Les primeres excavacions arqueològiques a Can Fatjó (1918-1919)

Aquest any 2018 celebrarem un important centenari, el de la vinguda del tren elèctric a la nostra població, però també hem de recordar que també farà 100 anys de les primeres excavacions arqueològiques a la zona de Can Fatjó. Aquests treballs, de l'Institut d'Estudis Catalans, tingueren lloc precisament a ran de les obres d'instal·lació de la via fèrria, que donaren com a resultat l'aparició de força estructures d'època ibèrica i romana.

El turó de Can Fatjó el 1918. Arxiu Museu Arqueologia de Catalunya (MAC)

Però ja des de finals del segle XIX algunes persones interessades en el nostre passat, com el rubinenc Joan Roura, o Josep Soler i Domènech Palet (del Centre Excursionista de Terrassa), havien recollit algunes restes arqueològiques a la zona. Així, hem d'assenyalar el descobriment per part d'en Roura, a  l'actual àrea ocupada per la urbanització de Sant Jordi Park, del cremador de perfums, del qual al Museu tenim una cópia.

Cremador de perfums trobat a Can Fatjó.

El setembre de 1918, doncs, acabaren les obres d'instal·lació de la via del tren i el turonet de Can Fatjó es va partir en dos, cosa que deixà veure estructures d'època ibera i romana. L'octubre del mateix any, Joan Roura i Domènech Palet, juntament amb mossèn Blanch (rector de Sant Pere de Rubí) i Josep Vilanova (professor de les Escoles Ribas), que havien vigilat els treballs dels operaris de la companyia del tren, recolliren les restes trobades en tres sitges que havien excavat (amb el resultat de ceràmica ibèrica i romana), així com 50 monedes ibèriques i romanes de bronze (segons la premsa de l'època) i altres restes com una làpida i objectes de bronze i os.

Finalment, l'Institut d'Estudis Catalans, el novembre d'aquell mateix any, començà les tasques d'excavació arqueològica, a càrrec de Josep Colominas, que finalitzaren el febrer de 1919. A l'actual àrea actualment ocupada pels pisos Huarte, envoltats pel carrer de Sant Roc, tocant el tall de la via del tren, descobriren 33 sitges. Es tractava de grans forats excavats al terra on els ibers guardaven les seves provisions alimentícies i comerciaven amb elles, però que quan es deixaven de fer servir s'hi abocava material com ceràmica i escombraries de l'època, que són els que estudien els arqueòlegs. No obstant, en aquells primers moments, es creia que eren tombes d'incineració (on es dipositaven les urnes amb les cendres dels difunts). Les restes que s'hi trobaren anaven des del s. V aC a l'època imperial romana (s. I dC).

Imatge de l'excavació del 1918, al costat del tall de la via. Arxiu MAC

Molts d'aquests materials ara es troben al Museu d'Arqueologia de Catalunya (alguns ja han estat estudiats, però molts altres encara romanen a l'espera que algun investigador se n'ocupi) i altres reposen al magatzem del Museu de Rubí. Per cert, els trobats per Josep Soler estan al magatzem del Museu de Terrassa.

Excavant a Can Fatjó el 1918. Arxiu MAC

Als anys 20 començarien de nou les intervencions dels arqueòlegs al turó de Can Fatjó... Des d'aquells anys fins a l'actualitat s'han anat succeint diverses excavacions que han contribuït a explicar una mica millor els remots orígens de Rubí, malgrat que encara manca molt per investigar i descobrir.

Quan les tropes de Franco entraren a Rubí (1939)

La nit del 24 al 25 de gener de 1939, les restes de les tropes republicanes, en la seva fugida cap a França després tres anys de cruenta guerra passaren per Rubí, tot i demanant menjar a la població civil, molta de la quel també abandonà les seves llars, amb el seus carrauatges, carros que acollien les seves pertinences, animals... El fet és que molta part de la població, els dies anteriors, encara esperava la imminent derrota del "feixisme", com es pot veure, per exemple, a la publicació rubinenca La Lluita. Així que els fets van agafar per sorpresa molta gent que encara esperava una victòria final republicana. A la matinada del 25 les últimes unitats de l'exèrcit popular ja havien abandonat la vila, encara que sovintejaren alguns intercanvis de trets fins a la mateixa arribada de les tropes insurgents.

Portada de La Lluita pocs dies abans de l'entrada dels "nacionals"

Sembla ser que, segons l'historiador local Eduard Puigventós, del qual hem agafat la informació per redactar aquesta entrada, un 25 % aproximadament de la població de Rubí va marxar a l'exili forçat. Si el 1938 la vila comptava amb 9.500 habitants, el 1939, al primer recompte efectuat per les autoritats franquistes donava 7.128 persones.

