dimecres, 6 de gener de 2021

Els Reis d'Orient a Rubí: 80 anys de cavalcades

Enguany ha estat la primera vegada en 80 anys que no hem pogut gaudir de la cavalcada de Reis a Rubí, ateses les actuals restriccions sanitàries, que esperem que acabin aviat i puguem tornar a la normalitat al llarg del 2021.

Aprofitem l'ocasió, doncs, per intentar oferir en aquesta entrada unes pinzellades sobre el desenvolupament dels actes festius relacionats amb l'arribada dels Reis d'Orient a la població de Rubí al llarg del segle passat.

Un aspecte de la cavalcada de 2018. Foto J. Vilalta

Hem utilitzat àmpliament el magnífic text de Cristina Carrasco publicat al Diari de Rubí el 5 de gener de 2018, escrit en commemoració del centenari de la primera desfilada dels Reis, organitzada pel rector Josep Guardiet el 1918 i que malauradament no va tenir continuïtat. Només fins el 1940 tindria lloc la tradicional cavalcada del vespre anterior al 6 de gener.

Entre el 1918 i el 1940, doncs, els Reis solament apareixerien en algunes representacions dels "pastorets", com les que tenim testimoniades als anys 30 organitzades pel Casal Popular. Però de cavalcades pels carrers de la vila, res de res.

Segons ens explica Meritxell Torné al llibre L'Abans (2002), a principis del segle passat els nens i nenes, la nit de Reis, deixaven les cartes als balcons i terrasses de casa i, posteriorment, als anys 30 la carta dels desitjos es tirava a la boca d'un rei de cartró que es trobava a la botiga El Siglo.

Un cop passada la guerra civil, al 1940 va tenir lloc la primera desfilada, com ja hem dit, per iniciativa de Sebastià Torrella, però sempre, fins als nostres dies, organitzada i patrocinada per l'Ajuntament. Ses Majestats eren conduïdes per cavalls, cedits per pagesos rubinencs; anys després serien tractors qui arrossegarien els trons on anaven els Reis. Als 40, les joguines no eren comprades a cap lloc, sinó que en aquells temps de postguerra eren confeccionades manualment.

El rei Baltasar amb els seus patges el 1952. Foto Joan Calaf

Cap als anys 50 i 60, la festa la patrocinava l'Ajuntament, però també pel Frente de Juventudes i amb la col·laboració del Centre Parroquial d'Acció Catòlica.

Dies abans de la cavalcada, el patge reial es trobava a la Cooperativa "La Rubinense", que fins el 1969 es trobava al carrer de Sant Pere (i a partir d'aquell any a l'actual edifici dels jutjats del carrer de Pere Esmendia) i rebia els infants que se li apropaven, plens d'il·lusió, amb la seva carta. A canvi rebien uns caramels i la típica pregunta de si s'havien portat bé. Molta gent de certa edat encara recordem aquells moments.

La nena Lluïsa Pernas amb el patge reial el 1965

A finals dels anys 60 els Reis, amb el seu seguici, arribaven a Rubí per la carretera de Sant Cugat. A la desfilada, camions plens de regals i les bandes musicals de l'OJE i de la Lugartenencia de la Guardia de Franco acompanyaven la comitiva de ses Majestats. En l'organització, també tenien la col·laboració del cos de bombers voluntaris, del Casal Parroquial i de diversos comerciants i industrials. Arribats a l'Ajuntament, saludaven el públic i posteriorment es dirigien a l'església de Sant Pere per fer l'adoració del Nen Jesús. L'endemà visitaven l'Hogar Juvenil i lliuraven joguines als infants desfavorits del centre. 

Cavalcada als anys 70. Foto Rubiidentitat.cat

Als anys 70 les carrosses, molt més elaborades, van guanyar en vistositat. No obstant, també hi hagueren alguns punts "foscos".... Cristina Carrasco, extreta del setmanari Rubricata, ens explica una anècdota: els Reis "fueron apedreados e insultados por jóvenes melenudos y gamberros". Rubí estava experimentant canvis...

El 1978 va arribar la democràcia als municipis i a Rubí es va crear una comissió cultural per tal d'organitzar la festa, liderada pel nou Ajuntament i amb la col·laboració de les associacions de veïns, els centres d'esplai i diverses entitats culturals. Hi hagueren algunes modificacions cap a millor: per exemple, els vestits de ses Majestats serien dissenyats per Maria Carbonell, que també era estilista dels vestits de l'Esbart Dansaire. També durant uns anys, segons explica Cristina Carrasco, anirien a visitar els nens i nenes orfes del Casal de Sant Josep Oriol per tal de deixar-los presents. 

