Carnestoltes a Rubí: de la República als nostres dies.

Estem en temps de Carnestoltes i, com tots els esdeveniments festius de casa nostra, també és força celebrat a Rubí.

Es tracta d'una festa (a l'igual que tantes), de tradició profana. Dins del calendari catòlic, no obstant, dóna pas a un perìode d'abstinència (quaresma) que acaba amb la Pasqua.

Anys 50. Una colla d'amics celebren el Carnestoltes. Font: "L'Abans"

A Rubí va tenir un gran auge abans de la guerra civil. Hi havia dues entitats que celebraven aquesta festa: el Centre Democràtic Republicà ("Casino") i el "Círculo de Rubí", ("la Cambra"). De fet ja el diumenge abans es feia un ball organitzat de cara a les dones, ataviades amb màscares, on elles prenien el relleu en convidar els homes a ballar. Dijous Gras, el d'abans del diumenge de Carnaval pròpiament dit, quan es feia el gran ball, es menjava la típica botifarra d'ou; els infants anaven d'excursió als afores per saborejar aquest aliment tradicional que només s'elaborava aquella diada. Diumenge de Carnestoltes, com hem dit, era quan es celebrava, tant al "Casino" com a "la Cambra", el ball més important, on tothom hi acudia disfressat, especialment amb vestits de nadius de diferents països del món.

Carnestoltes el 1944. Foto Joan Calaf.

Durant el franquisme els balls públics i les disfresses pel carrer varen estar prohibides. Només es feia un ball, de manera bastant discreta, al que ara és el Casino Espanyol (l'antiga Cambra Agrícola). Tot i així, alguns aspectes del cicle festiu continuaren celebrant-se. El matí del dimarts després del ball del diumenge, el senyor Carnestoltes agafava una malaltia infecciosa i no hi havia més remei que cremar-lo per evitar la propagació del virus. El dia següent, Dimecres de Cendra, l'enterraven als afores de la població, per les immediacions d'alguna masia. Per influència castellana es va començar a celebrar l'enterrament de la sardina, la qual es penjava d'una canya, ataviada amb llaços i vestits, i s'anava a fer un berenar al lloc on era sepultada.

Enterrament de la sardina per les obreres de la fàbrica FOZ a ca n'Oriol, 1960

Amb l'arribada de la democràcia, es va tornar a reivindicar la celebració del Carnestoltes al carrer, a l'igual que també succeí amb la Festa Major.

 Carnestoltes el 1982. El Gra.

D'aquesta manera, avui en dia, tot allò que era organitzat per colles d'amics o entitats pivades com ara empreses s'ha institucionalitzat i ha esdevingut públic. L'Ajuntament és qui organitza els saraus. S'organitza una gran rua de carnaval amb cercavila de comparses que recorre el "carrer Fondo" la nit de dissabte per acabar en un ball. Diumenge pel matí té lloc la rua infantil on pares i mares passegen amb els nens i nenes disfressats. Finalment, per l'enterrament de la sardina, els escolars porten sardines de veritat (com sempre s'ha fet, aixó sí) decorades per tal de cremar-les en un acte públic.

Comparsa del Carnestoltes de 2016. www.rubi.cat

Gran part de la informació d'aquesta entrada ha estat extreta del llibre L'Abans.

Rubinencs als camps de concentració nazis

La formació política Iniciativa per Catalunya-Verds vol presentar al proper ple de l'Ajuntament de Rubí una moció a fi de retre homenatge als 10 rubinencs i a la rubinenca Neus Català (en total 11 persones) que van ser deportats als camps de concentració nazis de Mauthausen (Àustria) i Ravensbrück (Alemanya), aquest últim pel que fa a N. Català, encara viva actualment. També es té la intenció de crear una Taula de la Memòria Històrica on participarien les entitats locals, l'objectiu de la qual seria planificar un homenatge a aquestes persones. La proposta també contempla afegir-se al projecte Stolpersteine, que consisteix en elaborar una llamborda commemorativa en memòria de cada víctima del règim nazi, i que es col·loca davant de cada edifici o lloc on va viure aquesta persona.

