dissabte, 23 de maig de 2020

El déu de la vinya a Rubí

En aquesta entrada us mostrarem dues peces escultòriques d'època romana trobades a Rubí i que representen un déu molt popular en època imperial: ens referim a Bacus.

Identificat amb el Dionís grec, de molt possible procedència anatòlica, va arribar el seu culte a Roma cap al segle III aC a través dels contactes de la Urbs amb la Magna Grècia, la regió del sud d'Itàlia colonitzada pels grecs.

Tors del déu Bacus trobat a ca n'Oriol
Foto rubiidentitat.cat

Fill de Zeus i de Sèmele (o de Persèfone segons altres relats mitològics), era la divinitat del vi i de la fertilitat, inspirador també de la bogeria ritual i de l'èxtasi (de Bacus be la paraula "bacanal", que en realitat eren les orgiàstiques festes protagonitzades per dones que es celebraven a la Roma republicana i que el Senat prohibiria per la seva incitació a la transgressió social). També se l'equipara amb un vell déu romà, Liber Pater, que encarnava la fertilitat i el creixement, nocions tan necessàries en una societat eminentment agrícola com la romana dels primers segles.

Al llibre escrit per Núria Julià sobre la història de la viticultura a Rubí se'ns explica un relat mític que relaciona Bacus amb l'origen del conreu dels ceps. Un dia, el déu es dirigia a la seva illa natal de Naxos, on tenia la seva morada, i va aprofitar per fer una pausa per reposar. Prop d'ell va veure una planta desconeguda que agafà a fi d'emportar-se-la. Durant el trajecte, el vegetal va començar a créixer i a recargolar-se en torn al cos de Bacus. Arribat a casa, la va plantar al seu jardí i de seguida donà els seus fruits, dels quals va poder extreure'n el preuat vi. D'aquesta manera és com el déu Bacus va ensenyar a l'espècie humana l'art de la viticultura.

Analitzem, doncs, en primer lloc el bell tors de marbre pentèlic (regió d'Atenes) trobat a una sitja de la vil·la romana de ca n'Oriol durant les excavacions de 2003 i datat entre finals del segle I la primera meitat del II. Ens mostra un Bacus-Dionís amb el braç esquerre al costat del tronc i el braç dret alçat, el qual és molt possible que sostingués una vara coberta d'heura acabada en una pinya, un dels atributs típics d'aquest déu. En el nostre cas la figura de Bacus, que presenta una musculatura molt por remarcada i formes dulcificades, era coberta per una clàmide o petita capa de pell de pantera, restes de la qual es conserven damunt les espatlles, que li queia per l'esquena fins els glutis, que quedaven al descobert. El cap molt possiblement es trobava inclinat cap a la dreta. Segons Isabel Rodà, que estudià la peça, aquest aniria acompanyada per una representació d'un sàtir, del qual es conserva una mà i l'avantbraç dret, que agafa la figura principal per darrera de la cintura.

Una altra imatge del tors de ca n'Oriol. Foto jordi Vilalta

L'escultura figuraria en un lloc singular dins la pars urbana o residencial de la vil·la romana de ca n'Oriol. A casa nostra també han aparegut imatges molt similars , si descomptem Tarragona, a les vil·les dels Munts (Altafulla, el Tarragonés) o al conjunt de can Modolell (Cabrera de Mar, el Maresme), les dues residències senyorials de gran luxe com també molt possiblement hauria estat la nostra de ca n'Oriol.

En segon lloc, esmentarem el capet de marbre africà aparegut molt prop de la masia de can Bosch, que mesura uns 11 cm d'alçada i que fou elaborat a l'actual Tunísia. Data molt probablement de la segona meitat del segle II dC i aquí Bacus se'ns presenta amb un aspecte jove i somrient. Segons alguns estudiosos con Noguera Celdrán, el Bacus de can Bosch pertany a un tipus anomenat hermata (paraula deriva del déu Hermes) que representava tant a Hermes com a Bacus. Sembla que la nostra petita escultura podria ser un aplic ornamental d'un peu de taula (és la versió de les investigadores Eva Koppel i Isabel Rodà), encara que no s'exclou que pogués coronar un petit pilar situat al jardí de la possible vil·la romana ubicada prop de la masia de can Bosch.

Capet trobat a can Bosch. Foto Museu Municipal Castell

També existeix la versió del Bacus-Dionís amb barba, com el que va aparèixer fa molt poc a Badalona.

I és que als propietaris de les vil·les romanes dels camps de la Laietània, curulls de vinyes en aquells segles de prosperitat, els agradava posseir les imatges d'aquell déu de misteriosa procedència oriental que ensenyà en ancestrals temps mitològics l'art del conreu del vi.

dilluns, 18 de maig de 2020

El pont-aqüeducte de Can Claverí

Si anem a passejar per la "carretera de la Llana" en direcció a Les Fonts, entre la riera i la via dels ferrocarrils, podem veure en un trencall a l'esquerra una estructura similar a un aqüeducte romà que rep el nom de pont de Can Claverí, dit així per estar molt a prop de la desapareguda masia d'aquest nom. En realitat no és de l'època de la dominació romana com potser alguns han pensat, sinó que data del segle XVIII i el seu nom popular sembla que era el de "pont de l'aigua".

