dissabte, 26 de gener de 2019

Els pagesos de Rubí en època medieval

Fa uns mesos un jove estudiant d'arqueologia de la Universitat de Barcelona va començar a realitzar un experiment a un camp de la masia de can Xercavins, a fi d'esbrinar la productivitat del camp en època alt medieval i investigar la quantitat de terreny que necessitava una família pgesa per poder sobreviure en aquells temps.


Camp experimental de can Xercavins. Font: NacióDigital

En aquesta entrada apuntarem alguns aspectes relatius a com era la vida dels agricultors de Rubí en època medieval. Després de la conquesta cristiana del que ara és el nostre terme, les terres passaren al comtat de Barcelona i, posteriorment, a mans de diversos senyors feudals, com el monestir de Sant Cugat, la catedral de Barcelona, i, sobre tot el castell de Rubí, que abans del segle XIII, com hem dit diverses vegades, es trobava al costat de l'ermita de Sant Genís, allunyat de l'actual centre de la ciutat. Tots aquests senyors eren a la vegada vasalls del comte de Barcelona i, posteriorment, del comte-rei.

Reproducció de l'antic castell de Rubí. Dibuix de Pere Bel.

Entre els segles VIII i X, doncs, un cop recuperades les terres de mans musulmanes i a fi de repoblar el territori, els comtes, en el nostre cas el de Barcelona, i després els senyors feudals com el del castell de Rubí, fomentaren el que s'anomena aprisió, o ocupació de terres ermes sense cap propietari, a fi de cultivar-la. Aquests colons, si conreaven un tros i el defensaven de les incursions sarraïnes, al cap de 30 anys ja era seu i no depenien de cap noble (era la usucapió). D'aquesta manera es formaren els alous o propietats lliures.

La majoria dels pagesos eren serfs de la gleba, subjectes en vasallatge al senyor (fos el castell, fos el monestir de Sant Cugat) i subjectes als mals usos i les gabelles. No podien deixar la terra a menys que paguessin la remença. Per això també se'ls anomenava "pagesos de remença" i els fills heredaven aquesta condició dels seus pares. Vivien en masos amb una sola habitació, convivint amb la seva família el bestiar. Altres agricultors, més afortunats, no depenien de cap senyor i les seves terres eren els anomenats alous i se sap que a Rubí n'hi havia bastants. Un  exemple era la masia de can Xercavins, que, fins i tot, tenia algun esclau, com es veu en un document de 1172.

Can Xercavins, un alou medieval. Foto Jordi Vilalta

Les prestacions que havien de fer els pagesos medievals al senyor eren els mals usos i les gabelles.  Els principals mals usos eren la remença (s'havia de satisfer una quantitat per poder abandonar la terra), la intèstia (el senyor es quedava la tercera part de les terres d'un pagés que moria sense testament), la cugúcia (el senyor percebia junt amb el marit els béns de la dona adúltera; si no hi havia el consentiment del marit, es quedava amb tots els béns), l'àrsia (si es cremava el mas, el pagés havia d'indemnitzar el senyor) i la firma d'espoli (el senyor cobrava per la signatura de l'escriptura del regal de casament del pagés a la seva dona). També hi havia prestacions menors que s'anomenaven gabelles, com la del lloçol o ingrés que feia el senyor per llosar les eines del pagés o ferrar els animals.

Els cultius en època medieval a Rubí eren el forment, l'espelta, el mestall, el pedrerol, el fajol, les faves, els pèsols... També està testimoniat el conreu del cànem, les hortalisses i els arbres fruiters, al costat de la riera i els principals cursos d'aigua. A partir del segle XIII trobem més testimonis del cultiu de la vinya i de l'olivera, si bé ja la viticultura es venia practicant des de feia molt temps. Però el fet és que els cereals i les llegums eren el aliment bàsic dels pagesos i per tant consituïen el conreu predominant. I és que hi havia molins al costat de la riera que feien la funció de produir farina, tan important per l'alimentació humana d'aquella època. També el bestiar domèstic tenia com a funció ajudar a les tasques agrícoles (per arrossegar l'arada, especialment, i també amb els fems).

