dijous, 28 de desembre de 2017

Les fàbriques del Rubí de fa cent anys

En aquesta entrada presentarem una visió general del que va ser la indústria a Rubí al primer terç del segle XX. En aquella època cal dir que la majoria de les persones encara es dedicaven al sector agrícola i no seria fins els mitjans del segle passat quan l'activitat fabril va sobrepassar a la pagesia.

El sector de la població més involucrat en les indústries de l'època era el femení i l'infantil. D'aquesta manera col·laboraven en les economies familiars aportant uns ingressos, mentre els homes treballaven al camp. Tot i així, com és lògic, també hi havia persona masculí a les fàbriques, que generalment ostentaven càrrecs de comandament o més tècnics (contramestres, encarregats...) i que generalment es formaven a l'Escola Industrial de Terrassa.

Treballadores de "cal Mosques". El personal femení era majoritari.

La major part de les instal·lacions fabrils eren del sector tèctil, encara que també n'hi havien pertanyents a altres branques. Generalment, era la seda, el cotó i la llana les matèries primeres que es treballaven.

En esclatar la I Guerra Mundial, i en ser l'estat espanyol un país neutral, les fàbriques catalanes varen obtenir grans beneficis en exportar productes manufacturats i també necessaris per als exèrcits combatents a les nacions en conflicte. I aixó també passava a Rubí, on des de 1916 ja funcionava una sucursal bancària, que després seria "la Caixa"  A més, a la nostra vila, la vinguda del tren el 1918 va fer que les nostres indústries experimentessin un gran creixement, fins que el 1930 ja es comptaven al municipi unes 45 fàbriques.

Repassem de manera somera les principals indústries que aparegueren a Rubí en aquells temps, esmentant també les que ja exisitien des del segle XIX. Pel que fa a aquestes, repassem nomes les més importants: en primer lloc, Hijos de Pedro Ribas des de 1888 (dedicada al rentat de llana), que després, a partir de 1918, seria Rubí Industrial, SA (propietat dels germans Arch), que treballava els tints i acabats. Al segon quart del segle passat es convertí en la principal fàbrica de la vila (era anomenada popularment "la Pelleria").

Les naus de la Pelleria als anys 30

El Vapor Nou, des de 1879, havia estat l'empresa dels germans Ribas (Hilados de Confianza de Luis Ribas), per passar a partir de 1914 a pertányer a Joan i a Josep Bertrand, que tenien la fàbrica del Vapor Vell a ca n'Alzamora i que la deixà el 1929 per dedicar-se exclusivament al nou complex del costat de la riera.

El Vapor Nou a principis del segle passat

Cal Muntades o Hijos de Francisco Serrat havia començat la seva activitat el 1891 i estava situada a Can Rosés, al costat de l'actual McDonald's. Fabricà elements tèxtils destinats als combatents de la I Guerra Mundial.

Cal Muntades o Serrat. Postal de Salvador Casanovas

La Pich Aguilera o "la Seda" ja existia també a la banda dreta de la riera des de 1892 i es dedicava, com el seu nom popular ens indica, als teixits de seda.

Pich Aguilera o "la Seda". Al fons, el castell de Rubí.

Per altra banda, al segle XX començaren a aparéixer noves indústries, entre les que destaquem, Cal Pere de la Fàbrica, primer a l'actual carrer de Quevedo, dedicada als folres, i "les Vetes" (de Ramon Prat), a la Plana de Can Bertran, que produïa les "Cintas Rubí". Aquestes dues fàbriques sorgiren el 1915.

El 1921 es va inaugurar la indústria tèxtil de Miquel Villà, a la banda esquerra de la riera, anomenada popularment "cal Mosques", i que es dedicava a fabricar principalment matalassos. Fou arrassada per la rierada el 1962.

Cal Mosques a principis del segle XX.

El 1922 aparegué cal Jorba, primer al carrer actual de Maximí Fornés, i després al del Doctor Gimbernat, també tèxtil. El 1928 es va obrir la fàbrica de Can Sedó i el 1931, també a la zona de ca n'Alzamora, cal Gaspà (actual edifici Espona), on es fabricaven peces diverses d'indumentària.