Porta al camp de concentració de Mauthausen

El 2005, amb motiu del 60è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial, l'Ajuntament de Rubí, va retre ja un homenatge a les víctimes dels lagers alemanys.

Diversos Stolpersteine

Qui van ser? A la II República s'havien destacat en partits d'esquerres i havien format part dels consistoris municipals, com Joaquim Aragonés o Antoni Pereña. Amb l'arribada de les tropes franquistes es van exiliar a França on foren "acollits" en patètics camps de refugiats (la història no ha canviat gaire des d'aleshores) i després, en esclatar el conflicte mundial, alistats en Companyies de Treballadors Estrangers, que defensaven les fronteres franceses contra els invasors alemanys. Quan aquests s'empararen de França, aquests rubinencs, com tants altres catalans i espanyols, foren deportats a uns stalags (abreviació de Stammlager o camp de presoners de guerra) i d'aquí a Mauthausen, encara que tots els de Rubí moririen entre 1941 i 1942 al camp annex de Gusen (on treballaren a les pedreres de granit), que estava a 5 km. Dels 10 rubinencs deportats només varen sobreviure 4.

Camp de Gusen

Els 6 rubinencs que moriren a Gusen són: Enric Aragonès Campderrós, Francesc Bartrolí Creus, Gregori Beltrán i Jardiel, Jesús Montroig Cuartero, Joaquim Rusiñol Folch i Andreu Vidal Almirall. Els 4 supervivents foren Joaquim Cardona Pareras (mort el 1955), Joaquim Aragonès Campderrós (mort el 1992), Antoni Òdena Òdena (mort el 1985) i Antoni Pereña Salas (mort el 1963). Podeu saber més detalls sobre la seva vida llegint l'excel·lent llibre de Josepa Gardenyes Joaquim Aragonès de Rubí a Mauthausen (Rubí, 2014).

Joaquim Aragonès

Sobre Neus Català, nascuda el 1915, als Guiamets (el Priorat), però rubinenca d'adopció, cal dir que és l'única dona de l'estat espanyol supervivent del camp de Ravensbrück. Exiliada a França, fou denunciada a les autoritats alemanyes per un farmacèutic col·laboracionista i deportada el 1944 a aquest lager, destinat en la seva major part a dones. Després de la victoria de les forces aliades, va viure un temps a França on es dedicà a activitats antifranquistes, i amb la democràcia va anar a raure a Rubí, on va residir uns 20 anys. Actualment viu al seu poble natal i és una de les poquíssimes persones vives a Europa supervivents dels camps de concentració. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 2015 la Medalla d'Honor de la Generalitat de Catalunya, entre altres guardons. L'any passat a Rubí també se li va retre un homenatge per part d'Òmnium Rubí amb motiu del seu 100 aniversari.

Neus català, interna a Ravensbrück

Joan Bosch, el primer director de les Escoles Ribas

Demà divendres el nostre soci i company Pere Bel pronunciarà una conferència a l'Auditori Vallhonrat sobre els primers directors que van tenir les Escoles Ribas. Si bé ja han acabat tots els actes del centenari i s'ha publicat el nostre Butlletí dedicat a aquesta institució, no està de més que Pere Bel ens faci un recordatori d'allò que va significar per a la història de l'educació a Rubí l'obra d'aquestes dues persones.

Nosaltres oferirem en aquesta entrada una petita semblança de Joan Bosch i Cusí, el primer director de les Ribas. Per a més informació, sempre podeu consultar el nostre Butlletí núm. 67, on ressenyem amb més detall tot el seu pensament educatiu i com va aconseguir fer d'aquell palau de la cultura una institució de gran prestigi i no només a la nostra població.

Joan Bosch. El Gra/Marroyo

En Bosch va néixer el 1866 a Espolla (l'Alt Empordà) i va venir a Rubí el 1916, acompanyat de la seva muller Serafina Pujolar, que també exerciria com a professora de les Ribas. Joan Bosch va estudiar magisteri a la Normal de Girona i completà els estudis a Barcelona. Abans d'arribar a la direcció de les escoles de Rubí, havia fet ja de mestre a diverses localitats com Llançà, Tortellà o Berga.  El 1912 era president de la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya.

