Quan la plaça de l'església era un cementiri

La plaça del Dr. Guardiet actualment és un espai de socialització ciutadana que es troba al redós de la més que mil·lenària església de Sant Pere de Rubí.

No obstant, fa centenars d'anys el seu aspecte i també les seves funcions eren molt diferents de les d'ara; a més de lloc de reunió, era zona de mercat i cementiri.

Vista de les excavacions de 1993 a la part sud de l'església. Foto J. M. Roset

Per trobar els orígens d'aquest espai d'enterraments que es situà durant molts segles al costat de l'església de Sant Pere, ens hem d'endinsar als segles del baix imperi romà, quan el cristianisme començà a tenir força peu a les nostres contrades i fou a poc a poc adoptat per les classes dirigents. 

És molt possible que a mitjans segle V la gran vil·la romana que ocupava el centre de Rubí incorporés a les seves dependències un conjunt dedicat al culte cristià, atès que molts membres de les elits es convertiren a la nova religió, l'oficial de l'imperi romà a partir de finals del segle IV. Aquest possible temple paleocristià, base i precedent de la futura església de Sant Pere, aniria rodejant-se gradualment d'enterraments, com seria costum a partir d'aleshores. Tot això cau en l'àmbit de la hipòtesi encara que ens ho fa pensar les troballes que descriurem a continuació.  

L'any 1946, segons explicava l'historiador local Josep Serra, es van efectuar unes rasses on ara es troba la part de la plaça del Dr. Guardiet, en aquells temps ocupada per l'antiga fonda de cal Sabaret i ara per diverses terrasses de bars, dins del context de les obres que havien de culminar amb l'aixecament de l'edifici ara enderrocat de l'antiga biblioteca, museu, correus, etc. Els obrers van descobrir una necròpolis o cementiri amb enterraments els més antics dels quals molt possiblement eren datats entre el segle V i el X. Eren elaborats a base de teules planes disposades formant una mena de cabana de planta rectangular (a Itàlia les anomenen "alla capuccina"). També en trobaren altres directament excavats al terra que eren coberts amb pedres planes procedents de can Calopa, aquests molt probablement d'època posterior. Va aparèixer també una tomba infantil constituïda per una àmfora romana dels segles V o VI dC en la qual el cap del nen (o nena) mirava cap a l'església i els peus eren a orient (cal dir que en aquella època era comú l'ús de recipients amfòrics com a lloc de sepultura d'infants). 

Aspecte que tindria una sepultura de teules.
Museu Etnogràfic Vallhonrat. Foto J. Vilalta

Si ens remuntem encara més abans quant a descobriments arqueològics, hem de dir que a principis del segle passat, concretament entre els anys 1927 i 1928, van aparèixer al subsòl  de l'altar de la Puríssima, a  l'església de Sant Pere, unes sepultures antropomorfes (en forma de cos humà) cobertes també amb lloses de can Calopa i que molt probablement es troben datades al segle X. Dins d'una d'elles va aparèixer una mena d'amulet de pedra amb un forat.

Enterraments medievals descoberts els anys 20
sota l'església de Sant Pere. Revista Saba Nova, 1926

El 1993 l'empresa Arqueociència, amb motiu de les obres de la plaça del Dr. Guardiet d'aquells anys, va efectuar-hi una intervenció que, entre moltes altres coses, confirmaria la continuació de la necròpolis en època medieval, situada, com és habitual al món cristià d'aquell temps, al costat de l'església parroquial.

Les sepultures més antigues que varen excavar, no obstant, no eren d'època baix imperial, sinó del segle X. És bastant probable que la construcció del cementiri medieval fes que es destruïssin tombes i estructures romanes anteriors. De fet es van trobar a algunes tombes elements romans reaprofitats, cosa que també demostra la continuïtat de l'espai com a necròpolis.

Es descobriren 76 enterraments, dels quals 20 eren infantils, en una àrea que, a ran d'una nova intervenció efectuada el 1994, es va saber que des de la porta de ponent de l'església arribava fins al bar de Can Nadal, aproximadament. Segons els arqueòlegs que intervingueren, encapçalats per Goretti Vila, les sepultures medievals eren de set tipus: de fossa simple, piriforme (en forma de pera), antropomorfes, excavades al terreny natural, de protecció parcial, antropomorfes amb una protecció de lloses, còdols o altres elements, i de forma indeterminada. Les aparegudes davant del bar Can Nadal el 1994 eren de fossa simple i de coberta de lloses. A tota l'àrea del cementiri medieval les més abundoses eren les de fossa simple. Totes estarien cobertes i algunes serien utilitzades novament en una època posterior.