Amb el creixement urbanístic de la vila, a finals dels 80, es va optar per nous recorreguts que passarien per diferents barris. El 1987 es va muntar un escenari a la plaça del Dr. Guardiet per rebre els Reis i així l'Ajuntament va deixar de ser el lloc habitual d'aquest acte. Quant a les maneres d'arribar ses Majestats a Rubí, cal dir que de vegades han optat per mitjans de transport com el tren (1989) o bé fins i tot l'helicòpter (1990, 1993 i 1999). 


Rebuda dels Reis als anys 90. Foto Ajuntament de Rubí

El 1996 van ser renovades les carrosses. Altres modificacions al llarg dels últims anys són el lloc de rebuda dels Reis, que des del 2006 és l'Escardívol, la reducció del recorregut de la cavalcada i la limitació del repartiment de caramels per motius de seguretat. Tinguem en compte que la festa popular amb més participació de l'any a Rubí provoca nombroses aglomeracions que poden posar nens i nenes en perill al pas de les carrosses i altres vehicles.

Cavalcada de Reis de 2018. Foto J. Vilalta

Finalment, expressem els nostres desitjos que d'aquí un any la festa de la il·lusió torni a lluir pels carrers de Rubí tal i com s'ha fet ininterrompudament des de fa 80 anys.

dissabte, 26 de desembre de 2020

Rubinencs contra la França revolucionària: 1793-1795.

Com sabem, a partir de 1789 França va estar envolta en un procés revolucionari que trastocaria els fonaments de l'Antic Règim i posaria les bases de les actuals democràcies parlamentàries, grosso modo.

Aquest procés es va radicalitzar després de l'execució del rei Lluís XVI el 21 de gener de 1793, en temps de la Convenció, una assemblea que ostentava el poder executiu de la nació. La França revolucionària va adoptar una política de tipus expansionista que volia exportar els nous ideals i crear estats satèl·lits tutelats. Així, es van voler annexionar el principat de Catalunya perquè entrés dins l'òrbita francesa, igual que havien fet amb els altres zones limítrofes com els Països Baixos. De fet van fer fins i tot campanya per atreure's els catalans, tal i com faria també Napoleó, sense cap èxit, anys després.

Catalans lluitant al Rosselló. Àlbum "Història de Catalunya",
de xocolata Juncosa

A Espanya, mentre regnava Carles IV, el 25 de març de 1793 el ministre plenipotenciari Manuel Godoy, la persona amb més poder de terres hispàniques en aquells temps, va declarar la guerra al país veí, a fi de defensar la monarquia i la religió.

A Catalunya la guerra contra el francès, anomenada Guerra Gran o Guerra del Rosselló, fou dirigida pel capità general Antonio Ricardos, el qual va ocupar de manera bastant ràpida els territoris transpirinencs, però sense prendre Perpinyà. Cal dir que la població s'hi adherí amb gran entusiasme, potser també per la tradicional francofòbia dels catalans i pels desitjos que el Rosselló i altres terres que des del Tractat dels Pirineus, a mitjans del segle XVII, havien estat annexionades a França, passessin de nou a Catalunya i a Espanya. Aquell mateix 1793 es proclamà un indult a contrabandistes i defraudadors que s'allistessin a l'exèrcit o a la marina.

General Ricardos, per F. de Goya.
Font: Viquipèdia.

Rubí, dels 345 habitants que tenia aquell any, va oferir la quantitat de 25 soldats per anar a lluitar a la "ratlla de França", com es coneixia l'artificial frontera entre els dos actuals estats. Van marxar concretament el 14 de març de 1794, segons l'ordre emanada del governador del Corregiment de Mataró, al qual pertanyia Rubí. 

Un article de l'historiador local Miquel Rufé aparegut al Butlletí núm. 34 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí (març de 1991) ens explica tots els detalls d'aquests reclutaments.

Miquelets catalans. 
Font: core.ac.uk

No obstant, l'exèrcit francès posteriorment va fer recular les tropes catalanes del Rosselló i, no contents amb això, envaïren l'Empordà i altres terres properes. Es va mobilitzar el sometent i es varen formar esquadres de miquelets. D'aquesta manera, el març de1795 el sometent de Rubí va marxar a la plaça de Vic per tal de defensar-la.

Una altra data important en aquesta guerra fou el 16 d'abril d'aquest any 1795, en què el capità general de Catalunya va ordenar a l'Ajuntament de Rubí que en 6 dies lliuressin el nombre de miquelets voluntaris, ja que les accions bèl·liques necessitaven més combatents.

Rendició de Girona davant les tropes 
franceses,  el 27 de novembre de 1794.
Font: alamy.es

Hem de dir que les autoritats exigien a l'Ajuntament el pagament amb urgència de les quotes dels cadastres a fi de sostenir les despeses de la guerra, cosa que va provocar l'oposició d'alguns convilatans.

