La mort de l'agricultura a Rubí

Rubí, al llarg de tota la seva història, sempre ha estat una població dedicada sobre tot a l'agricultura. No obstant, al llarg de la segona meitat del segle passat, i especialment a partir dels anys 60, va tenir lloc un procès pel qual aquesta activitat va anar morint a poc a poc, fins el punt que avui en dia els pagesos de la ciutat són una minoria que es podria comptar amb els dits possiblement d'una sola mà!

Un dels últims tractors de Rubí. Foto Francesc Bancells.

Abans de la guerra civil un 81 % del territori del terme municipal de Rubí era dedicat a l'agricultura, especialment a la vinya. També sabem que les persones que es dedicaven al camp eren 678 el 1951 i només 140 el 1975. El 1976, són només un 28,1 %  de les terres les que es destinen als conreus, que havien canviat els ceps pels cereals (ocupaven aquest any el 71,6 % de l'extensió cultivada). El fet és que moltes vinyes es van anar arrencant a partir, sobre tot de la fi de la guerra, ja que, entre altres raons, es necessitaven més cereals per fer pa i poder alimentar la població a la postguerra, una època de fam, com tots sabem.  A més, el cultiu cerealístic requereix menys atenció que els ceps i s'adiu més amb la mecanització del camp, que començà als anys 50, tot i que a Rubí no hi hagueren molts tractors perquè molts pagesos encara feien servir els carros arrossegats per mules i cavalls per anar al tros.

Cavall i carro, 1969. Arxiu Lluís Garcia.

També cal destacar com a factor principal que explica la disminució de l'activitat agrària la competència laboral que va significar la gran expansió de la indústria i la construcció que va veure Rubí a partir dels 50. Els joves pagesos, i encara més els que no eren propietaris de les terres que treballaven, preferiren una ocupació més segura a les diverses fàbriques i tallers que anaven escampant-se per la vila o bé a la construcció de nous habitatges, que experimentà un boom a partir de finals dels 60.

Pel que fa al cultiu dels horts i arbres fruiters, la rierada també contribuí a la mort gradual i inexorable de l'agricultura, que ja venia gestant-se des dels 50. I és que la tromba d'aigua va arrasar o malmetre totes les hectàrees d'horts (86 en total) que s'ubicaven al costat de la riera.

La rierada va malmetre molts horts. Foto Arxiu Nacional de Catalunya

Quant a institucions vinculades al món agrari, a Rubí existien el Sindicat Agrícola i el Celler Cooperatiu, que, com és obvi, amb la disminució de l'activitat agrícola, deixaren de funcionar després d'anys de decadència. Els anys 90 les cambres agrícoles locals desaparegueren i entre elles la de Rubí. Per altra banda, a partir de la rierada, i també per la gradual substitució dels cultius de ceps pels de cereals, els nombre de socis del Celler Cooperatiu varen anar cada vegada a menys. Si el 1960 eren 406, el 1984 ja només eren 84. Fins el punt que el 1988 la darrera junta del celler va optar per dissoldre's i vendre l'edifici a l'Ajuntament.

Sala de les tines, al Celler Cooperatiu

Ara, com hem dit a l'inici, hi ha poquíssimes persones que es dediquin a Rubí a l'activitat agrària, que consisteix bàsicament en el cultiu de cereal i farratge. La Unió de Pagesos, a nivell de Catalunya, és el sindicat que defensa els seus interessos. Cal destacar el rubinenc Francesc Bancells, un dels pocs pagesos de la ciutat i precisament soci del Grup de Col·laboradors, en els òrgans dirigents de la Unió de Pagesos.

Aquesta entrada ha tingut com a principals fonts d'informació l'article de Lluís Garcia titulat "L'agricultura rubinenca després de la rierada", publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 58 (setembre de 2012) i el de Ramon Batalla "Rubí: creixement i transformació de la ciutat durant el franquisme",  al Butlletí del GCMR-CER núm. 64 (juny de 2015). Els podeu consultar, si voleu conéixer més del tema que avui hem tractat, al nostre local de la Biblioteca Mestre Martí Tauler, de dilluns a divendres de 6 a 9 de la tarda.

Els Sunifred, senyors feudals de Rubí

Els primers senyors feudals a Rubí dels quals coneixem la seva existència van ser els components de la família Sunifred.

