La casa i la font dels Moritz a Rubí

Aquest cap de setmana es celebra la Fira de la Cervesa artesana i el Formatge a la rambla del ferrocarril de la nostra ciutat.  Per altra banda, la font de Can Moritz, descoberta fa uns dos anys, rebrà una forta empemta de l'administració local i del projecte europeu BlueHealth per tal de poder recuperar-la.

Aquests dos fets ens fan recordar que l'alsacià Louis Moritz, afincat a Barcelona des del 1851 i mort el 1920, va crear una fàbrica de cervesa a la ciutat comtal, la Moritz, que va tenir al seu dia un notable èxit. Els hereus del senyor Moritz crearen l'empresa Fábrica de Cervezas Moritz, SA, que es mantingué força activa fins que els anys 60 es va fundar Cervezas Barcelona, SA, que plegà el 1978. El 2004, els descendents d'en Moritz, van rellançar la casa i resorgí un altre cop aquesta cervesa de casa nostra.

La casa des del carrer de les Piscines, a Castellnou. Foto J. Vilalta

Louis Moritz va comprar als afores de Rubí la finca on s'ubicava la desapareguda masia de Can Matarí, amb la intenció de fer-hi una casa d'estiueig. Però varen ser els seus hereus  qui finalment, el 1920 (el mateix any de la mort de Louis) feren edificar aquesta bonica residència modernista, de la qual no se sap l'arquitecte. Els anys 50 la família Moritz van vendre la finca a Construcciones Junyent, que varen reparcel·lar els terrenys i, d'aquesta manera va néixer la urbanització de Castellnou.

Can Mortitz en una foto de mitjan segle passat. Foto Marroyo/ANC

La casa consta de planta baixa i dos pisos amb una torre mirador, a la qual hom pot accedir-hi per una escala de cargol. Té una estructura de murs de càrrega i presenta voltes de maó i cel ras. La coberta és a quatre aigües, amb bigues de fusta que sostenen un entramat de teules àrabs. Hi podem observar també un carener de peces vidrades. L’acabat dels exteriors és arrebossat i pintat de motius vegetals de color verd. Les finestres són de fusteria de taller. A l’interior, les parets estan enguixades i tenen pintures de caire modernista. A l’entrada de la casa hi ha una marquesina. L’edifici també posseeix un celler: no podia mancar-hi en un habitatge d’un fabricant de cerveses!

Detall de la casa. Foto Rubí d'Arrel

El 2015, uns veïns de la urbanització avisaren a l'entitat Rubí d'Arrel del descobriment de la bonica font modernista, construïda el 1922, que, després de ser netejada per efectius d'aquesta entitat i de Caçadors de Trastets, sembla ser que tornarà a revifar un cop arribin les ajudes promeses per l'Ajuntament de Rubí i el projecte BlueHealth. Segons llegim a la publicació L'Esquitx, editada per Rubí d'Arrel, la font va quedar fora de la parcel·la on s'ubicava la casa, que va ser venuda a una família d'industrials de Sabadell. Per tant, casa i font, des dels anys 60, varen seguir destins completament diferents. 

Neteja de la font de Can Moritz. Foto Rubí d'Arrel

Lluites veïnals a rubí

 Aquesta tarda a la plaça de la Nova Estació s'inaugura la mostra "Lluites veïnals a Rubí", organitzada per Òmnium Cultural de Rubí. Dins del projecte global "Lluites compartides", que reflecteix distints episodis de com les persones, organitzades i amb objectius clars, poden millorar el seu entorn i la seva qualitat de vida en front als poders públics al llarg de la Història, els companys i companyes rubinencs d'Òmnium volen reflectir les lluites de les associacions veïnals de dos barris de la nostra població: la Plana del Castell i Ca n'Oriol durant els últims temps del franquisme i la Transició.