Finalment, el mateix 1795 acabaria la Guerra Gran sense que Catalunya hagués pogut recuperar les seves terres de més enllà dels Pirineus.


dilluns, 14 de desembre de 2020

Joan Rossinyol, una vida al servei de la cultura catalana

En aquesta entrada volem retre un homenatge a una personalitat rubinenca que possiblement no ha estat molt divulgada, però que mereix tenir el seu lloc tant a la nostra història local com també a la història de la cultura catalana del segle XX, com veurem a continuació. 

Joan Rossinyol. Foto Fons Marroyo

Va néixer a Rubí el 1904 i de nen fou escolanet de mossèn Jeremies i després del Dr. Guardiet. De seguida es va relacionar amb ambients sardanistes i excursionistes de Terrassa i va participar en l'Associació Joventut Nacionalista, de Rubí.

El 1922 va ingressar al partit Acció Catalana Republicana i dos anys després, amb només 20 anys d'edat, ja era redactor en cap del setmanari catalanista rubinenc Saba Nova. A més, va ser un dels fundadors de la delegació local de Palestra, una organització juvenil nacionalista. El 1931 es casaria amb Antònia Sabaté, també destacada catalanista.

Capçalera de la segona època del Saba Nova

El juliol de 1936, durant els temps de la guerra, va entrar a formar part del consistori municipal com a regidor d'Acció Catalana, juntament amb el seu company de partit Francesc Úrsul. Participà a la batalla de l'Ebre i un cop acabat el conflicte fratricida, va ingressar a un camp de refugiats situat al Rosselló, a Sant Cebrià (Saint-Cyprien). Posteriorment, el 1939, es va exiliar a Mèxic, on hi arribà amb el vaixell Ipanema, noliejat pel "Servicio de Emigración de los Republicanos Españoles" (SERE) i que sortí del port de Pauillac, prop de Burdeus, el 12 de juny per arribar a Veracruz el 7 de juliol. En un primer moment va viure a la població de Saltillo, al nord del país, on va treballar a la brigada municipal.

El vaixell Ipanema, que féu la ruta Burdeus-Veracruz
amb un miler d'exiliats. Foto Memorial Democràtic

Tres anys després, quan es traslladà a la capital mexicana, es retrobaria amb la seva dona Antònia i passaria a prestar els seus serveis laborals com a cap d'instal·lacions a la indústria "Techo Eterno Eureka", que fabricava materials d'uralita. Aquesta empresa també acollí com a treballadors molts altres exiliats que s'havien destacat en les estructures de govern de la Generalitat republicana.

Rossinyol exercí una incansable activitat política i cultural catalanista en aquell país que tan calorosament va acollir els nostres exiliats. No deixaria la seva militància a Acció Catalana, partit reconstruït a l'exili, i va formar part del consell de la Comunitat Catalana de Mèxic, que aglutinava una bona colla de persones procedents de la nostra terra. També fou secretari de la publicació El Poble Català, l'òrgan oficial de la Comunitat, i, més endavant, de La Nostra Revista (entre 1946 i 1954) i La Nova Revista (1955-1958), on col·laboraven grans figures de la cultura catalana d'aquells temps. El 1944 va participar en el Comitè Mexicà d'Ajut als Combatents del Front Nacional de Catalunya (que com a partit encara continua actualment). 

Joan Rossinyol entre Maria Serra (catalanista exiliada
rubinenca) a l'esquerra i la seva muller Antònia Sabaté
a la dreta, el 9 de setembre de 1947.
Foto cedida per la família Rossinyol.

També va implicar-se en organitzar els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que van tenir lloc a Buenos Aires (anys 1941 i 1960) i a Ciutat de Mèxic (1957). No fou pas tampoc aliè a la gran activitat que desplegà l'Orfeó Català de Mèxic, fundat el 1906 i encara en actiu, que no era només una entitat dedicada al cant coral, sinó que també disposava de moltes altres seccions: teatre, dansa, excursions... Aquí Rossinyol va impartir classes de llengua catalana, aspecte en què es destacava de manera excepcional, i també participà en la coral i en l'esbart de l'Orfeó.

Massa coral de l'Orfeó Català de Mèxic el 1954.
Foto família Rossinyol

El 1963 decidí que era hora ja de tornar a Catalunya (de fet diversos exiliats en aquells temps optaren pel retorn) i en primer lloc es va instal·lar a la ciutat comtal per acabar anant a residir a la seva vila natal, Rubí. Al nostre país, Rossinyol treballà fins quasi a la seva mort, el 1983, en la correcció de textos per a diverses editorials, especialment la Pòrtic, així com a la revista Tele-estel, la primera editada en català en època franquista. 

Rossinyol torna a Catalunya.
Foto Família Rossinyol

Fins al final de la seva vida, Rossinyol sempre fou un gran impulsor de la nostra llengua i la nostra cultura, sense defallir mai.