El feudalisme és el sistema pel qual uns senyors s'apropien de les terres dels petits propietaris rurals mitjançant la força i l'extorsió. Aquest procès es desenvolupà a casa nostra al segle XI. Els pagesos es convertiran molts en serfs de la gleba, adscrits a la terra sense poder vendre-la ni abandonar-la mai. Rebran, aixó si, la protecció dels senyors a canvi de la donació de part de les collites i d'una sèrie de serveis. Les servituds feudals eren anomenades "mals usos".

Reproducció del primitiu castell de Rubí, segons Pere Bel.

Sunifred, el 995, era veguer del comte de Barcelona, i sabem que es va casar amb Engilrada, amb la qual va tenir tres fills: Ramon, Guifred (que va ser clergue) i Amat, i una noia, Nèvia. Sembla que va morir una mica abans del 1021, si fem cas de la documentació que ens ha arribat. Com a veguers, eren garants de l'ordre públic i  feudataris o vassalls del casal de Barcelona, al qual havien jurat fidelitat. En aquella època el comte era Berenguer Ramon, però cap a mitjan segle XI els Sunifred passaran a deprendre de la nissaga dels Claramunt.

Malgrat que eren fidels servidors del comte de Barcelona, tenien el ple domini de terres (alous) a Valldoreix, Rubí (per tot el terme), Sarrià, Olesa, Gramenet, Solsona, el Maresme... I no eren només camps amb els seus masos, sinó també esglésies i altres castells, a més del de Rubí, situat al costat de Sant Genís. Així, Ramon Sunifred tenia el domini de l'església de Santa Agnès de Malagnanico (Santa Agnès de Malanyanes, a la Roca del Vallès) i també el castell d'Arraona, a Sabadell.

Turó on es trobava el castell d'Arraona, a Sabadell, possessió dels Sunifred

Cal destacar que no tenien molt bones relacions amb el monestir de Sant Cugat, amb el qual sempre mantenien plets pel domini de terres.

La major part de les terres eren destinats a la vinya, però també trobem cultius de cereals (que alimentaven els molins fariners del costat de la riera) i horts d'arbres fruiters. De fet el control dels molins era molt important per als senyors feudals i els Sunifred posseïen molins al nostre terme.

Quant a principals testimonis de la senyoria dels Sunifred a Rubí, comptem amb les restes del castell o Castro Rivo Rubeo, així com un important document que es conserva a l'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona i que ha estat estudiat per Juanjo Cortés, datat del 1043, en el qual Guillem Ermemir i la seva esposa Ricarda venen a Engilrada i al seu fill Ramon Sunifred terres i béns situats al terme de Sant Pere de Rubí. A part, els Sunifred es troben moltes vegades en la documentació dels segles XI i XII de casa nostra.

El document de 1043.

Francesc Alujas, una vida dedicada a les lletres i a la cultura

El dia 26 de desembre deixava aquest món una de les figures més importants de la intel·lectualitat rubinenca de la segona meitat del segle passat i principis del present: Francesc Alujas Oliana.

Va néixer a la vila de Rubí el 1922 i va seguir estudis de comerç i comptabilitat, però en realitat la seva passió foren les lletres: es va destacar en tres vessants: poesia, assaig i teatre.

Alujas rebent el guardó atorgat pel GCMR-CER el 2014

Pel que fa al assaig, cal ressenyar un llibre publicat el 1967 titulat El blanc i el negre (un estudi sobre el problema racial americà), en català en aquella època. De fet Alujas sempre ha estat un fervent catalanista i defensor de la nostra llengua.

Quant a la poesia, ha participat en totes les edicions de la Festa de la Poesia de Rubí, així com en publicacions locals, i ha obitngut diversos premis en concursos poètics. Cal destacar el seu llibre de poemes La lluna s'ha vestit de dol, de 2006.

Respecte a obres de teatre, destaquem Vida, obra i entrega del Doctor Guardiet (1989).

Va col·laborar amb la Rubricata i altres publicacions de la ciutat amb els seus escrits. També va ser corresponsal literari de La Vanguardia.

F. Alujas amb Joan Tardà i diversos militants d'ERC. Foto twitter de J. Tardà

Però la seva tasca mès important a Rubí, a part de la creació literària, fou la de l'ensenyament de llengües estrangeres, abans de l'eclosió de les modernes acadèmies i centres d'idiomes. Molts rubinencs i rubinenques aprengueren anglès, francès, alemany... de la mà del senyor Alujas!

Com és lògic ha rebut diversos reconeixements. Així, el 2006 fou homenatjat per un grup de ciutadans i exalumnes de Rubí en un acte presidit per Ernest Benach, president aleshorers del Parlament de Catalunya, i amb l'assistència de l'alcaldessa Carme Garcia, per la seva labor de potenciament de la cultura catalana i de divulgació de les llengües estrangeres.