Pagesos medievals. Font: unoitinere.wordpress.com

Finalment direm que aquests mals usos, després de les guerres remences del segle XV que enfrontaren els pagesos amb els seus senyors, foren abolits el 1485 per la sentència arbitral de Guadalupe.  Però a Rubí fou el 1383 quan podem considerar abolit el dret feudal, quan els pageos decidiren comprar la seva llibertat (vegeu l'entrada Com era el primer "ajuntament " de Rubí, del 30 de novembre de 2017).


divendres, 18 de gener de 2019

La fàbrica de televisors Supersond

Aquests últims dies ha estat notícia, entre d'altres, la possibilitat de l'adquisició per part de l'Ajuntament de Rubí de la nau de l'antiga fàbrica Supersond, situada entre els carrers del Pont i del Castell, a l'altra banda de la riera. Amb uns 3.200 m2 de superfície total, seria rehabilitada i s'hi ubicaria un equipament juvenil.


Quina és la història d'aquest edifici? Se sap que en aquest mateix lloc molt probablement es situaria el celler i el graner del castell de Rubí.

El 1950, un dels germans Teixidó, l'Hug, fou qui va fundar aquesta empresa. Els altres germans eren l'Ovidi, que regentava l'OSSA, una fàbrica de motocicletes i projectors de cinema situada a la ciutat comtal, i un altre, del qual desconeixem el nom, que va muntar una indústria, també a Barcelona, on s'elaboraven transformadors, trubines i altres elements relacioants amb l'electricitat d'alta tensió.

Foto de Mariona López/Diari de Rubí

l'Hug, que vivia a Rubí, concretament a la torre Teixidó (plaça de Figueres), ja als anys 40 havia adquirit les terres i masies de can Serra i can Vallhonrat i va fer obres al Molí dels Bessons. Posteriorment va muntar la fàbrica Supersond a l'edifici que comentem en aquesta entrada, on primer es faricaren màquines de cinema, tocadiscos, receptors de ràdio, altaveus i, a partir de finals dels 50, també televisors en blanc i negre de molt bona qualitat, que eren exportants a diversos paisos. Fou de les últimes fàbriques de televisors de l'estat espanyol que va tancar, concretament als anys 70, ja que no va poder aguantar la gran competència dels aparells procedents de l'estranger, especialment de nacions asiàtiques. Als 80 tancarien la resta d'indústries espanyoles que fabricaven televisors.

Existeix una anècdota sobre aquesta família. Es diu que l'Hug Teixidó va desheretar el seu fill perquè es va casar amb una noia que no queia gens bé al pare i va esdevenir un treballador més de la fàbrica.

Finalment, direm que al Museu de Rubí es conserva un televisor fabricat a a la Supersond de Rubí, i per Internet es poden adquirir projectors de cinema OSSA o algun televisor Supersond... en realitat, són ja peces de Museu.

Telvisor Supersond conservat al Museu de Rubí

diumenge, 13 de gener de 2019

L'Escardívol: de fàbrica tèxtil a complex cultural

L'actual Complex  L'Escardívol ha estat un exemple més de reconversió d'edifici industrial a centre polivalent destinat a múltiples usos de tipus cultural, com succeeix a alguns altres països on s'ha produït una acusada terciarització de la seva economia.


És l'any 1835 quan la primitiva fàbrica, una filatura de seda situada en una plana d'horta al costat de la riera, va entrar en activitat. El promotor fou Narcís Menard, que també seria el amo del Vapor Vell (en aquella època en territori santcugatenc)  i que havia fet construir una resclosa l'any anterior a fi de crear el que popularment serien "les basses de la Seda" (situades on ara està la plaça de Jaume Pla i Pallejà, aproximadament).