Va escriure el llibre de memòries Quince años de las Escuelas Ribas, on explica tot el seu pensament educatiu i com el va implementar durant el seu pas pels "col·legis nous", com així anomenaven les persones de Rubí a les Escoles.També fou autor de moltes obres de temàtica escolar, com Historia de España, de 1904, i d'abundosos articles sobre pedagogia en revistes especialitzades.

Va dimitir el 1931 del seu càrrec a les Escoles Ribes, per desavinences amb la Fundació que en tenia cura. Moriria el 1939 a la ciutat comtal.

Com hem dit, al seu llibre de memòries ens exposa les seves idees educatives. Els coneixements, per Bosch, s'havien d'adquirir pel diàleg que pone en tensión las energías todas del espíritu. Estava en total desacord amb el sistema de premis i càstigs. Va implantar un altre que es basava en els estímuls i les correccions. D'aquesta manera es donaven recompenses als alumnes més aplicats consistents en llibres o material escolar. 

Llibre escrit per Joan Bosch

Joan Bosch forma part del que s'anomena "patrimoni humà" de Rubí, malgrat no haver nascut a la nostra població. Com tantes altres persones, rubinenques d'adopció, que han contribuït a fer de Rubí una col·lectivitat humana millor. 

La "plaça del Domènech", un espai molt estimat pels rubinencs/ques

Aquesta setmana passada la nostra alcaldessa, dins del seu programa de visites als diferents barris de la ciutat, i fent-se ressó de les peticions dels veïns de Les Torres, ha manifestat la seva intenció de millorar l'emblemàtica plaça del Dr. Pearson, la popular plaça del Domènech.

Per què es diu "plaça del Domènech"? L'antic pla de Can Cabanyes, pertanyent a la masia d'aquest nom, va començar a urbanitzar-se als anys 80 del segle XIX. Allà, a la part nord de l'espai el propietari de la masia de Can Domènech (el Papiol), Jaume Domènech, va edificar el 1886 el teatre i cafè del seu nom i d'aquí el popular nom de la plaça. Tot i així, el nom oficial en aquell temps era el de plaça del Progrés ("del Progreso").

Postal antiga de la plaça amb el Cafè Teatre Domènech

Cal tenir en compte que aquesta plaça ha estat molt temps un dels punts més neuràlgics de la vida ciutadana de Rubí. Fins i tot entre el 1912 i el 1917 van tenir-hi lloc els primers partits de futbol disputats amb equips de les localitats veïnes.

El 1918, quan va arribar el tren elèctric a Rubí, de la mà de l'enginyer nordamericà Frank Pearson, aquest espai ciutadà va rebre el nom d'aquesta persona que tant va fer per modernitzar el nostre país, i es va posar la primera pedra d'un monument a ell que mai no es va arribar a realitzar. També d'aquella època data la bonica casa neogòtica dels Ymbert.

Casa Ymbert

Quant a bars cal esmentar "La Gàbia", des de 1918, situat prop de l'actual floristeria, i, des de 1933, "cal Gori", que posava taules a l'altra banda del carrer de Barcelona, a la mateixa plaça.

A la part oest cal destacar les cases que feu construir la Sra. Àngela Gilabert el 1922, obra de l'arquitecte Lluís Muncunill (foto de sota). Una d'elles va ser habitada per la cantant Mercé Plantada.

 
El 1927 l'arquitecte Puig i Gairalt va fer obres de millora i enjardinament de l'espai. Les obres de paleta van anar de la mà de Francesc Rovira i el jardiner va ser Miquel Martínez.

Postal colorejada de la plaça. Anys 30-40?

Els anys 50 la plaça del Domènech era el lloc preferit d'esbarjo dels rubinencs. Comptava amb La Gàbia, cal Gori, el bar de la cooperativa, el Teatre Cinema Domènech (i és que de seguida el teatre va acollir sessions de cinema) i la proximitat del camp de futbol. En aquella època el típic passeig dels diumenges al matí, sortint de missa, era caminar fins a la plaça i comprar una bossa de patates "xip" a la xurreria.