El pont el juny de 2014. Foto Jordi Vilalta

Precisament fou entre els anys 1752 i 1753 quan es van desviar les aigües del torrent de Can Ramoneda per dirigir-les cap a la riera de Rubí i d'aquesta manera poder solucionar el problema del subministrament d'aigua als horts que es situaven a la banda esquerra d'aquest aqüífer, que travessa Rubí de nord a sud. En aquells temps el percentatge de terra de cultiu de Rubí destinat als horts era aproximadament un 1%, ja que la major part eren ceps. No obstant, eren importants per a l'alimentació del dia a dia de moltes persones. Existien moltes sèquies que tenien com a fi regar aquestes peces de terra i els regants, a partir de mitjans del segle XVIII, es trobaven sota l'autoritat de l'Ajuntament.

El pont el gener de 2013. Vista des de la part est. Foto Jordi Vilalta

Abans del desviament, el torrent que venia de Sant Muç i can Ramoneda passava per darrera el castell i abocava les seves aigües al rierol de Can Xercavins. Per fer aquestes obres va ser necessari tallar una carena que es trobava a la zona i el pont, pagat pels regants i els propietaris de la zona, es va construir precisament per salvar el desnivell provocat. El nou curs d'aquest rierol dividiria les propietats de can Serrallach (o can Claverí) i les de can Serra del Molí.

El pont, abans de ser reparat el 1993. Foto de Carles Embuena

La seva estructura, de pedra irregular i maons, està formada per tres arcs de mig punt (avui en dia se'n conserven dos) que sustenten el rec, reforçat avui en dia per formigó, al costat del qual es troba un camí pel qual encara actualment podem passejar. Existeix una làpida de pedra amb una inscripció il·legible però en la qual sembla detectar-se la data de 1753, any de la seva construcció, a càrrec de Miquel Claverí (segons indicacions de l'estudiós local Pere Bel). Sobre el pont, que també feia de camí per poder anar a l'ermita de Sant Muç, també es va habilitar un rec que portava l'aigua des de les deus existents a la zona de Can Serra fins al molí del castell de Rubí.

El pont a principis del segle passat. Arxiu GCMR-CER

El 1780 el viatger Francisco de Zamora ens esmenta el pont quan va passar per la nostra localitat: "Hay un puente para pasar una rierola muy buena y, al mismo tiempo, sirve de acueducto (Pont de l'Aigua)".

Més tard, al segle XIX, el poeta Miquel Sèrvole ens parla del "pont de l'aigua" en la seva Oda a Rubí: "I el pont de dos arcades que hi ha a Can Claverí". Podem constatar que en aquell temps ja només es conservaven dues de les tres arcades originals.

El pont a la primera meitat del segle passat. Al fons, el cementiri de Rubí.
Foto Arxiu GCMR-CER

Més tard, l'aigua corrent que portava el rec del pont també es faria servir com a força motriu de la central elèctrica que donava energia a la fàbrica de "la Seda" (Pich Aguilera).

Si anem avançant en el curs de la història de Rubí, constatem que abans de la rierada del 1962, es tenia constància de l'existència a les rodalies immediates del pont d'una mina subterrània que recollia les aigües de les fonts ubicades als entorns i les portava a les "basses de la Seda", construïdes el 1832 per obra de Narcís Menard.

Part superior del pont de Can Claverí, amb el rec i el camí. Foto Jordi Vilalta

Actualment el pont-aqüeducte de Can Claverí és de propietat municipal i protegit i catalogat com a Bé Cultural d'Interès local al catàleg de patrimoni. El 1993 es va reparar a causa del seu mal estat, ja que fins aquell moment presentava símptomes d'enfonsament i es trobava cobert per vegetació i bardisses.

Vista del rec situat sobre el pont. Foto Jordi Vilalta

Als voltants del pont trobem una pollancreda d'un 67 exemplars de Populus nigra italica així com un espai enjardinat.

Vista del pont i el seu entorn des de la banda oest. Foto Josep Maria Pérez

És un punt força interessant del nostre patrimoni local, no lluny del centre de la ciutat, al qual podem accedir fàcilment.

dimarts, 12 de maig de 2020

Can Serrafossà, una masia encara ben viva

Enmig dels camps de cultiu que es troben a ponent del terme municipal de Rubí trobem una masia que, al contrari d'allò que ha passat en moltes altres, encara conserva la seva funció agrícola i de fet sempre la veiem rodejada de vehicles i tractors destinats a les tasques del camp: és la de can Serrafossà, situada prop del camí de can Balasc i catalogada pel nostre Ajuntament com Bé Cultural d'Interès Local.

La masia de can Serrafossà  a l'actualitat, Foto Jordi Vilalta

La que veiem actualment no és molt antiga, si bé per les rodalies han aparegut restes d'època romana, com veurem després. De fet el testimoni més antic data del 1383, any en què molts pagesos dels masos escampats per les terres subjectes al senyor del castell aconseguiren alliberar-se dels mals usos feudals. En aquells temps el precedent de l'actual casa pairal era un d'aquests masos, el mas de la Rovira i a l'acta de redempció d'aquelles pesades obligacions figura Guillem Despí com a signatari.

