors. També s'hi va trobar petits trossos de ceràmica feta a mà decorada amb cordons i impressions digitals.

A Can Xercavins es va trobar a principis del segle passat, i fora de context estratigràfic (per la qual cosa es fa difícil la seva datació), una destral de vores realçades ara malauradament desapareguda, entre altres materials.

Materials trobats a Can Xercavins (dibuix de P. Bel)

Cap a l'any 1000 aC aproximadament la zona de la península hispànica al nord del riu Ebre va rebre la immigració de pobles procedents del centre d'Europa que varen aportar nous sistemes ideològics, com el ritual de la incineració dels difunts. Les cendres es dipositaven en urnes que després es col·locaven en petites fosses circulars i d'aquí que a aquesta cultura se l'anomeni "cultura dels camps d'urnes" o "urnenfelder" (en alemany). Aquestes gents es varen fusionar amb els indígenes i varen portar a terme una gran colonització agrícola de la plana del Vallès: s'organitzaren en llogarrets i per això s'ha trobat a la nostra comarca molts establiments d'aquesta època a l'aire lliure, així com necròpolis.

Jaciment de camps d'urnes de Can Missert

A Rubí hem de ressenyar, dels finals d'aquesta època, la troballa l'any 1973 de l'anomenada sitja 89 de Can Fatjó, al carrer del Brillant, efectuada per Francesc Margenat, i que es va datar del segle VII aC, en una època de transició de l'edat del bronze a la del ferro: es tracta de tres grans urnes de ceràmica feta a mà amb decoració de cordons aplicats, una tasseta d'una sola nansa, un vas de provisions de cos globular amb decoracions de garlandes i una urna bitroncocònica amb carena arrodonida i sense vora.

Restes ceràmiques de l'edat del bronze trobades a Can Fatjó



dijous, 2 de novembre de 2017

La incorporació a files dels rubinencs als inicis de la guerra civil

Als pocs dies d'esclatar la guerra civil, el 23 de juliol de 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes, que era l'òrgan que de facto controlava la vida política de Catalunya en aquells temps, va fer una crida de voluntaris per anar a lluitar al front contra les tropes sublevades. Els primers rubinencs qye es varen allistar pertanyien a les Juventuts Llibertàries, que formaren una columna a les ordres de l'anarquista Buenaventura Durruti i d'Antonio Ortiz. Varen anar, en primer lloc, al front d'Aragó, però després es traslladaren al de Madrid, a fi de defensar la capital de la República, per tornar després a terres aragoneses.

Milicians rubinencs del 1936 ("la colla dels barbuts"). Foto família Tutusaus

El dia 24 de juliol integrants del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i alguns d'Esquerra Republicana marxaren cap a la part d'Osca sota el comandament del rubinenc Josep Rovira, que pertanyia al POUM, formació política d'inspiració trotskista. En aquest front es produïren els primers morts i ferits de la nostra vila. El dia 25 sortí la columna del PSUC, i a l'agost, la d'ERC i Estat Català.

Pep Rovira

El 4 d'agost, el Comitè de Milícies va cridar a files els mossos pertanyents a les lleves del 34 i del 36. A finals de setembre ja hi havia 100 milicians de Rubí al front d'Aragó.

Milicians al front d'Aragó, 1936. Foto Josep Subirà.

Un cop dissolt el Comitè de Milícies i assumir la Conselleria de Defensa de la Generalitat el comandament militar, aquesta va mobilitzar el 24 d'octubre els nois que pertanyien a les lleves del 32 i el 33. Aquesta vegada ja no eren voluntaris, sinó que la incoporació a files era obligatòria.

Soldats rubinencs de l'Exèrcit Popular a Tarragona. Foto Francesc Canals

El 10 de febrer de 1937 es va crear l'Exèrcit Popular i moltes forces de milicians passaren a formar part de la Divisió 26. La primera lleva, la del 37, va sortir al front a finals d'agost d'aquell any i es va dirigir al centre d'Espanya; d'aquests, els destinats a infanteria intervingueren a la batalla de Terol.

Finalment, la famosa "lleva del biberó", la del 1941, es va mobilitzar l'abril de 1938.


dissabte, 28 d’octubre de 2017

Quan els vins de Rubí rebien premis

Aquest cap de setmana tenim al Celler Cooperatiu la Fira del Vi, on es podran fer tasts de vins de diverses procedències.

No obstant, hem de dir que a Rubí, a finals del segle XIX, els seus vins eren de gran qualitat i reconeguts dins i fora de Catalunya.

I és que el segle XIX fou l'època de màxima expansió de la viticultura a la nostra població. Abans que la pesta fil·loxèrica, després de fer els seus estralls a la veïna França, acabés amb aquesta hegemonia del cep sobre tots els altres conreus, tenim constància de premis rebuts per vins de Rubí i que entraren al comerç francès en aquells anys.

És el cas dels que s'elaboraven a les terres de Can Ramoneda. Joan Ramoneda Vila, "propietario. cosechero y elaborador de vinos tintos y blancos para la exportación y para mesa muy celebrados por los que visitan la ermita de San Mus", va rebre una medalla de bronze a l'Exposició Nacional de Madrid el 1887 i la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Diploma obtingut pel vi de Can Ramoneda a l'Exposició del 1888.

És el cas també del vi que es produïa a Can Rosés, a càrrec de Sebastià Ferrer, que va rebre la medalla d'or a l'Exposició de Barcelona del 1888.

Els de Can Serrafossà (Josep Borrel) foren premiats amb la medalla de plata a la mateixa Exposició. a l'igual que els de Can Pi de Vilaroch (Domènech Margenat) i els de Can Xercavins (Pere Ambrós).

Masia de Can Pi de Vilaroch, que era productora de vins

Es feien anuncis per donar a conéixer els vins de Rubí, i així tenim el que publicita els de Can Ramoneda, en castellà, català i francès, ja que, com hem dit, va haver un temps en què els nostres vins també s'exportaven a terres gal·les quan van patir la fil·loxera.

Anunci dels vins de Can Ramoneda (arxiu L. Garcia)

Després dels atacs d'aquell maleït insecte, la viticultura va anar decaient a les nostres terres. Però d'això ja n'hem parlat en alguna altra ocasió.

La informació ha estat extreta del llibre La vinya a Rubí. Un passeig per la història, de Núria Julià.