Molta gent que es va quedar a Rubí aquella nit romangueren amagats mentre se sentia el soroll de les canonades i trets des de Castellbisbal (és el cas, per exemple, de Joan Cardona i Joan Calopa, que s'estigueren a una cova del torrent de Can Xercavins fins que passà el perill).

El 25 de gener al matí Castellbisbal es va rendir a les tropes "nacionals", després s'aixafar una petita resistència militar republicana. Entraren posteriorment a Rubí per dues zones, segons Puigventós: una per Cova Solera i la fàbrica del Pujol i Tarragó, i una altra per Can Xercavins i Ximelis. Està documentat el fet que alguns soldats republicans que no havien marxat la nit anterior (i també alguns civils) moriren en diversos intercanvis de trets i llançaments de bombes per part dels "nacionals, que afectaren diverses zones rurals i també edificis del centre de Rubí. A les 4 ja havien arribat al centre de Rubí i, un cop ocupada la població, ja no hi hagué episodis remarcables de violència per part dels "nacionals": només alguns robatoris i saquejos. No obstant, a la zona de la Serreta encara hi hagué alguns tirotejos.

Sempre s'havia dit que la unitat que conquerí Rubí als republicans fou la 4a Divisió de Navarra, comandada per Julián Domingo (fins i tot l'actual plaça de Figueres, a Rubí, en època franquista,va rebre el nom de "Cuarta de Navarra"), però Puigventós ha investigat aquest tema i manifesta que fou concrtament el Tabor (unitat composada de soldat "moros") del Grup de Forces Regulars Indígenes de Tetuán núm. 1 (que pertanyia a la 5a División de Navarra, no a la 4a). D'aquí la gran quantitat de soldats marroquins que s'estaren a Rubí aquells primers dies de l'ocupació.

Julián Domingo va prendre l'Ajuntament la tarda del 25 de gener i va designar les noves autoritats, entre elles, l'alcalde, Miquel Casanovas, un monàrquic conservador lligat a la Cambra Agrícola. Aquest fet li va agafar per sorpresa.

Casanovas, primer alcalde de Franco a Rubí

Les tropes franquistes passaren la nit del 25 al 26 en cases particulars i masies de la població i de fet s'estaren poc temps a la vila, tret d'algunes unitats, que hi romangueren una setmana: se sap que alguns "moros" que en pertanyien es dedicaren els dies successius a vendre galetes, xocolata o tabac a canvi de plata.

Alegoria de les Forces Regulars Indígenes de Tetuan núm. 1

 Començava a Rubí la dura postguerra.

Nota: per a més informació, anècdotes i detalls, us remetem al magnífic article d'Eduard Puigventós "25 de gener de 1939: l'entrada dels franquistes a Rubí", publicat al Butlletí del GCMR-CER núm. 62 (juny de 2014).

Monedes ibèriques de Rubí

Fa uns dies parlàvem de les monedes d'època romana que s'han trobat al terme de Rubí. Aquesta vegada ho farem de les peces encunyades pels habitants ibers sota el domini de Roma, als segles II i I aC. Sembla ser que aquestes monedes, que seguien el patró romà, servien per pagar el sou dels soldats romans que ocupaven el territori, així com el dels auxiliars i mercenaris indígenes. També contribuïren a integrar la zona ibèrica en el món econòmic romà.

Anvers d'un as de Bolskan.

A la Laietània (l'àrea ètnica que comprenia el Baix Llobrgat, el Vallès, el Maresme i el Barcelonès), al segle II aC, hi havia les següents seques: Laiesken (no sabem exactament el lloc on s'encunyaven les monedes amb aquesta llegenda, però podria ser Montjuïc), Lauro (molt probablement l'assentament de Puig Castell, a Cànoves i Samalús, al Vallès Oriental), Ilturo (Cabrera de Mar, el Maresme, que passà després, al segle I aC, a Mataró amb el nom d'Ilduro) i Baitolo (Badalona).

Revers d'un as de la seca d'Ilturo, amb la llegenda ibèrica sota.

A Rubí, procedents de les seques laietanes, a l'antiga col·lecció del Museu hi hava dues de Laiesken i dues d'Ilturo/Ilduro. Actualment, segons els estudis de Jordi Font, només en resta una d'Ilturo (foto superior), quant a monedes de la Laietània; no en tenim ni de Lauro ni de Baitolo, i les dues de Laiesken es devien perdre a la guerra civil.