També hem de ressenyar petits tallers tèxtils escampats per tot Rubí, com el de Joan Debant, "els Cavallitus", etc., que donaven feina a pocs obrers, però que testimonien l'activitat d'una classe mitjana de petits empresaris.

I no tot era indústria tèxtil. També a Rubí hi havia tallers de ceràmica, com els dels germans Puig; els "Timbres", des de 1932, que fabricava elements elèctrics; la fàbrica de bales del Molí dels Bessons, que després es traslladaria al centre de la població; la cartronera de la Llana; les "Gomes" (articles de goma); la de cal Fideuer; cal Ferrer de Tall (eines), etc, etc.

Entrada a la cartronera de la Llana



diumenge, 24 de desembre de 2017

El Nadal del Rubí d'abans

El proper dia 29 de desembre esteu tots i totes convidats a la tertúlia de patrimoni, a l'Ateneu Municipal de Rubí, on descriurem alguns detalls de com els rubinencs i rubinenques celebraven les festes de Nadal a mitjan segle passat.

En aquesta entrada us farem un avanç. El cicle començava la nit abans del dia 25 de desembre, quan es feia cagar el tió a les cases, amb regals per als infants. Posteriorment es sopava i s'anava a l'església de Sant Pere a escoltar la Missa del Gall. Cal dir que, durant un temps, amb la col·laboració de l'Ajuntament, es va instal·lar un tió a la parròquia perquè el fessin cagar els nens i nenes pobres; els regals normalment ere mitjons i caramels.

El dia de Nadal es feia un abundant àpat, que consistia en un primer plat de sopa de galets i un segon de gall ("Ara ve Nadal; matarem el gall i la tia Pepa li donarem un tall" deia una cançó popular). A la tarda hi havia l'opció d'anar a veure els pessebres al Casal Popular o a la sala d'exposicions de Cal Sabateret, o bé assistir a una representació dels "Pastorets" (també al Casal Popular, el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any o Reis).

Representació dels "Pastorets" el 1958. Font: "L'Abans".

A les façanes d'algunes botigues de Rubí es penjaven motius nadalencs; algunes rifaven paneres... però a cada llar no podia mancar el pessebre familiar.

Els pessebres tenen una tradició a la nostra ciutat que arrenca des de 1917, quan Mossèn Guardiet va impulsar un costum que fins aleshores era només merament domèstic. Ell va iniciar els concursos de naixements, que foren revitalitzats a partir de 1951 (i després d'un període marcat per la guerra i els anys difícils de la postguerra) per la nova Associació de Pessebristes, que ha anat mantenint aquest art fins els nostres dies.

"Taller de Natzaret", pessebre dels anys 60. Foto APR

En una entrada posterior parlarem dels Reis d'Orient i dels regals que oferien als nostres nens i nenes.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Com afectà la rierada la indústria de Rubí

Tots sabem que la rierada de Rubí va comportar una gran pèrdua de vides humanes i molts danys a la població. En aquesta entrada ens fixarem una mica com va afectar a la naixent indústria rubinenca, que des dels anys 50 començava la seva expansió.

El 1962 existien a la vila 95 empreses, de les quals 56 (la majoria) pertanyien al sector tèxtil, seguides del metal·lúrigic amb 20 fàbriques.

Com és obvi, les indústries que estaven situades a tocar de la riera van desaparéixer o varen sofrir importants danys. Varen ser completament arrassades "Hijos de Juan Arch" i la de Miquel Villà ("cal Mosques"), que eren a l'Escardívol. En aquesta zona les naus Pich Aguilera (la vella "Pelleria") varen resisitir no obstant l'embat de les aigües. També al costat de la riera va desaparéixer una fàbrica en construcció a la zona de Can Serra i l'empresa de Juan García Jiménez.