Bibliografia

- Rossinyol, R., 1984: "Joan Rossinyol", a Homes del Rubí d'Ahir, Comissió de Cultura del Casal d'Avis de Rubí, p. 157-164.

- Batalla, R., 2014: "L'exili catalanista a Mèxic, un aspecte de l'èxode rubinenc de 1939", Butlletí Grup Col·laboradors del Museu de Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, Rubí, juny de 2014, p. 18-35.


dimecres, 2 de desembre de 2020

La masia de Can Serra: una llarga història

 A l'altra banda de la riera, en mig de naus industrials, s'aixeca una bonica masia: can Serra. En aquesta entrada presentarem les diverses vicissituds que han envoltar aquesta casa pairal que ha acabat per convertir-se en un centre d'assessorament empresarial. Curiós fi per a una masia que havia nascut com a unitat d'explotació agrícola en temps medievals...

Can Serra el gener de 2019. Foto Jordi Vilalta

Segons Lluís Garcia (1995) el 1187 es troba esmentada com a mas dels Horts i era un alou o propietat lliure que pertanyia a Bernat d'Horta. Hem de tenir en compte que els terrenys, molt propers a la riera, eren molt adients per a aquest tipus de conreus i d'aquí (possiblement) derivà aquest cognom. El 1230, com apunta Miquel Rufé al seu llibre sobre les masies de Rubí (1984), pertanyia a Guillem dels Horts. Més tard, al segle XIV, la família va rebre un pubill, en Bernat Rovira, i a principis del segle XV la propietat passà a ser de Francesc Carreras, procedent de Sant Quirze, per la qual cosa la casa va ser anomenada durant un temps can Carreres del Molí, i és que sembla que prop del mas s'ubicava un molí, com era habitual al costat dels cursos d'aigua en època medieval.

El 1484 Macià Serra (com ens informa Lluís Garcia), que era de Puig-Reig, es va casar amb Antígona Carreras. D'aquesta manera aquest Macià fou el primer del llinatge dels Serra, que regentarien la masia fins a principis del segle XIX. Posteriorment seguiren Francesc Serra (esmentat al fogatge de 1497) i  Antic Serra com a propietaris, mentre que el 1512 la regentava Antoni Serra del Molí. El cognom Serra, com apunta Cecília Vallès (2019), és molt antic a la nostra població i durant el segle XVIII serà bastant abundant, així com també els cognoms compostos amb Serra, com Serrafossà (que prové del casament de Jaume Serra amb Montserrat, de can Fossà), Pidelaserra, etc. Segons aquesta autora, sembla ser precisament procedeix de la masia que protagonitza aquesta entrada del blog.

A la casa s'hi arribava a través del camí de Sant Muç i al seu voltant, a més del molí abans esmentat, s'ubicaven molts horts a tocar la propera riera, on ara s'aixequen naus industrials. Eren els horts de la Llana.

La masia de can Serra envoltada d'horts. Anys 80-90. 
Foto Salvador Casanovas

Al segle XVII les terres i la casa passaren a pertànyer a Antoni d'Oms i de Santa Pau, que també posseïa el castell de Rubí. Els membres de la família Serra, des de 1650, segons pensa Lluís Garcia, passaren a ser masovers.  El 1693 el masover era Pau Serra i és en aquest mateix any quan Antoni d'Oms vengué el castell de Rubí i la casa de can Serra amb el seu molí a la Causa Pia de Miquel Pasqual, un blanquer de Barcelona. Els nous propietaris realitzaren obres dins la masia, al molí i als recs que alimentaven els horts.

Joan Serra, fill d'en Pau, tenia el 1717, segons la documentació del padró d'aquell any, "un par de bueyes para la labrança y un borrico para la casa", a més d'altre bestiar. Això ens indica que, a més dels horts, el terreny de la masia disposava de més terres cultivables ja que posseïa, com veurem una mica més endavant, molta extensió de terreny.

La família Serra, a través de Miquel i posteriorment de Magí Serra, continuà regentant la masia al llarg del segle XVIII fins que, a principis del XIX, els quatre fills d'en Magí anaren a establir els seus domicilis a diverses cases del poble de Rubí, tot i abandonant aquella casa pairal. 

El 1836, amb la desamortització dels béns eclesiàstics, les terres i la masia tornaren a la família Oms. Hem de dir que al segle XIX els terrenys de can Serra eren bastant extensos. Tenint en compte el mapa cadastral de 1854, limitaven, per la part esquerra de la riera, amb la propietat de can Serra del Padró (masia ara desapareguda situada a l'actual carrer de Xile que després s'anomenaria de can Bertran) i les terres de can Rosés i ca n'Oriol i ocupaven bona part de l'actual part nord del barri de Ca n'Oriol (la zona que es troba al costat est del camp de futbol i les piscines).