Aquí podeu veure al fons la masia de Can Cabanyes.

Els anys 70 la plaça es va eixamplar i modernitzar: es van instal·lar atraccions infantils i la font d'aigua de colors. Però no tot van ser flors i violes: també va desaparèixer el quiosc de "La Gàbia" i el 1973 el Teatre-Cinema fou enderrocat, un any abans que la masia de Can Cabanyes.

La font de la plaça.

El 1978 es va instal·lar a la part nord-est de la plaça el simpàtic elefant Bodum, obra del nostre artista Pep Borràs.

Portant l'elefant Bodum a la plaça del Domènech

Esperem que si algun dia d'aquests es comencen a fer arranjaments, la plaça, que forma part indiscutible del nostre patrimoni urbà, no perdi l'encant que sempre ha gaudit entre la gent de Rubí i continuï sent un lloc agradable per passar l'estona.

Neanderthals a Catalunya... i a Rubí

Al Museu Municipal Castell es pot visitar actualment l'exposició itinerant "Neandertals a Catalunya", organitzada pel Museu d'Arqueologia de Catalunya i la Universitat de Barcelona. Aquesta mostra ens planteja (i intenta donar respostes) a qüestions com qui eren aquests homínids, com es van descobrir, on se n'han trobat restes a Catalunya, què menjaven, en què creien... Un audiovisual de 12 minuts complementa les explicacions.

Les primeres restes d'aquesta extingida espècie humana es van descobrir a Alemanya al segle XIX, concretament a la vall de Neander, i d'aquí li ve el seu nom. Ara sabem que van viure a la zona eurasiàtica occidental entre fa 100.000 i 40.000 anys aproximadament. És l'època que els prehistoriadors coneixen com a Paleolític mitjà.

Al terme de Rubí no hem descobert restes fòssils de Neanderthals, però sí que han aparegut diversos instruments de pedra que feien servir. A un jaciment que s'anomena "Nord Rubí", entre Rubí, Terrassa i Sant Quirze (zona de les Fonts), situat al costat de la riera, s'han pogut recuperar vestigis de les eines utilitzades per aquells homínids. I és que entre 1966 i 1967 l'estudiós local Francesc Margenat hi va descobrir dues puntes de fletxa d'estil "levallois", la tècnica que usaven per fer eines aquelles gents: d'un nucli de sílex o de pedra de similars característiques extreien esclats de pedra de manera rotativa que després es retocaven per transformar-los en instruments d'ús quotidià: burins, puntes de fletxa, ganivets, raspadors, rascadors...

Instruments del Paleolític mig trobats al nord del terme de Rubí

Més endavant, al mateix jaciment, en Margenat va poder recollir un nucli d'extracció d'esclats, més puntes de feletxa, raspadors, denticulats (és a dir, unes petites serres de pedra), burins (per perforar os, cuir...), ganivers i rascadors (es feien servir per treure restes de carn o greix de la part interior de les pells que farien servir).

Aquests materials estan dipositats al Museu de Rubí i alguns es poden veure a l'exposició que es troba al soterrani de l'Auditori Vallhonrat.

Altres instruments elaborats pels Neanderthals de Rubí.

Com veieu a Rubí tampoc ens quedem curts quant a restes d'aquesta època. Si aneu a veure l'exposició que hi ha al castell, penseu que per les terres de Rubí també passaren i visqueren aquelles primitives criatures.

La festa de Sant Antoni Abat, apunts d'història

Avui es celebra la Festa de Sant Antoni Abat a Rubí, encara que el dia consagrat a aquest sant és el 17 de gener.  Els actes estan organitzats per la Societat de Carreters i Traginers de Sant Antoni Abat, que és el padró de les persones pertanyents a aquest antic ofici, tan lligat al nostre passat pagès.

Imatge de Sant Antoni, gener de 2016. Foto J. Vilalta

I és que els carreters eren una peça important en l'entramat de la societat de l'època en què va nèixer aquesta entitat (parlem del segle XIX). Remenaven i transportaven troncs tallats al bosc; carregaven i descarregacen bótes de vi, etc. A més, moltes cases de Rubí tenien carro i animals per a les feines del camp.