Diverses tombes trobades a la plaça del Dr. Guardiet entre 1993 i 1994. Font: Arqueociència

El 1994, any en que es va confirmar la gran extensió de la necròpolis, també es descobriren dues sepultures posteriors al segle XV que disposaven d'una caixa de fusta, i un ossari datat entre els segles XVI i XVIII. En aquests temps un simple sudari cobria el cos del difunt o difunta i deixava lliure la cara, els mans i els peus; les seves restes eren transportades en una llitera fins a la fossa on reposaria. Poques persones eren enterrades dins un taüt de fusta, cosa que demostra la singularitat de les dues sepultures abans esmentades.

Deixant de banda la descripció de les cerimònies funeràries, direm que durant els segles posteriors a l'edat mitjana hi havia persones privilegiades com rectors, clergues o prohoms de les masies més importants que tenien dret a rebre sepultura dins el temple parroquial o en el subsòl d'alguna capella de les que varen començar a edificar-se després del segle XV. El 1657 Barthomeu Pich de Vilaroch, de la masia del mateix nom, fou enterrat sota la capella de Nostra Senyora del Roser i el 1732 Maria Frulles, de la Torre de la Llebre, va rebre sepultura sota la capella dedicada a la Verge Maria. Per donar un exemple de religiosos que varen rebre aquest privilegi, afegirem que el 1830 va ser enterrat sota la capella del Sant Crist el cos del rector Jaume Coinars.

Abans que el 1847 el cementiri parroquial es traslladés a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps dins les possessions de la marquesa de Moja amb la qual es va fer el contracte pertinent, encara es van fer algunes rehabilitacions durant el segle XIX. El 1811 es va arreglar la teulada i la paret, i el 1844 s'hi plantaren uns 50 arbrets.  Curiosament, en un plànol del centre de Rubí datat del 1862, encara es veu una àrea a la part sud i occidental de l'església amb la llegenda "cementerio antiguo". 

Planell de la plaça de l'església de 1962, fet per Pau Tambrú
on es pot veure la ubicació del cementiri antic.

Durant quasi cent anys la necròpolis parroquial de la gent de Rubí, doncs, estaria ubicada a l'actual plaça de la Sardana, en aquells temps uns terrenys situats als afores de la població, fins que a mitjans del segle passat, el 1944, es va traslladar a l'actual emplaçament a can Rosés.

Bibliografia

- Arqueociència, 1994a: "Resultats de les excavacions de la Plaça Dr. Guardiet", Ressenya, 36, març de 1994, p. 6.

- Arqueociència, 1994b: "Prospeccions arqueològiques a la plaça del Dr. Guardiet", Ressenya, 38, maig de 1994, p. 5.

- Bertran, J. L,, 1986: "Família i mort en una petita comunitat rural (segles XVI al XVIII)", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, p. 145-167.

- Margenat, F., 1985: "Els orígens de la parròquia de Sant Pere (3a part)", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 19, desembre de 1985, p. 54-64.

- Montiel, J., i Parras, J., 1998: "L'església i el clergat a Rubí durant el segle XIX", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, 42, Nadal de 1998, p. 60-64.

- Rufé, M., 1987: Sant Pere de Rubí els darrers 200 anys, Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí.

- Vilalta, J., 1995: "La plaça del Dr. Guardiet, espai de trobada i nucli històric de la ciutat (2a part)", Ressenya, 45, gener de 1995, p. 5.