Propietats de can Serra a mitjans segle XIX. 
Reelaboració del mapa cadastral de 1854 per Josep Cornella

El 1880 la masia va ser adquirida per un fabricant, Josep Altet Rovira, i va anar passant per diversos propietaris al llarg del segle XX. Un d'ells, Josep Abril, als anys 40, va restaurar la casa. Cap als 80 va tornar a ser objecte de diverses intervencions més que no feren canviar substancialment la seva estructura, però, abans que a principis del present segle l'adquirís l'Ajuntament de Rubí, es trobava en un estat una mica degradat. 

Segons la classificació de Danés i Torras, la masia pertany al tipus II-2, amb coberta a dues vessants cap a les façanes laterals. La façana principal de can Serra presenta un portal adovellat de punt rodó, molt típic de les cases pairals, tant rurals com urbanes, de la Catalunya dels segles XVII i XVIII, època precisament a la qual pertany l'estructura de la masia que comentem en aquesta entrada. Veiem que en aquesta façana principal es situa un nínxol a la primera planta, a l'esquerra de la porta d'entrada, que, segons fotografies dels anys 80, allotjava amb tota probabilitat una imatge religiosa.

Can Serra als anys 80. Foto Nova Editora

El 2009, un cop adquirit l'edifici per l'Ajuntament de Rubí, el municipi va anunciar que es convertiria en un "centre de referència empresarial en l'àmbit de l'eficiència energètica per ubicar empreses de nova creació relacionades amb la innovació i l'eficiència energètica", emmarcat dins el projecte "Rubí Brilla".

Les obres van tenir lloc entre 2011 i 2012 i el 2013 ja estava en marxa a la masia l'Oficina de Serveis a l'Empresa (OSE), especialitzada en assessorament a empreses quant a ús d'energies renovables i eficiència energètica, tal i com s'havia projectat. A l'actualitat també s'hi fan cursos sobre aquesta temàtica i ofereix ajuda a persones que volen crear la seva empresa sota aquests criteris ecològics.

Curs a l'interior de can Serra (actual OSE)
Foto Ajuntament de Rubí

Per últim, afegirem que la masia està protegida al catàleg municipal de patrimoni (fitxa P16).

La masia de can Serra és un exemple de com antics edificis que es varen concebre en la seva època per a un ús determinat s'han reconvertit actualment per ser utilitzats per altres finalitats tot i respectant la seva estructura tradicional (restaurada i readaptada) i els seus elements patrimonials.

Agraïm de manera sincera l'ajuda que ens ha donat l'amic Lluís Garcia per escriure aquesta entrada, el qual ha aportat informacions inèdites i molt rellevants.

Bibliografia

- García, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, març de 1995, p. 309-318. 

Rufé, M., 1984: Les masies de Rubí i la seva gent, Museu de Rubí.

- Vallès, C., 2019: "La família de Casa Serra del Molí en la documentació fiscal i censal de l'Arxiu Municipal de Rubí", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, juny de 2019, p. 2-15.

- Informació oral de Lluís García, 29 de novembre de 2020.


dimecres, 25 de novembre de 2020

Com va néixer el monument de la plaça d'Anselm Clavé

És segur que tothom de Rubí ha vist alguna vegada el monument que s'alça quasi al bell mig de la plaça d'Anselm Clavé, però molt pocs rubinencs i rubinenques potser no saben com es va arribar a prendre la decisió d'aixecar-lo.

Monument a Anselm Clavé. Foto Jordi Vilalta, 2010.

La idea inicial fou d'Antoni Parras, un destacat membre de l'agrupació coral claveriana "La Lira Rubinense", una de les més actives a Rubí en aquells moments de 1949. Feia molt poc que havia nascut la Unió Rubinenca i estaven també actives el vell "Parnaso Rubinense" i la Coral Sant Pere, aquesta vinculada a la parròquia. 

En principi la intenció era formar una comissió organitzadora formada per membres de la "Lira", així com encetar una rifa per recaptar diners. I així es varen posar en contacte amb l'alcalde Josep Fortino i amb la "Federación de Coros de Cataluña, Valencia y Baleares" per donar a conèixer el projecte de monument.

En aquells moments a la vila estaven actives tres corals més, a part de la "Lira": la Coral Sant Pere, el "Parnaso Rubinense" i la recentment creada "Uniòn Rubinense". Es va produir un debat intern dins dels integrants de la "Lira" entre els que volien que el monument fos creació exclusiva d'aquesta coral i els que advocaven perquè fos el fruit d'una col·laboració entre totes les entitats de cantaires de Rubí; aquesta segona opció és la que també defensà (i exigí) l'alcalde Fortino i preconitzà també la Federació de Cors.