Hijos de Juan Arch, destruïda per la rierada. Foto Pérez de Rozas (AFB)

Altres instal·lacions properes a la riera van patir inundacions i altres danys importants: la cartronera de Rubí; les petites fàbriques tèxtils de Francesc Comellas, de Jaume Janer i de Marcel·lí Carrera, i indústries tant importants com la ja esmentada de Pich Aguilera, Tymesa, Bertrand CA (el Vapor Nou), la Josa o les manufactures Sedó (aquestes dues últimes, al costat del torrent de l'Alba). En total, 30 empreses de Rubí sofriren greus desperfectes.

La fàbrica de "Cal Mosques" destrossada. Foto B. Cucurull (AMRU)

En total, els danys econòmics a les fàbriques de Rubí varen ser uns 134 milions i mig de pessetes de l'època, i per habitant, 13.578. I ja que estem parlant de xifres, direm que 1.167 obrers i obreres també quedaren afectats laboralment, ja que o bé restaren sense feina o bé hagueren de treballar de valent durant setmanes per netejar les instal·lacions de les indústries danyades.

Efectes de la rierada a la zona industrial de l'Escardívol. Foto B. Cucurull

Rubí fou una de les poblacions del Vallès més afectades per la rierada, en quart lloc després e Sabadell, Terrassa i Castellar, quant a danys econòmics. Les pérdues més grans les sofriren Hijos de Juan Arch i l'empresa de Juan García Jiménez, que, com hem dit, varen desaparéixer totalment.

Després de la rierada Rubí va tenir una gran injecció de diners de part del govern central que provocà que renasqués una altra vegada la seva indústria, cada vegada més diversificada i implantada per tot arreu. Poc després es formarien els polígons industrials.

dijous, 14 de desembre de 2017

La fassina de cal Corrons

Molts de vosaltres haureu vist el vell casalot que es troba entre el carrer de Terrassa i l'Escardívol i que va ser afectat pel POUM. Es tracta de l'antiga fassina de cal Corrons, que produïa aiguardent que al segle XIX s'exportava a diversos indrets de l'estat espanyol.

Cal Corrons el 2009. Foto J. Vilalta

Tot va començar quan Esteve Corrons, que era de Sant Celoni, el 1850 va obrir a Rubí una taverna al carrer Fondo que també funcionava com a jostal, barberia i celler. Deu anys després la va cedir a Josep Pujol i va invertir els seus diners en adquirir, conuntament amb Josep Grau, unes terres propietat de la marquesa de Moià (que també posseïa el castell i els horts de l'Escardívol) on va construir la fassina.

Esteve Corrons i la seva dona. Arxiu P. Bel

La maquinària i els alambins d'aquesta fassina eren alimentades per una canal d'aigua que venia de la zona del Bullidor. No obstant, sabem que hi hagueren alguns problemes d'embussament.

L'aiguardent que s'hi produïa venia de la brisa, que és tot allò que resta després de la premsada del raïm. Aquestes restes o rapa es conduïa des de les premses distribuïdes pels diferents barris de la població cap a cal Corrons o a la fassina del castell. La brisa es feia bullir en grans olles o alambins i d'ella s'extreia el preuat aiguardent.

Banda nord de la fassina el novembre de 2016. Foto J. Vilalta

El fill de l'Esteve Corrons, Francesc, continuà la tasca del seu pare i es té constància que durant la segona meitat del segle XIX s'exportava l'aiguardent a ciutats com Tarragona, Reus o Madrid, entre altres.

Placa de la fassina quan era de Francesc Corrons

A principis del segle passat, Mercè Corrons, filla de Francesc, es va carar amb un mestre d'obres, Enric Soulié, que es guanyava bé la vida, i va decidir no viure més de la fassina.

Els anys 40 foren el de la defunció definitiva de la fassina, que feia temps que ja no produïa aiguardent. L'Enric i la Mercè van optar per treure tota la maquinària vella i habilitar dependències per allotjar immigrants.

Portalada d'entrada a la fassina. Foto J. Vilalta

Finalment, el 1962, a causa dels estralls de la rierada, la vella fassina també va deixar de ser un conjunt d'habitatges.

Avui en dia és incert el futur del vell casalot. Per altra banda, es conserven elements interessants com la portalada o la xemeneia, així com els plàtans, però... es conservaran?

