dimarts, 20 d’octubre de 2020

Els Torrelles, senyors de Rubí

L'any 1297 Dalmau de Sant Martí i la seva muller Elisendis van vendre el castell de Rubí a Arnau de Torrelles, amb la qual cosa s'inicia el període del senyoriu d'aquesta important família al terme de Rubí, que duraria fins a mitjans del segle XV, quan ja no serien senyors feudals de Rubí sinó només propietaris del castell i les seves terres. Cal apuntar aquí, no obstant, la possibilitat que fos en una data potser no tant antiga, ja que, com ens explica Josep Maria Vila (1993) de vegades, a l'edat mitjana, es falsificaven documents, de tal manera que aquest estudiós sospita si en realitat els Torrelles ja estaven al nostre terme com a senyors a principis del segle XIV.

Reconstrucció del primer castell de Rubí, segons Pere Bel

Hem de dir també que en aquells anys en torn al 1300 aproximadament les tres quartes parts de la propietat alodial de les terres del terme era del castell, mentre que la restant quarta part pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès. No hem d'oblidar, però que el nostre castell, com tants d'altres de la geografia catalana, estava infeudat al poderós vescomte de Cardona, a la vegada vassall del comte de Barcelona. Per altra banda, alguns terrenys de l'actual terme de Rubí eren feus de la catedral de Barcelona i és que en l'època del feudalisme les institucions religioses com monestirs, esglésies i catedrals també tenien les seves terres i vassalls. 

En aquella època l'edifici actual del castell era una domus o residència dels Rubí, des de 1233. El castell pròpiament dit, el que compraren els Torrelles, es situava al costat de l'ermita de Sant Genís, que era la seva capella castral. Sembla ser que abans de l'arribada dels Torrelles, la vella fortalesa es trobaria en cert mal estat (de fet havia estat construït al segle X o fins i tot al IX), ja que segons un document de 1328, per ordre d'Arnau de Torrelles, que no sabem si era l'Arnau que comprà el castell o el seu fill, del mateix nom, va manar a través del seu batlle, que tots els homes del terme participessin en una obra per reparar-lo.També s'ha de ressenyar que els Torrelles, al segle XIV, no vivien al castell, sinó que aquest era administrat per un saig que feia les funcions d'un masover. Pel que fa a tasques administratives del féu de Rubí, se n'ocupava el batlle.

Escut heràldic dels Torrelles

Arnau fill, que, per cert, havia participat a l'expedició a Sardenya de 1324 promoguda pel rei Jaume II, és esmentat el 1336 i el 1346 com a senyor de Torrelles i de Rubí i sabem que el 1342 va servir al rei Alfons III com a diplomàtic i militar.

Ramon de Torrelles, germà d'Arnau fill, figura com a senyor de Rubí en documents datats entre 1347 i 1383 Un nét d'aquest Ramon, amb el mateix nom, va ser l'últim senyor del castell de Rubí a principis del s. XV, a més de tenir els de Sant Boi i Castellví de Rosanes. 

El 1361 Ramon de Torrelles es va emparar (a causa d'uns plets) del casal dels Rubí (l'actual castell, com hem dit) i abandonaren el vell castrum. Més endavant, cap al 1380 els Torrelles també es varen apoderar d'alguns drets i pertinences de la casa dels Togores al terme de Rubí. 

L'actual castell, abans dels Torrelles, residència de la
família Rubí, en una foto de principis del segle passat

Cal ressenyar també que ja des dels anys 70 del segle XIV, quan els Torrelles estaven establerts a l'actual castell, va començar a formar-se un conjunt de cases al voltant de l'església de Sant Pere anomenat la Sagrera.

El 1383 uns 24 pagesos del terme del castell de Rubí es van redimir dels mals usos feudals per venda de Ramon de Torrelles, representant (com hem apuntat anteriorment) del vescomte de Cardona. Una mica més tard, el 1394, el rei Joan I el Caçador va vendre la jurisdicció del castell de Rubí a Joan de Togores, però els propietaris del vell casal i les seves seguiren sent els Torrelles, només que ara ja no tenien la jurisdicció feudal, sinó que simplement posseïen el castell com a residència senyorial. Per cert, durant el segle XV varen embellir el cos de ponent de la vella fortalesa amb finestrals gòtics i destacats grafits que representen vaixells, tot i recordant la tradició militar i marinera dels Torrelles.

Un dels finestrals del segle XV
del cos de ponent del castell

El 1424 un altre Ramon de Torrelles, últim senyor del castell, i que havia estat cambrer i conseller del rei Martí l'Humà (que regnà entre 1396 i 1410), va participar a les campanyes bèl·liques promogudes pel rei Joan de Navarra, però a canvi d'un cobrament de 100 florins d'or. 

Finalment, l'edifici passaria el 1443 als Jesualdo a través d'una sentència expedida pel rei Alfons el Magnànim. No obstant, consta que en una data tan tardana com el 1479 la família Torrelles encara tenia algunes terres a Rubí.


Bibliografia

- Margenat, F., 1982: "Notes històriques del Rubí medieval (ss. IX-XV)", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), 6, Rubí, setembre de 1982, p. 119-120.

- Ollé, J., 1986: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 57-87.

- Vila, J.M., 1993: "Estudi historico-arqueològic del castell de Rubí", BGCMR, 36, Rubí, març de 1993, p. 143-191.

- Margenat, F., 1994: "L'evolució de Rubí fins al segle XIV", a Rubí a l'Abast

- Garcia, L., 1995: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", BGCMR, 39, Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Casas, M., i Ponce, N., 2001: "Els llinatge dels Torrelles i les seves possessions", BGCMR, 45, Rubí, desembre de 2001, p. 15-51.