Finalment es va decidir crear una Junta Pro-Monument amb la presència de representants de totes les corals rubinenques. La seva comissió organitzadora constava de 12 membres i seria presidida per Antoni Parras. Comptaria amb un representant de l'Ajuntament com a vicepresident, Francesc Ibáñez; un secretari, Joan Tresserras, de la Coral Sant Pere; un vicesecretari, Josep Tost, també de la Coral Sant Pere; dos tresorers, Àngel Paladín i Pere Vivancos, ambdós de la Unió Rubinenca; un comptador i un comptador suplent, Josep Rosés i Carles Soler respectivament, els dos del "Parnaso"; un encarregat de premsa i propaganda, Joan Raventós, de la "Lira", i tres vocals més, Pere Cornadó, Moisès Corbera i Rafael Ramos, pertanyents també a la "Lira Rubinense". La primera reunió es va efectuar el gener de 1951 i a partir d'aleshores, després de tenir un canvi d'impressions amb l'alcalde, es va començar a posar fil a l'agulla.

D'aquesta manera el mes de març d'aquell any ja es va constituir la "Comisión de Honor", composta pel batlle de Rubí Josep Fortino com a president, el caporal comandant de la Guàrdia Civil José Vera, mossèn Pere Brugal, Hug Teixidó, Francesc Güell, Antoni Bonsoms, Pau Gaju, Miquel Solà, Josep Abril, Rafael Perseguer, Josep Saltó i Vicenç Fontanals, molts d'ells persones destacables de la vila. La feina del dia a dia, no obstant, era tasca de la comissió organitzadora de la Junta Pro-Monument.

Els membres de la comissió organitzadora Pro-Monument
un cop va ser inaugurat. Foto J. Tresserras/Arxiu Marroyo

S'obrí una subscripció pública (a part de la rifa que feia temps s'havia organitzat) a fi de recaptar diners, encapçalada per l'Ajuntament i es va decidir que el monument a Clavé s'aixecaria a la vella plaça dedicada a aquest prohom coneguda popularment com "la plaça de l'Aurora" el 7 d'octubre de 1951.

Encara que la rifa no va tenir l'èxit esperat quant a vendes de números, això no va ser obstacle perquè les ganes i la il·lusió no fallessin i s'obrí aviat un concurs de projectes de cara al monument. A més, s'encomanaren unes cent medalles commemoratives amb la data inaugural prevista, es contractà una orquestra per la cercavila que es faria...

I arribà l'esperat 7 d'octubre d'aquell any. Una riada de cantaires de 46 corals procedents de molts racons de Catalunya i fins i tot de la província de Castelló inundà els principals carrers de Rubí per concentrar-se a la plaça de l'Ajuntament. Des d'aquí es varen dirigir a l'església de Sant Pere on es va celebrar un ofici de gràcies presidit per mossèn Brugal i amb les veus de la Coral Sant Jordi, per posteriorment adreçar-se tots a la plaça d'en Clavé.

La trobada a la plaça de l'Ajuntament. Foto cedida per Joan Calaf

Un cop allà, Pau Gaju, el cantaire de més edat de la població, que formava part com hem vist de la Comissió d'Honor, va destapar la làpida amb la trilogia "Progrés, virtut i amor", lemes del moviment coral claverià, que havia elaborat l'escultor rubinenc Miquel Gomita, autor del monument. El jardinet del seu voltant havien estat obra de Miquel Martínez, el jardiner municipal des de feia molts anys.

Un moment de la congregació de corals
entorn del monument. Fons Marroyo.

Tot seguit els cantaires congregats van entonar "Salut als Cantors", "Les Flors de Maig" i "L'Empordà" i s'imposaren llaçades als estendards de totes les corals assistents en memòria de l'acte.

La plaça, recentment inaugurada. Fons Marroyo

D'aquesta manera avui en dia encara podem admirar aquesta obra d'art figuratiu a la ciutat, una de les poquíssimes existents a l'actualitat i que fou obra d'una colla de rubinencs entusiastes.

divendres, 30 d’octubre de 2020

L'arribada de l'aigua corrent a Rubí, 1897

El 1897 fou un any que podríem qualificar de transcendent per a la vida quotidiana de les persones que vivien a un Rubí que feia tres anys que ja havia rebut el títol de vila (ja no era un poblet) per concessió de la reina regent Maria Cristina. El 1897 va venir a la vila, doncs, l'aigua corrent i l'electricitat, encara que el seu ús, podríem dir, massiu per part de la població, s'aniria desenvolupant gradualment. Hem de dir que abans de l'aigua corrent, els rubinencs i rubinenques es feien servir de safareigs comunals alimentats per recs que procedien de déus situades als afores (vegeu Antigues basses i safarejos públics de Rubí).