Al segle XV la casa, que canvià el seu nom pel de mas Fossar, pertanyia al monestir de Sant Llorenç del Munt. Al fogatge (una mena de cens d'aquella època) apareix un cert Anthoni Fossar, del mas Fossar (o Fossà), i a la Sagrera, el barri que es va anar formant al costat de l'església de Sant Pere, figura al document esmentat Jaume Fossar, potser parent d'Antoni.

La masia vista des del camí. Foto Jordi Vilalta, 2010

Una altra dada important de la història d'aquesta casa la trobem a la segona meitat del segle següent: el 1576 Montserrat Fossar, filla de Nicolau Fossar, es va casar amb Jaume Serra del Molí (de l'actual masia de can Serra) i fou a partir d'aquell any quan va començar el llinatge dels Serra-Fossà i després Serrafossà (els dos cognoms s'uniren en un), producte de la fusió de les dues famílies.

La masia, a partir d'aleshores també va conèixer un cert període de prosperitat. Sabem que durant el segle XVII al seu càrrec estaven els alous (peces de terra) Poal i Clopes. De fet, l'estructura bàsica de la casa, que gira en torn a un pati tancat on donen dependències com la masoveria i els estables, data de principis del segle XVII i no es conserva cap resta del seu passat medieval, cosa que ens indica que s'hi va fer una profunda reestructuració. Un clar testimoni són les restes de l'escut heràldic que encara avui en dia es pot veure a la llinda de la finestra principal de la façana, acompanyat de la inscripció "Gaume Sera 1601". Jaume Serra o Serrafossà seria, doncs, qui faria aquelles obres de renovació del casal i també qui fou batlle de Rubí entre 1602 i 1605, i posteriorment entre 1614 i 1617.

Els camps que envolten la masia. Foto Jordi Vilalta, 2015

I és que molts amos de masies ostentaren al consell municipal (després ajuntament) els càrrecs de batlle o de regidors entre els segles XVI i XIX. De can Serrafossà, a més d'en Jaume, constatem als segles XVIII i XIX Miquel Serrafossà, batlle entre 1734 i 1735 (per cert, al cadastre de 1717 apareix un Miquel Serrafossà, potser ell o el seu pare); Antoni Serrafossà, entre 1780 i 1784; Josep Serrafossà, de 1799 a 1801, i, finalment, Josep Borrell, descendent directe de la família dels Serrafossà (del qual parlarem una mica després), entre 1891 i 1901. Els propietaris rurals de les diverses masies escampades pels camps de Rubí formaven l'oligarquia local de terratinents que regia els destins de la població, en el context d'una societat clarament patriarcal.

El segle XIX és una etapa de gran prosperitat de la vinya a Rubí. S'ha constatat, mitjançant un document que el 1850 signaren uns 189 rabassaires de la població, a més d'altres pertanyents a altres municipis, per tal de constituir una societat que serviria per la seva defensa judicial i la seva ajuda mútua (una mena de sindicat de l'època), que la masia de can Serrafossà disposava d'11 quarteres (4 peces de terra) treballada per aquests parcers. No era de les propietats més grans del terme, però sí de les importants, amb moltes terres dedicades bàsicament al cep. Precisament del segle XIX daten algunes reformes fetes a la casa, com el portal o les golfes (es conserva d'aquesta època la part esquerra, mentre que la part dreta és producte d'una intervenció del segle XX, com veurem).

Als anys 80 del mateix segle, els camps de can Serrafossà segueixen destacant-se per la qualitat de les seves vinyes i el seu producte, l'apreciat vi. L'amo d'aquells temps, Josep Borrell, va guanyar una medalla de plata a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, juntament amb Domènech Margenat, propietari de can Pi de Vilaroch.

Mostra de vehicles i elemnts agrícoles als afores de la masia. Foto rubi.cat

Ja ben entrats al segle XX, constatem que el 1942 Isidre Borrell va vendre la masia a Manuel Bofarull, el qual va iniciar unes obres de reconstrucció, entre elles, la renovació de la meitat dreta de les golfes, entre 1942 i 1944. Durant els anys en què casa i terres eren possessió dels Bofarull, part de l'edifici es feia servir per emmagatzemar gra i elaborar pinsos, encara que en morir en Manuel, la seva vídua va ampliar i adaptar la casa durant els anys 60. No obstant hem de pensar que normalment els amos no vivien a les mateixes cases pairals, sinó que eren els masovers qui se'n feien càrrec i cultivaven les terres.

Durant els anys 70 la família propietària va començar a vendre terres pertanyents al patrimoni de la masia que foren poblades ben aviat per casetes unifamiliars amb jardí (és l'inici de l'actual urbanització de Can Serrafossà), malgrat que les terres més properes a la casa seguiren destinades al cultiu agrícola, com veiem encara ara.

El 1978 la hisenda va passar a mans de Francesc Tarragó, gendre dels Bofarull, i encara continua sent-ne el propietari. Des de fa molts anys els Cantó (actualment en Jordi) han estat els masovers que cuiden de la casa i cultiven els terrenys dels voltants.