- Margenat, F., 2001: "Els Torrelles i el castell de Rubí", BGCMR, 45, Rubí, desembre de 2001, p. 9-14.

divendres, 4 de setembre de 2020

La fabricació d'armes a Rubí durant la guerra civil: uns apunts

En esclatar la guerra civil a casa nostra, el juliol de 1936, els anomenats Comitès de Milícies Antifeixistes (CEM), formats per partits d'esquerres, ostentaren aviat el poder "de facto" a moltes localitats i passaren a controlar tot allò referent a l'ordre públic, temes bèl·lics i subministres. Paral·lelament, els diversos comitès d'empresa (molts controlats per la CNT, la Confederació Nacional del Treball, un sindicat de natura anarquista) iniciaren una pràctica de col·lectivitzacions d'empreses, promogudes pels Comitès de Milícies. Es formaren, doncs, les diverses "col·lectives", agrupades en rams de producció.

Algunes d'aquestes fàbriques col·lectivitzades serien destinades a la fabricació de material bèl·lic. No obstant, el 7 d'agost del 1936 la Generalitat crearia una Comissió d'Indústries de Guerra, dirigida per Josep Tarradellas, per tal d'organitzar i coordinar una producció armamentista a fi de portar a terme la defensa de la República en front dels sublevats, que duraria fins l'agost de 1938, quan aquesta tasca passà al govern central de Madrid.

Així, entre els mesos d'agost i setembre de 1936, moltes fàbriques i tallers de la nostra vila passaren a ser destinats a la fabricació de material bèl·lic dia i nit, possiblement de manera coordinada amb el CIG ( i és que aquesta comissió només gestionava de manera directa 15 centres a Catalunya, cap d'ells a Rubí). Fins i tot es varen fondre les campanes de l'església de Sant Pere a fi de poder complir aquest objectiu. Malgrat l'aparició de la Comissió d'Indústries de Guerra, no obstant, continuaren tenint un gran protagonisme els Comitès de Milícies, que en la pràctica i fins la seva dissolució per la Generalitat l'octubre d'aquell any, eren qui ostentaven el poder "de facto" en moltes localitats catalanes. 


Granades de morter fabricades a les actuals naus de l'Escardívol.
Foto Pere Bel.

La Col·lectiva de Mecànics, Serrallers i Ferrers de Rubí era l'entitat que tindria cura de manera directa del procés de fabricació dels elements militars i fou creada dins les naus del Rubí Industrial (actual Complex Escardívol), que havien passat a mans dels seus obrers. El delegat de la Col·lectiva era Ramon Solsona, fill del prestigiós serraller local Martí Solsona i actiu militant de la CNT, i estava formada per Artur Canela, Lluís Girbau, Josep Marsal, Miquel Palau, els germans Pons, Josep Puig, els germans Martí i Josep Solsona, Silvestre Torra i Carles Valls. Ramon Solsona el 1938 esdevindria el president de la Junta de la Metal·lúrgia de la CNT local. 

Abans de parlar de la fabricació d'armament en diverses indústries col·lectivitzades, hem de dir que a la casa Ymbert, que en un primer moment va passar a mans del POUM, un dels partits que integrava el Comitè de Milícies de Rubí, un conjunt de voluntàries elaborava roba per als milicians que eren al front.

Les naus de Rubí Industrial, el lloc més important de fabricació d'armament a Rubí, especialment a partir de finals del 1937. Hem de dir, abans de tot, que es té constància de l'existència d'un túnel soterrani d'assecat que es feia servir de refugi per als treballadors. Les obres per fer un refugi com a tal, com ens indica l'historiador Eduard Puigventós, van ser executades per la XII Brigada Internacional (la Garibaldi) a finals de 1938. 


Actual nau nord de Rubí Industrial, on es fabricava armament a la guerra civil. 
Foto Jordi Vilalta, 2009

A Rubí Industrial es feia gran part del procés de fabricació de granades de morter del calibre 86, que en el llenguatge dels col·leccionistes són anomenades "de model alemany", ja que s'inspiraven en prototipus alemanys i italians, curiosament. El model fabricat a la nostra població portava el número identificatiu 58. Aquí es feia el tornejat, el roscat i el muntatge, mentre que la cua de cada projectil procedia de Manresa. Les granades, un cop elaborades, es traslladaven a Barcelona, on serien carregades d'explosiu. Segons ens indica l'estudiós local Pere Bel, a Catalunya s'han trobat granades fabricades a Rubí a diversos llocs.

Però el material més interessant que es fabricava a Rubí, ja des de finals del 1937 i durant el 1938, era el que es faria servir per al muntatge dels avions (caces) anomenats "xatos" (Polikarpov I-15), equipats amb dues metralladores lleugeres. Durant la guerra, a Catalunya es va crear el SAF (Servei d'Aviació i Fabricació), amb diverses seccions territorials, El SAF-10 era, entre finals de 1937 i durant el 1938, a Rubí, situat a les naus del Rubí Industrial i a la casa Ymbert, encara que segons les recerques de Puigventós és molt possible que fos la fàbrica d'Antoni Gimó, al passeig de Prat de la Riba (molt més a la vora del Rubí Industrial), i no la casa neogòtica del costat de la popular plaça del "Domènech".

El SAF-10 va ser dirigit en un primer moment per Tomàs López i posteriorment per Jaume Miralles, i tenia com a objectiu la fabricació de maquinària militar aeronàutica, mentre que el SAF-3/16 (resultat de la unió de la SAF-3 i la SAF-6) s'ubicava a Sabadell, on hi havia un aeròdrom molt actiu. Es tractava de protegir les poblacions, entre elles Rubí, de possibles incursions de l'aviació franquista i italiana (aliada dels sublevats). 

                                                       Un Polikarpov I-15. Font: Viquipèdia.

El treball dels mecànics rubinencs que fabricaven les peces per muntar, els "xatos" era supervisat per enginyers militars espanyols de la Subsecretaria d'Armament, traslladats aquí amb les seves famílies (un dels responsables era José Esparza Millán) i també soviètics. Tot es feia en absolut secret.

A les naus del Rubí Industrial es rebien les peces desmuntades del caça per acoblar i s'hi fabricava el tren d'aterratge. En suma, s'iniciava el muntatge bàsic del Polikarpov I-15.