Els anys 40 del segle XIX seria propietat de la societat Vall, Espalter i Cia, però als anys 70 seria gestionada per una altra: la societat  Espalter i Garrigosa. Finalment, el 1888 el complex va passar a mans de Pere Ribas Oleart i els seus fills, que van transformar la filatura en una fàbrica de rentadors de llana i adob de pells, coneguda popualarment com a "la Pelleria".

Pere Ribas amb la seva família. Arxiu Ribas.

El 1918 els germans Arch van comprar la nau, destinada a partir d'aleshores al blanqueig i elaboració d'aprestos, tints i acabats en teixits de llana, seda i cotó. A partir de 1921 l'empresa va passar a anomenar-se SA Rubí Industrial, en aquells temps la fàbrica més important de Rubí (tenia un 150 treballadors). Precisament dels anys 20 data la seva xemeneia, que encara subsisteix, construïda per evacuar els gasos de les calderes, així com la remodelació de la nau i, concretament el 1923, la construcció de la nau nord, a càrrec de Lluìs Muncunill, l'arquitecte Muncipal. Aquell mateix any va tenir lloc una vaga, la més important de Rubí fins a l'època, per demanar augment de sous i el reconeixement del Sindicat Únic, però que no va donar fruits a causa de la intrasigència patronal i l'acció del Sindicat Lliure, que s'oposava a la vaga.

Una vista de les dues naus des de l'oest.

Als anys 30 va augmentar encara més el nombre d'obrers fins arribar als 330. La revista Activitas en aquella època la va considerar com uns dels "primeríssims valors de l'Art Tèxtil Català" i és que donava feina no només a la gent de Rubí sinó també de poblacions veïnes. Les hores d'entrada i sortida venien marcades pel soroll de la sirena i l'aglomeració de persones als carrers adjacents que suposava el canvi de torn de treball. També se sap que la fàbrica va patir un incendi el 1934, el mateix any en què es va produir una suspensió de pagaments, malgrat que s'havia acabat de construir noves instal·lacions amb màquines noves i tenia unes 25.000 peces per acabar. Així, la fàbrica romandria tancada fins a la guerra civil, en què seria col·lectivitzada (el 1937 s'hi creà un comitè de control) i  s'hi fabricà material destinat a muntar avions de guerra per al bàndol republicà, entre altres elements armamentístics.

Les naus de l'Escardívol als anys 30, quan eren el Rubí Industrial

Després de la guerra va reanudar l'activitat tèxtil de tints i acabats, fins que els anys 40 les naus foren comprades per l'empresa Pich Aguilera, que també posseïa "la Seda", a l'altra banda de la riera, i foren destinades a ser llogades per altres societats. Així, el 1962 s'hi va instal·lar l'empresa Linden i Gerhard, SA, amb producció tèxtil testinada a Alemanya, Itàlia i Suïssa, però que tancaria el 1980 deixant sense feina a 300 treballadors i treballadores.

La Linger's o abreviació de Linden i Gerhard, SA

Cal ressenyar que les naus van resistir la rierada i és que de fet havien actuat com una gran presa conjuntament amb el pont "del matadero", l'actual del carrer de Cadmo, que finalment cedí en diversos punts i deixà entrar el gran "tsunami" que causà la mort de tanta gent que habitava el barri de l'Escardívol.

Finalment, el 1987, després que l'Ajuntament adquirís les instal·lacions, a la nau sud es va inaugurar el Complex Cultural L'Escardívol, mentre que la nord seria destinada a l'Institut d'Ensenyament Secundari El Bullidor (ara reubicat en un altre espai). Resultat del projecte de l'arquitecte Joan Jorba, el complex cultural comprenia la Biblioteca Mestre Martí Tauler fins que el 2010 es va traslladar a la seva seu actual, i encara actualment allotja la Ràdio Rubí, l'Escola d'Art i Disseny, l'Escola Municipal de Música o l'escola bressol Sol Solet, entre altres equipaments i serveis.


dimarts, 8 de gener de 2019

Els primers rubinencs/ques

Al llarg del segle XX s'han anat succeint diverses troballes que proven la presència humana al territori comprès per l'actual terme de Rubí i també a les Fonts, especialment al llarg del curs de la riera de Rubí des de temps immemorials.