La riera de Rubí, un lloc de pas al llarg de la Història

No fa falta pensar molt per arribar a la conclusió que Rubí ha nascut i ha crescut al redós de la seva riera al llarg dels seus mil·lennis d'existència com a comunitat. Ja des de temps prehistòrics les primeres comunitats humanes de les quals tenim notícia a la zona (parlem de fa uns 300.000 anys),  nòmades i amb una economia basada en la caça i la recol·lecció, aprofitaren el seu curs per establir campaments temporals, proveir-se d'aigua i recollir còdols amb els quals fabricarien els seus primitius útils, dels quals els més antics han estat trobats prop del barri d'El Pinar. I també el feren servir com a lloc de pas, atès que la riera de Rubí i de les Arenes, entre les actuals poblacions de Castellbisbal i Terrassa, sempre ha estat una via de comunicació natural tant per persones com per animals; per aquests últims seria el que hom anomena un "corredor biològic".

Foto presa per J. Vilalta el maig de 2015, on es veu la llera de la riera
molt a la vora del pont de la via del tren,

A l'antiguitat els rius i rieres eren elements fonamentals per a la circulació de persones, béns i mercaderies i de fet molts arqueòlegs i estudiosos han remarcat la importància de la riera com via de comunicació en aquells temps (Ollé, De Soto...). Quan a la zona de can Fatjó i el castell va sorgir un assentament en època ibèrica la riera va tenir un paper fonamental; de fet, amb un cabal d'aigua més gran que el que porta actualment, era la via per on arribarien barcasses amb productes procedents d'altres llocs de la Mediterrània, que a la seva vegada havien remuntat el riu Llobregat venint de la costa, on es trobava el gran centre iber de Montjuïc. I després de l'arribada dels romans continuà amb aquesta funció. De fet, s'ha demostrat que el Llobregat era navegable fins al pont del Diable, situat entre Castellbisbal i Martorell, i les àmfores carregades de vi anaven i venien de Rubí (Rubricata?) a través d'aquest important riu i després per la riera. També eren usades les noves vies terrestres creades pels romans i que aprofitaven en molts casos vells camins, com la que anava de l'actual Martorell (potser la mansió o parada d'Ad Fines) fins a Egara (Terrassa), encara que per al transport de mercaderies les rutes marítimes i fluvials eren les més ràpides i per tant més rendibles.

Arc romà del pont del Diable. Foto J. Vilalta

Si ens endinsem pels segles de l'edat mitjana, hem de tenir en compte que els anomenats "camins rals", alguns dels quals passaven pel terme actual de Rubí (a destacar el que comunicava Martorell amb Terrassa, hereu de l'antiga via romana que hem esmentat anteriorment) i transcorrien per carenes allunyades del curs de la riera, conviurien amb la ruta que passaria per la llera de la nostra riera, molt més propera al nucli que conformaria l'església de Sant Pere i el petit barri de la Sagrera i, per tant, possiblement, més usada que el camí ral. A més de ser usada com a ruta per anar a Terrassa al nord o en direcció a Barcelona al sud, era una font d'energia important que movia diversos molins instal·lats a les seves ribes i també alimentava els horts que s'hi trobaven a través de diverses canalitzacions i sèquies.

Maqueta de molí fariner medieval. Museu d'Història de Sabadell.
Foto J. Vilalta, febrer de 2021.

També cal tenir en compte el vell camí de Castellbisbal, hereu de l'antiquíssima via Heraclea, que es dirigia per can Fatjó, can Serrafossà i can Balasch en direcció a Martorell. No obstant, a partir de l'època medieval es constata la llera de la riera com a lloc de pas més ràpid, un camí natural entre les actuals poblacions de Martorell i Terrassa, que aprofitava el reduït cabal d'aigua durant la major part de l'any i permetia la circulació per les seves ribes de persones i carros per tal de poder dirigir-se als incipients nuclis de població veïns. 

Creiem que és així (de fet no es disposen de molts fonts) fins a la construcció de carreteres ben entrat el segle XIX. Com apunta Francesc Margenat, que creu que en època medieval s'utilitzaven més els camins careners per adreçar-se a Terrassa o al sud, va ser entre els segles XVIII i XIX quan la ruta que vorejava el curs de la riera va esdevenir la més adequada per al transport amb carruatges, encara que no estava exempta de perills, el més important dels quals eren les inundacions provocades per les violentes pluges de la tardor o la primavera.