Els indicadors de vol possiblement eren elaborats a l'altre centre connectat amb el SAF-10, la fàbrica d'en Gimó si ens atenem a les recerques de Puigventós, o la casa Ymbert segons Pere Bel. 

                                                               
                                               Elements aeronàutics fabricats a Rubí. Col. Pere Bel.

A més d'aquests dos punts de fabricació d'armament, hem de destacar que també "els Timbres", que, com moltes altres indústries al començament de la guerra havia passat a mans dels comitès obrers, es dedicava a fabricar material militar dia i nit, els 7 dies de la setmana. Lamentablement, no tenim informació sobre quin tipus d'element bèl·lic es tractava.

No vull acabar aquesta entrada sense agrair la gran ajuda que m'ha prestat l'historiador local Eduard Puigventós sobre molts aspectes.


Bibliografia

- Garcia, L., 1989: "Què passà a Rubí, durant la guerra?", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), núm. 32, Rubí, març del 1989, p. 43-48.

- Moro, A., i Rialp, A., 1989: "Impressions infantils de reraguarda. Les Escoles Ribas de Rubí, 1936-39", BGCMR, núm. 32, Rubí, març del 1989, p. 49-60.

- Margenat, F., i Arís, F. X., 1989: "Documentació de l'arxiu corresoponent al Comitè Local de Milícies Antifeixistes (1936)", BGCMR, núm. 32, Rubí, març del 1989, p. 61-66.

- Batalla, R.: "Evolució social i política (segles XIV al XX)", a Rubí a l'Abast. 1. Ciències socials, Rubí.

- Bel, P. A., 2003: "Ferrers i ferreries de Rubí: la seva història", BGCMR, núm. 47, Rubí, p. 61-66.

- Bel, P. A., 2017: "La indústria aeronàutica republicana a Rubí", BGCMR, núm. 69, Rubí, desembre de 2017, p . 18-21.

- Vilalta, J., 2017: "Els Timbres", BGCMR, núm. 69, Rubí, desembre de 2017, planes de publicitat.


dilluns, 17 d’agost de 2020

Molins medievals de Rubí

A l'edat mitjana un dels aliments essencials, a més dels llegums, era el cereal. La farina, que serviria per al pa i l'elaboració d'altres menges, era resultat de l'acció de molins que es situaven prop dels cursos d'aigua, d'on extreien l'energia per moure les seves moles. A Rubí un dels emplaçaments era com podreu endevinar fàcilment, la riera, de la qual o dels seus brolladors capturaven l'aigua necessària, encara que també tenim constatat algun al costat del torrent de Xercavins. Per això, a més de fer farina, també regaven els horts adjacents amb l'aigua de les seves basses.

    Molí de la Bastida, actualment

Els trobem esmentats als documents medievals amb la paraula mulino, la qual fa referència al molí hidràulic, és a dir, mogut per la força de l'aigua. Per tant, disposaven d'un enginy per tal d'embassar el líquid element, atès que no sempre corria la suficient aigua per la riera o els torrents. També podria ser que, a causa de l'inestable règim pluviomètric del Mediterrani, com apunta l'historiador Juanjo Cortés (2008), que funcionessin només durant la temporada de pluges (és a dir, cap a la primavera i a la tardor). El conjunt era format per una resclosa, la sèquia i la bassa i estava impulsat per rodes d'eix vertical. Al llarg dels segles de l'edat mitjana, no obstant, aniran esdevenint més complexos.

Hi havia dos tipus de molins, segons Lluís Garcia (1995): el d'alimentació inferior o horitzontal (el més utilitzat), en el qual les pales eren empeses per l'energia de l'aigua que passava per sota la roda, i el d'alimentació superior, més complex, en què l'aigua queia sobre la roda i la feia girar amb el seu pes.

yyyy

Esquema d'un molí de tradició medieval. Dibuix de Raúl Ferreira.

Es molien cereals, però també faves i mill, i en èpoques de penúria es barrejaria el blat i l'ordi amb les faves i el mill per tal d'elaborar la necessària farina.

A casa nostra i també a Rubí trobem documentats molins especialment a partir del segle X i la primera meitat del XI, i eren compartits per diversos pagesos. Atès que eren un element importantíssim per a l'alimentació de les persones, la propietat, com podeu imaginar, era dels senyors feudals, que en tenien el monopoli: el castell i, especialment, el monestir de Sant Cugat, però també algun aloer o camperol lliure de servituds i fins i tot la catedral de Barcelona.

Així, el 1120, en la confirmació dels béns i possessions del monestir de Sant Cugat a la nostra actual població, feta pel papa Calixte II, s'esmenten els molins que es troben al terme del castell de Rubí. Hem de tenir en compte que aquesta demarcació no coincideix en res amb el terme municipal tal i com el coneixem avui en dia. Fins i tot alguns dels molins no passaran a formar part del Rubí actual fins al segle XIX. 

Al segle XIII totes les propietats dels molins ja estaven plenament consolidades i als documents ja no apareixen dades pel que fa a compres i vendes, cosa que sembla provar que es deixarien de construir de nous.

Segons Garcia, dels següents molins: Viula a la Bastida (segle X); el del castell de Rubí, també del segle X; el dels Bessons (segle XI); el de Bonassenchs (segle XII), que possiblement era el de l'alou de Xercavins, i el de Roquers (o d'en Calopa), del segle XIII. Vegem-los amb una mica més de deteniment.

Molí Viula (o de la Bastida)

D'aquest molí encara avui en dia se'n conserven dues voltes del segle XIII, a la rotonda propera al Mc Donalds. Servia per obtenir farina i es troba documentat des del segle X, concretament l'any 994, amb el nom de Viula; poc després és esmentat a un document de 1140, on es diu què la catedral de Barcelona, que potser seria la propietària del molí, el deixaria temporalment en mans del clergue de l'església de Sant Pere (Ollé, 1986).