Durant el Paleolític, la primera de les etapes en què es divideix la Prehistòria, grups reduïts de nòmades caçadors i recol·lectors vagaven pel territori a la recerca d'aliments vegetals o bé perseguint animals per poder comptar amb la seva carn. Concretament eren petits mamífers o aus l'objecta de la seva recerca, encara que no menyspreuaven la cacera major, especialment els cérvols, els senglars, els cavalls o fins i tot algun mamut (el 1925 se'n va descobrir un gran ullal a la riera, actualment desaparegut). També està constatat que s'alimentaven de carronya.

Retocant còdols al Paleolític inferior. Dibuix de Raúl Ferreira

L'economia d'aquestes poblacions era caçadora i recol·lecotira i establien campaments temporals prop dels cursos d'aigua (com en el nostre cas, la riera de Rubí). A l'hivern es refugirarien en coves, que no s'han trobat a la nostra zona, cosa que demostra la temporalitat d'aquests assentaments.

El 1990, en ocasió d'unes excavacions d'urgència causades per la construcció d'una autopista molt prop del barri del Pinar, els arqueòlegs Josep M. Prats, Robert Sala i Josep Pere Rodríguez excavaren un jaciment del Paleolític (l'edat de la pedra tallada) que datava d'uns 300.000 anys, un dels més antics del Vallès. Però ja des dels anys 70, l'estudiós rubinenc Francesc Margenat, ja havia recollit moltes pedres tallades en aquest lloc. Es tractava de còdols toscament treballats per les mans d'aquells homes i dones prehistòrics: els choppers o tallats per un sol costat, i els chopping tools o retocats per les dues bandes. Aquests instruments servirien per triturar els ossos dels grans animals que pasturaven pels voltants de la riera de Rubí, a fi de menjar-ne la medul·la, tan tica en proteïnes. També es conserva del Pinar una mena de pic o punxó, un raspador de sílex i un esclat (fragment de pedra obtingut en tenar un còdil més gran), amb signes evidents d'haver estat treballat.

Útils trobats al Pinar per F. Margenat.

El jaciment del Pinar forma part d'un conjunt d'assentaments trobats a les terrasses de la riera de Rubí i de les Arenes, sobre tot a la part nord del terme de Rubí i a les Fonts, com hem dit. Ressenyem les restes trobades per Margenat als voltants de la masia de can Corbera, a la Llana i a can Fonollet, que corresponen a instruments de pedra utilitzats per aquelles gents: recollien els còdols dels cursos d'aigua i els retocaven fins a donar-los la forma que volien, en un principi de manera firça rudimentària. Molts d'aquests antiquíssims instruments lítics es troben al magatzem del Museu de Rubí.

Podríem afirmar que la riera era un lloc amb les condicions ideals per a l'existència de grups humans; d'ella es proveïen de la necessària aigua i també de les pedres per tallar les seves eines. També era un lloc de pas natural per a la fauna i les persones d'aquells temps, encara que moltes vegades farien incursions als boscos propers per cercar animals i fruits silvestres.

Com podeu veure, la riera ha estat com una mare per als nostres avantpassats més remots...

dimarts, 1 de gener de 2019

Ca n'Oriol en època romana

En aquesta primera entrada de l'any 2019 parlarem de la vil·la romana de Ca n'Oriol. És de molts sabut que entre el 2002 i el 2003, amb motiu de la construcció de l'Institut "L'Estatut", una empresa d'arqueòlegs van efectuar unes excavacions que varen donar com a resultat alguns elements molt interessants, com el tors de marbre que representa el déu Bacus o els dos lacus (cups de vi), un d'ells musealitzat, al costat del bosc i un altre que es pot veure de manera parcial a l'aula de dibuix d'aquell centre escolar.

