La mort de l'agricultura a Rubí

Rubí, al llarg de tota la seva història, sempre ha estat una població dedicada sobre tot a l'agricultura. No obstant, al llarg de la segona meitat del segle passat, i especialment a partir dels anys 60, va tenir lloc un procès pel qual aquesta activitat va anar morint a poc a poc, fins el punt que avui en dia els pagesos de la ciutat són una minoria que es podria comptar amb els dits possiblement d'una sola mà!

Un dels últims tractors de Rubí. Foto Francesc Bancells.

Abans de la guerra civil un 81 % del territori del terme municipal de Rubí era dedicat a l'agricultura, especialment a la vinya. També sabem que les persones que es dedicaven al camp eren 678 el 1951 i només 140 el 1975. El 1976, són només un 28,1 %  de les terres les que es destinen als conreus, que havien canviat els ceps pels cereals (ocupaven aquest any el 71,6 % de l'extensió cultivada). El fet és que moltes vinyes es van anar arrencant a partir, sobre tot de la fi de la guerra, ja que, entre altres raons, es necessitaven més cereals per fer pa i poder alimentar la població a la postguerra, una època de fam, com tots sabem.  A més, el cultiu cerealístic requereix menys atenció que els ceps i s'adiu més amb la mecanització del camp, que començà als anys 50, tot i que a Rubí no hi hagueren molts tractors perquè molts pagesos encara feien servir els carros arrossegats per mules i cavalls per anar al tros.

Cavall i carro, 1969. Arxiu Lluís Garcia.

També cal destacar com a factor principal que explica la disminució de l'activitat agrària la competència laboral que va significar la gran expansió de la indústria i la construcció que va veure Rubí a partir dels 50. Els joves pagesos, i encara més els que no eren propietaris de les terres que treballaven, preferiren una ocupació més segura a les diverses fàbriques i tallers que anaven escampant-se per la vila o bé a la construcció de nous habitatges, que experimentà un boom a partir de finals dels 60.

Pel que fa al cultiu dels horts i arbres fruiters, la rierada també contribuí a la mort gradual i inexorable de l'agricultura, que ja venia gestant-se des dels 50. I és que la tromba d'aigua va arrasar o malmetre totes les hectàrees d'horts (86 en total) que s'ubicaven al costat de la riera.

La rierada va malmetre molts horts. Foto Arxiu Nacional de Catalunya

Quant a institucions vinculades al món agrari, a Rubí existien el Sindicat Agrícola i el Celler Cooperatiu, que, com és obvi, amb la disminució de l'activitat agrícola, deixaren de funcionar després d'anys de decadència. Els anys 90 les cambres agrícoles locals desaparegueren i entre elles la de Rubí. Per altra banda, a partir de la rierada, i també per la gradual substitució dels cultius de ceps pels de cereals, els nombre de socis del Celler Cooperatiu varen anar cada vegada a menys. Si el 1960 eren 406, el 1984 ja només eren 84. Fins el punt que el 1988 la darrera junta del celler va optar per dissoldre's i vendre l'edifici a l'Ajuntament.

Sala de les tines, al Celler Cooperatiu

Ara, com hem dit a l'inici, hi ha poquíssimes persones que es dediquin a Rubí a l'activitat agrària, que consisteix bàsicament en el cultiu de cereal i farratge. La Unió de Pagesos, a nivell de Catalunya, és el sindicat que defensa els seus interessos. Cal destacar el rubinenc Francesc Bancells, un dels pocs pagesos de la ciutat i precisament soci del Grup de Col·laboradors, en els òrgans dirigents de la Unió de Pagesos.

Aquesta entrada ha tingut com a principals fonts d'informació l'article de Lluís Garcia titulat "L'agricultura rubinenca després de la rierada", publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58 (setembre de 2012) i el de Ramon Batalla "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme",  al Butlletí del GCMR-CER núm. 64 (juny de 2015). Els podeu consultar, si voleu conéixer més del tema que avui hem tractat, al nostre local de la Biblioteca Mestre Martí Tauler, de dilluns a divendres de 6 a 9 de la tarda.