Arcades medievals del Molí de la Bastida, 2014. Foto Jordi Vilalta

Ja al segle XIV trobem com a propietari Arnau Ça Bastida (és a dir "de la Bastida" en català medieval, que era molt semblant al mallorquí actual), i el 1370 sabem que el moliner es deia Vidal (Lluís Garcia, 2020).

Molí del castell de Rubí

Documentat ja al segle 996, aquest molí fariner era un dels serveis que oferia el senyor del castell, malgrat que en aquella època aquest es trobava força lluny del seu emplaçament actual (al costat de les runes de l'ermita de Sant Genís). El document en qüestió és un plet entre el monestir de Sant Cugat i el propietari del molí, Seniofred (fill de Girne), que era el senyor del castell de Rubí. Seniofred (o Sunifred com també surt esmentat en altres llocs) pretenia utilitzar les aigües del torrent de Xercavins per a fer funcionar aquest molí, que, per cert estava situat on ara es troba la fàbrica Pich Aguilera, a l'altra banda de la riera. Normalment era alimentat per les aigües del torrent de can Ramoneda, que passava per darrera del castell per unir-se al de Xercavins.

Un document de 1043 ens descriu la compra (entre altres béns) de la tercera part d'un molí que va fer Ramon Seniofred  fill de l'anterior Seniofred, i la seva mare Engilrada a Guillem Ermemir i la seva esposa Ricarda. Sembla ser que el senyor del terme de Rubí tenia necessitat de l'energia que proporcionaven aquests enginys.

A finals del segle XIX el molí del castell es va vendre a l'empresa de Pich Aguilera ("la Seda") per utilitzar-lo com a font d'energia el'ectrica de la fàbrica, fins que va desaparèixer.

Molí dels Bessons

L'any 1047 es troba documentat com a Bezonibus, pertanyent a l'abat del monestir de Sant Cugat. És molt possible que es tractés de dos molins junts i d'aquí la denominació "dels Bessons".  Els monjos santcugatencs normalment arrendaven el molí a terceres persones, fins que el 1290 els van vendre a Pau d'Alberich, juntament amb el mas.


El Molí dels Bessons, abans de la Rierada. Foto Bartomeu Cucurull.

Els molins de Guillem Xercavins

El senyor Guillem Xercavins, el 1172, entre moltes altres possessions, tenia un molí "nou" i un altre anomenat "de Bonassencs", els dos d'ubicació desconeguda. Xercavins era un senyor alodial, no sotmés a cap jurisdicció feudal, i tenir un o dos molins volia dir poder irrigar sense estar sotmès a cap altre que en tingués.

Molí de Turricella (de la Noguera)

Pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Campanyà, el document més antic que l'esmenta és del 1234, en el qual Guillem de Noguera va perdre els drets de moldre gra en benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès. Una mica més tard, el 1252, Gilabert de Noguera va reclamar el molí i els seus béns a l'abat santcugatenc, propietari de la instal·lació.

Durant la primera meitat del segle XIV fou Arnau de Turricella qui se'en feu càrrec. Seguia, no obstant, pertanyent al monestir de Sant Cugat. El 1299 Turricella va establir a Jaume de Noguera (de Sant Cugat del Vallès) el molí, que en aquell moment estava situat ara dins la parròquia de Sant Pere d'Octavià, però al costat de la riera de Rubí. El 1337 surt esmentat com a molí de Ça Noguera (la Noguera), pertanyent a la pabordia major del cenobi santcugatenc, i s'establi, juntament amb el mas, a Guillem Sabater. El 1346 Arnau de Turricella i la seva dona Berenguela el donaren a Pere de Burriana, juntament amb totes les seves instal·lacions. Una de les condicions era que havien de moldre de franc tot el blat que li subministrés el monestir, així com cuidar del seu manteniment. 


El desaparegut molí de la Noguera. Foto Família Padrós-Sucarrats.

Finalment, i dins del període medieval, hem de dir que el 1402 Agnès Alberich i Antoni Janer arrendaren el molí a Pere Dalmau. No obstant, malgrat aquests canvis d'arrendataris, la propietat sempre havia estat en tot moment del monestir de Sant Cugat, encara que els posseïdors, com hem vist el podien traspassar a altres persones. 

Molí del mas Roquers (d'en Calopa)

Estava situat a la quadra (territori pertanyent a la jurisdicció d'un castell) de Canals-Roges, a la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix. Del castell de Canals encara se'n conserva una imponent paret. 

El 1244 els monjos del monestir de Sant Cugat, que eren els senyors feudals que dominaven sobre aquesta quadra, assignaren al benefici de Santa Maria les terres i el molí del mas Roquers, situats a la parròquia de Sant Pere de Rubí. Un benefici era una entitat jurídica depenent d'una institució eclesiàstica, en aquest cas el cenobi de Sant Cugat, que podia tenir rendes procedents de béns immobles i altres fonts d'ingressos. Poc després el molí i les terres tornarien a passar a dependre directament del monestir i després serien assignades de nou al benefici.

El Moli d'en Calopa, afectat per la rierada. Foto Bartomeu Cucurull.

No cal dir que aquest molí, igual que tots els altres que hem esmentat en aquesta entrada, llevat de les arcades que encara conservem del de la Bastida, han desaparegut totalment. El cop de gràcia fou en la majoria d'ocasions la rierada del 1962. No obstant, formen part ineludiblement de la nostra història.

Bibliografia

 - Merino, Joan Miquel: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII" (I), Butlletí Grup Col·laboradors del Museu de Rubí  (BGCMR), núm. 6, Rubí, setembre de 1982, p. 114-118.

- Merino, Joan Miquel: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII" (II), BGCMR, núm. 10, Rubí, setembre de 1983.

- Ollé, Josep: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, 1986, p. 57-87.

- Rufé, Miquel: Les masies de Rubí i la seva gent, Rubricata (sense any de publicació).

