diumenge, 25 de novembre de 2018

De carrer de Barcelona a avinguda de Barcelona

El primer nom de l'actual avinguda de Barcelona, que enllaça amb el passeig de Francesc Macià un cop passada la cruïlla amb el carrer de Sant Cugat, fou el de carrer de Barcelona. No obstant, fou canviat durant el franquisme passant a ser la "avenida del Caudillo", després que a la II República rebés el nom d'avinguda de la República. Són els acostumats canvis de nom depenent de la conjuntura política del moment.


Aquest carrer de Rubí presentava al llarg del seu recorregut i també al llarg de l'esdevenir del temps diversos punts d'interès per a la nostra microhistòria local, que són minuciosament descrits al llibre L'Abans, però en aquesta entrada només ressenyarem els més importants. Així, començant pel nord, travessant l'actual carrer de l'Historiador Serra, existia a la primera meitat del segle passat un solar on aparcaven les caravanes de gitanos; és el lloc on després s'edificaria la casa de cal Notari, avui en dia desapareguda en favor d'un bloc de pisos.

La casa de cal Notari

Seguint la mateixa vorera oest, una mica més al nord s'ubica el bar Gori, abans una fonda que als anys 30 es deia Bar Manolo i era un lloc de reunió d'"elements subversius", per passar després, el 1933, a Gregori Arús.

El bar Gori durant la nevada del 1962

A la vorera est, després de la plaça del Domènech, situada davant del bar Gori, estava i està encara per sort la casa Ymbert, des del 1914, en estil neogòtic, al costat de la qual es situaven els billars dedl Teatre-Cafè (i després també cinema) Domènech. Una mica més endavant estava la Fonda Nova i, passat la boca del carrer de Murillo, la Fonda Espanya, de Josep Garcia, que també era magatzem de ciment i guix. Una altra fonda important era l'Hotel Catalunya. I és que, de fet, a Rubí paraven moltes persones, especialment després que hagués arribat el tren a la població, que es transformà en un lloc d'estiueig de les classes benestants.

El carrer de Barcelona amb la Fonda Espanya al fons a l'esquerra.

Una altra fonda i lloc on s'agafaven automòbils per anar al Papiol a prendre el ferrocarril abans que vingués a Rubí era la de Joan Puig i Amàlia Saló, des de 1903, al lloc on fins fa molt poc s'ubicava la benzinera Corral.

La Fonda Puig

Hem de dir, ja parlant dels anys 50, concretament del 1959, que a la cruïlla amb el carrer de Cervantes va estar durant un temps un guàrdia que controlava la circulació.

Altres negocis molt populars entre els rubinencs i rubinenques que estaven en aquest carrer eren cal Manció (cansaladeria) i cal Martori (bosses, maletes, carteres...).

Cal Martori el 1980

I ja a la cantonada amb l'actual carrer de Pere Esmendia estava l'edifici de l'antic Ajuntament (actual Calçats Bendranas), on després (quan ja la casa Rufé allotjà les oficines de la casa gran a finals dels 20) es va instal·lar un negoci de mobles, cal Cadiraire, per després, el 1936 passà a ser una sucursal de la Cooperativa La Rubinense i, ja als anys 40, l'actual sabateria.




dissabte, 17 de novembre de 2018

El Vapor Nou, un important testimoni de la història de la indústria a Rubí

Un dels més notables exemples del que podríem anomenar arqueologia industrial a Rubí és, sense cap mena de dubte, el complex del Vapor Nou, ubicat a la banda dreta de la riera.

El 1879 Pau Ribas va començar a edificar aquesta fàbrica, que tenia com a tasca principal l'elaboració de teixits de velluts, en terres que pertanyien al castell de Rubí, que a la vegada eren possessió de la marquesa de Moià. El 1911 va morir Lluís Ribas, propietari juntament amb els seus germans, de la indústria "Hilados de Confianza de Luis Ribas", que era el nom que tenía en aquell moment.

El Vapor Nou a principis del segle passat.

El 1914 els fills d'en Lluís van vendre la fàbrica a Joan Bertrand, fill de l'industrial que el 1865 havia adquirit el Vapor Vell, situat a ca n'Alzamora. D'aquí va venir la denominació de "Vapor Nou" que ha tingut el complex fins als nostres dies.

El Vapor Nou als anys 50, amb el pont penjant en primer pla.

Durant els anys 30 la Cooperativa de Fluido Eléctrico subministrava energia al Vapor Nou, el qual es va convertir en l'empresa Bertrand Comercial Anónima, per poder produir els velluts. En total disposaven de 120 telers automàtics i d'una nombrosa mà d'obra, bàsicament femenina.  A la guerra civil la fàbrica va ser col·lectivitzada, però després del conflicte va tornar a la família Bertrand, la qual col·laborava en moltes activitats vinculades a la parròquia de Sant Pere.

