dilluns, 17 d’agost de 2020

Molins medievals de Rubí

A l'edat mitjana un dels aliments essencials, a més dels llegums, era el cereal. La farina, que serviria per al pa i l'elaboració d'altres menges, era resultat de l'acció de molins que es situaven prop dels cursos d'aigua, d'on extreien l'energia per moure les seves moles. A Rubí un dels emplaçaments era com podreu endevinar fàcilment, la riera, de la qual o dels seus brolladors capturaven l'aigua necessària, encara que també tenim constatat algun al costat del torrent de Xercavins. Per això, a més de fer farina, també regaven els horts adjacents amb l'aigua de les seves basses.

    Molí de la Bastida, actualment

Els trobem esmentats als documents medievals amb la paraula mulino, la qual fa referència al molí hidràulic, és a dir, mogut per la força de l'aigua. Per tant, disposaven d'un enginy per tal d'embassar el líquid element, atès que no sempre corria la suficient aigua per la riera o els torrents. També podria ser que, a causa de l'inestable règim pluviomètric del Mediterrani, com apunta l'historiador Juanjo Cortés (2008), que funcionessin només durant la temporada de pluges (és a dir, cap a la primavera i a la tardor). El conjunt era format per una resclosa, la sèquia i la bassa i estava impulsat per rodes d'eix vertical. Al llarg dels segles de l'edat mitjana, no obstant, aniran esdevenint més complexos.

Hi havia dos tipus de molins, segons Lluís Garcia (1995): el d'alimentació inferior o horitzontal (el més utilitzat), en el qual les pales eren empeses per l'energia de l'aigua que passava per sota la roda, i el d'alimentació superior, més complex, en què l'aigua queia sobre la roda i la feia girar amb el seu pes.

yyyy

Esquema d'un molí de tradició medieval. Dibuix de Raúl Ferreira.

Es molien cereals, però també faves i mill, i en èpoques de penúria es barrejaria el blat i l'ordi amb les faves i el mill per tal d'elaborar la necessària farina.

A casa nostra i també a Rubí trobem documentats molins especialment a partir del segle X i la primera meitat del XI, i eren compartits per diversos pagesos. Atès que eren un element importantíssim per a l'alimentació de les persones, la propietat, com podeu imaginar, era dels senyors feudals, que en tenien el monopoli: el castell i, especialment, el monestir de Sant Cugat, però també algun aloer o camperol lliure de servituds i fins i tot la catedral de Barcelona.

Així, el 1120, en la confirmació dels béns i possessions del monestir de Sant Cugat a la nostra actual població, feta pel papa Calixte II, s'esmenten els molins que es troben al terme del castell de Rubí. Hem de tenir en compte que aquesta demarcació no coincideix en res amb el terme municipal tal i com el coneixem avui en dia. Fins i tot alguns dels molins no passaran a formar part del Rubí actual fins al segle XIX. 

Al segle XIII totes les propietats dels molins ja estaven plenament consolidades i als documents ja no apareixen dades pel que fa a compres i vendes, cosa que sembla provar que es deixarien de construir de nous.

Segons Garcia, dels següents molins: Viula a la Bastida (segle X); el del castell de Rubí, també del segle X; el dels Bessons (segle XI); el de Bonassenchs (segle XII), que possiblement era el de l'alou de Xercavins, i el de Roquers (o d'en Calopa), del segle XIII. Vegem-los amb una mica més de deteniment.

Molí Viula (o de la Bastida)

D'aquest molí encara avui en dia se'n conserven dues voltes del segle XIII, a la rotonda propera al Mc Donalds. Servia per obtenir farina i es troba documentat des del segle X, concretament l'any 994, amb el nom de Viula; poc després és esmentat a un document de 1140, on es diu què la catedral de Barcelona, que potser seria la propietària del molí, el deixaria temporalment en mans del clergue de l'església de Sant Pere (Ollé, 1986).


Arcades medievals del Molí de la Bastida, 2014. Foto Jordi Vilalta

Ja al segle XIV trobem com a propietari Arnau Ça Bastida (és a dir "de la Bastida" en català medieval, que era molt semblant al mallorquí actual), i el 1370 sabem que el moliner es deia Vidal (Lluís Garcia, 2020).

Molí del castell de Rubí

Documentat ja al segle 996, aquest molí fariner era un dels serveis que oferia el senyor del castell, malgrat que en aquella època aquest es trobava força lluny del seu emplaçament actual (al costat de les runes de l'ermita de Sant Genís). El document en qüestió és un plet entre el monestir de Sant Cugat i el propietari del molí, Seniofred (fill de Girne), que era el senyor del castell de Rubí. Seniofred (o Sunifred com també surt esmentat en altres llocs) pretenia utilitzar les aigües del torrent de Xercavins per a fer funcionar aquest molí, que, per cert estava situat on ara es troba la fàbrica Pich Aguilera, a l'altra banda de la riera. Normalment era alimentat per les aigües del torrent de can Ramoneda, que passava per darrera del castell per unir-se al de Xercavins.

Un document de 1043 ens descriu la compra (entre altres béns) de la tercera part d'un molí que va fer Ramon Seniofred  fill de l'anterior Seniofred, i la seva mare Engilrada a Guillem Ermemir i la seva esposa Ricarda. Sembla ser que el senyor del terme de Rubí tenia necessitat de l'energia que proporcionaven aquests enginys.