Sí comptem amb moltes de fora de l'àrea laietana, com dos assos (unitat de moneda de bronze) d'Untikesken (Empúries), encunyats pels ibers que vivien a Empúries, amb el cap de la deessa Palas Atenea a l'anvers i el cavall Pegàs al revers, i datats a la primera meitat del s. II aC; dos assos i un semis (mig as) de Kesse (seca ubicada, segons la majoria d'estudiosos, a Tarragona), i dos assos i un denari (moneda de plata) de Bolskan (Osca), així com altres assos de procedència incerta (un sembla ser també de Kesse). Aquestes peces de la col·lecció del Museu molt probablement han estat trobades a Can Fatjó. A Can Ramoneda s'ha trobat un altre as d'Untikesken, un d'Iltirta (la Lleida ibèrica), un altre de Kesse i un que també sembla procedir d'aquesta seca, un de Bolskan i dos semis de la ciutat ibera de Càstulo (Linares, Jaén), cosa molt estranya ja que a Catalunya quasi no hi ha troballes d'aquest centre encunyador.

Anvers d'una moneda de bronze d'Untikesken.

Per altra banda, hem de dir que segons Josep Serra, a l'antiga col·lecció del Museu de Rubí hi havia monedes procedents d'Iltirta, Kesse, Auso (Vic) i Sagunt.

Veiem doncs una abrumadora presència de monedes procedents de seques catalanes, especialment de Kesse (Tarragona) i Untikesken (Empúries), i algunes de fora com les de Bolskan (Osca), fins i tot més que les estrictament Laietanes, de les quals, com ja hem dit, només tenim actualment un as d'Ilturo (Cabrera de Mar).

Escriptors i escriptores de Rubí al segle XX

En aquesta entrada farem esment de les personalitats rubinenques del segle XX que han deixat la seva petjada literària en la història de la nostra ciutat, i a les quals s'han dedicat diversos carrers, places i avingudes i vinculats, bàsicament a la creació de poesia, teatre o assaig. Per tant, deixarem, potser per una altra ocasió, les persones que han exercit com a historiadors (Josep Serra, Miquel Rufé, Carme Molinero, Pere Ysàs, Jaume Parras o Ramon Batalla, entre d'altres) i els periodistes o vinculats a aquesta activitat (Josep Prat, Joan Manuel Tresserras).

Pere Esmendia (1899 - 1924)

Defensor dels rabassaires, publicà articles a La Terra, òrgan de la Unió de Rabassaires de Catalunya, i a La Lluita, que era del Centre Democràtic Republicà. També va composar poesies i juntament amb altres convilatants, va crear l'Agrupació Dramàtica Santiago Rusiñol, vinculada al CDR. De fet, va ser autor d'unes dotze obres de teatre.

Josep Ferrer i Domingo (1910 - 1982)

Va col·laborar a les publicacions Endavant, Saba Nova i fou cofundador del setmanari Rubricata, el 1949. Fou també corresponsal a diversos diaris.

Es dedicà especialment al teatre i destaquem obres com L'home que no sabé viure, Uns cors de dona, El destí dels vells...

Josep Ferrer, pintura d'Antoni Marsal

Josep Sapés (1913 - 1990)

La seva obra, bàsicament assaigs sobre el Rubí de la primera meitat del segle passat a més d'un mil·ler de poesies, va ser escrita als anys 80, ja que en època del franquisme va restar exiliat. Destaquem El Rubí d'ara fa 50, 60 anys, Dretes i esquerres o la guerra del 36 a Rubí i Poti poti rubinenc.

Eulàlia Colomer (1914 - 1993)

Va venir a viure a Rubí procedent de Vilassar de Dalt i al llarg de la seva vida es va dedicar a escriure poesies. El seu marit Joan Nuri (1909 - 1985) també era aficionat a aquest art (entre altres, va composar un poema, curiosament, dedicat al Museu de Rubí).

Josep Pallarols (1915 - 1971)

Tenia la seva impremta al carrer de Sant Josep i, a part de la seva professió, ha deixat per la posteritat algunes obres de teatre.

Francesc Alujas (1922 - 2016)

Es va destacar en poesia, assaig i teatre. Quant a poesia, destaquen el recull La lluna s'ha vestit de dol; pel que fa a teatre esmentarem l'obra Vida, obra i entrega del Doctor Guardiet, i quant a assaig, El blanc i el negre. Un estudi sobre el problema racial americà (escrit en català el 1967).

Fou corresponsal literari de La Vanguardia.

També va ser molt important la seva tasca quant a l'ensenyament de llengües estrangeres, de la qual fou pioner a Rubí.

Josep Espert (1923 - 1997)

Fou durant un temps, als anys 80, president del Casal d'Avis de Rubí i es dedicà a la poesia.

Potser ens hem deixat moltes altres persones que en les seves estones composaven poesies o escrivien novel·les, però pensem que les que hem ressenyat a la present entrada són les que més s'han destacat al segle passat en l'activitat literària, que, per cert s'ha incrementat notablment al present segle XXI. Només cal veure la gran quantitat de noves persones rubinenques que creen art amb les paraules.

 Nota: gran part de la informació per fer aquesta entrada ha estat extreta del llibre Rubinencs del segle XX (2004).