Així doncs, com hem dit, és el 17 de gener la festa dedicada a Sant Antoni Abat, i és en aquest dia quan els carreters i els traginers d'ofici no treballaven per res del món.

El 6 de febrer de 1859, a la rectoria de Sant Pere de Rubí, es va redactar un reglament que tenia per objecte detallar la celebració d'aquesta diada. Es regulaven temes com els abanderats, els administradors, etc. També es va elaborar la primera bandera de la Societat, que ara es conserva al Museu de Rubí.

Bandera de la Societat de Sant Antoni Abat, de 1859.

El 1887 es va produir una escisió entre "la colla vella", d'ideal conservador, i "la colla nova", més progresista. Però el 1901 Mn. Luís Xiró les va reunificar i es va establir un nou reglament, el de 1902, que és el que bàsicament s'ha seguit fins els nostres dies amb poques variacions. El nom que va adquirir en aquells anys era la de "Sociedad de Cocheros y Carreteros".

Celebració dels Tres Tombs el 1910, davant de l'església

Amb el reglament de 1902 es van establir els trets principals de la festa: l'assemblea de socis de l'1 de gener de cada any, on es prepara el sorteig del banderer o abanderat, que tria dos "cordonistes", i el concurs de carrosses, entre altres temes; el 16 de gener, la celebració de l'Eucaristia i a la nit d'aquell dia, el ball de societat i la proclamació de la pubilla (un any es feia al local del Centre Democràtic i l'altre, al de la "Cambra", actual Casino Espanyol), i el 17 de gener l'esmorzar que tradicionalment sempre s'ha fet a les Caves Arís Casanovas, per continuar amb una cercavila de bandes que es dirigeix a l'Ajuntament i al domicili del president de la Societat, abans tot aixó de la benedicció dels animals i els Tres Tombs, que culmina amb l'espectacular rua.

Carro a la festa de Sant Antoni. Foto Marroyo.

Cal dir que durant la guerra civil, tots els objectes de la Societat foren guardats a una casa particular, i que el 1940, acabada la contesa, es tornar a celebrar la festa.

El 1960, coincidint amb el centernari de la Societat, es va elaborar una nova bandera. La festa d'aquell any fou espectacular.

L'abanderat, el "Manel dels Carros", amb els seus cordonistes. Anys 50

La festa de Sant Antoni Abat, actualment, és la més popular de Rubí en segon lloc després de la de l'arribada dels Reis d'Orient, i es manté amb poques variacions respecte de l'establerta al reglament de 1902. Un d'aquests canvis és que en comptes del 17 de gener, es celebra sempre l'últim cap de setmana de gener.

Abanderat i cordonistes l'any 2016.

Actualment, la Societat de Sant Antoni Abat compta amb uns 450 socis. El seu president és Manel Bamala, després del traspàs, el passat estiu de Miquel Vivancos.

Programa de festes de 2017, dedicat a Miquel Vivancos.

Podeu llegir amb més detall la història de la Festa al Butlletí núm. 15 del GCMR, de desembre de 1984, en un extens article redactat per Jordi Vilalta.

Rubí en època de l'imperi romà (segles I i II)

En època de l'alt imperi romà, és a dir, als segles I i II de la nostra era, el poblament (a l'actual Rubí) es trobava bàsicament a can Fatjó, amb una cronologia que arriba fins al segle III. A la zona del Parc Ibèric han aparegut restes d'una muralla i de dues torres, de difícil interpretació. També s'hi havia excavat en diverses campanyes un "camp de dolia", és a dir, una zona on es guardava vi o altres aliments en gran gerres. Al tall de la via dels ferrocarrils i a la zona ara ocupada pels pisos Huarte han aparegut també moltes restes arqueològiques, entre elles un curiós aspirall romà.