Obrera del Vapor Nou als anys 40.

Als anys 50 l'empresa es va ampliar i modenitzar. No obstant fou afectada per l'embat de la rierada del 1962, que, a més de les inundacions que va provocar, es va emportar el pont penjant que creuava la riera.



El 1966 la seu social es va traslladar a Barcelona, on encara figura com "Bertrand, Compañía Anónima". Actualment les naus estan llogades a petites indústries i tallers.

El complex del Vapor Nou a l'actualitat. En primer pla, la casa del propietari.

Fa poc es va llançar la idea, per part de l'Ajuntament, de crear-hi un museu dedicat a la indústria de la ciutat, però sembla ser que aquest projecte es troba aturat

D'aquest important complex es conserven avui en dia la casa del propietari, de finals del segle XIX, les naus, els assecadors i, al seu costat, la xemeneia, l'única de la banda dreta de la riera.


dissabte, 10 de novembre de 2018

L'estat lamentable de les torres d'en Massana

Ha saltat últimament a la premsa i mitjans de comunicació locals un tema candent des de fa anys: el lamentable estat de tres de les torres d'en Massana, situades al passeig de les Torres. Ha estat la formació Alternativa d'Unitat Popular (AUP) qui ha llençat una vegada més la veu d'alarma. Creuen que s'hauria d'elaborar un pla de restauració i evitar en un futur proper la degradació progresiva dels edificis, així com els episodis de drogadicció i incivisme dels ocupants ilegals de dues de les torres.

Una de les dues cases malmeses. Foto Jordi Vilalta, 2016.

Al catàleg de patrimoni que es va redactar el 2004 figuren dues de les cases, les més malmeses, com a element a protegir, a la fitxa A13. Són la casa Massana, propiament dita, i la casa Arís, que segons el catàleg pertanyen a la família Arís-Casanovas. Les altres són la torre Salduba, ara també abandonada, i el CEIP Torre de la Llebra, la més ben conservada.

Quina és la història d'aquests edificis? Es tractava de cinc construccions d'estiueig (una d'elles ha desaparegut) que varen donar nom al passeig on es varen edificar i d'aquí ve el nom del conjunt residencial construït a cavall dels anys 60 i 70 una mica més al nord, ja en terres de Can Cabanyes.

Els Massana eren una família de acabalats constructors i homes de negocis de Barcelona que els anys 20 varen comprar la masia de la Torre de la Llebre i els seus terrenys i varen fer edificar aquestes segones residències en estil noucentista. Totes tenen una estructura arquitectònica similar: planta baixa i un o dos pisos, amb torre mirador en algun cas. Hem de destacar la que millor es conserva, mercès a que actualment és l'escola d'educació primària Torre de la Llebre, amb un bonic porxo amb columnes d'estil jònic que sostenen una terrassa al primer pis i un plafó de ceràmica blava amb una imatge de Sant Jordi.

El CEIP de la Torre de la Llebre, l'any 2011. Foto Jordi Vilalta

A la guerra civil, un cop expropiades, varen funcionar com a colònies de nens refugiats procedents de Madrid, però després del conflicte acolliren efectius de la Legió Cóndor. Posteriorment foren retornades als Massana, però als anys 50, a causa de certs problemes familiars, varen ser venudes. Dues d'elles les va adquirir la família Fabregat (informació de Joan Calaf), entre elles la que allotja el CEIP Torre de la Llebra, la qual als anys 70 fou comprada per una colla de persones que volien una nova escola per al seus fills.

Dues de les torres actualment es troben ocupades per persones que causen moltes molèsties al veïnat i fins i tot hi tenen animals. A més, es troben malauradament, com hem dit, en un estat lamentable.

Una altra de les dues cases més degradades. Foto Jordi Vilalta, 2011.

I finalment està la torre Salduba, adquirida per l'Ajuntament i restaurada el 2006, on es va instal·lar des del 2008 una escola-taller sobre temes mediambientals, però que després, en acabar els cursos, es va abandonar.  L'AUP proposa recuperar l'espai, actualment també força degradat, i convertir-la precisament en un centre d'educació del medi ambient.