Per a més informació, consulteu l'article de l'amic Pere Bel publicat al Butlletí núm. 56 del GCMR-CER, juny de 2011, del qual s'ha extret la informació d'aquesta entrada.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Farmàcies del Rubí d'abans

A la primera meitat del segle passat hi havia a la vila de Rubí tres farmàcies actives: la Feixas (actual Parrilla), cal Morros i la d'en Vilarrubias. D'aquestes tres la Morros va desaparéixer el 1935; la Feixas encara continua i la Vilarrubias és ara la farmàcia Batallé.

Farmàcia Parrilla (abans Feixas)

La primera que es va obrir a la nostra població fou l'actual farmàcia Parrilla, al carrer de Xercavins, un dels més antics de Rubí. Fou el 1827 quan el francès Agustí Pannon va decidir inaugurar un establiment farmacèutic a la nostra població. Les coses li anaren bé i el 1860 va comprar l'edifici. El 1882 va passar al seu gendre Gabriel Gener, i el fill d'en Gabriel, Serafí va col·locar un adjunt, ja que sempre estava ocupat en altres afers que li impedien regentar la farmàcia. Aquest fou en Miquel Feixas, que va venir d'Olot i va començar a treballar-hi el 1918. Feixas va adquirir el 1920 l'establiment i la casa i va prendre com a muller Montserrat Muxí (del carrer de Santa Maria). La parella va renovar l'edifici i la farmàcia amb elements de caire modernista (les columnetes de marbre de la façana, la reixa de ferro forjat, el cartell de picadís que es pot veure des de la plaça del Dr. Guardiet...).

Porta de la farmàcia Parrilla. Foto J. Vilalta
 
Ara la farmàcia, que s'anomena Parrilla pel cognom de la farmacèutica titulada que hi treballa, és propietat de Salvador Soler, nét de Miquel Feixas. Es tracta d'una joia de caràcter modernista que cal preservar.

Farmàcia Morros 

Aquest establiment fou fundat el 1882 per Pau Morros, al carrer de Sant Bonaventura (actual de Maximí Fornés), que era la principal via comercial de l'època, i que a partir del 1914 seria el carrer de Pi i Margall. Era situada on ara es troba l'entrada del carrer de Montserrat, a la part est del carrer. La farmàcia va plegar el 1935, quan la col·lectiva de paletes va enderrocar l'edifici on era, per obrir l'esmentat carrer de Montserrat.

Anunci de la farmàcia Morros. Arxiu Pere Bel.

La família Morros també tenia, des de principis del segle XIX, una botiga dedicada a la venda de roba, i que deprés seria un cusidor, al passeig d'Alfonso Sala (ara de Francesc Macià), on ara es troben les Finques Vallhonrat.

Farmàcia Vilarrubias

Des dels anys 20 del segle passat i fins el 1962, on ara s'ubica la farmàcia Batallé, existia la farmàcia Vilarrubias. Als anys 50 i 60 Salvador Vilarrubias era el farmacèutic municipal de Rubí i era d'ideologia conservadora, però l'encarregat que regentava l'establiment, en Manel López, era d'idees més "progres" (tal i com ens explica Vicenç Rizo) i sempre s'organitzaven animades tertúlies a la porta de l'establiment on es parlava de poesia, política, de la teoria de l'evolució... De fet hi acudien personalitats de Rubí com en Ferrer Domingo o en Francesc Alujas, entre d'altres.

Façana de la farmàcia Vilarrubias. Font: todocoleccion.net

Fa pocs anys, en Vicenç Rizo va donar al Museu de Rubí diversos utensilis i material d'aquella farmàcia, així com documentació (com sobres de cartes, entre altres).

divendres, 8 de desembre de 2017

Personatges romans de Ca n'Oriol

En aquesta entrada parlarem dels personatges d'època romana que estan testimoniats a l'àrea de la vil·la romana de Ca n'Oriol. Posseïm dues làpides i una ara amb inscripcions que ens mostren que en aquest lloc hi hagueren individus pertanyents a diverses classes socials: ciutadans nascuts lliures, lliberts (esclaus alliberats que esdevingueren ciutadans) i esclaus. Tots, suposadament, vinculats a l'existència de la finca.