Els carrers de Ca n'Oriol el 1976. Arxiu El Bullidor

Durant els anys 70 varen néixer a Rubí les associacions de veïns dels diversos barris que van nèixer producte de la massiva immigració dels anys 60 i de la dècada posterior. Eren les prostrimeries del franquisme i a la nostra (aleshores) vila governava l'alcalde Manuel Murillo. Rubí havia crescut de manera desorbitada. Si el 1975 comptava amb 35.915 habitants, el 1979 ja eren 41.538 persones les que vivien a la població. El 1976 era la localitat de Catalunya amb un percentatge més alt d'immigrants (procedents la majoria del terç meridional de la península): un 85% de la població!

El 25 de Setembre i can Cabanyes a principis dels 70. Foto Marroyo/ANC

Nombrosos barris, sense cap mena de planificació, varen formar-se en terres que havien pertangut a masies, abans cultivades per vinyes. Estem parlant de Les Torres, Rubí 2000, la Zona Sud, la Plana de Can Bertran, El Pinar, Ca n'Oriol, La Serreta, la Zona Nord...  La urbanització era caòtica; faltava l'enllumenat públic; no hi havia escoles ni transport públic que arribés a aquests barris; la majoria (per no dir quasi tots) els carrers estaven sense pavimentar; els torrents, plens de rates, corrien entre els habitatges; el servei de recollida d'escombraries era inexistent... La xarxa de clavegueram (les aigües residuals no estaven canalitzades amb els conseqüents problemes d'higiene) i el subministrament d'aigua potable era un dels principals problemes: n'hi hagueren el 1971 al Pinar, i el 1972 a Castellnou i a Les Torres; poc després patiren aquestes deficiències altres barris com els de la Font del Ferro, Ca n'Oriol i Els Avets.

Construcció de Les Torres, 1969. Foto Diego Contreras

Un altre aspecte, que ja hem apuntat breument abans, era la manca de centres escolars per atendre la nombrosa població infantil dels nous barris. A Rubí, al curs escolar 1974-1975 només hi havia (a part dels col·legis religiosos o privats com els Maristes, les Ribas o el Regina Carmeli) tres escoles públiques: "25 Años de Paz" (l'actual CEIP Pau Casals), el 25 de Setembre (al barri del mateix nom, creat a mitjan dels 60) i el Joan Maragall.

Protesta per deficiències a les escoles. Arxiu El Bullidor.

Tot i aixó, l'Ajuntament de l'època, com hem dit, es va dedicar a engegar una política de construcció de més i més habitatges per donar cabuda a aquest allau de persones, sense preocupar-se de realitzar equipaments bàsics. Es van construir habitatges socials amb crèdits extraordinaris procedents del govern central, però aquest procès es va paralitzar el 1974 per la manca d'infraestructures.

Tots aquests factors que hem explicat de manera somera van provocar, evidentment, un malestar social entre els habitants d'aquesta perifèria. Començaren a organitzar-se en associacions de veïns que a poc a poc anirien constituïnt-se de manera formal. La primera que es va formar a Rubí va ser la del Pinar, el 1973; el mateix any va néixer l'Associació de Propietaris de Can Vallhonrat (que va patir molts problemes relacionats amb el subministrament d'aigua); i el 1977 ja tenim organitzades les de Les Torres (que en un principi es reunia a l'església de Santa Maria) i la de Ca n'Oriol. 

Aspecte actual del barri del Pinar, des de la carretera de Sabadell. Foto J. Vilalta

Aquestes associacions lluitaren per poder millorar les condicions de vida dels habitants dels barris on varen formar-se. I la mostra "Lluites Veïnals a Rubí" ens mostra dos exemples, un a la Plana del Castell on aconseguiren l'enderrocament d'una fàbrica amb activitat perillosa al costat de la via del tren, i la lluita dels habitants de Ca n'Oriol per arranjar el torrent del carrer de Mallorca. Però n'hi hagueren moltes més a Rubí...