Encara que hem dit al principi que no és molt antiga la casa pairal si comparem amb d'altres de Rubí, no podem finalitzar aquesta entrada sobre can Serrafossà sense dir que a les seves rodalies han aparegut vestigis arqueològics datats entre finals del segle II aC i el segle IV de la nostra era que demostren l'existència d'una vil·la o establiment rural d'època romana, precedent de l'actual explotació agrícola.

Una masia encara ben viva!

divendres, 1 de maig de 2020

Antigues basses i safarejos públics de Rubí

Des de sempre, l'aigua ha estat un element imprescindible per a la vida de les persones. No només com a aliment necessari i vital per al cos, sinó també per altres funcions tant importants com la higiene individual, la neteja dels elements indispensables en al nostra vida quotidiana i el regatge dels horts i les plantacions, entre molts altres aspectes.

Abans de la instal·lació de l'aigua corrent, que a la població de Rubí va tenir lloc el 1897, els rubinencs i rubinenques es proveïen d'aigua per a usos domèstics a través de pous comunals i de recs com el del Clausell. No obstant, després d'aquella data, per netejar la roba, qui no disposava de safareig a casa, n'existien de veïnals i també es comptava amb les basses que hi havia a diverses masies, fàbriques i molins, l'aigua de les quals també era utilitzada per regar els horts de les rodalies. També es podia rentar la roba als gorgs dels torrents o a la riera de Rubí. Se sap que al costat del complex del Vapor Nou s'aprofitava l'aigua del torrent de Can Xercavins per efectuar aquesta labor. i alguna font, com la del Felip, també era usada com a safareig en ocasions.

D'on venia l'aigua que era utilitzada a les cases i que també alimentava no pocs safarejos i basses del centre de Rubí? Existien, com hem apuntat bans, molts recs que creuaven la població. El més important era el del Clausell, que procedia d'una deu d'aigua situada a la zona de Can Serra i que fou dirigida a la zona del Bullidor. Aquest rec públic ja està documentat al segle XV i travessava el poble de nord a sud. Alimentava les basses de la Seda (d'on es teia aigua per regar horts) i després passava pel carrer de Terrassa fins arribar a la plaça de l'església de Sant Pere i continuar cap a migdia per l'actual carrer de Maximí Fornés i el del Dr. Ramon Turró. Un altre ramal, segons alguna font, discorria més a est, pel carrer de Rafael de Casanova. Atès que l'aigua que portava era per al consum de les cases, estava prohibit que els animals hi abeuressin.

Safareig de l'hort del Teies. Foto Jordi Vilalta, juny de 2013.

Hem parlat de pous comunals. Els dos més importants eren ubicats al conjunt rural de Ximelis i al costat de l'església de Sant Pere, i moltes cases també tenien el seu petit pou propi. Però l'element més utilitzat eren els safarejos veïnals situats a diverses cases del poble, utilitzats sobre tot per qui no disposava de pou a casa. Eren de propietat privada i es permetia que les veïnes (en aquells temps rentar la roba era una tasca només efectuada pel gènere femení) acudissin a rentar la roba. En alguns llocs era de franc, però en altres sembla que s'havia de pagar una certa quantitat. Per exemple, està constatat que a l'actual carrer de Maximí Fornés, per on passava el Clausell, hi havia dos safarejos públics als quals s'accedia des del pati del Cafè Cot (popular per les seves cambreres...), on ara es troba la fruiteria Obiols, i que un d'ells era cobert i per tant tenia un preu més elevat. El Clausell també alimentava el safareig veïnal de la casa Rufé, l'edifici que ara allotja la seu central de l'Ajuntament de Rubí. Més avall, al carrer de Ramon Turró hi havia el de ca l'Evaristo a principis del segle passat i una mica més al sud, alimentat també pel Clausell, el de la casa Xirinacs (protagonista del llibre de memòries d'Olga Xirinacs El rec), que regava els horts d'aquesta residència. De fet, moltes cases benestants que disposaven de jardí i hort tenien la seva bassa, com Cal Met Lleó, que, depenent de la voluntat del propietari, era utilitzada com a safareig per al veïnat.

Al carrer de Sant Cugat, cal Ferro també disposava d'un safareig que era utilitzat per les veïnes per tal de netejar la roba de casa. Cal també esmentar el de cal Turu, a una casa del carrer de Sant Miquel, ara desaparegut, que era obert a totes les persones que volguessin usar-lo sense res a canvi i que va restar actiu des de la guerra civil fins als anys 70 (informació facilitada per Guadalupe Villaret). Veiem, dons, com molts anys després de l'arribada de l'aigua corrent aquests safarejos i basses encara estaven en servei.

Un dels més destacats i que encara avui en dia podem contemplar està situat al jardí del Museu Etnogràfic Vallhonrat, també utilitzat per regar els horts de la masia i rentar la roba. En aquest safareig hi podien fer la seva labor fins a cinc persones a la vegada i s'hi accedia pel passatge de la Creu. De fet, com ens informa Pere Bel, junt amb el que es conserva a la casa del cal Ferro, són els últims que queden al casc urbà de la ciutat.