A finals del segle XIX el molí del castell es va vendre a l'empresa de Pich Aguilera ("la Seda") per utilitzar-lo com a font d'energia el'ectrica de la fàbrica, fins que va desaparèixer.

Molí dels Bessons

L'any 1047 es troba documentat com a Bezonibus, pertanyent a l'abat del monestir de Sant Cugat. És molt possible que es tractés de dos molins junts i d'aquí la denominació "dels Bessons".  Els monjos santcugatencs normalment arrendaven el molí a terceres persones, fins que el 1290 els van vendre a Pau d'Alberich, juntament amb el mas.


El Molí dels Bessons, abans de la Rierada. Foto Bartomeu Cucurull.

Els molins de Guillem Xercavins

El senyor Guillem Xercavins, el 1172, entre moltes altres possessions, tenia un molí "nou" i un altre anomenat "de Bonassencs", els dos d'ubicació desconeguda. Xercavins era un senyor alodial, no sotmés a cap jurisdicció feudal, i tenir un o dos molins volia dir poder irrigar sense estar sotmès a cap altre que en tingués.

Molí de Turricella (de la Noguera)

Pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Campanyà, el document més antic que l'esmenta és del 1234, en el qual Guillem de Noguera va perdre els drets de moldre gra en benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès. Una mica més tard, el 1252, Gilabert de Noguera va reclamar el molí i els seus béns a l'abat santcugatenc, propietari de la instal·lació.

Durant la primera meitat del segle XIV fou Arnau de Turricella qui se'en feu càrrec. Seguia, no obstant, pertanyent al monestir de Sant Cugat. El 1299 Turricella va establir a Jaume de Noguera (de Sant Cugat del Vallès) el molí, que en aquell moment estava situat ara dins la parròquia de Sant Pere d'Octavià, però al costat de la riera de Rubí. El 1337 surt esmentat com a molí de Ça Noguera (la Noguera), pertanyent a la pabordia major del cenobi santcugatenc, i s'establi, juntament amb el mas, a Guillem Sabater. El 1346 Arnau de Turricella i la seva dona Berenguela el donaren a Pere de Burriana, juntament amb totes les seves instal·lacions. Una de les condicions era que havien de moldre de franc tot el blat que li subministrés el monestir, així com cuidar del seu manteniment. 


El desaparegut molí de la Noguera. Foto Família Padrós-Sucarrats.

Finalment, i dins del període medieval, hem de dir que el 1402 Agnès Alberich i Antoni Janer arrendaren el molí a Pere Dalmau. No obstant, malgrat aquests canvis d'arrendataris, la propietat sempre havia estat en tot moment del monestir de Sant Cugat, encara que els posseïdors, com hem vist el podien traspassar a altres persones. 

Molí del mas Roquers (d'en Calopa)

Estava situat a la quadra (territori pertanyent a la jurisdicció d'un castell) de Canals-Roges, a la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix. Del castell de Canals encara se'n conserva una imponent paret. 

El 1244 els monjos del monestir de Sant Cugat, que eren els senyors feudals que dominaven sobre aquesta quadra, assignaren al benefici de Santa Maria les terres i el molí del mas Roquers, situats a la parròquia de Sant Pere de Rubí. Un benefici era una entitat jurídica depenent d'una institució eclesiàstica, en aquest cas el cenobi de Sant Cugat, que podia tenir rendes procedents de béns immobles i altres fonts d'ingressos. Poc després el molí i les terres tornarien a passar a dependre directament del monestir i després serien assignades de nou al benefici.

El Moli d'en Calopa, afectat per la rierada. Foto Bartomeu Cucurull.

No cal dir que aquest molí, igual que tots els altres que hem esmentat en aquesta entrada, llevat de les arcades que encara conservem del de la Bastida, han desaparegut totalment. El cop de gràcia fou en la majoria d'ocasions la rierada del 1962. No obstant, formen part ineludiblement de la nostra història.

Bibliografia

 - Merino, Joan Miquel: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII" (I), Butlletí Grup Col·laboradors del Museu de Rubí  (BGCMR), núm. 6, Rubí, setembre de 1982, p. 114-118.

- Merino, Joan Miquel: "Sant Pere de Rubí a través de la documentació antiga dels segles X, XI, XII i XIII" (II), BGCMR, núm. 10, Rubí, setembre de 1983.

- Ollé, Josep: "Rubí medieval. Segles X-XV", a Aproximació a la Història de Rubí, Ajuntament de Rubí, 1986, p. 57-87.

- Rufé, Miquel: Les masies de Rubí i la seva gent, Rubricata (sense any de publicació).

- Garcia, Lluís: "Sant Pere de Rubí a l'època baix-medieval; segles XII, XIII, XIV i XV", BGCMR, núm. 39, Rubí, març de 1995, p. 309-318.

- Cortés, Juan José: "Un document d'adquisició de patrimoni feudal per part de la família Sunifred de Rubí l'any 1043", BGCMR, núm. 52, Rubí, 2008, p. 44-53.

- García, Lluís: "Les masies desaparegudes de Rubí", Rubí, 2020, en premsa.

Cap comentari:

Publica un comentari