El Museu de Rubí durant el franquisme i la transició

En diverses entrades del blog hem anat explicant aspectes de l'evolució del Museu de Rubí. Parlarem aquesta vegada de l'etapa que va des del final de la guerra civil fins al seu tancament als anys 80.

Durant el conflicte els fons museístics foren traslladats a la masia de Ca n'Oriol i al castell de Rubí i moltes peces es varen perdre (diverses monedes o un ullal de mamut). També es van cremar molts documents del seu arxiu.

El 1939, algunes dels elements museístics foren reubicats als vells locals de les Escoles Montserrat, on abans tenia la seu el Museu, i en seguí sent conservador Josep Serra. A més de la pèrdua d'interessants elements del seu fons, el Museu de Rubí portava una vida apagada, en consonància amb l'ambient que es respirava al Rubí de la postguerra.

El 1955 l'Ajuntament va aprovar la rehabilitació del vell edifici de la fonda de Cal Sabateret per tal d'instal·lar diverses institucions: la biblioteca municipal, una sala d'exposicions a la planta baixa i  l'Escola Hogar de la Secció Femenina al primer pis. S'aprofitaren les excel·lents relacions de l'alcalde Josep Fortino amb el patronat de la Fundació Museu-Bilbioteca de Rubi perquè es pugués ubicar el Museu de Rubí a la planta superior. Conscient d'aixó, el conservador Josep Serra va fer una crida per tal d'animar als rubinencs a donar peces.

Edifici on s'ubicava el Museu i la biblioteca. Foto C. Embuena

El nou Museu seria inaugurat a la Festa Major de 1956. Constava d'un vestíbul on es podia admirar una rèplica de l'estela ibèrica de Rubí, el rellotge de sol romà trobat al carrer de la Verge de Montserrat (entre can Feliu i can Bosch) i una pintura de Salvador Arís que representa la masia de Can Ramoneda.

Inauguració del Museu de Rubí el 1956, amb l'alcalde Josep Fortino

Cinc sales composaven els espais museístics:

La sala I corresponia ala prehistòria i arqueologia de Rubí, amb molts materials de Can Fatjó i del territori rural (vil·les romanes), així com una col·lecció d'eines prehistòriques, moltes trobades per Francesc Margenat.

La sala II contenia elements referents al folklore local.

La sala III estava dedicada a l'art religiós.

La sala IV oferia als visitants vistes fotogràfiques del Rubí d'abans i el cadastre del segle XIX, que ara es troba al despatx parroquial.

La sala V tractava de la indústria local, però també s'hi podia veure un bell armari de notari del segle XVIII (actualment a l'Auditori Vallhonrat).

Programa de Festa Major de 1956 amb l'explicació de les sales del Museu

Els integrants del patronat de la Fundació atenien els visitants diumenges pel matí i dissabtes a la tarda. Cap als anys 70 i 80 era Francesc Margenat, vocal del patronat de la Fundació, qui feia de "cicerone" els matins dels diumenges i tots els dies de la Festa Major. Ja en aquella època, concretament el 1980, un grup de persones de Rubí i dels voltants va formar una entitat, el Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, que vetllaria per donar a conèixer el patrimoni del Museu. El president en seria Francesc Margenat.

Una imatge del Grup de Col·laboradors el 1980

A principis dels anys 80, el Museu es va quedar petit i van sorgir noves concepcions museològiques i mueogràfiques que el feien obsolet. A més, el 1982 van aparèixer unes fatídiques goteres que van fer que l'Ajuntament decidís tancar-ne les portes i començar a fer-hi unes reparacions. Mai més va tornar a ser obert al públic.

Les campanes de Sant Pere

Durant la Diada de Sant Jordi varen tenir un enorme èxit les visites que el Museu Municipal va organitzar al campanar de l'església de Sant Pere, on el rellotger Ramon Serra n'explicava el funcionament.