El tors del déu Bacus/Dionís. Foto J. Vilalta

Però no era la primera vegada que se sabia de l'existència de restes romanes a Ca n'Oriol. Al Museu de Rubí reposen nombrosos elements d'aquesta època, entre ells dues làpides funeràries de marbre (vegeu Personatges romans de Ca n'Oriol en aquest blog) que es daten entre la primera meitat del segle I dC i la segona meitat del segle següent. Recordem que una d'elles és d'una certa Pòrcia Serana que li dedica al seu fill Luci Porci Nepot, mort als 27 anys d'edat i que a l'altra apareixen els, possiblement lliberts, Clodi Higí, Clòdia Gratil·la i Clodi Urs. També havia aparegut un altar opistògraf (és a dir, amb inscripcions en dues cares) en el qual, en un dels costats els esclaus Cares i Irineu expressen la seva devoció al déu Bel, i a l'altre figura la inscripció d'un cert Juli (Iulius).

Làpida de Clodi Urs.

Al carrer actual de Flammarion (on abans es trobava el camí que des de l'actual avinguda de l'Estatut menava a la masia i a l'era) va sorgir un rellotge de sol fragmentat  i una petita ara dedicada al déu Júpiter (Iovi), que ara es troben al magatzem del Museu de Rubí.

Rellotge de sol romà aparegut al carrer de Flammarion

No hi ha cap mena de dubte que ens trobem amb una vil·la rústica, però que de la qual no s'han trobat allò que els arqueòlegs i els escriptors clàssics anomenaven la pars urbana o residència del propietari. És precisament d'aquest lloc (potser situat a la zona del bosc? Qui sap!) d'on procederia la peça estatuària abans esmentada i que es trobà llançada en una sitja ja d'època més tardana. El que sí està, doncs, testimoniada és la pars fructuaria o lloc on es trobaven les instal·lacions agrícoles: els magatzems de gran, oli, les premses, els dipòsits, els forns...

Lacus musealitzat al costat del bosc. Foto Jordi Vilalta

La vil·la de ca n'Oriol es trobava ben situada, molt prop de la importantíssima via Augusta, que en època imperial passaria ran o dins del nostre terme municipal actual, i a més disposava de cursos d'aigua com el torrent de ca n'Oriol o, una mica més lluny, la riera.

Reproducció de la làpida dedicada a L. Porci Nepot.

Els orígens d'aquest assentament, segons els arqueòlegs, es situen al segle I de la nostra era, si bé ha aparegut algunes monedes del segle anterior (vegeu l'entrada Tres curioses monedes de plata romanes trobades a Ca n'Oriol, en aquest blog). D'aquesta primera fase són 37 sitges o sots per emmagatzemar aliments, tres retalls i els dos lacus per emmagatzemar vi i oli que hem esmentat abans.

Lacus de l'aula de dibuix

La vil·la seria abandonada cap a la segona meitat del segle III (potser a causa d'alguna incursió de bàrbars?), però va tornar a ser ocupada a principis del segle V per una nova població de costums diferents (possiblement relacionat amb l'arribada dels visigots). L'assentament, a partir d'aleshores, es dedicaria, pel que sembla, només a funcions agrícoles i aquests nous habitants varen reaprofitar elements com els lacus anteriors. D'aquesta època són tres edificis descoberts pels arqueòlegs: un era un magatzem, l'altre era per a un ús indeterminat i el tercer era un lloc on hi havia un forn metal·lúrgic que serviria tant per elaborar eines de pagès com per reparar-les.

En suma, considerem que el jaciment romà de ca n'Oriol és el segon més important del nostre terme després del de Can Fatjó, pel volum i l'interès de les troballes realitzades.