- Garcia, Lluís: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", BGCMR, núm. 39, Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Cortés, Juan José: "Un document d'adquisició de patrimoni feudal per part de la família Sunifred de Rubí l'any 1043", BGCMR, núm. 52, Rubí, 2008, p. 44-53.

- García, Lluís: "Les masies desaparegudes de Rubí", Rubí, 2020, en premsa.

divendres, 24 de juliol de 2020

La riquesa arqueològica del barri de la Plana del Castell

El barri de la Plana de Castell, que va començar a ser edificat a principis del segle XX, compta amb una certa riquesa arqueològica que ha contribuït a explicar alguns detalls de l'evolució de la nostra comunitat al llarg dels últims segles abans de la nostra era, en el procés de canvi entre el món iber i la nova realitat imposada pel conqueridor romà.

Hem de tenir en compte que al segle III aC existia un assentament indígena al turonet del castell (que sembla datar probablement de finals del segle VI aC), que es complementava amb una sèrie de conjunts de sitges o forats per emmagatzemar cereals, els quals són molt més abundosos a la zona de Can Fatjó.

La zona que tractarem en aquesta entrada es trobava compresa entre el poblat situat al castell i el curs de la riera, que en aquells temps i fins a mitjans del segle XIX es trobava molt més a l'est, formant un meandre que discorria pels actuals carrers de Joaquim Blume i del Gimnàs. Aquest curs d'aigua sempre ha estat importantíssim en la nostra història: a més de ser una font de subministrament del líquid element, ha servit al llarg del temps com a via de comunicació.

Plànol de les diverses troballes iberes i romanes efectuades al barri de la Plana del Castell, segons J. Vilalta, 2008.

Així doncs, durant els segles XX i XXI diverses empreses arqueològiques i també erudits locals com Francesc Margenat i d'altres han efectuat troballes en punts dispersos del barri que indiquen un poblament humà entre els segles III i I aC.

Tot seguit indicarem per èpoques els diversos llocs de la zona on han aparegut restes d'època ibera i romana.

Segle III aC

Quant a troballes del segle III aC, hem d'esmentar les efectuades al carrer del Castell, números 29-31, el 2003, quan es van edificar en aquest indret uns blocs d'habitatges. L'arqueòloga que dirigia els treballs hi va trobar un mur datat en aquest segle amb ceràmica grega molt més antiga que procediria del turó del castell, on es trobava el poblat. Sembla ser que aquest mur s'hauria construït per tal de delimitar l'assentament situat al seu damunt, però que en un moment posterior hauria cedit. Per tant, en aquesta època a l'actual carrer del Castell es situarien uns contraforts del nucli humà que s'ubicaria on ara es troba la fortalesa. També cal dir que molt prop del mur també va sorgir en aquesta campanya d'excavacions una estructura de combustió (o forn) datat de la mateixa època.

Excavacions del 2003. Arxiu GCMR-CER

El 2004 van tornar a haver excavacions, però a un punt una mica més al sud, al carrer del Castell, números 7-11. Les restes trobades dataven entre els segles V i I aC i es tractava de ceràmica ibèrica i també de fora del país, la qual hauria estat arrossegada des del turó del castell, com també havia passat en el cas anterior.

Segles II i I aC

Al segle II aC el poblat situat entre el castell i Can Fatjó es va anar despoblant i els habitants es varen desplaçar cap a la zona actualment ocupada pel barri de la Plana del Castell. Estem parlant d'una àrea delimitada al nord pel carrer del Pont, a l'oest pel carrer del Castell, a l'est pel passeig de la Riera i al sud pel torrent de Xercavins. D'aquesta mateixa època d'han datat algunes restes també a la zona del centre de Rubí, concretament al voltant de l'església de Sant Pere i del carrer de Xercavins.

Analitzem de manera resumida els principals punts del barri on han aparegut restes datades en aquests dos últims segles abans de la nostra era.

Al carrer del Castell, 29-31 (el mateix lloc del qual hem parlat abans) van sorgir el 2003 materials com ceràmica de vernís negre, fragments d'àmfora ibèrica, vidre, ferro, ossos... I hi hem d'afegir també les restes recuperades al mateix indret per Francesc Margenat i que es troben al magatzem del Museu de Rubí, consistents bàsicament en ceràmica ibèrica i romana.

A la cantonada entre el carrer del Castell i el del Pont, a un lloc molt proper a la fàbrica Supersond, el 1985 es van descobrir fragments de ceràmica pertanyents a àmfores romanes i ibèriques, i també alguns trossos de teula romana.

Si ens dirigim a la plaça del Marquès de Barberà, hem de dir que Margenat hi va trobar fa bastant temps fragments de ceràmica de vernís negre del tipus campaniana A, àmfora romana i ibèrica, i una capa de cendres a la part nord d'aquest espai.

Al passeig de la Riera, número 105, cantonada amb el carrer de la Parellada, es va practicar un forat al jardí de la casa de la família Coll que va donar com a resultat l'aparició d'uns murs acompanyats per ceràmica de vernís negre, una àmfora romana, terrissa ibera i un petit fragment de tubet de coure.

Àmfora trobada al passeig de la Riera, 105.
Arxiu GCMR-CER

Un altre punt és el que es troba a la cruïlla entre els carrers de Santa Teresa i del Castell, prop del lloc on es van fer les excavacions del 2004 abans ressenyades. Ens referim a la troballa de diversos fragments d'àmfora romana i ibera, que es conserven al magatzem del Museu de Rubí.

Al carrer de Pau Casals, prop de la cantonada amb el del Molí, van sorgir un conjunt de fragments ceràmics que varen permetre reconstruir gran part d'una àmfora romana del tipus Dressel 1C, així com restes d'altres contenidors de la mateixa època acompanyats de ceràmica de vernís negre i altres bocins de terrissa de procedència itàlica.