Us presentem un cas de com aquesta llera fou aprofitada pel pas de persones, en aquest cas fins i tot d'exèrcits. Eduard Puigventós explicava fa uns anys en un article aparegut a RubiTV com, dins el context històric de la Guerra de Successió, el 1714, el duc de Berwick, que comandava les tropes borbòniques i venia de Barcelona per tal de perseguir les de l'austracista Antoni Desvalls, marquès del Poal, va aprofitar el pas de la riera, amb els seus 7.000 homes i 3.400 cavalls, per ocupar Terrassa, cosa que per cert va aconseguir el 22 d'agost d'aquell any.

El duc de Berwick, mariscal de França. Foto biografiasyvidas.com.

També hem de recalcar que les aigües de la riera seguien movent molins i regant horts i que, a partir de la primera meitat del segle XIX, donaren energia a les primeres fàbriques com la de filats de seda de Narcís Menard (actuals naus del Complex Cultural Escardívol) o la de la Verneda d'en Carreras (posteriorment anomenada "la Llana"). 

El 1834 l'Ajuntament de Rubí va enviar una nota al governador civil (el "gefe político") on es deia: "Asimismo hay (a Rubí) un encargado de dar dirección a las aguas que discurren por esta Riera a fin de hacerla transitable con comodidad a los que viajan de Martorell a San Cugat" (Arxiu Municipal de Rubí, citar per Bencomo, 1998). Hem de tenir en compte que era una ruta important per poder donar sortida als vins i aiguardents elaborats a les diverses poblacions que, dalt de carruatges, seguien aquesta ruta vers la ciutat comtal. No obstant, a més de la perillositat de les eventuals avingudes d'aigua per efecte dels aiguats, els carros trigaven un temps considerable (12 hores) per anar i tornar de Barcelona pel camí de la riera. 

Com a nota curiosa direm que a la zona de la llera de la riera situada davant d'on havia estat ubicat el molí dels Bessons encara es conserven les roderes deixades pel pas continu dels carruatges, malgrat que algun estudiós les ha considerat com d'època romana.

A la llera de la riera, prop del Molí dels Bessons es conserven roderes de carros.
Foto J. Vilalta, febrer de 2015.

Hem de tenir en compte, però, que fins als anys 40 del segle XIX la riera descrivia un meandre que passava pels actuals carrers del Gimnàs i de Joaquim Blume, de tal manera que tots els horts que ocupaven el que ara anomenem l'Escardívol es situaven a la part dreta del curs fluvial, a la Parellada del castell. El 1844 el "Gefe Superior Político de Barcelona" va autoritzar, en nom del Ministeri de la Governació, les obres per canviar el curs de la riera amb una suculenta indemnització a la marquesa de Moja, propietària dels terrenys adjacents a l'aqüífer. D'aquesta manera va desaparèixer el meandre i la riera va adquirir l'actual curs rectilini pel centre de Rubí. 

Detall del mapa del cadastre de 1854 on veiem el curs de la riera rectificat.

En aquells temps de la primera meitat del segle XIX, les indústries progressaven, augmentava la població i també la producció de vins i aiguardents, i es començava a veure la necessitat d'abandonar els vells camins careners i la llera de la riera per poder comunicar Rubí amb les poblacions properes i Barcelona.

Ja el 1834 es tenia la intenció de fer una carretera que anés de Barcelona a Terrassa, però en aquest primer projecte aquesta no passaria per Rubí, sinó per Montcada. Seria inaugurada el 1852.

El 1856 s'engegà un projecte de realitzar una carretera paral·lela a la riera que enllacés Rubí amb Molins de Rei passant pel Papiol a fi de poder prendre el tren que es dirigia a la ciutat comtal, que finalment començaria a prestar el seu servei el 1863. Així, va aparèixer una via més ràpida que deixava de banda la llera de la riera i per on podien circular de manera còmoda els traginers, encara que, com veurem després, el vell camí no deixaria d'utilitzar-se, especialment per a recorreguts curts.