Fotograma de la filmació del MMUC, 2017, publicada a Facebook

En aquesta entrada farem una petita síntesi de la història de les campanes de Sant Pere. El campanar de la nostra església parroquial data de finals del segle XV i durant el XVI va ser objecte de diverses intervencions. Tot i així, el primer document és del 1562. Sabem també que al segle XIX es va adequar un terrat al cim del campanar, que podem veure en diverses fotografies antigues. El campanar de merlets data del 1939, quan l'església fou restaurada i oberta al culte després de la guerra. Finalment, una rehabilitació i neteja va tenir lloc el 2013, en la qual van aparéixer alguns interessants elements reaprofitats en la construcció del cloquer, com ara un bell capitell medieval ara custodiat al Museu de Rubí.

Foto de Joan Morales, durant la rehabilitació de 2013

El campanar no només era el lloc on s'ubicaven les campanes, sinó que també feia les funcions de torre de defensa i, a partir del segle XX, també acollí un rellotge.

Hi havia un llenguatge de les campanes. Per la manera de tocar, se sabia si hi havia un enterrament, un casament o un bateig. També era (i és) especial el repicar de l'Àngelus, o, ja fa bastant temps d'això, el crit a somatent. A la rierada, les campanes anunciaren la catàstrofe en mig de la nit. Sempre han estat protagonistes, en cert sentit, de les vicissituds dels habitants de Rubí.

Campanes el 1917. Foto Arnau Izard. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

Se sap que hi ha campanes al menys des de 1628, com ens ho explicava Miquel Rufé a la seva Nadala de 1986 sobre el campanar i les campanes de Sant Pere, de la qual hem extret molta informació per escriure aquestes línies. El 1737 es va fondre la campana "Antònia", i és que com veurem totes tenien el seu nom i uns padrins (en general, amos de masies i persones vinculades a la parròquia). Aquestes primeres campanes eren fetes a la desapareguda masia de Can Bertran (prop d'on ara hi ha l'Ateneu). El 1761 es beneïren dues campanes: una gran que es va dir "Bárbara" i una més petita, "Maria". Més tard, després d'una reparació, la gran va canviar el seu nom pel d'"Antònia".

Campana al cim del campanar el 1917. Foto Arnau Izard (AFCEC)

Ja al segle XIX, Rufé ens explica que el 1844 es va beneir la campana major amb els noms de "Maria de la Concepció, Bárbara i Filomena", i el mateix any, una altra per tocar els albats (enterraments de nens o nenes) i una altra per tocar les hores del rellotge (encara no hi havia el d'esfera). La dels albats va rebre els noms de "Maria, Rosa i Eulàlia", mentre que la segona es va dir "Antònia, Maria i Josepa". El 1846 s'adquiriren tres campanes més.

El 1903 es va beneir una altra campana amb els noms de "Pere i Maria". Aquesta i les altres tres que ja existien foren arrencades l'estiu del 1936 per portar-les a fondre i fer material de guerra. Presentem aquí la curiosa foto de Santiago Grau (Arxiu Roset) on es capta l'instant en què cau una d'elles.

Cal dir que a la República hi hagué una forta tensió entre l'Ajuntament i la parròquia de Sant Pere. En prohibir-se l'ús del toc de campanes en un cert moment, s'utlitzaren llums de colors per indicar les diverses circumstàncies o activitats com casaments, batejos, enterraments...

Després de la guerra, el temple es va tornar a obrir al culte (havia estat utilitzat com a magatzem) i el bisbe de Barcelona,  Gregorio Modrego, va beneir tres campanes: "Maria", de 560 kg; "Carme", de 250 kg, i "Maria Àngels", de 160.

Benedicció de les tres campanes de 1943.

Cal dir que des de 1993 les campanes repiquen soles, ja que estan accionades des de la sagristia. també aquest any es van instal·lar dues de noves.