La propietària de la vil·la?

En primer lloc parlarem de la família de Pòrcia Serana, una ciutadana romana de ple dret. Apareix a una làpida (conservada al Museu d'Arqueologia de Catalunya) que ella va dedicar al seu fill Luci Porci Nepot, mort a l'edat de 27 anys. La inscripció diu:

L(ucius) PORCIVS NE
POS H(ic) S(itus) E(st) AN(norum)
XXVII P(orcia) L(ucii) F(ilia) SE
RANA MATER

Vol dir el següent:

"Luci Porci Nepot jau aquí a l'edat de 27 anys. Pòrcia Serana, filla de Luci, la seva mare."

Làpida on surt Pòrcia Serana (reproducció al Museu de Rubí)

El cognomen Serana (els ciutadans romans tenien praenomen, nomen i cognomen) sembla d'arrel indígena i es troba en molts llocs de la península ibèrica, així com en altres llocs de l'imperi. El nomen Porcius ve molt probablement d'algun antic client del cònsol M. Porci Cató, que el 195 aC va engegar una gran campanya militar per sofocar una important rebel·lió ibèrica. És de suposar que el noi al qual se li dedicà la làpida va ser fill d'un noble terratinent de la família Pòrcia i d'una dama d'extracció ibèrica o celta. A més, curiosament porta el nomen de la mare, cosa que fa pensar que va néixer després de la mort del pare. Pòrcia Serana potser va ser en aquesta època (mitjans segle I dC) la propietària de la vil·la romana de Ca n'Oriol? Cal dir que els Porcis tenien moltes possessions, dedicades moltes al cultiu del cep.

Lacus o cup de vi de Ca n'Oriol. Foto Jordi Vilalta

 Els lliberts 

Una altra làpida apareguda a terrenys propers a la masia i que ara es troba al Museu Episcopal de Vic porta la següent inscripció, datada de la segona meitat del segle II dC:

D(is) M(anibus)
CLODIO VRSO
LIBERTO BENEMERENTI
M(arcus) CLODIVS HYGINVS
ET CLODIA GRATILLA
ET SIBI ET SVIS FE(cerunt)

Vol dir: "Als Déus Manes [déus dels morts]. A Clodi Urs, el seu llibert, que bé s'ho mereixia. Marc Clodi Higí i Clòdia Gratil·la i per a ells mateixos i per als seus varen fer (aquest monument)."

Làpida d'Higí, Clòdia Gratil·la i Urs

M. Clodi Higí i Clòdia Gratil·la podien haver estat lliberts i dedicaren la làpida a un altre llibert (Urs). Higí seria el primer esclau que fou alliberat per part d'un cert Clodi (els lliberts, quan eren manumitits asoptaven el nom del seu amo més el qua ja tenien, que normalment era grec). La muller (en el cas que ho fos, que no és segur) d'Higí també havia estat esclava d'aquest Clodi i d'aquí el seu nomen. És a dir, els dos serien colliberts i haurien tingut a la vegada un esclau anomenat Urs que també van alliberar i per tant adoptà el nom de Clodi Urs. Una altra tesi (i penso que aquesta és més poblable, ja que Gratilla no sembla un cognomen grec de lliberta) és que Clòdia hagués estat ciutadana romana nascuda lliure (ingenua) i que hagués estat la propietària d'Higí i d'Urs, als quals hauria manumitit. Aquests Clodis, segons els estudiosos que han estudiat les làpides de Rubí, podrien haver estat els uilici (una mena de masovers de l'època) de la vil·la romana de Ca n'Oriol. O potser Clòdia Gratil·la en fou la propietària, en el cas de ser ciutadana romana nascuda lliure (recordem que al segle anterior en podria haver estat Pòrcia Serana, una altra dona).