Safareig del jardí del Museu Vallhonrat. Foto Pere Bel

A moltes masies de Rubí també hi havia basses que eren utilitzades com a safarejos ocasionalment. El més ben conservat es troba prop de la casa de can Xercavins, a 700 metres al nord-oest, aproximadament i a tocar del torrent. És l'anomenat safareig de l'hort del Teies, nom d'un parcer de la masia que precisament era anomenat "el Teies". L'estructura podria datar fins i tot del segle XIX i presenta una planta rectangular, com, per exemple, el situat al costat de la font de Sant Muç, que després esmentarem.  L'aigua que emmagatzemava era utilitzada per regar els horts i també per rentar la roba, i procedia d'un pou antic situat al costat del safareig. Alguns estudiosos locals han sospitat que aquesta bassa del Teies era usada també per diverses masies de les rodalies, a més del casal de can Xercavins: ens referim a can Feliu, Ximelis (que no obstant, disposava d'un pou com abans comentàvem) i can Casanovas.

Safareig de l'hort del Teies. Foto Jordi Vilalta, 2015

Dins el mateix àmbit rural, també hem de fer esment de la bassa situada al costat de la font de Sant Muç, descoberta i recuperada el 2011 durant les labors de rehabilitació portades a terme per diverses entitats de Rubí. L'estructura, de planta quadrangular, feia la funció de distribuir l'aigua als horts de can Ramoneda que eren ubicats al costat del torrent.

Bassa de la font de Sant Muç, 2013. Foto Jordi Vilalta

I ja que parlem de can Ramoneda, hem de dir que es conserva en molt bones condicions la bassa de la masia, alimentada per la mateixa mina que proveïa d'aigua la de Sant Muç i que venia del torrent proper.

Safareig de can Ramoneda. Foto de la web de la masia.

Esmentem altres basses i safarejos situats a masies de Rubí. A la zona de les fonts de can Roig, al costat mateix de la del Carme es situava la bassa que regava els horts dels voltants, però cal dir que a la mateixa casa també comptaven amb el seu safareig. Ca n'Oriol també disposava d'una petita bassa, al tocar de la casa, i can Sant Joan comptava amb una estructura semblant a un safareig, al costat de la llera del torrent dels Alous.

Bassa de les fonts de can Roig, desembre de 2013. Foto Jordi Vilalta

Molts dels conjunts industrials apareguts al segle XIX també necessitaven la seva bassa d'aigua per proveir-se d'energia. I era també utilitzada per altres funcions com el regatge d'horts. Així, a la Llana hi havia una construïda el 1823 de forma triangular, de la qual el 1989 encara restava la boca del rec que es dirigia a la riera per alimentar-la del líquid element. Altres fàbriques que també tenien la seva bassa eren les del Vapor Vell, a terres de ca n'Alzamora, proveïda de l'aigua que venia del torrent de can Xercavins gràcies a una resclosa, i posteriorment també la del Vapor Nou. Les més importants, però, serien les basses de la Seda, al costat de la fàbrica que va fundar Narcís Menard a l'Escardívol a la primera meitat del segle XIX (que ja al segle passat seria el Rubí Industrial), datades del 1836 i reconvertides en piscines municipals als anys 50.

Obrers del Rubí Industrial netejant les basses de la Seda. Foto Salvador Casanovas

Però també els molins situats al costat de la riera posseïen les seves basses. Així, la situada al molí de la Noguera, desapareguda a causa de la rierada del 1962, recollia l'aigua que sobrava de la del Vapor Vell. Una mica més al sud, el molí dels Bessons (també inexistent avui en dia) disposava d'una bassa que regava els horts adjacents. I el molí del Castell, a can Claverí, també tenia la seva, que va ser destruïda als anys 80.

Al llarg del segle XX, a poc a poc, l'ús de les basses i safarejos comunals va anar disminuint a mesura que es popularitzava l'aigua corrent. No obstant, i com a colofó a aquesta entrada, direm que quan es feren els blocs del 25 de Setembre, també s'hi instal·laren uns lavabos i safarejos comunals per als inquilins. Recordem que les "cases de fusta" que es bastiren a les immediacions per allotjar les famílies supervivents de la rierada i que foren el precedent del complex del 25 de Setembre ja disposaven de 24 safarejos.


divendres, 24 d’abril de 2020

La zona de Can Tiraïres: detalls amagats de la seva història

La zona situada en torn a la desapareguda masia de can Tiraïres, on es troba l'ara abandonat camp de golf i els blocs del barri del Pinar, travessada per l'autopista C-16, té amagats molts detalls interessants de la nostra història.

El desaparegut mas de Can Tiraïres. Fons Marroyo

Comencem parlant del camí que travessa el camp de golf venint del parc de Ca n'Oriol i acabant sobre l'autopista, a la zona de Penjallops. Passava pel costat del mas (enderrocat cap als anys 80 definitivament) després d'haver partit de la masia de Can Sant Joan, per anar cap a l'ermita de Sant Feliu de Vilamilanys. En aquesta àrea tenim constatada presència humana des d'època neolítica (farà uns 5.000 anys) i també de l'edat del Bronze (segon mil·lenni abans de la nostra era). D'època romana, al camí, han aparegut fragments d'àmfores, i a les parets de la petita masia sembla que s'hi poden veure incrustats elements romans com teules o trossos de dolium (grans gerres on es guardaven aliments).