La torre Salduba el 2011, quan era una escola-taller. Foto Jordi Vilalta

Tenim, doncs, sobre la taula un gran repte per a la casa gran, la qual esperem que reaccioni i posi fil a l'agulla per tal de poder recuperar aquest indret. Seria una gran notícia, tant per al patrimoni cultural, com per al conjunt de la ciutadania de Rubí.


dissabte, 3 de novembre de 2018

El retaule de Sant Pere, una gran obra d'art del Rubí del segle XVII

Una de les obres d'art més importants de Rubí data de principis del segle XVII i en part es pot contemplar a la capella del Santíssim de l'església de Sant Pere de Rubí, on es custodien quatre taules i diversos relleus del que havia estat el gran retaule dedicar a aquest sant, i també al baptisteri, on es troba l'estàtua policromada de Sant Pere que segons alguns estudiosos podria haver format part del retaule.

Capella del Santíssim, amb taules del retaule del s. XVII

Aquest retaule va ser desmuntat el 1882, quan es van iniciar les obres d'eixamplament de l'església, i dipositat a les golfes de la rectoria, per passar el 1924 a formar part dels fons del recentment creat Museu de Rubí. Salvats de la crema del 1936, després de la guerra civil es col·locaren en alguns altars de l'església parroquial algunes relleus del retaule, mentre que la resta va tornar a ser exposat al Museu.

L'Adoració dels Mags

A finals dels anys 80 la Generalitat de Catalunya va restaurar les peces del retaule i foren mostrades al públic en diverses exposicions arreu del país: "Catalunya restaura", "Millenum" i "Splendor II Vallès", per després, el 1992, ser instal·lades a la capella del Santíssim.

La Circumcisió del Senyor

El retaule fou elaborat per Francesc i Jaume Rubió, pare i fill, escultors de Moià. El 1599 la Universitat de Rubí (és a dir, el govern municipal) va fer un contracte amb els Rubió per tal que esculpissin aquest gran altar. Va costar la suma de 1.200 lliures de Barcelona i va costar molt de pagar per part dels rubinencs; fins i tot es van imposar contribucions especials a les masies. Es va acabar de satisfer la suma el 1618, nou anys després que els Rubió acabessin la feina (per cert, amb algunes modificacions respecte al projecte inicial).

Quo vadis, Domine?

Finalment, el 1623 el pintor barceloní Joan Bassi va pintar i daurar les figures del retaule.

Crucifixió de sant Pere

Actualment, d'aquesta obra d'art religiós que va figurar a la capçalera de l'església durant quasi 300 anys resten quatre taules (l'Adoració dels Reis, la Circumcisió, el "Quo vadis, Domine?" i la Crucifixió de sant Pere) i quatre imatges de sants: sant Ramon de Penyafort, sant Francesc d'Assís, sant Sever i sant Pacià), així com l'estàtua policromada de sant Pere que es troba al baptisteri de l'església parroquial, si hem de fer cas de la interpretació de Josep Comellas.

Estàtua de Sant Pere

I és que ha estat aquest estudiós qui l'any 1996 va publicar al Butlletí del GCMR una proposta de reconstrucció del retaule que superava la que el 1992 havia ofert Miquel Rufé a la seva Nadala (vegeu il·lustració).

Proposta de reconstrucció segons Miquel Rufé (1992)

Segons Comellas el retaule havia tingut dos cossos i un àtic en el qual havia hagut un calvari o representació de la Crucifixió del Senyor (desaparegut). Al cos del mig, per sota d'aquest calvari, es trobaven escenes relacionades amb la Nativitat de Crist: d'esquerra a dreta, la imatge de sant Ramon de Penyafort, la taula de l'Epifania o Adoració dels Mags, la de la Nativitat (també desapareguda), la de la Circumcisió i finalment la imatge de sant Francesc d'Assís. El cos inferior estava dedicat a la figura de sant Pere, continuador de l'obra de Crist, i al seu martiri; d'esquerra a dreta, la imatge de sant Sever, la taula del "Quo vadis, Domine", l'estàtua policromada de sant Pere, la taula de la Crucifixió d'aquest sant i la imatge de sant Pacià.

Reconstrucció del retaule de sant Pere segons J. Comellas (1996)

El retaule ens vindria a dir que Déu va baixar a aquest món i es va fer home; alguns el van reconèixer com els Reis Mags i sant Pere, al qual Crist va nomenar com al seu successor i cap de l'Església. D'aquesta manera els papes serien els continuadors legítims de l'obra de Crist i els bisbes (com sant Sever o sant Pacià, representats al retaule) serien els representants del Papa a les seves respectives diòcesis.

En aquelles èpoques en què la majoria de persones no savien ni llegir ni escriure, l'Església feia ús d'aquestes obres d'art on s'explicaven a través d'imatges els preceptes de la religió cristiana.

Si voleu saber més detalls sobre el simbolisme d'aquest retaule, podeu consultar l'article de Josep Comellas "Una aproximació al retaule major de l'església parroquial de Sant Pere de Rubí (s. XVII)", publicat al Butlletí del GCMR núm. 40 (març de 1996).