Restes de l'antiga carretera de Rubí a Molins de Rei, el març de 2011.
Foto Jordi Vilalta

Als anys 60 del segle XIX també es feren diverses intervencions al pas de la riera de Rubí. Des de temps immemorials, per dirigir-se a l'altra banda de la riera, senzillament es travessava la seva llera i es salvava el curs d'aigua probablement amb pedres o altres materials. Com és obvi, l'inconvenient era, com ja hem apuntat més amunt, que en determinades ocasions les pluges torrencials feien que l'aigua ocupés la llera temporalment i es barrés el pas. Per tant el millor era salvar aquest curs mitjançant ponts. El 1861 es va fer el del carrer de Cadmo (el del "matadero"), que tindria un tràgic protagonisme durant la rierada de 1962. I el 1866 es va planificar un pont que salvaria la riera per la part situada entre can Fatjó i l'actual carrer de Sant Joan, ja que per prendre el camí de Castellbisbal s'havia de travessar la llera en diagonal per un camí ple de fang i humitat. Aquest pont no seria edificat de manera ferma fins després de la rierada de 1962 substituint el penjant de 1897, de tal manera que fins a finals del segle XIX l'únic pont seria el del carrer de Cadmo ja esmentat.

Pont del carrer de Cadmo. Al fons, la fàbrica de la Seda.
Procedència: Joan Calaf

Dins del pla provincial de carreteres de la Diputació, el 1878 es va presentar un nou projecte de carretera que uniria Manresa amb Barcelona. Concretament seria l'anomenada "de Gràcia a Manresa", que enllaçaria la ciutat comtal amb Terrassa passant per la serra de Collserola, Sant Cugat i Rubí. Actualment entre el nostre municipi i Terrassa segueix el mateix traçat que la inaugurada el 1863 al costat mateix de la riera (actual C-1413a), però entre Sant Cugat i Barcelona s'identifica amb l'actual BP-1417, cosa que ens fa veure que el 1881, quan es va inaugurar, aquests dos trams estarien units. 

La riera al seu pas per Rubí el 2001, on podem veure al costat
la carretera de Gràcia a Manresa. Col·lecció Salvador Casanovas

Així doncs, durant el segle XX el transport de persones, vehicles i mercaderies entre Terrassa i  Martorell i els nusos de comunicacions apareguts a la segona meitat del segle passat ha utilitzat la carretera paral·lela a la riera que travessa el nostre municipi de nord a sud. També des de 1918, i també seguint el curs del nostre aqüífer, la via ferroviària ha suposat un reforç per al trasllat de persones cap a les veïnes ciutats.

El tren passant sobre la riera. Foto Jaume Fernàndez

No obstant, encara a principis del segle passat se seguia usant un vell camí que discorria al costat del curs de la riera i que encara podem veure si ens dirigim a la zona immediata a la masia de can Calopa, al sud del municipi. Si l'anem seguint, ens portarà a les rodalies de Castellbisbal. També hem de recalcar que el pont construït el 1919 per poder sostenir la nova via fèrria vers Terrassa i que salvava la riera disposava d'un pas per persones i carros per aquest caminet que seguia la llera.

El pont de la via al segle passat, on podem veure el pas de vianants i carros
en el cercle vermell. Foto família Caballero

Així doncs, els camins més ràpids per anar tant a nord com a sud sempre han recorregut la riera, abans tocant quasi les seves aigües i a partir de la segona meitat del segle XIX, a través de noves carreteres i, finalment, del ferrocarril.

Bibliografia

- Auladell, J., 1989: "Un ambiciós projecte vuitcentista: la carretera de Barcelona a Terrassa, o de Sarrià a Rubí, per Vallvidrera, a XXXII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Rubí, 18-19 octubre 1986, vol. II,  Fundació Museu-Biblioteca de Rubí i Centre d’Estudis Rubinencs, Rubí, p. 223-245.

- Bencomo, C., 1998: "L'expansió urbana. Rubí creixent", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 42, Rubí, Nadal de 1998, p. 3-19.

- Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí, núm. 50, p. 2-52.

- De Soto, P., 2010: Anàlisi de la xarxa de comunicacions i del transport a la Catalunya romana: estudis de distribució i mobilitat, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona i Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

- Oller, J., 2012: El territori i poblament del Vallès en època antiga. Del sorgiment de la societat ibèrica a la romanització (ss. VI aC. – II dC.). Estudi arqueomorofològic i històric, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.

- Garcia, L., 2018: "Els precedents de l'arribada del tren", Butlletí Grup Col·laboradors Museu Rubí i Centre d'Estudis Rubinencs, núm. 70, Rubí, juny de 2018, p. 2-7.