Alujas amb C. Garcia i E. Benach. www.parlament.cat

La diada de Sant Jordi de 2014 la nostra entitat, el GCMR-CER, en un acte públic a l'Ateneu, li va atorgar un guardó en forma de placa per la seva gran tasca de tota una vida al servei de la cultura de Rubí.

Alujas amb el guardó atorgat pel GCMR-CER el 2014

També hem de destacar que el 2013 fou un dels protagonistes de la sèrie d'entrevistes Rubí, una vida d'història, de Rubí TV i Rubí Identitat.

Alujas, entrevistat el 2013. Font: RubiTV

Descanseu en pau, amic Francesc Alujas!

La gran nevada del Nadal del 62

El 25 de desembre de 1962, el mateix any de la tragèdia de la rierada, Rubí i tot el Vallès van patir una nevada excepcional, com mai s'havia vist per aquestes contrades.

Ja el dia abans començà a plovisquejar i després, al vespre, a caure els flocs de neu de manera persistent, de tal manera que cap a les 3 de la matinada del dia de Nadal la neu ja tenia un gruix de 30 cm. I el mateix dia 25 continuà nevant fins que a la nit arribà a uns 80 cm! Les temperatures estaven entre els 7 i els 4º sota zero.

La plaça del Dr. Guardiet, nevada. Foto Jaume Pallarols

Rubí va quedar incomunicat, sense llum ni aigua. Tots els espectacles nadalencs foren suspesos, ja que quasi ningú no podia sortir de casa. El fet positiu és que, en ser Nadal, les famílies estaven ben proveïdes d'aliments. No obstant, al llarg dels dies posteriors hi sovintejaren accidents de persones que queien a causa de les relliscades provocades per la neu.

La nevada al carrer de Sant Gaietà

L'alcalde Murillo va utilitzar la maquinària que en aquells moments es trobava a la riera per poder construir els ponts i murs a fi d'evitar noves inundacions al futur, per poder apartar la neu dels carrers. Les excavadores abocaven la massa de neu cap a la riera. A més, la mateixa nit les principals avaries elèctriques van ser reparades per personal de les Forces Elèctriques de Catalunya.

Can Cabanyes, nevat. Foto Parramon

A poc a poc, mercés als bombers i a la brigada municipal, es van anar restablint les comunicacions per carretera amb les poblacions veïnes: les Fonts i Sant Cugat del Vallès. D'aquesta manera pogueren arribar queviures a les famílies de Rubí. Per altra banda, un tren Brill 18 amb pales postisses es va encarregar d'extreure la neu de les vies.

El 31 de desembre es va restablir completament la llum i l'aigua a la nostra vila.

Molta gent de Rubí encara recorda aquell Nadal "passat per neu" i els problemes que ocasionà.

Re-trobant Salvador Arís

A propòsit del nou Butlletí dedicat a al història de les Escoles Ribas, hem de dir que un dels seus alumnes destacats fou el pintor Salvador Arís, al qual s'homenatja en una exposició de l'Escola d'Art i Disseny de l'Ajuntament de Rubí que podreu visitar fins al 20 de gener. Els beneficis de la venda dels quadres es donaran a Càritas.

Exposició "Re-trobant Salvador Arís"

Salvador Arís, que també fou col·laborador del Museu de Rubí, i per aixó també té el dret de ser recordat per la nostra entitat, va néixer a Rubí el 1919. Com hem dit, va cursar els primers estudis a les Ribas, per passar després a l'Escola Industrial de Terrassa i posteriorment a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.

Va ser cridat a files formant part de la "quinta del biberó", tal com relatava el seu fill Jordi a la inauguració de la mostra "Re-trobant Salvador Arís". Després va fer el servei militar a Sant Sebastià,  on entre 1940 i 1942 va estudiar a la seva Escola d'Arts i Oficis.

La seva pintura es basava en paisatges de Catalunya i de Rubí, però també  hi podem trobat excel·lents "bodegons". Era un enamorat del poble de Mura, on anava sovint amb el seu cavallet i estris a pintar tots els seus racons. També les masies del nostre terme eren protagonistes en moltes de les seves obres. La seva tècnica era l'oli i pintava amb colors vius i del natural.

Com ja hem esmentat, va col·laborar amb el Museu de Rubí, al qual va donar dues obres seves: un quadre de la masia de Can Ramoneda i un altre de la plaça d'Anselm Clavé. També era actiu pessebrista i va ajudar molt a l'Esbart Dansaire de Rubí pel que fa al disseny d'estampats per a vestits.