Àmfora romana trobada al carrer de Pau Casals.
Foto Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Segle I dC

Al carrer del Pont, Francesc Margenat va localitzar un fragment de nansa d'àmfora romana pertanyent al segle I dC. Així mateix, entre aquest carrer i el passeig de la Riera, es van localitzar restes d'un petit bol de vidre romà així com una moneda romana de bronze molt desgastada.

En conclusió, com ja hem avançat anteriorment, hem de dir que aquesta zona del terme de Rubí va conèixer un poblament humà durant els segles II i I aC, que es molt possible que procedís d'un despoblament gradual de la zona del turó del castell i de Can Fatjó.

També es va començar a ocupar la zona al voltant de l'actual església de Sant Pere.

No obstant, comptem encara amb molt poques dades i molt poques excavacions efectuades per poder donar una visió més propera a allò que en realitat va succeir al que ara és Rubí durant aquell període de la nostra Història.

dimarts, 21 de juliol de 2020

Mamífers prehistòrics de Rubí

Ja vam publicar fa uns anys una entrada que tractava sobre els fòssils de Rubí, en la qual fèien una resumida descripció, basada en l'interessant treball de Jordi Simó publicat al Butlletí del Centre d'Estudis i del GCMR núm. 49 (2005), de les principals restes vegetals i animals trobades per diversos jaciments de la nostra localitat.

Aquí parlarem d'un aspecte més concret, referent als mamífers extingits que es passejaven pel Rubí d'ara fa entre 20 i 15 milions d'anys aproximadament, concretament del Miocè inferior, que és l'etapa de la qual més fòssils han aparegut al nostre terme.

Segons ens explica en Jordi Simó, el clima que hi havia en aquells temps  era més càlid i humit que l'actual, i hi abundaven praderes, boscos i aiguamolls.

Tot seguit, classificarem els diversos fòssils de mamífers trobats a Rubí per ordres.


Proboscidis

A aquest ordre taxonòmic pertanyen els actuals elefants. Al jaciment de Can Pi de Vilaroc han aparegut restes de Gomphoterium angustidens (també anomenat Trilophodon angustidens), una mena de mastodont originari d'Àfrica. Podien mesurar fins a 3 metres d'alçada fins a la seva creu.

Gomphoterium angustidens. Font: pinterest.es

Perissodàctils

Tenen un nombre de dits imparell i el del mig és més gran que els altres. Són d'alimentació hervíbora. A aquest ordre pertanyen els èquids (cavalls, ases...), els rinoceròtids, els tapírids... Pel que fa a Rubí, a Can Calopa ha aparegut restes d'Anchiterium aurelianense, una mena de cavallet petit com un gos.

Anchitherium aureliansense. Il·lustració de Roman Ievseiev.

Pel que fa a rinoceronts, en aquesta època sembla que encara no tenien les característiques banyes. També del jaciment de Can Calopa comptem amb l'espècie Brachypotherium aurelianense, que era de petites dimensions i de costums amfíbies, semblant a un hipopòtam.

Brachypotherium. Font: memim.com

El 1887, també als estrats de Can Calopa, aparegué una mandíbula i restes de costelles d'un exemplar d'Aceratherium (un altre rinoceront sense banyes, però amb dents incisives molt grans, per poder tallar plantes).

Aceratherium. Font: Wikipedia.

Artiodàctils

A diferència dels perissodàctils, aquests mamífers presenten un nombre parell de dits. També són hervíbors. Estem parlant d'animals com vaques, cérvols o porcs.

Entre els fòssils del terme de Rubí, hem de fer esment d'un petit artiodàctil semblant a una llebre o conill, el Cainotherium miocenicum, les restes del qual han sorgit a Can Calopa, l'Infern, Can Pi de Vialorc i el Fallol.

Cainotherium. Font: prehistorico.fandom.com

No podem deixar d'esmentar tampoc una mena de porquet (de la família dels suids), els fòssils del qual han aparegut a Can Calopa. Ens referim a Aureliachoerus.

Aureliachoerus.
Font: faluns-loire.pagesperso-orange.fr

A Rubí també tenim constància de cèrvols prehistòrics: Amphitragulus boulangeri, Logomeryx sp i Procervulus dichotomus (aquest amb unes petites banyetes), tots a Can Calopa.

Procervulus dichotomus. Font: pinterest.es
Carnívors

Mengen carn i disposen d'una dentadura apropiada per tallar-la. Dins d'aquest ordre destaquem, pel que fa a la família dels mustèlids (actualment ens referim a toixons, les musteles, les fures o les martes entre d'altres), uns fòssils apareguts al terme de Rubí pertanyents a l'espècie Ischyrictis zibethoides (Can Pi de Vilaroc) i Stromeriella franconica (Can Calopa). També de Can Calopa tenim constància de la troballa de restes d'un carnívor semblant a l'actual geneta.

Altres fòssils de mamífers carnívors trobats a Rubí, també al fructífer jaciment de Can Calopa, pertanyen al gènere Felis (del qual formen part els gats, els lleons, els tigres...).


Lagomorfs

Tenen dos parells d'incisius a cada mandíbula recoberts d'una capa d'esmalt. Parlem de llebres i conills pel que fa a animals actuals. 

A Rubí hem de destacar la troballa de restes de les espècies Lagopsis peñai i Prolagus vasconiensis als jaciments de Can Calopa i de Can Pi de Vilaroc.


Rosegadors

Són petits mamífers de potes curtes i incisius llargs dels quals només els superiors estan recoberts d'esmalt. Ens referim actualment a rates, ratolins, esquirols... A Rubí tenim constància de la troballa de l'espècie fòssil Heteroxerus rubricati, una mena d'esquirol.


dijous, 9 de juliol de 2020

El Sometent de Rubí, una aproximació

Rubí, com tantes altres poblacions de Catalunya, tingué en determinades etapes de la història un cos de ciutadans armats, el Sometent, que vetllava per l'ordre públic, combatia la delinqüència i protegia les propietats del bandolers.