A partir de 1911 les campanes van tenir un nou company: el rellotge d'esfera que es va fabricar a la localitat francesa de Morez per l'empresa Terraillon et Petitjean, que avui en dia, mercés al zel de la rellotgeria La Puntual (en Ramon Serra especialment), que se n'encarrega del manteniment des de 1980, segueix encara funcionant.

El rellotge actual. Foto Joan Morales

Les masies del Dia de la Terra a Rubí

El Dia de la Terra 2017 està ple d'activitats relacionades amb la cura del nostre entorn i el nostre patrimoni rural i natural.

Pel que fa al tema del llegat històric i cultural cal destacar les ja tradicionals visites a les principals masies de Rubí. Aquest any són Can Ramoneda, Can Xercavins, Ca n'Alzamora, Can Serrafossà i Can Pi de la Serra.

Farem tot seguit cinc cèntims de cadascuna d'elles.


CAN RAMONEDA

Visita el 24 d'abril a les 6 de la tarda.

Al s. XII s’anomenava mas Clapera o Clapers i era un alou de la parròquia de Sant Pere de Rubí. La família Clapés va administrar el mas i les terres fins que el 1511 Antoni Clapés va morir sense descendència masculina i la seva filla Esteveneta es va casar amb Antoni Ramoneda. A partir d’aleshores la masia sempre rebé el nom de can Ramoneda.

Un membre d’aquesta nissaga, Marià Ramoneda, fou un dels fundadors de la Lliga Catalanista de Rubí el 1887 i delegat local a les Bases de Manresa, del 1892. A més, va rebre una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona per la qualitat dels seus vins.

Molts romeus que anaven en peregrinatge a l’ermita de Sant Muç s’hi hostatjaven. Precisament, fins a mitjan s. XIX el temple era propietat de can Ramoneda. Ara conserven encara la masoveria i els terrenys.

No només per la seva interessant història és remarcable aquesta masia, sinó també pel seu finestral geminat de finals del s. XV.

CAN XERCAVINS

Visita el 29 d'abril a les 11.30 i a les 12.30

La primera notícia de la masia és de 1152, amb Guillem de Xercavins com a possessor. Sembla ser que el no de del rierol que passava al costat, que en època medieval es deia Exercavins o Exercavinos. El 1396 el rei Joan I va nomenar Pere de Xercavins primer batlle reial de Rubí.

Dins de la casa es conserven interessants elements com el celler, una imatge barroca del segle XVII, dels germans Rubió, de Moià, el cartulari de la masia, un arbre genealògic, i quadres d'antics propietaris.

Prop de la masia s'han trobat interessants restes romanes que ara reposen al magatzem del Museu de Rubí.

CA N'ALZAMORA

Visita el 29 d'abril a les 6 de la tarda.

Les primeres dades són de l’any 1299 i desde el segle XVIII és la família Alzamora la propietària de la masia. 

El segle XIV pertanyia a la parròquia de Sta. Maria de Campanyà, i el 1400 passà a dependre de la de St. Cebrià d’Aqualonga (actual Valldoreix), per acabar pertenyent a Sant Cugat.

 

Des del 1885 pertany a la parròquia i municipi de Rubí. Com a curiositat, cal dir que el 1833, als seus terrenys, Narcís Menard construí la primera fàbrica de cotó de Rubí, el Vapor Vell, que aprofitava l’aigua de la riera.

El més destacat d’aquesta masia són els seus finestrals gòtics del s. XVI-XVII. El central presenta un blasó d’un avantpassat que posseí el mas.

CAN SERRAFOSSÀ

Visita el 30 d'abril a les 11 del matí.

En un document de 1383 apareix com Mas de la Ruvira . Al segle XV rep el nom de Mas Fossà i pertany al monestir de Sant Llorenç del Munt. El 1576, la filla de Nicolau Fossà es va casar amb Jaume Serra del Molí i així es va iniciar el llinatge dels Serrafossà. Aquests cognoms de Serra, Fossà i Serrafossà es troben molt esmentats al llarg del segle XVI i XVII. Molts membres de la família Serrafossà ocuparen càrrecs al consell municipal i a l’Ajuntament de Rubí entre el segles XVII i XIX. A finals del segle XIX es va fer càrrec de la masia i les terres la família Borrell, fins que el 1972 les van vendre. 