Esclaus

A una ara opistògrafa (és a dir, amb inscripcions a dues cares oposades) que també va sorgir a terres de Ca n'Oriol, apareixen els esclaus Chares i Irineu. Està datada entA l'altra cara trobem la inscripció d'un tal Iulius, que tant podria haver estat llibert com ingenu.

La inscripció resa:

B(...) D(eo) V(otum) S(oluerunt) L(ibentes)
[M(erito)]
[C]HARES E[T]
[I]RIN(A)EVS

La traducció és: "Al déu B(...) han complert el seu vot de bon grat i justament Chares i Irineu."

Altar de Chares i Irineu dedicat al déu B(...). Foto FMBR

Aquests dos esclaus (si bé Isabel Rodà ha argumentat que també podria ser una sola persona que es digués Chares Irineu) dedicaren aquest altar a un déu, que podria haver estat Bel i que sembla d'arrel celta.

Aquests, doncs, serien les persones "amb nom i cognoms", com diríem ara, que sabem que visqueren a la vil·la de Ca n'Oriol de Rubí i que mostra com la nostra zona estava plenament integrada dins el món romà.


dimecres, 6 de desembre de 2017

La població de Rubí al segle XIX

Durant el segle XIX la població de Rubí va créixer de manera espectacular. En aquells cent anys la població es va multiplicar per 10. I és que només a la segona meitat del segle passat aquesta velocitat demogràfica fou superada.

A finals del segle XVIII Rubí tenia uns 350 habitants. De fet, el cens de Floridablanca, primer ministre del rei Carles IV, elaborat el 1787, donà per a la població un nombre de 345 persones.

A partir de 1830 la població de Rubí va créixer molt.

Al 1808, als inicis de la Guerra del Francès vivien a Rubí uns 400 homes i dones. Com és obvi, aquell conflicte va causar una petita davallada demogràfica, però a partir de 1813, quan acabaren les lluites, s'inicià una lenta recuperació.

I així, durant els decennis centrals del vuit-cents, començaria el gran creixement. Els factors que l'impulsaren estan lligats a la bonança econòmica que representava la gran expansió de la vinya a Rubí i la instal·lació de les primeres indústries al costat de la riera.  D'aquesta manera el 1840 Rubí ja comptava amb 1.900 habitants.

El Vapor Vell, instal·lat a Rubí a la primera meitat del segle XIX.

Aquestes bones condicions econòmiques de mitjan segle XIX propiciaren l'arribada d'un bon nombre d'immigrants a treballar les vinyes com a jornalers o a entrar com a obreres a les primeres fàbriques. Venien bàsicament  de la mateixa comarca al principi i també de la resta de Catalunya a finals del segle, i feren que la població es veiés notablement incrementada. Se sap que Rubí és el poble de la comarca que més va creíxer a la primera meitat del segle XIX, molt més que Terrassa o Sabadell. Aquest fet també es repetiria a la segona meitat del segle passat curiosament.

Com a data curiosa hem de dir que hi havia un lleuger percentatge major de població masculina que femenina, i un equilibri entre les taxes de natalitat i de mortalitat. El fet del major índex de masculinitat que quasi sempre ha tingut Rubí és provocat per ser tradicionalment una ciutat receptora d'immigrants que moltes vegades eren homes.

El 1857 Rubí ja té censats 2.955 homes i dones. A la segona meitat del segle XIX la població continuà creixent. El fet és que s'implanten noves indústries i la vinya segueix amb el seu auge. Es fan plans urbanístics per donar resposta a aquest fenomen demogràfic i s'eixampla l'església de Sant Pere per poder donar cabuda a nous feligresos.

Plànol de l'eixample de l'església de Sant Pere

No obstant, als últims decennis del segle XIX la població es va estancar. Fins i tot es va produir una emigració des de Rubí cap a Barcelona i les seves immediacions, per no parlar d'aquells que anaren a Amèrica a provar fortuna. La gran causa fou el començar del decliu de l'agricultura per l'impacte de la fil·loxera, que afectà especialment a les classes baixes i mitjanes.

Fil·loxera. Font: Viquipèdia

Finalment, hem de dir que el 1900 la vila de Rubí comptava amb 4.400 habitants.