Sometent de Rubí el 1912. Arxiu Fotogràfic Museu de Rubí

L'origen d'aquesta institució, de caire paramilitar, la cal buscar en els temps medievals, concretament al segle XI, quan calia defensar el comte de Barcelona en front de possibles incursions musulmanes. Era una organització armada civil de mútua defensa, que va néixer a ran d'un usatge de Ramon Berenguer I, princeps namque, que entre altres aspectes proclamava el dret dels catalans a tenir armes de la seva propietat als seus domicilis. Quan sonaven les campanes del poble a sometent, ("Som atents!") tots els homes lliures de les viles i ciutats del nostre país, es reunien amb les seves armes a la plaça de l'església o a la plaça major.

El Sometent Armat de Catalunya, una organització ben nostrada i amb pocs paral·lelismes fora de les nostres fronteres, al llarg dels segles fins a la seva dissolució pel Decret de Nova Planta, tenia com a objectiu assegurar i conservar la pau, vetllar per les persones i les propietats, detenir delinqüents i fer respectar la llei (és a dir les mateixes funcions que una policia institucional, però integrada per voluntaris). Al segle XVII actuava conjuntament amb la Santa Unió, una altra milícia popular (d'origen castellà, no obstant) formada per combatre el bandolerisme que infectava el nostre país. La seva missió era capturar els delinqüents, que després eren lliurats al batlle de cada poble, el qual aplicava la pena corresponent. A Rubí es va crear el 1609 i estava formada per dos escamots de deu persones comandats cadascú per un desener. Un dels seus integrants va ser Miquel Oriol, de la masia del mateix nom. Vint anys després, Miquel Oriol, que el trobem en alguns llocs com a integrant del sometent (possiblement era la Santa Unió), va morir en acte de servei a causa d'una emboscada d'uns bandolers.

Membres del Sometent al segle XVII. Font: historiavibrant.cat

El Sometent, igual que moltes altres institucions catalanes, fou dissolt el 1714, a ran del Decret de Nova Planta, però va ressorgir el 1794, participant en la guerra contra la Convenció francesa o Guerra Gran, sota l'autoritat (a partir d'aleshores sempre seria així) del Capità General de Catalunya. A Rubí 25 homes s'allistaren per combatre els francesos i el 1795, quan les tropes gal·les començaren a envair Catalunya, es va convocar el Sometent al nostre poble per marxar a Vic a lluitar contra l'invasor. Aquest mateix any s'acabà el conflicte sense que es complís el somni que el Rosselló tornés a formar part del Principat.

Amb la Guerra del Francès, el 1808, el Sometent es va tornar a mobilitzar, conjuntament amb els miquelets, que en realitat era la força paramilitar més important del país i que a Rubí comptava amb 40 integrants. El Sometent i els miquelets foren els protagonistes dels continus combats contra les forces napoleòniques als camps i poblacions catalanes. El 1811 les Partides Patriòtiques, que formaven part de l'exèrcit "oficial" i sota l'autoritat del Capità General de Catalunya, varen substituir els sometents (més indisciplinats) en les accions militars.

Sometent de Girona el 1809.
Font: pedresdegirona.com

El Sometent queda a partir d'ara relegat i el protagonista principal, especialment a la primera guerra carlina, seria la Milícia Nacional. A Espanya ja existia des de 1814 (quan es redactà el seu reglament) i a partir del 1834 s'hi incorporà la Milícia Urbana, també amb l'objectiu de combatre les forces carlines. A Rubí es va constituir el 1835 i es reunia a toc de sometent. Un membre destacat va ser-ne Pau Viver, de ca n'Oriol.

Masia de ca n'Oriol, alguns propietaris de la qual foren sometents
al llarg de la història de Rubí

El 1855 es va tornar a restablir el Sometent, amb l'objectiu de protegir les propietats i l'ordre públic, així com, posteriorment, combatre les forces carlines a la tercera de les guerres que varen tenir lloc contra els defensors de Carles de Borbó. Constatem que el 1875, un cop acabaren aquests conflictes, el Sometent de Rubí es va aixecar durant tres dies i va recórrer els masos de la població i les rodalies per comprovar si quedaven encara carlins amagats.

El 1896 el Sometent local, juntament amb la Guàrdia Civil i altres autoritats, va tenir un paper destacat en l'intent de detenció del guerriller republicà Josep Palet, fill de Rubí, que va acabar en fracàs, atès que no el van poder trobar a casa seva.

Casa Palet, on vivia el guerriller Josep Palet. Foto J. Vilalta

A poc a poc aquesta organització armada es va dretanitzant, atès que els seus propis objectius, en suma, consistien en la protecció de la propietat privada i, ja a principis del segle passat, en la repressió de les lluites obreres, en col·laboració estreta amb la Guàrdia Civil (com hem vist ja en el cas d'en Palet a Rubí) i les institucions oficials. El formaven persones lligades al món del comerç, la indústria i també propietaris agrícoles, que en general tenien idees força conservadores. Així, veiem com el 1909 el diputat monàrquic Alfons Sala es va càrrec del Sometent comarcal.

El diputat Alfons Sala. Font: somatemps.me

De l'Arxiu Fotogràfic del Museu de Rubí tenim una imatge (reproduïda a l'inici d'aquesta entrada) que ens mostra els integrants del Sometent de Rubí el 1912, en general, amos de masies i propietaris, com ara Anton Grau, Ignasi Agustí, Enric Rosés (que el 1934 esdevindria candidat a regidor de "Defensa Ciutadana", un partit de dretes, a les eleccions municipals), Josep Batlló o Jacint Saumell, entre d'altres.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, aquest mandatari va voler estendre, sense èxit, el model del Sometent a tot l'estat espanyol. Precisament d'aquesta època, i concretament el 1924, es va lliurar i beneir la bandera del Sometent Armat de Rubí, amb una gran celebració. La bandera (si fem cas a l'historiador Miquel Rufé) va ser apadrinada per Montserrat Viver (propietària de Ca n'Oriol), Joan Berrand (amo de la fàbrica del Vapor Nou) i Josep Salsas (que tenia la fàbrica d'electricitat). A l'acte van assistir el capità general de Catalunya (al qual estava des de sempre vinculat el Sometent). Emili Barrera; el governador militar, el general Berenguer; el president de la Diputació, Alfons Sala, i altres autoritats com l'alcalde de Rubí, el conservador i monàrquic Joan Montmany. Va tenir lloc una concentració de sometents a la plaça del Dr. Pearson i es condecoraren diversos integrants rubinencs d'aquesta organització. La celebració va acabar amb un banquet al local de la Cambra Agrícola Oficial (actual Casino Espanyol). Els parlaments van ser iniciats pel caporal del sometent de Rubí, Pere Pi Barceló (curiosament en català!) i finalitzats amb les paraules del General dels Sometents.