De la masia medieval no es conserva cap resta i les parts més antigues són la meitat esquerra de les golfes i el portal de maçoneria i maó, de s. XIX. Els anys 40 del segle passat es va reconstruir la part dreta de les golfes.

Cal dir també que als camps dels voltants de la masia s’han trobat alguns vestigis arqueològics que denoten una ocupació des de finals del s. II aC fins al s. IV dC.

CAN PI DE LA SERRA

Visita el 30 d'abril a les 12.15 h

És una masia documentada des de l'any 1312. Les seves terres pertanyien al castell de Rubí i al monestir de Sant Cugat.

 

Hem de dir que l’aspecte i estructura de la casa actual és del segle XVII. Cap als segles XVIII i XIX, alguns propietaris d’aquesta masia foren batlles de Rubí. Era un fet habitual entre els amos agrícoles assolir les càrregues municipals en un moment donat de la seva vida, per un curt període de temps. Es traca d’Antoni, Francesc i Pere Pi de la Serra. Cal dir també que durant el s. XVIII la família va adquirir les terres de Can Riquer.

Els Pi de la Serra, a mitjan s. XIX, es van traslladar a viure a la població de Terrassa. No obstant, la casa fou remodelada l'any 1927.

Com era la Setmana Santa al Rubí de fa seixanta anys?

Aquesta entrada està dedicada a la celebració de la Setmana Santa al Rubí dels anys 50. Ens basem en el llibre de Meritxell Torné "L'Abans", on es descriu abastament els detalls de les celebracions populars i litúrgiques del cicle de Setmana Santa i Pasqua.

Diumenge de Rams tenia lloc la benedicció de les palmes dins el temple parroquial. Un cop fet aquest acte, es sortia en processó pels carrers propers. Posteriorment es guardaven alguns rams, que eren dipositats al Monument del Dijous Sant, un tabernacle on es guardaven les sagrades formes que es repartirien a l'Eucaristia del Divendres Sant.

Diumenge de Rams a Rubí, any 1951. Font: "L'Abans".

Dijous Sant el mossèn espargia una barreja de sal i aigua beneïda (el salpàs) sobre els portals de les cases del poble. A la nit, es feia la vetlla per torns del Monument per part de diversos feligresos. A la tarda, tenia lloc l'Ofici de Tenebres, una missa en la qual es llegien els 15 salms que commemoraven la mort de Jesucrist i on a cada salm llegit s'apagava una espelma d'un gran canelobre. Quan tot el recinte de l'església restava en la foscor, es feia l'acte de "matar jueus", en el qual la mainada feia soroll amb forts cops al terra de l'església per simular el terratrèmol que va succeir a Jerusalem quan Jesús va morir a la creu. En aquests dies, especialment Dijous i Divendres Sant, tots els negocis eren tancats i no hi havia ni cinema ni ball.

Divendres Sant, a les 6 del matí ja sortia la processó del Sant Crist des de l'església, amb el Cos de Portants que sostenien la imatge i la portaven. Aquesta processó es feia pels carrers propers al temple, especialment l'actual de Maximí Fornés, la plaça de Catalunya (en aquella època, de Primo de Rivera) i el carrer Fondo, que era aleshores el passeig d'Alfonso Sala. Es llegia el viacrucis mentre la processó seguia el seu curs. A la tarda la imatge es col·locava a les escales de l'altar major i era vetllat pel Cos de Portants.

El Cos de Portants a una processó de Divendres Sant els anys 50. "L'Abans".

Dissabte de Glòria ja es respirava un ambient més relaxat i divertit. A la tarda, després de missa, sortien pel poble i als afores les corals a cantar les caramelles, a canvi de diners o altres dàdives que es dipositaven en una cistella col·locada a la punta d'un llarg pal.