Can Corbera, una masia situada a Les Fonts, però al terme de Sant Quirze de Terrassa, fou el lloc d'on procediria aquesta aigua que tant va contribuir a elevar el nivell de vida dels nostres avantpassats en aquells temps. Aquí, ja des de temps molt reculats, se sabia de l'existència de vetes aqüíferes i el 1878 ja s'hi havien realitzat minats. Es va crear una societat anomenada "La Inesperada" (Planas i Cia) que el 1879 va aconseguir un permís per part de la Diputació Provincial per fer una canonada de conducció d'aigües a Rubí, i el 1883 ja tenim constatades dues fonts públiques, una d'elles a uns terrenys del marquès de Barberà (el major propietari de terres a la població en aquells temps) situats a l'actual plaça que porta el nom del marquès, a l'altra banda de la riera. 

Contracte de "La Inesperada".
Arxiu Família Margenat.

Aquesta companyia va patir tota una sèrie de plets judicials (per a més informació podeu consultar l'article de F. Margenat al Butlletí núm. 41 del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, titolat "De la prehistòria a SAUR. L'arribada de l'aigua corrent a Rubí i els seus antecedents històrics") fins que el 1897 Josep Margenat, propietari de Can Corbera, va comprar a l'Ajuntament de Rubí les instal·lacions de "La Inesperada", que havien estat embargades a instàncies de la Diputació de Barcelona, acabà unes obres i creà una nova companyia anomenada "Aguas de la Mina Corbera de José Margenat y Palet", a la qual el municipi va concedir la distribució del líquid element a la vila.

Josep Margenat

Margenat va adquirir les canonades per portar les aigües de les mines de la seva propietat a la població de Rubí i els terrenys per instal·lar el dipòsit redistribuidor, al carrer de Sant Muç, on després es bastiria la torre Bassas. 

El 12 de setembre de 1897 fou un gran dia a Rubí: es va inaugurar el pont penjant del Vapor Nou, la fàbrica de producció elèctrica i la distribució de l'aigua, amb la instal·lació d'un sortidor a la plaça Major (actual del Dr. Guardiet). A més, es va celebrar un banquet amb la presidència del diputat monàrquic Alfons Sala (per cert, dos anys abans s'havia estrenat la gran ampliació del vell "carrer Fondo" mercès a la seva intervenció i se li va atorgar el seu nom), l'alcalde de Rubí Sebastià Ferrer i altres diputats provincials. 

Va ser, doncs, Josep Margenat l'artífex de l'arribada del líquid element a totes les cases de la població, concretament als safareigs privats, des d'on els habitants de cada casa (en cas que no tinguessin el seu pou) la distribuirien per a les seves necessitats quotidianes.

Masia de Can Corbera, als terrenys de la qual estaven les mines d'aigua.
 Pintura de Guadalupe Villaret

L'any següent, el 1898, l'Ajuntament va vendre a Margenat 490 m de minats i 1130 m de canonades que havien pertangut a l'antiga "Inesperada" per tal d'augmentar la conducció d'aigua des dels terrenys de la masia de Can Corbera fins a Rubí, i el 1907 el propietari d'"Aguas de la Mina Corbera" va rebre del municipi la notificació d'un Reial Decret que reglamentava la inspecció i verificació periòdica i oficial de les aigües, així com del servei de comptadors i aparells de mesurament.

D'aquesta manera, al llarg de bona part del segle passat fou la família Margenat qui va controlar la distribució de l'aigua corrent a Rubí, fins que el 1976 (en temps de la legislatura de l'alcalde Manuel Murillo) se'n va fer càrrec una nova companyia: SAUR (Sociedad de Abastecimientos Urbanos y Rurales), tret del barri del Pinar, la Bastida i un petit sector situat a la carretera de Terrassa. El 1995 es va fer oficial la concessió administrativa de la distribució de l'aigua corrent a SAUR a tota la població, fins que el 2006 va ser SOREA qui faria aquesta tasca.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Els Torrelles, senyors de Rubí

L'any 1297 Dalmau de Sant Martí i la seva muller Elisendis van vendre el castell de Rubí a Arnau de Torrelles, amb la qual cosa s'inicia el període del senyoriu d'aquesta important família al terme de Rubí, que duraria fins a mitjans del segle XV, quan ja no serien senyors feudals de Rubí sinó només propietaris del castell i les seves terres. Cal apuntar aquí, no obstant, la possibilitat que fos en una data potser no tant antiga, ja que, com ens explica Josep Maria Vila (1993) de vegades, a l'edat mitjana, es falsificaven documents, de tal manera que aquest estudiós sospita si en realitat els Torrelles ja estaven al nostre terme com a senyors a principis del segle XIV.