La Cambra Agrícola Oficial, seu de les forces conservadores de Rubí.

El 1931, en proclamar-se la II República, les noves autoritats van demanar el desarmament d'aquesta institució paramilitar i profundament conservadora, integrada per moltes persones d'idees monàrquiques i considerada un perill per al naixent règim, i en molts casos així va succeir, llevat del sometent rural. No tenim moltes dades sobre la trajectòria del Sometent rubinenc en aquests temps, ja que és un tema que no ha estat estudiat a fons. Sabem que en començar la República, a Rubí, el caporal era encara el Pere Pi, un propietari agrícola que havia participat en la benedicció de la bandera anys enrere i que a la veïna població de Sant Cugat el 1934 el Sometent va tornar a revifar, però amb un jurament públic per part del nous components d'adhesió a la República.

Amb la dictadura franquista, tot el poder coercitiu i de monopoli de la violència va passar a mans de l'estat central, però el 1945 el Sometent es va tornar a restablir, sobre tot per fer costat a la Guàrdia Civil per lluitar contra el maquis. No podien actuar per compte pròpia, sinó conjuntament amb aquell cos policial i militar. Mai va tornar a ser allò que sempre havia estat. Sabem, mercès  a la informació facilitada per l'amic Joan Calaf que entre 1969 i 1970 el Sometent de Rubí va lliurar el seu armament a la Guàrdia Civil.

Insígnia del "Somatén" en època franquista

Finalment, el 1978, en el marc de la nova Constitució espanyola, que prohibeix els grups paramilitars, aquesta secular institució catalana va ser dissolta pel Senat.

Faltaria un estudi més acurat de l'evolució del Sometent a Rubí, ja que les informacions de fonts secundàries (bibliografia existent i internet) que hem pogut obtenir per elaborar aquesta tímida aproximació són molt disperses, Caldria bussejar en els papers del nostre Arxiu Municipal per tal d'elaborar algun dia algun treball consistent sobre aquest tema encara tan desconegut. A veure si s'anima algun dels nostres historiadors locals!

diumenge, 21 de juny de 2020

El carrer de Virgili i la seva petita història

Avui parlarem d'un carrer del centre històric de la ciutat que no molt transitat i allunyat del soroll de l'avinguda de Barcelona o del passeig de Francesc Macià. Ens referim al dedicat al poeta llatí Virgili. Va néixer, com altres carrers immediats, a causa de l'ampliació cap al sud que va tenir lloc a partir del Pla General d'urbanització de Rubí, de 1871, en què l'Ajuntament de Rubí va aprovar parcel·lar una part important de la plana de can Cabanyes (entre altres llocs pertanyents a diverses masies molt properes a la població). Aquesta zona, fins el 1855, havia pertangut al terme de Sant Cugat del Vallès i era propietat de la família Llobateras, de la masia de can Cabanyes. Així, sembla que el 1873 ja està constatada l'existència del carrer. En aquests mateixos anys d'expansió urbana també van néixer els de Cervantes, Llobateras, Santa Llúcia, Murillo i Colom (vegeu un recent article sobre aquesta via al Tot Rubí).

Postal de principis del segle passat que ens mostra el
carrer de Virgili. A la dreta, les Escoles Evangèliques

Sabem també que a les noves cases de cos que començaren a aixecar-se al carrer, típiques de la comarca, s'hi van instal·lar diverses famílies com els Malet, els Malla, els Tugues, els Closa o els Úrsul. Sobre aquesta última família, hem de dir que va comptar amb membres destacats per la seva militància catalanista que van haver d'exiliar-se a Mèxic després de la nostra guerra civil. Ens referim als germans Francesc i Josep Úrsul.

L'element més important del carrer de Virgili, tant per l'aspecte patrimonial com per històric, és l'edifici de les Escoles Evangèliques, al número 8. Malgrat que les escoles protestants ja existien des de 1881, de la mà de Francesc Albricias, el 1908 es va rehabilitar el casal segons plànols de l'arquitecte Francesc Portillo amb un moderat estil modernista: presenta una façana amb arcs de maó vist i finestres allargades a la planta superior amb persiana de llibret. A Francesc Albricias va succeir el 1915 com a pastor de la comunitat protestant de Rubí Joan Capó. Les escoles varen tenir un gran èxit a la població i podem dir que moltes famílies no vinculades al món evangelista o fins i tot no creients inscrivien els seus infants a aquest centre, atesa la gran qualitat del seu ensenyament.

Façana de les Escoles Evangèliques. Font: Viquipèdia.

Un altre aspecte important del carrer de Virgili i que fa referència també a la nostra història local és que a les portes de la guerra civil, el 1936, al número 18 es trobava la seu principal de la publicació catalanista Saba Nova (l'altra seu era situada al carrer de Salvador Segui, ara Sant Cugat, número 8). Abans, la redacció d'aquesta revista local s'havia trobat al passeig d'Alfons Sala, 75, concretament entre els anys 1918 i 1923, per passar posteriorment a l'estatge ubicat al número 19 del carrer de Llobateras.



Així, doncs, com cada carrer i carreró de la ciutat, aquest també té la seva història particular.