El pas de la via Augusta per l'entorn de Rubí

En una entrada anterior vam exposar el pas de l'antiga via Heraclea pel terme actual de Rubí, una ruta que des d'època protohistòrica enllaçava els Pirineus amb el sud de la península ibèrica i que va ser esmentada per diversos autors de l'antiguitat.

Aquesta gran via de penetració seria utilitzada pels romans després d'haver conquerit les nostres terres, però cap a finals del segle I aC, amb les reformes que efectuà el primer emperador, Octavià August, es va reorganitzar (entre tantes altres coses) el sistema viari. Sembla ser, segons Pallí (1985) que fou cap a l'any 8 aC la data de l'establiment d'una nova ruta que travessava el nostre territori de nord a sud i que en molts llocs seguia el traçat de l'antiga Heraclea, però en altres es desviava per seguir camins més planers o, millor dit, més adequats a les noves realitats, marcades per l'establiment de nous nuclis urbans. 

Planell de les vies romanes del voltant de Rubí segons Margenat (2006).
En taronja, el pas de la via Augusta

Així, a la Laietània, la regió on estava inclòs el que ara és Rubí i que abraçava grosso modo les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, els dos vallesos i el Maresme, existia un tram costaner que unia les ciutats de Blandae (Blanes), Iluro (Mataró), Baetulo (Badalona) i Barcino (Barcelona), recentment fundada, i un altre interior, hereva d'aquella antiga via Heraclea, que pasava pels dos vallesos. Aquestes dues rutes s'unirien, pel que sembla, a l'entrada del pont d'origen romà (pont del Diable) que travessa el Llobregat que es troba situat entre els termes de Castellbisbal i Martorell.

Pont del Diable, on s'unia la via Agusta de l'interior amb la de la costa.
Foto Jordi Vilalta

Si bé, com hem dit, l'antiga via Heraclea i la seva perduració en època romana republicana és molt probable que hagués creuat Rubí, totes les dades apunten que la nova ruta que l'emperador August establí pel Vallès no va passar per dins l'actual població, ni tant sols pel nostre terme, sinó que el va vorejar, com ja havien establert historiadors i arqueòlegs com Marc Mayer i Isabel Rodà (1984) o Federic Pallí (1985). 

L'últim estudi sobre el pas de les vies romanes pel terme de Rubí és de l'estudiós i erudit local Francesc Margenat, de 2006, i, a l'espera del treball que està efectuant Pau de Soto sobre la xarxa viària a l'actual territori de Catalunya, direm que Margenat anomena "Heraclea III" el nou tram augusteu en contraposició a l'Heraclea I (la més antiga i que sí passaria per l'actual centre de Rubí) i l'Heraclea II (la d'època romana republicana i que seguiria el mateix traçat que la I). La via d'època d'August, segons aquest investigador, i tal com subscriuen altres estudiosos del tema, passaria per Cerdanyola (església vella de Sant Martí), l'actual monestir de Sant Cugat i l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada (al costat de la masia de ca n'Ametller); aniria a trobar la riba esquerra de la nostra riera a l'alçada de la desapareguda masia de ca n'Ubach, seguiria per davant d'on s'havia ubicat el Molí dels Bessons i, una mica més avall, molt prop de la masia de can Calopa per després anar a creuar el Llobregat a Sant Andreu de la Barca després de passar pel Canyet  i can Pedrerol de Baix (Castellbisbal). Després es dirigiria cap al nord a través de l'actual ermita de Santa Madrona per anar a trobar el pont del Diable. També addueix la possibilitat, com veiem en el mapa que va elaborar el 2006, que es dirigís cap al nord abans de creuar el Llobregat seguint la riba esquerra del riu per després girar cap a l'oest per anar al pont romà.

Ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada. Foto Jordi Vilalta

Cal dir que a Cerdanyola i Sant Cugat s'han trobat diversos mil·liaris (pedres que indicaven la distància en milles romanes des d'un punt determinat i que de tant en tant eren restaurades per ordre dels emperadors de torn). A Cerdanyola, concretament a can Canaletes, va aparèixer un datat en torn a l'any 300, de l'època dels emperadors Galeri i Maximià, ja del baix imperi, mentre que al monestir de Sant Cugat han sorgit dos: un datat en època de Tiberi (del 14 al 37 dC) i un altre situat cronològicament en el regnat de Claudi (41 a 54 dC). A la vil·la romana de can Cabassa, al costat de l'Hospital General de Catalunya i, per tant, prop de la ja esmentada ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, es va trobar un altre sense cap inscripció.