Reconstrucció del primer castell de Rubí, segons Pere Bel

Hem de dir també que en aquells anys en torn al 1300 aproximadament les tres quartes parts de la propietat alodial de les terres del terme era del castell, mentre que la restant quarta part pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès. No hem d'oblidar, però que el nostre castell, com tants d'altres de la geografia catalana, estava infeudat al poderós vescomte de Cardona, a la vegada vassall del comte de Barcelona. Per altra banda, alguns terrenys de l'actual terme de Rubí eren feus de la catedral de Barcelona i és que en l'època del feudalisme les institucions religioses com monestirs, esglésies i catedrals també tenien les seves terres i vassalls. 

En aquella època l'edifici actual del castell era una domus o residència dels Rubí, des de 1233. El castell pròpiament dit, el que compraren els Torrelles, es situava al costat de l'ermita de Sant Genís, que era la seva capella castral. Sembla ser que abans de l'arribada dels Torrelles, la vella fortalesa es trobaria en cert mal estat (de fet havia estat construït al segle X o fins i tot al IX), ja que segons un document de 1328, per ordre d'Arnau de Torrelles, que no sabem si era l'Arnau que comprà el castell o el seu fill, del mateix nom, va manar a través del seu batlle, que tots els homes del terme participessin en una obra per reparar-lo.També s'ha de ressenyar que els Torrelles, al segle XIV, no vivien al castell, sinó que aquest era administrat per un saig que feia les funcions d'un masover. Pel que fa a tasques administratives del féu de Rubí, se n'ocupava el batlle.

Escut heràldic dels Torrelles

Arnau fill, que, per cert, havia participat a l'expedició a Sardenya de 1324 promoguda pel rei Jaume II, és esmentat el 1336 i el 1346 com a senyor de Torrelles i de Rubí i sabem que el 1342 va servir al rei Alfons III com a diplomàtic i militar.

Ramon de Torrelles, germà d'Arnau fill, figura com a senyor de Rubí en documents datats entre 1347 i 1383 Un nét d'aquest Ramon, amb el mateix nom, va ser l'últim senyor del castell de Rubí a principis del s. XV, a més de tenir els de Sant Boi i Castellví de Rosanes. 

El 1361 Ramon de Torrelles es va emparar (a causa d'uns plets) del casal dels Rubí (l'actual castell, com hem dit) i abandonaren el vell castrum. Més endavant, cap al 1380 els Torrelles també es varen apoderar d'alguns drets i pertinences de la casa dels Togores al terme de Rubí. 

L'actual castell, abans dels Torrelles, residència de la
família Rubí, en una foto de principis del segle passat

Cal ressenyar també que ja des dels anys 70 del segle XIV, quan els Torrelles estaven establerts a l'actual castell, va començar a formar-se un conjunt de cases al voltant de l'església de Sant Pere anomenat la Sagrera.

El 1383 uns 24 pagesos del terme del castell de Rubí es van redimir dels mals usos feudals per venda de Ramon de Torrelles, representant (com hem apuntat anteriorment) del vescomte de Cardona. Una mica més tard, el 1394, el rei Joan I el Caçador va vendre la jurisdicció del castell de Rubí a Joan de Togores, però els propietaris del vell casal i les seves seguiren sent els Torrelles, només que ara ja no tenien la jurisdicció feudal, sinó que simplement posseïen el castell com a residència senyorial. Per cert, durant el segle XV varen embellir el cos de ponent de la vella fortalesa amb finestrals gòtics i destacats grafits que representen vaixells, tot i recordant la tradició militar i marinera dels Torrelles.

Un dels finestrals del segle XV
del cos de ponent del castell

El 1424 un altre Ramon de Torrelles, últim senyor del castell, i que havia estat cambrer i conseller del rei Martí l'Humà (que regnà entre 1396 i 1410), va participar a les campanyes bèl·liques promogudes pel rei Joan de Navarra, però a canvi d'un cobrament de 100 florins d'or. 

Finalment, l'edifici passaria el 1443 als Jesualdo a través d'una sentència expedida pel rei Alfons el Magnànim. No obstant, consta que en una data tan tardana com el 1479 la família Torrelles encara tenia algunes terres a Rubí.


Bibliografia

- Margenat, F., 1982: "Notes històriques del Rubí medieval (ss. IX-XV)", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), 6, Rubí, setembre de 1982, p. 119-120.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-87.

- Vila, J.M., 1993: "Estudi historico-arqueològic del castell de Rubí", BGCMR, 36, Rubí, març de 1993, p. 143-191.

- Margenat, F., 1994: "L'evolució de Rubí fins al segle XIV", a Rubí a l'Abast

- Garcia, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", BGCMR, 39, Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Casas, M., i Ponce, N., 2001: "Els llinatge dels Torrelles i les seves possessions", BGCMR, 45, Rubí, desembre de 2001, p. 15-51.

- Margenat, F., 2001: "Els Torrelles i el castell de Rubí", BGCMR, 45, Rubí, desembre de 2001, p. 9-14.