Camí de Can Tiraïres abans de la construcció del camp de golf. Foto CEPNA

Hem d'esperar al segle XV, no obstant, per tenir testimoniat el mas Fontanilles, que era el nom que tenia en aquells temps la casa. El document, de 1445, es troba a l'arxiu notarial del monestir de Sant Cugat i d'ell s'extreu que el mas pertanyia a la parròquia de Sant Feliu de Vilamilanys (com també la masia de Can Barata, l'actual barri del Pinar i tot el què és Penjallops). Aquesta parròquia havia estat una de les cinc de la demarcació territorial del monestir de Sant Cugat del Vallès, per després, el 1436, passar a ser sufragània de Sant Quirze de Terrassa.

El mas de Can Tiraïres. Font: Salvador Casanovas

Des de 1840 el casal va prendre el nom de Can Tiraïres (nom de procedència desconeguda) i el propietari era Josep Mas, mentre que el masover es deia Isidre Vilardell (era rubinenc). El 1885 va passar a dependre del terme municipal de Rubí i de la parròquia de Sant Pere.

Se sap que era petita, que tenia parets de tàpia i còdols, amb cantonades de maons segons les fotografies, un celler i un recer per a ramats d'ovelles.

El 1936 hi vivia Francesc Salvatella, desaparegut a la guerra civil.

Finalment, per completar els apunts històrics de la masia, direm que a l'època de l'anomenada "Transició", quan l'edifici ja estava en ple procés d'enderrocament, pels bosquets dels voltants (ara ocupats per l'abandonat camp de golf) s'hi reunien de manera clandestina grups de sindicalistes pertanyents a Comisions Obreres.

Als anys 80 ja no quedava res de l'antic mas de Can Tiraïres.

Un altre element que abans es trobava més prop del mas i que ara encara perdura, però situat a l'altra banda de l'autopista és la font. No obstant, allò que només en resta avui en dia és un raig d'aigua, canalitzada des de la deu original. Aquesta font ja surt esmentada al programa de Festa Major de 1912 (on es podia veure una llista de fins a 30), però en canvi no apareix a un mapa que va elaborar el 1923 el professor de les Escoles Ribas Martí Tauler. El 1986 es va tornar a posar en valor el raig, que regava una zona d'horts provisionals (ara desapareguts) i fa uns anys l'Ajuntament de Rubí va rehabilitar aquesta petita zona restaurant l'entorn de la font i plantant algunes espècies vegetals. Avui en dia, fins i tot, hi trobem un hotel d'insectes.

Obres de condicionament de la font de Can Tiraïres, 2015. Foto Jordi Vilalta

Com a colofó final esmentarem el torrent de Can Tiraïres, que en aquest lloc forma part del de Ca n'Oriol (és sabut que el nom dels rierols i altres aqüífers canvien segons les masies de les terres que recorren).

Segur que molts no sabíeu que en aquest apartat racó del terme de Rubí s'amagaven tants detalls interessants.

dimarts, 21 d’abril de 2020

Ciutadans i ciutadanes romans de Rubí

Roma tenia una societat estratificada i desigual. No totes les persones gaudien dels mateixos privilegis ni eren iguals davant la llei. En aquest aspecte, calia destacar aquells que eren ciutadans, dels que no, i a més tenir en compte la gran quantitat d'esclaus que des del segle II aC començaren a nodrir les hisendes dels potentats.

I els mateixos ciutadans, des de finals de la República, també es dividien en ordes, d'acord amb la seva fortuna: els senadors eren els més rics, als quals seguien els pertanyents a l'orde eqüestre, que podien optar a determinats càrrecs. Finalment seguia la plebs, tant la rústica (que vivia al camp i als llogarrets) com la urbana (a les grans ciutats).



S'esdevenia ciutadà romà per naixement (per tenir pare i mare ciutadans), per ser un esclau alliberat o per decisió del poder (com a recompensa, per exemple, per haver servit com a tropa auxiliar a les legions o per haver ajudat a Roma en accions militars). Els pertanyents al primer d'aquests grups eren els anomenats ingenui (nascuts lliures).

Per altra banda, els peregrini eren les persones lliures que vivien a l'imperi, però que no tenien la ciutadania romana.

A la base de la piràmide social trobem finalment els lliberts (que eren esclaus que havien esdevingut ciutadans després d'alliberar-los el seu amo) i els esclaus.

En aquesta entrada parlarem dels ciutadans i ciutadanes romans ingenus que tenim testimoniats a Rubí, mentre que en alguna altra ocasió farem referència a lliberts i esclaus, que també n'hi havia.

Els seus noms apareixen en diverses inscripcions sobre pedra trobades al territori rubinenc i també en un esgrafiat fet a un fragment de ceràmica.

Domici Macrí (o Matern)

El nom i cognom d'aquest ciutadà romà es va trobar inscrit en un fragment de pedestal trobat a la runa de l'ermita de Sant Genís datat de mitjans del segle I dC. Segon les investigacions de M, Mayer, estaria dedicat a Luci Domici Macrí (o potser Matern), fill de Luci Domici Màcer. El fet que la inscripció estigui gravada a un pedestal pot fer pensar que aquest Domici hagués exercit algun tipus de càrrec municipal. Hem de dir també que els cognoms Macrí i Matern són freqüents a la península hispànica.