Mil·liari de l'època de Tiberi trobat a Sant Cugat
reaprofitat al baix imperi. Foto Museu de Sant Cugat

No podem deixar tampoc d'esmentar un altre mil·liari aparegut a Castellbisbal (ca n'Estaper), però on només apareixen les lletres (mal conservades) EP (Fabre, Mayer i Rodà, 1982).

Hem de tenir en compte, no obstant, que l'aparició de mil·liaris no ens ofereix la certesa que hi passés una via romana, ja que existeix la possibilitat que hagin estat traslladats en algun moment de la seva història. Per exemple, el de Castellbisbal havia estat utilitzat com a base d'una creu.

L'actual població de Rubí (possiblement l'antiga Rubricata?) estava ubicada entre dues mansiones o llocs de repòs i abastiment que es situaven a les principals vies: Arrago (potser l'assentament romà trobat al voltant del santuari de la Mare de Déu de la Salut, als afores de Sabadell) i Ad Fines (molt probablement la població de Martorell), separades entre sí 29,6 km (20 milles romanes). Aquestes parades surten esmentades als vasos votius de plata trobats a Vicarello, prop de Roma i datats precisament en època d'August. Margenat, no obstant, no fa passar la nova via Augusta per Arrago, situada a uns 10 km en línia recta al nord de Cerdanyola, sinó que creu que el tram entre aquella mansió i la d'Ad Fines és el que correspon amb els traçats anteriors al primer emperador (és a dir el que ell anomena Heraclea I i II). Però possiblement la ruta antiga possiblement se seguiria utilitzant si admetem la tesi de Margenat i és la que es descriu a l'itinerari ressenyat als vasos.

Els vasos de Vicarello. Font: roma1esoccss.blogspot.com

El fet és que tots els estudiosos actualment estant d'acord en assenyalar que és molt difícil precisar la ruta entre Arrago i Ad Fines i s'han proposat moltes hipòtesis. 

En època medieval el pas d'aquesta gran via romana es va mantenir en alguns topònims. Així, veiem com al Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès apareix una strada publica l'any 995, o el nom de Fonte Calciata el 986, igual que a altres documents datats al segle XI. 

També destacarem que, complementant les grans vies que travessaven el nostre territori, existien altres de secundàries: una (que Margenat anomena "la Viastrella") des de la ciutat d'Egara (Terrassa) es dirigia fins a la zona de can Campanyà (Castellbisbal) i estava jalonada per un conjunt de torres (les Martines, can Fonollet, i les dues que possiblement eren a can Fatjó i a can Pi de Vilaroch); una altra via partia també d'Egara i es dirigia a l'ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada després de passar pel molí de la Bastida, can Rosés i can Sant Joan, i finalment ressenyem la que de Rubí menava a l'actual població de Sant Cugat del Vallès passant per la vil·la romana de ca n'Oriol.

Restes de la torre de les Martines. Foto Jordi Vilalta

Altres caminets encara més secundaris i que moltes vegades encara han sobreviscut fins els nostres dies unien els assentaments rurals romans (vil·les) amb les vies importants.

Així doncs, l'actual Rubí es trobava dins el rovell de l'ou dels encreuaments de vies que travessaven la regió de la Laietània, cosa que afavorí el seu desenvolupament com a comunitat.

Bibliografia

-  Fabre, G., Mayer, M., i Rodà, I., 1982: “Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns”, Butlletñi Grup Col·laboradors Museu Rubí (BGCMR), 5, juny de 1982, p. 81-104.

-  Mayer, M., i Rodà, I., 1984: La romanització del Vallès segons l’epigrafia, Museu d’Història de Sabadell.

-  Margenat, F., 2006: “Vies romanes de l’entorn de Rubí. Els seus antecedents ibèrics i les seves perduracions medievals”, BGCMR, 50, p. 2-52.

- Pallí, F., 1985: La vía Augusta en Cataluña, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.