Caramellas. Font: Rubi Identitat

Diumenge de Resurrecció els padrins regalaven la mona de Pasqua, comprada generalment a les pastisseries de Rubí, als seus fillols i filloles. Famílies i grups d'amics marxaven d'excursió als afores de la vila (a Valldoreix, Mirasol...) per menjar la mona i fer xerinola, després d'uns dies de recolliment.

La quitxalla de la família Escayol amb les mones, any 1960. "L'Abans"

Finalment, Dilluns de Pasqua (festiu a Catalunya) hi havia la tradició popular dels aplecs, i a rubí cal destacar especialment el que es feia a l'ermita de Sant Feliuet. S'hi solia anar i tornar a peu, però també es podia fer el trajecte amb autobús. Allà es ballaven sardanes i es feien costellades abans de menjar la mona, qui no ho havia fet el dia abans. També s'aprofitava per anar a veure el Sagrat Cor que hi havia dalt del turó.

Aplec de Sant Feliuet el 1951. Trencant l'olla. Font: "L'Abans".

Avui en dia s'han mantingut moltes d'aquestes activitats i festes litúrgiques, encara que amb els diversos canvis que ha experimentat la societat molts elements han desaparegut. Els aplecs a Sant Feliuet han anat esvaint-se per exemple.Tot i així el costum de la mona encara és ben viu i també s'ha recuperat la processó de Divendres Sant.

Quan Rubí era sota el mar

Fa molts milions d'anys, concretament a l'Eocè (55 - 37 milions d'anys abans del present), les terres que aren ocupen Rubí, així com tota la depressió de l'Ebre, estaven ocupades pel mar. Grans torrents que venien del Massís català desembocaven en aquest mar dipositant materials que donaren lloc a fenòmens com els massissos de Montserrat i de la Mola, per exemple. A l'Oligocè, entre fa uns 37 i 25 milions d'anys el mar va anar retirant-se i la depressió es va convertir en un llac.

El mar eocènic, fa 40 milions d'anys

Més tard, al Miocè, un perìode comprés entre els 25 i els 7 milions d'anys, i molt ric a Rubí i al Vallès en fòssils, es va formar una fossa o depressió tectònica de nord-est a sud-oest que és la del Vallès-Penedès, on el mar hi va penetrar i així es va crear un golf allargat entre la serralada litoral i la prelitoral que anava des de Tarragona al Besós. Aquí s'hi anaven dipositant materials marins i hi arribaven torrents de les serralades que envoltaven el mar, que dipositaven sediments que a poc a poc anirien formant la plana vallesana i penedesenca. H havien zones pantanoses i avui en dia hem trobat fòssils que ens testimonien les formes de vida que hi habitaven. Podem esmentar el jaciment del "llac dels fòssils", prop de Can Sant Joan; el de Can Serrafossà, amb fauna marina, i el del turó de Can Calopa, format per una successió al·luvional i lacustre on s'han trobat nombrosos vestigis de mamífers, datats al Miocè inferior, és a dir, de fa uns 20 milions d'anys aproximadament.

Estrats miocènics de Can Calopa.

A finals del Miocè, fa uns 10 o 15 milions d'anys, el mar es va retirà de la depressió, doncs, però durant el Pliocè (7 - 3 milions d'anys abans del present) el mar va tornar a entrar per la vall del Llobregat i va arribar fins a Castellbisbal, dipositant sediments marins. És en aquesta època quan es forma el Mediterrani.

Tots aquests moviments geològics, d'anades i retirades del mar, han fet que pel que fa a la composició geològica del municipi, a la part nord dominin els conglomerats i argiles miocèniques; al SO, les argiles, explotades en bòviles, i al SE, el llims del Plistocè-Holocè, aportats per cursos fluvials com la riera i els torrents que hi desguassen, barrejats amb graves.