Fragment de pedestal dedicat a Domici Macrí o Matern.
Foto Fundació Bilblioteca-Museu de Rubí

Luci Furi

Aquest praenomen (el nom de pila, podríem dir) i nomen (que indica la família) el trobem inscrit al seient d'un banc romà de finals del segle I dC que va aparèixer a la zona de Can Xercavins, en un lloc proper a la via del tren. Potser, com l'anterior individu esmentat, hauria format part de l'elit local de Rubí (l'antiga Rubricata?) i hauria pagat aquest banc com a contribució (munus) a la comunitat.

Banc romà amb la inscripció dedicada a L. Furi.
Foto Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Pòrcia Serana i Luci Porci Nepot

A una làpida funerària de marbre de Carrara de mitjans del s. I dC que es va trobar a un camp de Ca n'Oriol apareixen Pòrcia Serana i el seu fill Luci Porci Nepot, mort als 27 anys d'edat. Els cognoms Serana Seranus apareixen en altres llocs de l'actual Catalunya i a la resta de la península; també a la Gàl·lia Narbonensis (sud-est de l'actual França), Aquitània (sud-oest del mateix país) i l'Àfrica proconsular (més o menys l'actual Tunísia). Els Porcis podrien ser descendents d'indígenes romanitzats que adoptaren el mateix nom del cònsol Marc Porci Cató, que vingué a les nostres terres a principis del segle II aC per tal de sufocar la gran rebel·lió ibera. Una branca de la família dels Porcis prengué el cognom de Nepos ("Nebot").

A la làpida de Rubí el fill va prendre el mateix nom de la mare, cosa que pot indicar que aquesta potser havia enviudat quan Luci va néixer.

Reproducció de la làpida dedicada a L. Porci Nepot. Foto Jordi Vilalta.

Juli

Trobem aquest nom testimoniat en dos llocs: a un petit altar votiu trobat a Can Fatjó i a un altre que va aparèixer a Ca n'Oriol, els dos datats entre els segles I i II dC. No presenten cap prenom i cognom en els dos casos.

Altar de pedra de Can Fatjó. La part superior
i la inferior pertanyen a peces diferents.
A la inferior es troba la inscripció dedicada a Juli.
Foto Fundació Museu-Biblioteca de Rubí

Musa

És un cognom femení (amb tota possibilitat) que apareix en un esgrafiat gravat a un fragment de terra sigillata (un tipus de ceràmica fina de taula, de vernís vermellós) feta a les Gàl·lies, de mitjan segle I dC, i trobada a Can Fatjó, Musa seria la propietària del vas.

Fragment de ceràmica amb l'esgrafiat Musa.
Publicat per Marc Mayer el 1981 a la revista Faventia.

Cai Egnatulei (o bé Egnatul o Eruci)

Només conservem les lletres C i E d'aquesta persona a una làpida que va sorgir entre les runes de la masia de Can Vallhonrat, datada entre finals del segle II i el III.

Així, doncs, tenim testimoniats al terme actual de Rubí dues ciutadanes romanes, Pòrcia Serana i Musa, i sis ciutadans, Domici Macrí, Luci Furi, L. Porci Nepot, dos amb el nom de Juli i un tal Cai Egnatulei (que també podria haver tingut els noms d'Egnatul o Eruci).

Existeix també una làpida dedicada a un cert Clodi Urs per part de Marc Clodi Higí i Clòdia Gratil·la, però no està clar encara que siguin ciutadans romans ingenus i és més probable la seva adscripció a la categoria dels lliberts, igual que Clodi Urs. En parlaríem en una altra ocasió.

dijous, 16 d’abril de 2020

Els inicis del barri de Les Torres

A la part sud del casc urbà de Rubí s'aixeca un conjunt de blocs d'habitatges, de 8 a 9 plantes la majoria, que forma part del skyline actual de la nostra ciutat. Són Les Torres.

Les Torres des de la Cova Solera. Foto Jordi Vilalta

Poblats avui en dia bàsicament per persones de classe obrera i molts immigrants estrangers, constitueixen quasi el 15 % de la població total de Rubí. I és que fa uns 10 anys hi estaven censats uns 11.700 habitants. La seva superfície també és considerable: 7.500 metres quadrats que ocupen molts terrenys de la desapareguda masia de can Cabanyes.

Si bé avui en dia el complex que sempre s'havia batejat com a "residencial" disposa de tots els serveis públics necessaris (molts d'ells municipals) com col·legis i instal·lacions esportives, entre d'altres, van passar bastants anys des que es va posar la primera pedra fins que els seus habitants pogueren gaudir-ne.

Postal de  finals dels anys 70.

Primer de tot, abans de començar a exposar la petita història de la construcció de Les Torres i de la progressiva implantació dels seus equipaments, direm que el nom ve de les torres o cases residencials que la família Massana va fer edificar a les rodalies, precisament a l'actual avinguda que porta el seu nom.

Ens hem que remuntar al 1963 quan la família Llobateras, els amos de la masia de can Cabanyes, van vendre les seves terres i la casa pairal a una immobiliària que de fet ja tenia pensat construir-hi un imponent complex residencial, amb plena connivència de l'alcaldia "desarrollista" de Manuel Murillo.