Plaça d'Anselm Clavé.

Can Ramoneda

Va exposar moltes vegades a Rubí, des de 1937 i sobre tot als anys 50 i 60, especialment als locals de l'Escola Municipal d'Art. Però també es van poder contemplar les seves obres a ciutats com Terrassa, Sabadell o Barcelona

Va rebre nombrosos premis, entre ells una medalla a l'Exposició Nacional d'Art "Educación y Descanso", els anys 1945 i 1946, i el 2n premi dels III Jocs Florals de Rubí, el 1957.

Va morir a Terrassa el 1996.

El paper del PSUC en la Transició i en la configuració del primer Ajuntament democràtic a Rubí

El proper 12 de desembre, a la Sala Neus Català, s'inaugura l'exposició "80è aniversari PSUC", amb motiu dels 80 anys de la fundació d'aquest partit polític: el Partit Socialista Unificat de Catalunya.

En aquesta entrada farem referència a l'important paper que la formació va tenir en la gestació del primer ajuntament democràtic, a la segona meitat del segle passat.

Durant els anys 70 hi va haver a Rubí una gran conflictivitat laboral. Era l'època de la crisi del petroli, dels tancaments patronals, però també de la pèrdua de l'hegemonia ideològica del franquisme, que es trobava a les acaballes. La vaga de la Josa fou l'exponent més clar del descontent de les classes obreres a Rubí.

Després de la mort de Franco, aparegueren o reaparegueren força partits de clara vocació esquerrana a Rubí (i a Catalunya); entre ells el PSUC, encara que el 1976 (com diu l'historiador local J. Parras) no passaven de la dotzena de militants. La seva gran força, a més d'estar amb les mobilitzacions dels treballadors de les fàbriques, s'ubicava a les associacions de veïns (Can Vallhonrat, Les Torres, El Pinar, Ca n'Oriol...), al costat d'altres formacions d'esquerres. Feien pressió a l'Ajuntament per poder millorar les condicions de vida dels habitants de les zones perifèriques, mal urbanitzades i amb pocs serveis. El novembre de 1976, un any després del traspàs del dictador, es va presentar l'Assemblea Democràtica de Rubí, on hi participaren representants de les principals forces opositores al govern franquista municipal, presidit per Murillo.

Assemblea Democràtica de Rubí. Foto Roset

Abans de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977 a l'estat espanyol, el PSUC va fer una notable campanya. Cal destacar, per exemple, l'efectuat al Rubi Cinema (actual La Sala), amb el lema "Per un Rubí nou, en una Catalunya democràtica" (amb amenaça de bomba inclosa). No obstant, a Rubí, el PSUC, amb 4.953 vots (el 28 %) va quedar sorprenentment per sota del PSOE, que va rebre el 34 % de les paperetes. Curiosament, a les generals del 1979 també va ser la segona força més votada.

Propaganda electoral per les eleccions generals de 1977. Foto Roset

El PSUC va formar part de la Comissió Municipal de Partits Polítics, sorgida de les votacions del 15 de juny i que tenia com a objectiu fiscalitzar l'actuació de l'Ajuntament franquista.

Després de la dimissió de Murillo i de l'interregne de Pere Comellas a l'Ajuntament, es van celebrar les primeres eleccions municipals de la democràcia, el 3 d'abril de 1979, en les quals el PSUC es va proclamar clarament vencedor, amb el 35 % dels vots. Miquel Llugany, un jove arquitecte de 27 anys, i que havia col·laborat en crear l'Assemblea Democràtica de Rubí, va ser el nou alcalde. Al seu costat estaven els 9 regidors de la formació guanyadora: Lorenzo Blanco, M. Teresa Borrajo, Llàtzer Cañizar, Manuel García, Jordi Margarit, Andrés Salcedo, Fernando Moreno i Josep Anton Pombo.

El nou consistori de 1979. Font: Endavant

El PSUC ja seria a partir d'ara la força hegemònica a la població.  A les votacions al primer Parlament de Catalunya, de 1980, també va ser el partit més votat pels rubinencs/ques.

La gran tasca d'aquest primer consistori va ser corregir els dèficits d'infraestructures de la població, generats a ran de la gran immigració dels anys 60 i 70.