Aspirall romà de Can Fatjó. Foto FMBR

Qui sap si en aquesta zona de Rubí, situada a l'altra banda de la riera, s'hi ubicava l'antiga "polis" esmentada per Ptolomeu al segle II i anomenada "Rubricata". Mentre no trobem una prova concluent, ens mourem sempre en el territori de les elucubracions.

El turó de Can Fatjó amb els pisos Huarte al damunt.  Foto J. Vilalta

No obstant, també han aparegut restes en diverses parts del casc urbà de la ciutat. És molt probable que una gran vil·la o assentament rural s'estengués entre on ara s'aixeca l'església de Sant Pere i el col·legi Regina Carmeli. Nombroses intervencions arqueològiques efectuades a la zona així semblen testimoniar-ho.

Intervenció de 2016 al carrer de Santa Llúcia.

I si ens anem a l'entorn rural, constatem com el Rubí romà estava rodejat de nombrosos assentaments, ara ocupats per masies. Eren les vil·les (uillae), que, situades al costat de torrents i de camins, cultivaven els camps, especialment ocupats per vinyes en aquella època. Vil·les importants devien ser la de Ca n'Oriol i la de Can Sant Joan, o fins i tot, atesa la proximitat entre elles, podria ser que fossin una sola. I cal dir que prop de Can Feliu, va aparéixer un bell rellotge de sol.

Rellotge de sol de Can  Feliu

Altres llocs del camp rubinenc que han ofert vestigis són Can Bosch, Can Ramoneda, Can Pòlit, Can Santpere, Can Xercavins...

Roda de molí romana apareguda a Can Xercavins. Foto J. Vilalta

Per Rubí passava amb tota probabilitat el ramal interior de la via Augusta. Altres vies secundàries connectaven aquesta amb les ciutats d'Egara (Terrassa) o amb el pont del Diable, que creuava el Llobregat.

Mapa de les vies romanes de l'entorn de Rubí segons F. Margenat

Set inscripcions sobre pedra, un segell sobre un dolium i un grafit sobre ceràmica fina ens han fet conéixer diverses persones que vivien a Rubí en aquells segles. Hi havia diverses categories: els ingenus o nascuts lliures (ciutadans romans de naixement), com Domici Macrí o Luci Furi (que sembla que va pagar un banc dels de seure); els lliberts o esclaus alliberats que esdevingueren ciutadans, com Urs o Epafrodit, i els esclaus, representats per Chares i Irineu.

Banc de seure romà amb el nom de Furius,

Pel que fa a la religió, hem trobat diverses ares votives (4 a Can Fatjó i 2 a Ca n'Oriol) i representacions de divinitats com el capet de Bacus de Can Bosch i el tors pertanyent al mateix déu que va sorgir a una sitja de Ca n'Oriol.

Tors del déu Dionís, trobat a Ca n'Oriol. Foto J. Vilalta

Respecte a altres obres artístiques, esmentem els tres fragments de cornisa romana de marbre de Carrara, trobats en diversos punts de Rubí i que probablement pertanyien a un edifici públic, o la font romana que va aparéixer a la plaça del Dr. Guardiet, o el capet de marbre del déu Bacus de Can Bosch, esmentat anteriorment. Altres elements són diverses plaques de revestiment ornamental, també de marbre.

Capet de Bacus, trobat a Can Bosch. Foto MMUC

Rubí, en època de l'alt imperi romà, estava inclós dins les grans rutes comercials. Estava ubicat a la Laietània, una regió productora de vi a gran escala. Aquest, al segle I, s'exportava, principalment, a les Gàl·lies a canvi de vaixella fina de taula: l'anomenada terra sigillata. Més endavant, al segle II, el vi ja no s'exportava, però ens vénien productes del nord d'Àfrica: oli, ceràmica...

Lacus o cup de vi romà de Ca n'Oriol. Foto J. Vilalta.

Cap al segle III aquest món a poc a poc va anar entrant en crisi. Ja en parlarem en alguna altra ocasió. Serveixi, de moment aquesta entrada per descobrir als lectors la importància que va tenir el nostre Rubí als segles de màxim apogeu de l'imperi romài com aixó es reflecteix en la gran riquesa arqeueològica de la ciutat pel que fa a aquesta època.