En primer lloc la constructora Bibloc va edificar els blocs situats a l'entorn de la plaça dels Nens, a la banda sud. A partir de 1968 començaren les obres de Les Torres pròpiament dites, a càrrec de la constructora Tejala, en dues fases. A la primera, fins 1969, es construïren els blocs que es situen al voltat de l'actual plaça de la Constitució, així com l'edifici Torreblanca. A partir de 1974, després de l'enderrocament de la masia de can Cabanyes, varen ser aixecats els restants edificis, situats més a l'est, fins als marges del torrent de l'Alba. Aquests constituïren l'ultima promoció dels habitatges.

1968: es comença a construir la primera fase de Les Torres

Es va impulsar una notable publicitat del "conjunto residencial" i de fet els primers pisos de Les Torres es van vendre molt ràpidament, bàsicament a causa de la seva proximitat amb l'estació dels ferrocarrils, que comportava una gran facilitat de comunicació amb les ciutats de Barcelona i Terrassa, més en una època en què no totes les famílies podien tenir un automòbil propi.

Anunci de venda de pisos de Les Torres. Setmanari Rubricata.

No obstant, com succeïa en molts nous barris de Rubí (i de les perifèries de les ciutats catalanes en general) en aquells temps la manca d'infraestructures bàsiques era un fenomen habitual. Veiem ara com varen anar sorgint els principals equipaments i també l'activa associació de veïns del barri, una de les primeres de Rubí.

Construcció de Les Torres. 1969.

Un dels principals serveis (si se'ns permet utilitzar aquesta expressió) seria el del gran cinema Rubí Palace, als edificis de la primera promoció, des de 1969, un dels més grans de l'estat espanyol, amb 1.800 localitats.

Programa inaugural del Rubí Palace.
Arxiu Salvador Casanovas

El mateix any es va constituir la tinença parroquial per tal d'habilitar un local com a parròquia per a la naixent comunitat. Aquesta va començar a ser operativa el 1972, amb mossèn Blai Blanquer (que, per cert es destacà, entre altres persones, en impedir, en va, l'enderrocament de la masia dos anys després). La parròquia, en un primer moment, feia servir els baixos d'un dels edificis, que en principi anaven destinats a usos comercials, i d'aquí el nom popular de "Santa María de la Tienda" en aquells temps inicials, i és que l'església seria consagrada a la Mare de Déu en honor d'una imatge de la Verge que s'havia ubicat a la masia de can Cabanyes. Finalment, entre 1977 i 1978 es va construir el temple definitiu (un dels arquitectes va ser-ne Miquel Llugany, primer alcalde del Rubí democràtic),  beneït el 1977 i dedicat a Santa Maria de Rubí.

Imatge de Santa Maria de Rubí

L'associació de veïns de Les Torres, com ja hem apuntat, fou una de les primeres de Rubí, després de les del Pinar i de Can Vallhonrat. Va néixer el 1974 i en un principi no disposava de cap local per reunir-s'hi; aprofitava el que ocupava la parròquia de Santa Maria, és a dir, "la Tienda", fins que el 1978 ja van tenir-ne un de propi. Abraçaria també el sector d'habitatges de Rubí 2000, molt lligat al barri de Les Torres. Un dels membres més destacats va ser Llàtzer Cañizar, que lluità activament contra la massificació del barri i contra la manca de serveis i que després seria regidor del PSUC al primer ajuntament de la democràcia. Una de les principals accions que va fer l'associació, quan encara manava l'últim alcalde franquista a Rubí, va ser la lluita perquè es reconegués la il·legalitat de molts aspectes de la construcció del complex "residencial", en base a l'excés d'habitatges, que superava el marc legal, cosa que es va reconèixer el 1977.  Entre moltes altres coses, també denunciaren la presència de rates als edificis Boreal i Calypso.

Actual seu de l'associació de veïns de Les Torres i Rubí 2000

El mateix any que va néixer l'associació de veïns i s'enderrocà la masia, el 1974, el Banc Central va instal·lar-hi una oficina al complex, i el 1975 s'hi establí una "Asamblea de los Hermanos" (és a dir, un local de culte protestant) a l'edifici Calypso.

Enderrocament de la masia de Can Cabanyes per fer la segona fase de les Torres.
Foto Josep Maria Escoda

Però potser allò que calia amb més urgència seria un centre escolar. És sabuda la manca d'infraestructures educatives a Rubí als anys 70, que tenien que absorbir la gran població infantil producte de la immigració massiva d'aquelles dècades i més als barris de nova creació. Ja el 1968 s'hi va crear la guarderia Ixent i el 1976 un grup de pares i mares i un mestre del parvulari Baldufa van crear la Cooperativa Escola Baldufa a una de les cases residencials dels Massana, que després esdevindria el col·legi Torre de la Llebre. Fins el 1980 no s'acabaria de construir el CEIP Maria Montessori a la zona de les Torres amb elements prefabricats, tot i que ja esta va previst des del 1977.

El col·legi Torre de la Llebre el 2011. Foto Jordi Vilalta

Així doncs, a principis dels anys 80 els principals serveis i equipaments en aquest barri ja estaven consolidats, no sense haver lluitat per a aconseguir-los en molts aspectes. Mancarien encara moltes qüestions per millorar que encara segueixen vigents als nostres dies.