Miquel Llugany el 1993. Foto David Segura

Miquel Llugany fou reelegit a les eleccions municipals de 1983, de 1987 i de 1991. Cal esmentar el fet que a partir de 1987, el nom de PSUC va deixar d'estar vigent i la formació, juntament amb Entesa de Nacionalistes d'Esquerra i el Partit dels Comunistes de Catalunya, d'acord amb la corrent general "eurocomunista", van crear la nova formació anomenada'Iniciativa per Catalunya, amb aportacions ideològiques del comunisme i de l'ecosocialisme.

Llugany fou alcalde de Rubí fins el 1994, sense esgotar la legislatura del 1991 a 1995. El succeiria Eduard Pallejà, també d'Iniciativa per Catalunya, i, posteriorment, Núria Buenaventura, que el 2003 tanca la sèrie de governs PSUC-IC, per donar pas al PSC-PSOE, que encara es manté a l'actual Ajuntament.

Rubí a l'any 1000

Ens trobem al Rubí de l'any 1000 de la nostra era: un llogarret al voltant de l'església de Sant Pere i amb molts masos escampats pel territori, en clarianes enmig dels boscos.

L'església de Sant Pere al segle IX, segons Raúl Ferreira

Dos-cents anys abans, l'emperador Carlemany havia recuperar les terres del nord de Catalunya i del sud de l'actual França als musulmans. Va instaurar un territori de marca que actualment els historiadors anomenen "Marca Hispànica" com a zona "tap" entre el món cristià, el dels francs carolingis, i el món islàmic, el d'Al-Andalus. Aquesta marca, dividida en comtats i que comprenia l'àrea situada al sud de la cadena pirenaica abraçava també l'anomenada "Catalunya vella" i era vassalla de l'imperi franc.

Però cap a finals del s. X els lligams amb els reis carolingis es van afeblir. El nucli del que segles després seria Catalunya es va estructurar en torn al comtat de Barcelona, que el 988 ja no va voler saber res dels francs quan aquests li van denegar una petició d'ajuda dos anys abans per combatre els musulmans després que haguessin destruït Barcelona.

A Rubí hi havia un petit castell o castrum que formaria part de la línia fortificada que defensava les nostres terres de les incursions andalusines. Aquesta fortificació es va descobrir el 1980 per part del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí molt a prop de l'ermita de Sant Genís. Amb noves excavacions el 1990, que va efectuar l'empresa Arqueociència, es van descobrir més estructures del primitiu castell i es va datar entre els segles X i XIII. Sembla ser que hi habitava un veguer que era el representant del comte de Barcelona. L'ermita seria en origen la capella castral o oratori de la guarnició del castell.

Reconstrucció del castell situat prop de Sant Genís, segons Pere Bel.

També de la segona meitat del segle X tenim les referències documentals més antigues de Rubí. Sabem que el 957 un tal Remeser ven a Seniofred una parcel·la de terra prop de rio Rubio, que molt probablement era la riera de Rubí. Aquest Seniofred era en aquella època el senyor (i representant per tant del comte de Barcelona) del castell que hem esmentat abans. El 986 el rei franc Lotari (aquell que no ens va voler ajudar) va redactar, no obstant, un precepcte on es confirmaven els béns de l'abat Odó, del monestir de Sant Cugat, i a una de les cópies que es conserven apareix Rubí com a Rivo Rubeo ("riu vermellós"). El mateix any, però el 25 de juny de 986, tenim constatada una venda de terres a la zona de l'actual Valldoreix on hi ha el testimoni escrit més antic de l'església de Sant Pere: Sancti Petri in Re Rubio.

Documents de 986

I parlant de l'església, hem de dir que després de la incursió musulmana d'Al-Mansur, als anys 80 del segle X, el temple es va refer en estil romànic llombard, que es va introduir a la nostra terra cap als principis del segle XI. Es van reaprofitar a la façana de ponent, que és la que es conserva d'aquella època, amb les seves arquacions llombardes, elements anteriors: al finestral podem constatar la creu antropomorfa, un capitell d'època visigòtica com a base de la columna que separa les dues obertures, una columneta de marbre paleocristiana i les dovelles de l'anterior finestral, que potser seria de tres obertures. Al costat de l'església hi havia un cementiri del qual s'han trobat tombes antropomorfes fetes amb lloses de pedres de Can Calopa.

L'església de Sant Pere després de la reconstrucció de principis del s. XI

Com hem dit abans, Rubí era un nucli descentralitzat de masos que girava en torn a l'església i prop del castell situat al costat de l'ermita de Sant Genís. Es tractava del terme del castro de Rio Rubeo o Rivo Rubeo, tal i com apareix a la documentació medieval.

En entrades posteriors parlarem de com va afectar la revolució feudal del segle XI a Rubí.